Una nissaga de besavi, avi, fill i nét… Tot al voltant de l’heroi de Soferlino i emmarcada per l’emperador Francesc Josep I, sempre present. Cada canvi d’escenari et fa entrar un pas més en l’imperi austrohongarès. Hi ha una gradació dels fets personals als socials en cada personatge nou, en cada escenari: des del moment que li van pintar el quadre, fins al duel, la descripció burocràtica de la vida del fill o la nova destinació del tinent a la frontera de Rússia… I culmina en l’emperador en primera persona, presentat com a vell però lúcid, una mirada tendra i positiva, que s’ha d’estendre a tot l’imperi.
Et fa sentir el pas del temps, notés els canvis en els personatges: quan el tinent és a la frontera russa, i recorda el metge mort al duel, et fa realment la impressió que han passat tants anys que ell no era ell sinó una altra persona.
Els pronoms febles són la gran bèstia negra dels estudiants de català. Bé, per ser més precisos, les combinacions de dos pronoms febles de tercera persona (li'n dóna, els els envia....) i les variacions dels pronoms febles en contacte amb les terminacions verbals (anem's-en, more't, convence-la, afanyeu's-e...). D'aquests avui no en parlaré. Em fixaré amb les combinacions de dos pronoms, que fan suar tinta als alumnes de secundària, bàsicament per tres raons: l’allunyament entre la parla i la normativa, la necessitat de conèixer bé la sintaxi per aplicar la normativa i la diferència de sistema amb el castellà. Com que és un tema enrevessat, comencem a poc a poc. I per simplificar-ho, em centraré en el català central.
No suporto les novel·les on la portada és una foto de l’adaptació cinematogràfica, però me la vaig acabar comprant. Havia llegit no sé on que Julian Barnes, Ian McEwan i Martin Amis eren els tres grans novel·listes de la literatura anglesa actual, i en volia fer un tast. Només em falta Martin Amis.
La novel·la és molt anglesa, per dir-ne d'alguna manera. Situada en una casa de camp entre gent ben educada, hi té lloc un crim inconfessable. El millor són els personatges, ben descrits, i que passa el que ha de passar, no el que ens agradaria que passés, encara que haguem d’esperar al final. El pitjor, l’ambient de novel·la d’Agatha Cristie (n’he sigut un gran lector) i un misteri que no ho és.
Llegit en l'edició de butxaca d'Anagrama. Traducció de Jaime Zulaika.
Un altre mite del castellà fàcil-català difícil és el de les preposicions. El castellà manté les preposicions sempre, tant davant de l’infinitiu com davant de la conjunció que, i fins i tot no té cap problema a sumar-ne dues. - Lo amenazan con expulsarlo
- Queremos ir a Cadaqués en lugar de a Roses
El català, com el francès i l’italià, és més restrictiu. Davant dels infinitus només acceptem dues preposicions: a i de. Per tant, canviem en i amb per aquestes dues. - L’amenacen amb l’expulsió
- L’amenacen d’expulsar-lo - La proposta consisteix en la incorporació del concepte de videoclip
- La proposta consisteix a incorporar el concepte de videoclip
D’altra banda, davant de la conjunció que la preposició cau.
-Em sent molt honrat que el Sr. Pujol pensi això de mi
-Va insistir que li donessin les claus del pis
Igual que passa en francès i italià:
-Je suis très honoré que M. P. pense cela de moi
-Insistette che gli dessero le chiavi di casa
Però no en castellà:
- Me siento muy honrado de que el Sr. Pujol piense esto de mi - Insistió en que le diesen las llaves del piso
Un dietari personal, amb un plantejament clar. "Nit del 6 al 7 d'agost de 2009. Ens hem embarcat en un ferri modest que ens porta a la Toscana. Ella fa l'intent de dormir, i jo intento arrencar aquest quadern de notes. M'he fet el propòsit de retrobar la meva ànima, i he decidit que l'he de retrobar escrivint;". Així arrenca el llibre. I per no acabar fent cercles sobre el mateix, es marca un any. Durant aquest any es reinventarà i es buidarà, i al final, farà balanç.
