|
M’he equivocat de llibre. Havia llegit en un blog, El cuchitril literario, un estracte d’unes memòries de l’editora i aquest Sant Jordi el vaig buscar i vaig acabar comprant aquesta segona part de les seves memòries en comptes de les Confesiones de una editora poca mentirosa. Una pregunta d'un oient sobre la multiculturalitat de l'Índia va obrir l'espai, després vam buscar alternatives a la pandilla, un casament dels de tirar la casa per la finestra ens va transportar al segle XVIII i vam tractar de distingir entre acariciar i acaronar, per acabar amb un arbre que sabem com s'escriu però dubtem com es diu.
xaviermanuel |
divendres, 11 de maig de 2012 | 16:08h
 Continuem amb la descripció de la llengua que el jove Salvador va fa servir al seu diari. Portrait photographs of celebrities, Carl Van Vechten photograph collection. Library of Congress LOT 12735, no. 275, LC-USZ62-116608 La Mar, la nena de cabells castanys recollits en una cua, surt de l’escola, a  Masquefa, demanant unes botes d’aigua al pare per poder trepitjar charcus, que el mes ha començat amb pluja dia sí dia no i el pati de terra de l'escola és una font de diversió. Així que el pare li dóna la mà i se'n van plegats a comprar-n'hi unes a Ca la Fàtima, mentre li demana què ha fet avui a classe. No pot badar, que si no la nena ja té els peus dins l'aigua. El pare la renya i aprofita cada reny per corregir-la i remarcar-li que aquí es diu pèlag, que és com n'han dit sempre a casa. Se li rebota i li diu que no amb vehemència, dolguda pels dos renys. Així que quan arriben a casa, amb les botes noves als peus, li demana a la mare com se'n diu d'aquella mica d'aigua que queda al carrer després de ploure, i ella, que és nascuda a Manresa, li contesta que bassal, i la nena que s'empipa i, rient, que no, que es diu charcu i se li tira al damunt a fer-li pessigolles. La mare es defensa tallant la rebelió de soca-rel: Vinga, que faràs tard a l'escola de música. Tota esverada, surt corrents amb les botes d’aigua liles per anar a ficar-se als charcus i el pare corrents al darrere. Se li encèn una llumeta anant cap a escola i li diu a sa filla que li demani a l’Anna, la mestra de música, com en diu ella. L’Anna li somriu i li explica que a casa seva sempre n'han dit pèlag. Esclar, perquè és de Sant Sadurní. Un punt per al papa. L'endemà, la nena de cabells castanys recollits en dues trenes li pregunta a la Mònica, la seva mestra de P5, que és de Lleida ciutat, com en diu d'aquella mica d'aigua que queda al carrer després de ploure. La Mònica li ha explicat que, a casa seva, en diuen toll. I la nena riu quan ho explica als pares, i el pare, ara que ja la té convençuda que charcu no ho diu ningú, li ensenya el diccionari i li llegeix la definició: pèlag m. Mar. Navilis que solquen el pèlag. Un pèlag de dubtes, d’errors. Mar! Com jo! Prooo, un pèlag no és un mar...
xaviermanuel |
divendres, 4 de maig de 2012 | 14:49h
El primer que t’entra és l’estil, i al darrere, és clar, la llengua, les metàfores i comparacions descriptives… Fa unes setmanes, el meu company de blog, en Boris, que és un entusiasta de la literatura i un mandrós de la llengua, em va assetjar amb una pila de preguntes sobre el català col·loquial, com ara diferències entre vaig i vàreig o entre dono i donc, o què vol dir embaumar, que no surt al DIEC, i si es pot escriure coneixe'ls o només pot ser conèixer-los. Intrigat, li vaig demanar els motius de l'interès: m'estic llegint un diari de joventut del Dalí. Vam quedar que subratllaria totes les formes que li cridessin l'atenció i que ja me'l passaria. Aquest apunt és el resultat d'aquesta estranya col·laboració.
