El bloc de Palafrugell

Estem enfilant el darrer tram de la campanya electoral i ens
han demanat el vot per la dreta i per l?esquerra. No vull dir les dretes i les
esquerres, vull dir que les peticions ens han vingut per tots costats. La
diferència entre dretes i esquerres la tenim una mica malament, només cal veure
la quantitat de reunions, esmorzars, dinars i berenars que han fet els nostres
polítics amb els empresaris, per adonar-se de la dificultat que tenim per
esbrinar quí és de dretes i quí és d?esquerres.

Un cop explicada la dificultat de saber on està cada un dels
partits que es presenten a les eleccions, cal posar sobre la taula alguns dels
temes importants pel nostre País, i a partir d?aqui decidir, què farem el dia
1?.

L?ensenyament segueix patint problemes molt importants,
destacant el del fracàs escolar, i jo no veig que les coses millorin en un
futur massa immediat, ja que pràcticament tots els partits defensen més o menys
una manera igual de anar passant i passant el temps, fins que ja no hi puguem
fer res.

En salut la cosa marxa pel mateix camí. El fonament de la
política convergent dels darrers anys no veig que hagi canviat massa amb el
tripartit, ans al contrari, crec que ha empitjorat, la llistes d?espera no han
millorat gens, els protocols restrictius han augmentat i si algú pensava que els
nostres diagnòstics serien ràpids i concluents s?ha equivocat, doncs, ara per
ara, cada dia costa més veure un especialista (però, n?hi han?) i les visites
es dilaten en el temps de sis mesos en sis mesos. I això cap partit ho
qüestiona, tots pensen igual o similar. És el cas de l?enderroc del Trueta de
Girona, tots ho veuen bé? Com és possible? I el poble què en diu? Ens ho han
preguntat o tot s?ha fet a esquenes dels professionals i els usuaris?

La MAT, és un fart de riure. Des de Madrid ens la volen
encolomar, la majoria de partits sempre acaba dient que com a molt la
Generalitat ha de procurar que l?impacte ambiental sigui el mínim possible,
però l?accepten.

El desdoblament de la N-II, ja fa pudor. A hores d?ara
encara hi ha trams per decidir, alguns passen pel lloc que no volen els
ajuntaments i tot plegat s?està endarrerint molt més del que necessita la
nostra economia, tot i que, per la majoria la nostra connexió amb Europa és
fonamental. Però tot ho decideixen des de Madrid i ja se sap..

El conjunt del territori està amenaçat per milers i milers
d?edificis, per satisfer la demanda de sòl que reclamen els promotors. Per això
necessitem més d?un milió de treballadors de fora, als quals ningú garanteix
continuitat en la seva feina quan la voràgine constructora faci fallida.
Mentre, l?accès a un habitatge digne i a preu digne està absent del nostre
mercat, igual que la feina garantida i ben pagada. I tots miren cap un altre
costat mentre ens diuen que ho arrenjaran, això si no ho defensen
aferrissadament com ho fa algún membre destacat del govern.

Tot plegat ens porta a una conclussió força depriment, però
clara. El dia 1 de novembre només ens queda prendre l?opció nacional, la que
defensa clarament els interessos polítics, culturals i històrics del nostre
País, la que va defensar fins el final l?Estatut sorgit del Parlament, la que
segurament pot conduïr el govern d?una manera molt més ansenyada i que pot
redreçar, sense cap mena de dubte, molts dels temes que he exposat en aquest
escrit.

Jo, ja sé què faré l?1 de novembre. Votaré per defensar els
interessos de la majoria de catalans, sense dependències de Madrid i per seguir
exigint el dret a decidir per nosaltres mateixos.

El problema de la manca d?habitatge i sobretot dels seus preus, omplen dia rere dia planes dels diaris digitals i de paper. Ara però s?ha obert un nou front, el de la ?non nata? cimera Europea convocada per la ministra Trujillo (cal recordar i no oblidar que és la persona que ens vol fer viure en menys de 40 metres quadrats).
La cimera s?ha anul?lat per la por de possibles aldarulls dels grups antisistema i de quatre violents que la volien boicotejar i per damunt de tot per fer veure que hi ha pau a Catalunya durant la campanya electoral.
El títol ?Els meus amics? vol il?lustrar les connexions que hi ha entre les persones que varen decidir aquesta suspensió.
La Junta de Seguretat, sembla que formada per tècnics de les policies que funcionen a Barcelona, té responsables polítics coneguts. El delegat del Govern de Madrid a Catalunya, Sr. Rangel, la consellera d?Interior, Sra. Tura i l?alcalde de Barcelona, Sr. Hereu. Tots ells persones d?absoluta confiança del candidat Montilla, tots càrrecs dirigents del PSC, Rangel era l?anterior Secretari d?Organització del partit i per tant mà dreta de José Montilla.
Ara ens volen fer veure que cap d?ells era allà o que no es reconeixen responsables polítics de la decisió, expliquen que la cimera ja la faran al novembre, que tenen capacitat per evitar aldarulls i no sé quantes coses més diuen que tenen.
La veritat de la decisió no la sabrem, perquè no ens la volen explicar, però la podem intuir fàcilment, no volen que veiem com les persones protesten per criticar la política d?habitatge que s?està fent des de Catalunya. No volen que es vegi a Europa que hi ha persones descontentes amb l?especulació urbanística, amb els preus dels habitatges, amb l?enriquiment d?uns quants, amb les hipoteques per a tota la vida, amb els lloguers escandalosos, amb els preus de la contribució, per posar quatre exemples que il?lustren el que es mou al voltant de tot això.
No volen que hi hagi descontents, tothom ha d?estar d?acord amb la política que es fa des de la plaça Sant Jaume, i prou, a callar.

