Complicitat

Publicat originalment a la Revista Esguard 
Recordo quan els partits catalans no van poder fer pinya per presentar-se a les eleccions del novembre del 2012. En aquell moment, es va estendre per la població un sentiment generalitzat de frustració per la incapacitat de posar-se d’acord, a més a més d’un fatalisme que semblava dir, “Veus, no sóm capaços de fer-ho. Cadascú al seu corral, i fracassarem de nou.”
Quan els partits no van reeixir, un altre cop, a presentar una candidatura unitària per les eleccions europees, vaig trobar interessant que aquesta frustració ja no hi fos, o almenys no tan evident. Hauria estat millor—s’entenia—però la desunió no necessàriament s’havia de traduir en derrota.
M’alegrava a mi i a molts que malgrat no tenir candidatura unitària, sí que hi havia una camaraderia entre els candidats, tènue a vegades, val a dir, però ben present. L’ANC ha estat molt llesta de mantenir-se al marge del politiqueig, demanant el vot per qualsevol de les tres forces que donen suport al referéndum. Crec que el paper de l’ANC ha estat fonamental, subratllant que tenim un projecte en comú que va més enllà dels partits.
Però la divisió entre els partits és difícil de deixar enrere. Quan vaig piular sobre la possibilitat que ERC entrés en govern, algú va avisar que “molta gent veuria complicitat amb la dreta”. Però, no és justament el que busquem en aquests moments, una mica de complicitat? Aviam, si no van junts, és que no saben deixar de banda les diferències pel bé comú, i si van junts, és que hi ha complicitat.
Ho posem força difícil.
Una altra cita em va cridar l’atenció. Li van demanar al Jordi Rull si Duran i Lleida havia estat un llast pel Tremosa. Jo personalment pensava que sí. Però Rull va dir que si aquest moviment vol ser majoritari també havien de representar els votants d’Unió. I crec que té tota la raò.
Publicat dins de General i etiquetada amb | Deixa un comentari

Donar la cara (Putting your money where your mouth is)

(English version follows)
Sóc dels Estats Units, on tenim la idea de que si treballes molt i molt dur (i t’aixeques molt i molt d’hora), hauries de poder assolir quasevol objectiu que et proposes. No ens agraden els límits o les regles arbitràries, o que la gent ens digui el que hem de fer, o que ens faci fer les coses a la seva manera. Quan Gran Bretanya va intentar cobrar-nos impostos sense ni tan sols donar-nos representació al seu Parlament, vam dir, gràcies, però no gràcies, i vam fotre el camp per crear el nostre propi país, i no hem mirat enrera ni una sola vegada. Així que quan vaig venir aquí ara fa 25 anys, francament era una mica frustrant veure una gent que se sentia clarament com una nació amb ganes de controlar el seu propi destí però que no plantava cara a aquells que els privaven que això fos possible.

LizinGirona

És com quan tens un amic que té una feina que no el satisfà, però mai no dona la cara davant del cap. “Paguen al Pere dues vegades el que em paguen a mi,” et diu, “han donat el despatx més xulo a la Carme” se’n queixa. “Jo treballo dia i nit, com és que no s’hi fixen?” es desespera. I què pots fer-hi a part d’oferir-li la teva simpatia? Però endins, t’estàs dient, vinga, fes-hi alguna cosa!!
 
Però des del 2010, tot ha canviat. Tot de sobte, els catalans heu començat a dir clarament el que voleu i fer-ho una realitat. És realment inspirador. I no només somniar sinò posar la cara i treballar molt durament. Milers i milers de catalans donen el seu temps per recollir signatures, organitzar mobilitzacions, encendre espelmes, crear lipdubs, editar vídeos, educar veïns i amics, escriure informes econòmics, tuitejar notícies, compartir les seves frustracions a Facebook, agafar-se de la mà al llarg de 400 km (!) i més i més i més. Sé que gasteu hores incomptables fent tot el possible només per poder celebrar un vot democràtic, i per saber si els catalns volen establir un nou estat independent. I això sense mencionar la campanya per explicar per què un vot de Sí-Sí és tan necessari i dona tants beneficis a la gent de Catalunya. És una feina monumental, i us heu arremangat (per fi!) per fer-ho passar: pacíficament, democràticament, feliçment, implacablement.
 
Encara que se us digui que no és possible, que això no es fa, que no es poden redibuixar les fronteres pacíficament, els catalans, com els meus compatriotes, ara passen olímpicament dels que diuen No, i tiren pel dret fent el que saben que està bé per ells i per la seva gent. Demostren tenir una nova determinació i estic orgullosa de considerar-me una d’ells.

(English)
I’m from the United States. We have this idea that if you work really hard, you should be able to achieve whatever your goals may be. We don’t like arbitrary rules or limits, or people telling us what to do, or trying to make us do things their way. When Britain tried to tax us without even giving us representation in Parliament, we said, thanks but no thanks and created our own country, and never looked back. So when I first came here more than 25 years ago, it was kind of frustrating to see this people who clearly felt like a nation and wanted to control their own destiny, but who didn’t stand up to the people who were making that impossible. 
 

It’s like when you have a friend who’s at a job that they hate, but they don’t ever stand up to their boss. They’re paying Joe twice as much as me, they tell you. They gave Susan the really nice office, they complain. I work really hard, why don’t they ever notice? And what can you do but offer sympathy? But inside, you’re like, so why don’t you do something about it?
 
But since 2010 everything has changed. All of a sudden, Catalans are actively saying what they want and making it happen. It’s inspiring. And not just dreaming, but putting their money where their mouth is, working really hard. Thousands and thousands of you volunteer to collect signatures, organize rallies, light candles, create lipdub singalongs, edit videos, translate stories, educate neighbors and friends, write economic reports, tweet news, share outrage, hold hands along 250 miles! and more and more and more. I know you’re spending countless hours doing everything possible to just be able to have a democratic vote, to find out if the Catalan people want to become independent. And then there’s the whole campaign to explain why a Yes-Yes vote is so necessary and beneficial to the people of Catalonia. It’s a monumental task, and they’ve rolled up their sleeves and are going to make it happen: peacefully, democratically, joyfully, relentlessly.
And they’re told it’s not possible, it’s just not done, you can’t peacefully redraw borders, that’s unheard of, and just like typical Americans, the Catalans are ignoring the naysayers, and just keep right along doing what they know is right for them and their people. They’re determined and I’m proud to count myself among them.
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari