El bloc de Palafrugell

Per allà on volen els de sempre, evidentment.

Les nostres carreteres interiors estan farcides de revolts. És la conversió dels antics camins de carro. Aquests adaptaven el seu traçat als interessos dels propietaris, protegien determinats terrenys, sempre en favor dels grans. Si la cosa anava d?aquesta manera segles enrera, diguem que ja ens ho hem trobat així i no ho podem canviar. Altra cosa és veure com ho fem avui.
Els camins eren per carros, pocs carros i sense problemes de saturació en els seus recorreguts, no hi havia embussos, ni hores punta, ni cap incompatibilitat entre ells i els vianants. Convivien sense cap problema.
D?ençà el començament del segle vint fins avui les coses han canviat molt, algunes per bé i d?altres en contra dels nostres propis interessos.
Amb menys de cinquanta anys, els darrers del segle, s?han salvat moltissimes vides gràcies a la penicil?lina, però hem arribat a un grau tan elevat de saturació, que ara ja es fa complicat la seva prescripció facultativa en malalties per les quals abans era imprescindible.
Es va apostar a favor del cotxe en detriment del tren, per afavorir les grans multinacionals estrangeres del sector, que va provocar l?inici de les primeres grans migracions interiors, era feina per avui i fam per demà.
Com a conseqüència d?aquesta aposta industrial tan llaminera es varen desmuntar tots els carrilets que creuaven les nostres comarques (que tanta falta ens fan avui) i es va començar a trinxar el territori amb grans autopistes, autovies, eixos etc., sempre afavorint els interessos de les grans empreses, les quals no paren de demanar més infrastructures per seguir conquerint els llocs més alts en la llista de guanys, per a elles i els seus dirigents.
La direcció escollida ha portat evidentment un creixement importantíssim del sector de la construcció, ja que en algun lloc s?havien de col?locar les persones que venien atretes pel somni de millora econòmica. Ciutats noves, barris nous, descontrol absolut en quant a la planificació i organització dels espais. Resultat: grans fortunes per a uns i habitatges sense cap qualitat i barris marginals com a conseqüència d?edificar les noves construccions lluny de les zones residencials ja existents, per els altres. Mentre, en els llocs d?origen d?aquestes persones les inversions productives eren pràcticament inexistents.
Ara, encetat el segle vint?i?u, molt hauran de canviar les coses per trencar aquesta tendència tan malèvola.
Quines alternatives ens ofereixen? De moment carreteres, del tren res de res o com a molt per d?aquí a 50 anys. El TGV arribarà a la frontera el 2009, anant bé, quan a França ja fa 25 anys que funciona i el de Madrid Sevilla més de 15. Més, moltes més, zones per edificar mils d?habitatges. Territori destrossat per més i més carreteres, pobles reconvertits en ciutats ingovernables social i econòmicament.
Tot plegat perquè uns quants segueixin acumulant diners i més diners, i per que la majoria segueixi veient el futur com una cosa incerta, amb la maleta sempre preparada per anar cercant contínuament el lloc ideal per sobreviure a tanta desigualtat i a tanta especulació ambiental i humana.

Cada dia entren més persones a la presó. Les que encara no s?han començat a construir quedaran plenes de gom a gom abans del 2010. Quin futur més magre ens espera en aquest tema.
Ja s?ha dit i repetit que malgrat el creixement econòmic les coses no van gaire bé per un sector important de la societat. Un 18% viu més avall del que en diuen el llindar de la pobresa. Un 50% no té diners suficients per arribar a final de mes. Hi ha molt fracàs escolar, molta precarietat laboral, poca inversió en investigació, tota la nostra economia està en mans de l?empresa privada, que és la que decideix qui cobra, qui treballa i quan treballa. Amb aquestes condicions, quina qualitat de vida li espera a aquest important sector de la nostra societat? O és que algú somia que la reacció davant la misèria sigui el somriure fàcil i la paciència infinita? No justifico la delinqüència, però a vegades es pot arribar a entendre que les persones a les quals la societat ha girat l?esquena alguna cosa han de fer per demostrar que són vius i que tenen els mateixos drets que els altres, drets que passen per una bona educació, un bon habitatge, una bona feina i un plat a taula dues vegades al dia i no fracàs escolar, habitatges sense condicions i sous que en molts casos no arriben al miserable salari mínim que hi ha fixat a casa nostra.
Per això, ara que s?ha privatitzat quasi tot i que les empreses guanyen milions a sacs, no seria una bona solució privatitzar les presons? Pagar un cànon per intern a canvi d?una gestió que ara carrega en excés els pressupostos públics i que segur deslliuraria diners suficients per invertir en allò que és essencial per a les persones, el dret a la vida digna.

Avui he enviat un mail a la Direcció socialista gironina que entre altres coses diu:

Aquest correu és per fer-te saber la meva voluntat de deixar la militància al Partit, a partir d?aquest moment.

Els darrers esdeveniments, aprovació d?un Estatut de gestió i no d?afirmació nacional, la subordinació sense condicions al POSE, i per damunt de tot el gir d?opinió que heu explicitat la majoria de dirigents del partit envers la figura de José Montilla, com a òptim candidat, em fan decidir, després de moltes reflexions, a deixar de ser militant del Partit dels Socialistes de Catalunya (el naixement del qual vaig aplaudir, en directe, al Palau Blau Grana).