Un llibre atrevit, valent i sincer, i ben escrit, que se surt de la tendència dominant. Hauria de ser el segon llibre que tothom es comprès aquest Sant Jordi per començar-lo a llegir a l'agost i fer coincidir la lectura amb els dies o, si més no, per llegir-lo sense pressa, sense el neguit d'una trama que t'empeny a acabar.
Esteve Miralles entrevistat per Xavier Manuel a la Biblioteca de Masquefa. Foto: Marga Olomí.
“Lleguemos el lunes...”, sento una noia que li diu a una altra, a la cua del supermercat, i aquesta li respon: “ya, les vi ayer”... I totes dues coses em sonen d’allò més malament, sobretot la primera. I és que jo no les diria mai, i malgrat tot, els castellanoparlants, tant catalans com no, les diuen amb tota naturalitat. I he d’entendre que també les escriuen.
La primera idea és evident. Els catalanoparlants, els qui tenim el català com a llegua materna, familiar, hem après el castellà a l’escola i a la tele, sobretot, i també al carrer, en part. I per tant parlem un castellà estàndard, normatiu, passat pel sedàs de la correcció acadèmica.
La segona idea és que quan busques el català a internet, o en qualsevol llibre de divulgació, en primer lloc i destacat sempre apareix el mapa de l’àmbit lingüístic, i això ens agrada i ens sentim orgullosos de la varietat de la nostra llengua. En castellà, en canvi, amaguen la diversitat dialectal, com si no la valoressin. O si més no, com si no la valoressin com nosaltres.
La tercera idea és la que dóna títol a aquest apunt. És evident que com que parlem un castellà estàndard i rebem a través dels mitjans aquest mateix castellà estàndard, tenim molts pocs dubtes a l’hora d’escriure’l. En canvi, el català que parlem és viu, i tant podem dir vaig o vaic... vam anar o vem anar... nosatres o nosatros... Ara bé, això vol dir que l’ortografia i la gramàtica del català són més difícils que la del castellà?
S’està consolidant la idea que la normativa del català és molt difícil, que està plena de normes absurdes i que cal simplificar-la per facilitar la feina d’aprentatge als alumnes. I aquesta teoria es concreta en alguns casos, com ara el lo neutre, el canvi i caiguda de preposicions davant que i infinitiu, els pronoms febles...
Avui començo per un, el més fàcil i senzill de rebatre. El lo neutre.
Flaubert era un ós, alt i solitari, un ós polar; el lloro només el va tenir poc temps, i no era seu, el va demanar al museu del poble per escriure una novel·la que no he llegit, Un coeur simple. Construir la novel·la al voltant de l’anècdota i revelar el misteri al final, això és el que fa Julian Barnes aquí. La llàstima és que el lloro no té gaire misteri, diguéssim que l’adoba amb espècies picants per donar-li gust. Ara bé, l’ós, aquest sí que tenia una carn gustosa i estellosa, estupenca en diria la sogra, que aguanta tota l’obra. I Barnes s’inventa un professor narrador al voltant del qual escriu la novel·la. Llàstima que aquest professor no pren gaire vida, excepte quan parla de la mort de la seva dona, i jo no puc evitar veure-hi en Barnes al darrere. Dividida en capítols, no segons el contingut sinó segons la manera d’encarar-lo, és una mena de classe magistral construïda al voltant de Flaubert i de les diverses interpretacions que els diversos estudiosos biografistes han donat als diversos episodis de la seva vida. És clar que és una novel·la diversa de forma, des d’un abecadari de la vida de Flaubert (en què fa trampa en algunes lletres, encabides a cop de mall, tot i que s’hauria de veure l’original anglès) o un bestiari amb óssos, lloros i gossos; fins a un diàleg d’una sola veu en un passeig al costat del riu. I esclar com que és un professor l’últim ha de ser un examen.
La meva professora de català a primària em deia que per escriure bé el primer que havia de fer era llegir; sobretot poesia. I és que hi va haver una època en què els escriptors marcaven la llengua d'un país, abans que els mitjans de comunicació n'agafessin el relleu. Per això en Fabra en deia modern català literari d'allò que avui en diem català estàndard.