xaviermanuel |
divendres, 27 d'abril de 2012 | 10:06h
Avui fa 20 any
 s, tres estudiants de la UAB amb la col·laboració del Vicerectorat de Coordinació Institucional i d'Estudiants i dels departaments de Filologia Catalana i Filologia Hispànica vam organitzar un homenatge a Gabriel Ferrater amb motiu dels 20 anys de la seva mort. La setmana del 27 al 30 d'abril vam repartir tot de fotocòpies amb poemes seus, triats per Dolors Oller, per tots els racons de la facultat i hi va haver una exposició dels seus llibres a la Biblioteca de Lletres. El 28 d'abril, a les onze del matí, l'Aula de Teatre de la UAB va fer una lectura dels seus poemes i després va engegar una taula rodona amb Josep Maria Castellet, Josep Murgades i Dolors Oller, presentat per Jordi Castellanos.Aquí us deixo una foto del cartell de l'homenatge, que tinc penjat a l'estudi de casa. (perdona Boris per ficar-me en el teu terreny). No sé per què ens agrada tant fer llistes, de tot. Algun motiu hi deu haver. Mentre no ho esbrino, aquí teniu la meva llista de lectures recomanades per Sant Jordi per llegir durant tot l'any. Perdoneu que no hi hagi gaires novetats, però és que només parlo del que he llegit. Això sí, he buscat un cert equilibri entre vius i morts. L'ordre d'aparició no marca preferències. A quatre dies de Sant Jordi, una obra que amb una barreja d'estils construeix un intel·ligent homenatge a la literatura, en la traducció de Jorge Luis Borges: "Orlando padeció un desencanto inexplicable. Todos esos años había imaginado que la literatura -sírvanle de disculpa su reclusión, su rango y su sexo- era algo libre como el viento, cálido com el fuego, veloz como el rayo: algo inestable, imprescindible y abrupto, y he aquí que la literatura era un señor de edad vestido de gris hablando de duquesas. La desilusión fue tan grande que uno de los botones o broches que sujetaba la parte superior de su traje se reventó y dejó caer sobre la mesa La encina, un poema." Dissabte passat la pluja es va desmadrar en la previsió del temps. Algú va clamar que "aquí no penca ni Cristo". Vam veure que estabornir és deixar grogui algú sense haver d'emborratxar-lo. No vam trobar al diccionari les tintines, però no ens vam quedar sense fer-ne. I en vam sortir il·lesos. El xoriço de tota la vida, l’embotit de porc, ens ve del castellà, que sembla que el va recollir del llatí vulgar sauricius o salsicĭum. El botifler, el partidari del Borbó durant la guerra de successió, sembla que és una variant de botinflat, inflat com un bot. Pel que es veu, això faria referència al fet que els partidaris de Felip V eren tots de classe alta, i lluien unes bones galtes i un perfil rodó de menjar bé, en una època en què el plat a taula no era un dret garantit cada dia. Això dóna un aire de lluita de classes, de rics contra pobres, a la guerra pels furs i drets de l’antiga Corona d’Aragó. Així, tant els xoriços que avui dia ens han fet acabar el pa com els botiflers que ens impedeixen tenir les barres que ens toquen tenen tots dos una base d’embotir, d’omplir alguna cosa fins a posar-la tibant, a punt de petar... En fi. A sobre, tant els xoriços com els botiflers van tenir uns rivals històrics. Ja no puc veure més enllà quants cops hem hagut de callar.
somriures que no tornaran; he estat un temps sense parlar.
ja ningú embrutarà el teu cos No estàs sol, no tingues por, ja ningú destruirà el teu cor. Si l'haguéreu vist plorar, mai no l'hauríeu oblidat Com jo, que sempre el duc dins del meu cap, la gent es pregunta com sóc capaç d'odiar. Si l'haguéreu vist plorar mai no l'hauríeu oblidat. oblidat!, oblidat!, oblidat!
Sentir-te estrany a l’enterrament de ta mare potser és normal. Ser l’estrany, el foraster, l’estranger, no ho és tant. Mirar la vida al teu carrer des del balcó del pis, veure passar les noies que van al cine i veure-les tornar, i fer-ho des de la llunyania del balcó i de la ment, sentir-te estrany entre els teus, els que haurien de ser els teus. La feina, el bar on dines cada dia. Ser estrany per a la teva noia. Acceptar la vida com si no en formessis part, viure com si no fossis viu. I no voler-ne fugir, ni a un París que hauria de tenir ressons de paradís per a algú que sembla descontent, atrapat, amb la seva vida. El rossinyol (Luscinia megarhynchos) és un ocell conegut pel seu cant, i sobretot perquè és dels pocs que refila al capvespre i a la nit. Bé, això ho fan més que res els mascles a la recerca de parella. Per aquest motiu, en algunes llengües el nom del rossinyol inclou la paraula nit, com ara en alemany, Nachtigall, i en anglès. Nightingale vol dir literalment el cantant de la nit. Per la seva banda, la martingala ve del francès, sembla que del poble de Martigues, a la Provença, i fa referència a una peça de roba militar, una mena de pantalons fins als genolls, i també a una corretja per ensellar els cavalls, a més a més d’una jugada a les cartes i un sinònim d’engany o tripijoc. En fi, la polisèmia habitual en molts mots. L’any 1934 totes dues paraules es van trobar a Masquefa, el meu poble. La llibertat és quan comença l’alba en un dia de vaga general. |
Accés de l'autorCategoriesEls meus enllaços –
ESCRIURE
LLEGIR
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