Després de la moció de censura del socialista Pla, just després, fan el que realment els hi bé de gust, pactar amb el PP. En aquest cas ha estat per facilitar encara més la destrucció del territori del País Valencià. Ja els hi va bé la política urbanística de Camps, més cases, més metres de formigó, menys sòl protegit, menys aigua per a tothom.
Ells, els socialistes, passaran a la història com els vertaders executors de la destrucció ambiental, lingüística i nacional del País Valencià. No el PP, ells, els socialistes, que haurien de ser el pal de paller de la construcció nacional juntament amb les forces nacionalistes i d?esquerra, prefereixen passar a la història com la força política que ha donat suport a la dreta espanyolista (el primer va ser en Lerma). Prefereixen guanyar un vot que no pas assolir els valors que intrínsecament té el poble valencià. Franco hi va posar les llavors i la colonització, ara ells porten a terme l?execució material del fet.
Quan varen pactar l?Estatut Valencià ja renunciaren a protegir la llengua, ja deixaren el 5% de mínim per poder accedir a les Corts Valencianes i escenificaren l?abraçada de l?ós amb Camps per demostrar que són realment iguals en quant al projecte de País, bé millor dit, al projecte de Comunitat Autònoma.
Jo els hi demanaria que fessin un canvi de nom al seu partit. Sembla una vertadera collonada que es diguin Partit Socialista del País Valencià, quan realment el que els hi cal és dir-se Partido Socialista Obrero Español. Els qui s?han de treure el vel, la màscara, són ells. Ja n?hi ha prou de fer el número dialèctic per acontentar no se sap a qui, que diguin realment el què pensen i així lligarà perfectament amb el que fan.

En aquest País estem acostumats a parlar de tot, de les coses que sabem i de les que desconeixem. Critiquem quan considerem que hi ha injustícia, desconsideració o bé quan veiem que s?han pres decisions poc encertades. No veiem bé la destrucció del nostre paisatge a canvi del creixement econòmic, no callem quan la prepotència ens vol fer veure les coses d?un altre color, cridem al veure com s?estan fent polítiques socials que arriben tard i malament o quan la sanitat lluny de millorar substancialment enfila el camí de la privatització més descarada. També critiquem l?actitud de l?Església catòlica envers la solució de problemes socials i per tant estem contra del seu conservadorisme ancestral. L?Església ha evolucionat, evidentment, però encara manté una actitud molt allunyada de les demandes socials o de les realitats socials, per dir-ho millor. Està clar que l?Església l?hem d?entendre com el govern de les coses de Déu a la terra i per tant el govern dels homes en relació al mandat de Crist. No sé, no ho sap ningú, què diria Jesucrist de les coses que passen avui al nostre planeta, però jo estic convençut que en faria una lectura molt més moderna que no pas els seus administradors apostòlics. Li critiquem aquesta actitud i no passa res. No veiem bé, i ho diem, que no intervingui més decididament en el gran problema africà, no entenem, i ho diem, que no faci una lectura molt més crítica de les polítiques econòmiques globalitzades o que deixi en mans dels homes l?esclavista econòmic que s?està practicant als països de l?orient, i així podríem dir de moltes coses que critiquem a l?Església, i no passa res. En aquesta línia crítica també hauríem de situar als administradors del llegat espiritual de Mahoma. No ho fan bé, segons el meu punt de vista, en relació a moltes coses que passen al món. Reaccionen enfurismats envers qualsevol crítica que se?ls hi fa, no toleren l?opinió de les persones que professen altres religions, ells en diuen heretges, i criden a la guerra santa per qualsevol motiu, sigui important o no. Nosaltres pensem que volen mantenir als seus fidels en una situació de dependència religiosa massa estricta i allunyada de les realitats socials que avui hi ha arreu del planeta. Què diria Mahoma si avui pogués opinar sobre aquestes situacions? Com en el cas de Jesucrist, crec que faria una aportació molt adequada als temps que vivim, evitaria les confrontacions i per damunt de tot acceptaria les crítiques dels que no compartissin el seu pensament. Per exemple: què en diria de la carrera atòmica que ha engegat Iran? Penso que en contra de l?actitud dels seus administradors a la terra ( que en aquest cas si que estan al segle XXI ), diria que és un despropòsit que ara la vulguin fabricar i defensaria el desballestament global de totes les armes atòmiques del món. I a més a més acceptaria la meva crítica envers la política del govern iranià en aquest tema, com també veuria bé que jo digués que estic d?acord amb l?actitud que mantenen envers el govern de Bush i els seus afanys harmonitzadors.