El bloc de Palafrugell

Són a Washington per parlar, 7 minuts cada un d’ells, de la crisi
financera internacional. Uns volen refundar el capitalisme, quina
conya. Altres volen seguir defensant la llibertat de mercat i la lliure
competència. Com si el capitalisme no fos estrictament això. O sigui
tots plegats volen fer el mateix, seguir engreixant els beneficis dels
especuladors, defraudadors i altres espècimens que campen per aquest
món espoliant tot el que pugui generar un dolar de benefici.
Només cal pensar un minut, amb els 22 representants que hi ha a
Washington, per adonar-se que les coses no li poden anar pitjor al
planeta. Només cal veure el puzle de personatges i els països que
representen per tenir clara una sola cosa. El capitalisme no cal
refundar•lo, el capitalisme s’encarrega de reconvertir els defensors
dels més necessitats, dels paries, en definitiva de la majoria
d’habitants del planeta, en defensors de les polítiques dirigides a
espoliar-los, en fer-los encara més pobres en benefici de la minoria.
A Brasil viu bé la majoria? I a l’Índia, a Xina, Turquia, Sudàfrica,
Mèxic, Indonèsia, Rússia, per no parlar de França, Espanya o Alemanya.
Viuen bé les majories d’aquests països? Com es poden trobar gent tan
diversa i amb problemes tan diversos, sinó és per a defensar els
interessos de les minories ? La majoria del països esmentats, per
defensar les seves majories es trobarien en altres fòrums molt més
específics, sense tant de rebombori i segurament per no arribar a cap
acord a curt termini per la solució dels problemes dels més
necessitats.
Trobar-se a Washington és una altra cosa, aquí parlarem solament de com subvencionar als rics perquè puguin seguir sent rics i no hagin de fotre mà del calaix dels beneficis anteriors, la pela és la pela i no podem anar enrere per solucionar els problemes d’avui. Per això hi ha els governs de centre, d’esquerres i de dretes, els quals ja ens subvencionaran les pèrdues d’avui per poder recollir més diners demà. Això si, sempre en detriment de la majoria, no fóra que en algun moment els pobres esdevinguin rics, com nosaltres. Només faltaria això, quina xusma.
Això és el que farà Zapatero a Washington, pactar i agenollar-se davant en Bush, oblidant que, a casa seva, els treballadors cada dia ho tenen més magre per arribar a final de més, que les empreses tanquen a dojo i que no veiem solució per a tot plegat. Calia anar tan lluny per escenificar aquesta paròdia? No cal arremangar-se i fer possible que, les majories del teu estat sobrevisquin amb dignitat a la crisi que han creat les minories?
Calia anar tan lluny per solucionar els problemes de Catalunya? Recordes Catalunya? Aquella comunitat autònoma que habitualment genera tant de benefici i rep tan poca compensació. Si home aquells babaus que treballen, quan poden, per fer possible que la resta visqui de les subvencions que tu reparteixes. Aquella gent que un dia esdevindrà independent del que tu representes i que avui viu una crisi econòmica profunda, gràcies, per damunt de tot, al teu suport incondicional. Gràcies Zapatero per tot el que fas per nosaltres, les majories, i per nosaltres els catalans, mai et podrem agrair les gestions que has fet a Washington. Mentre nosaltres esperarem els resultats d’un Estatuet retallat, d’unes competències minses i d’unes inversions que no arriben mai.
Abans de finalitzar voldria saludar les majories de tots els 22 països reunits a la capital dels Estats Units d’Amèrica, per recordar-los que mai facin cas dels cants de cigne del capitalisme. No us deixeu enlluernar per promeses de prosperitat i treball, sense abans haver constatat que ells hi posen el mateix esforç que vosaltres. Si no ho fem així, seguirem sent la majoria minoritària que no pinta res en aquest món globalitzador. (mà d’obra barata per engreixar les minories, abans en dèiem classe obrera)

Diu la notícia: Si Hamilton, que estava situat en la sisena posició, no hagués avançat
a l’última volta Timo Glock (l’únic pilot que rodava amb pneumàtics
secs), el mundial hagués quedat en mans de Felipe Massa.
L a meva pregunta:
Tot plegat no ha estat un muntatge per fer-lo campió?

L’enrenou que hi ha pel
teme del cofinançament de la sanitat l’ha provocat, evidentment, la Consellera
Marina Geli, que ja fa temps va posar la qüestió sobre la taula.

Ara la patronal del sector
recomana el mateix que la Consellera (hi ha alguna cosa entre ells?)

La sanitat gratuïta per a
tothom és un dret que varem assolir a principis de la decada dels vuitanta, amb
l’Ernest Lluch de ministre.

Han passat 25 anys i ens
trobem en una situació de crisi sanitària molt greu. No hi ha calés i el servei
que rebem és bastant deficient. Retards, fins i tot, per veure el metge de
capçalera, la qual cosa vol dir, de rebot, retards per visitar l’especialista,
per fer proves diagnòstiques, per operacions. No tenim ni els metges ni el
personal d’infermeria necessàris. Sembla que tot va cap avall i ara resulta que
la solució arriba de la mà del cofinançament. Ningú parla de mal finançament
per part de l’Estat, ningú parla que estem a la part baixa del rànquing estatal
en quant a recursos per persona.

La Consellera i la
patronal del sector s’entenen en el cofinançament, ella per no posar en qüestió
els dèficits financers per part del govern del PSOE, o sigui del seu propi
partit, ells per seguir emplenant la bossa amb els concerts que tenen signats
amb la conselleria.

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

Del cotxe del President
del Parlament s’ha parlat més que no pas dels autèntics problemes del País. És
veritat que n’ha fet un gra massa, però tot i així caldria parlar també
d’altres cotxes, de la Visa, del telèfon, de la gratuïtat dels viatges dels
polítics i dels seus propis sous. Tot plegat forma part de la gestió quotidiana
de la nostra política i no en sabem de la 
missa la meitat. Cal que els cotxes siguin de luxe? Són necessaris tants
de cotxes al servei de tantes persones? Cal una visa institucional? El telèfon
mòbil l’hem de pagar entre tots? Els seus desplaçaments en avió o tren han de
ser gratuïts? Cobren un sou adequat?

Són preguntes que es fa la
ciutadania i que normalment fan arribar a una única conclusió: si tenen un sou
molt més alt que la mitjana nacional, no es poden fer càrrec, ells mateixos, de
les despeses esmentades? Si treballessin a l’empresa privada aquestes despeses anirien
a càrrec de l’empresa, però evidentment ja formarien part del conjunt del sou
fitxat en el contracte, sou més despeses de representació, per exemple.

A l’àmbit públic la cosa
hauria de ser completament diferent. Sou digne adequat a cada càrrec i prou. No
pot ser que hi hagi sous de 60, 70, 80, 100, 150, 170 i 200 mil euros l’any, o
més, i encara amb despeses a part.

Els sous de la majoria de
ciutadans són pelats, sense complements, la majoria de mil euros al mes i si
superen aquesta xifra és per poc, la feina precària, les llistes de l’atur
vessen per tots costats, les hipoteques escanyen i l’aigua que
baixa…………

Aquests dies es comenta
tot això i les reaccions que provoca no ajuden al matrimoni polítics-ciutadania.
La democràcia té un preu i s’ha de lluitar per ella, ara, no tot s’hi val en
democràcia, sobretot si volem mantenir una relació de parella que ens faci
iguals i  es valori, també, per igual, a
tots dos membres de la parella, amb les seves virtuts, els seus defectes i les
seves necessitats.

Si ho fem així
l’encertarem, sinó, anirem de cap al divorci definitiu.

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4