Un apunt ràpid. Aquesta tarda he sentit el Rac1ncentrat. I m'ho passava molt bé amb en Quim Monzó, que parlava amb en Jordi Basté sobre llengua i faltes de gramàtica al seu espai d'El Món a Rac1. Havia analitzat les errades que havia trobat en la carta d'una oient i havia passat a comentar-ne una altra, d'un tal Francisco, italià d'origen argentí, però que no és Papa (hehehe), i llavors ha dit: "Bé, com que és italià no el collarem tan prim". Ep! O el collarem fort o no filarem prim, però això de collar prim... I m'ha vingut al cap allò d'estar en el candelabro que va deixar anar la model Sofía Mazagatos. Sí, ja ho sé, les comparacions són odioses, però les casualitats són divertides.
Novela de dos personatges en tres parts. El jugador d’escacs hongarès, Czentovic. El pres austríac, el senyor B. La trobada de tots dos. El narrador, en primera persona, em recorda el mateix Sweig. El lloc també: un viatge en vaixell de Nova York a Buenos Aires.
Llegit a Acantilado, en la traducció de Manuel Lobo.
A la pàgina web del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (teniu l’enllaç a la columna del costat) hi trobareu un requadre, a dalt a la dreta, amb el títol d'Esmenes introduïdes en les diferents actualitzacions del DIEC2. Cliqueu-hi i us portarà al PDF amb l’última actualització del DIEC, la del febrer d’enguany.
Hi ha novel·les en què el pes de la realitat descrita s’imposa de cap a cap. En aquest cas, la realitat de l’Amazonia descrita als ulls d’Antonio José Bolívar Proaño. Per això, la veracitat dels fets és tan important com en un reportatge periòdistic. I la llengua del narrador, que arriba amb el dentista i fa el salt al viejo del títol, és igual d’important. Per això parla dels shuar i no dels jíbaros, i els tigrillos (dibuix), la acémila, el pendejo i las pendejadas, el aguardiente Frontera, i la góndola… I el gordo també es la babosa o excelencia. I no se me ponga feo. I recién entonces… I sense ser una llengua plena d’exotismes, reflecteix molt bé els diferents nivells del relat i els personatges, i t’embolcalla i t’acompanya a endinsar-te en la selva.
Vaig inaugurar aquest blog amb un apunt sobre bloc o blog. Per fer-ho, vaig seguir la màxima de Joan Solà de descriure abans de prescriure, esperant que la mateixa descripció em donaria la solució. Sense voler fer-ne cap batalla, vaig optar per fer servir blog.
Fa uns dies, el febrer passat, el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC), en l'edició en línia, ha incorporat la forma blog i el derivat bloguer bloguera. I així ho han recollit el Centre de Terminologia Termcat, que havia estat un dels grans defensors de bloc, i l'Optimot.
En català tenim moltes paraules per referir-nos als habitants d’un lloc determinat. Gentilicis, es diuen. Al nom d’una localitat hi afegim un sufix (-í, -ina; -à, -ana; -ès, -esa; -enc, -enca...) i ja ho tenim: gironí, alcoià, maonès, castellonenc... Però de gentilicis en tenim uns d’especials, amb un plus afegit d’humor, de conyeta marinera, de mala bava. Són expressions que denoten un cert malestar, alguna mena de conflicte... i són la prova que una llengua no és només un eina de comunicació, sinó també d’expressió.
El títol és literal. Becker, o Jillette, que em permeteu dir-vos Jillette, vella amiga?, descriu els darrers dies de la vida de Sylvia Plath, quan fugint d’un pis buit es refugia a la casa de l’amiga amb els dos fills. És la seva experiència directa, que s’estira endavant i endarrere més enllà dels dies del títol, cap a les converses anteriors i cap a l’enterrament de la Sylvia i la mort de Ted Hughes. S’estira endavant i endarrere per fer-hi cabre tota una vida. Los últimos días, recuerdos de conversaciones, el funeral, después, levemente sucia i mito. Una altra mortografia, com en diria Abel Cutillas.
Foto: Sylvia Plath i Ted Hughes, per Rollie McKenna (1959).
L'Esteve Miralles presenta un dietari al poble on va néixer, Masquefa, l'ha titulat Retrobar l'ànima, i va guanyar el premi Marian Vayreda 2012.
Comença així: "Ens hem embarcat en un ferri modest que ens porta a la Toscana. Ella fa l'intent de dormir, i jo intento arrencar aquest quadern de notes. M'he fet el propòsit de retrobar la meva ànima, i he decidit que l'he de retrobar escrivint;".
Així que esteu convidats a girar els ulls cap a la vostra ànima de la mà de la literatura i amb les paraules i els gestos del seu autor, a la biblioteca municipal dissabte que ve.
En podeu llegir una entrevista a càrrec de Bernat Puigtobella al Núvol. Teniu l'enllaç aquí al costat.
Les paraules no s'estan mai quietes, viatgen per la llengua com nosaltres ho fem per la vida i van deixant un camí darrere seu. Penso per exemple en l'humil màrfega. En origen, un sac que s'omplia de palla per fer-lo servir de matalàs, habitual dels pastors. A través de l'excursionisme, les màrfegues van sortir del seu àmbit original i es van incorporar a l'equipatge d'alpinistes i agrupaments escoltes. Amb la popularització de la muntanya i l'acampada, la màrfega ha evolucionat, i si bé fa la mateixa feina ja no és un sac ple de palla, sinó un rotlle de material aïllant. Els menys habituals en diuen esterilla, copiant el castellà, esclar. Però la màrfega no s'ha quedat quieta, perquè ara no es fa servir només per dormir-hi a sobre. Ha fet un altre salt. Ara és habitual de les classes de ioga, pilates, fitness... Que lluny que ens queda la màrfega de palla del pastor. De la borda al DIR. Llàstima que la definició del DIEC no reculli les últimes etapes del viatge.
D’aquesta novel·la, per damunt de l'estil i els diàlegs, em quedo amb la trama, amb la mà de l’autor darrere dels fets i els personatges, amb la sensació que t’està manipulant, que et fa anar cap aquí i cap allà, per on ell vol. Quan llegim, ens avancem al que llegim. Ho fem sempre, ni que sigui de forma inconscient. No ho podem evitar, forma part de l’ànima del lector.
I així, quan t’explica que una colla d’amics que fa anys que no es veuen tornen a quedar 25 anys després, ara en la quarantena, en una casa a la muntanya per jeure al ras i veure les estrelles, i fa parlar els personatges, que s’avergonyeixen d’alguna cosa, tu fas hipòtesis i després, sense fer-te cas, ignorant-te, te les desmunta, o te les confirma… et sembra dubtes, t’obliga a fixar-te en coses per fer-te malpensat… Com en una novel·la negra, que et fan canviar de sospitós a cada capítol, I per tant et descriu un present d’hipòtesis… I al final, al final de tot, et queda una mica de mala sensació, demanes explicacions clares. Hi falta l’escena final de les novel·les d’Agatha Christie: tots els sospitosos reunits en una sala i el detectiu que ho aclareix tot. El final et deixa una mica perdut, com el final de Lost.
M’agrada llegir. M’agrada que un autor m’atrapi, que la novel·la em segueixi quan no estic llegint, que m’encengui l’ànsia d’esgarrapar vint minuts d’on sigui per continuar la lectura. Quan llegeixo no tinc la sensació d’estar perdent el temps. La part dolenta és que em genera la necessitat de treure les lectures fora, de comentar-les… i acabo parlant sol mentre camino. Entenc perfectament el sentit dels clubs de lectura. Són alliberadors. Però sóc massa com sóc jo per alliberar-me a mi mateix. Així que penjo apunts en un blog. L’anonimat és reconfortant.
Plataforma per a la projecció internacional de la literatura dels territoris de parla catalana, la defensa de la llibertat d’expressió i la lluita per a l’alliberament dels escriptors empresonats
xarxa científica dependent de l’IEC que aplega diversos centres i grups de recerca que treballen sobre la situació i l’evolució del català arreu dels Països Catalans.
Aquest és un blog on parlaré de llibres. Hi penjaré els escrits que iré publicant al Periódico, en el setmanari El Temps. També inclouré extractes dels meus llibres i notícies de la meua actualitat literària.
