La San Francisco Mime Troupe, un ‘Polònia’ a la plaça

[Sobreàtic primera | San Francisco Bay Area]
Amb un fred que pelava tot en ple mes d’agost, durant la meva estada a California aquest estiu, vaig tenir l’oportunitat de conèixer la San Francisco Mime Troupe. Amb algunes dificultats per seguir-ho tot -molta política (molt) interna- vaig quedar fascinada per aquesta ‘troupe’ de sàtira política de llenguatge àcid i molt directe i que em va fer pensar molt en el ‘nostre’ ‘Polònia’. La San Francisco Mime Troupe, que en la seva trajectòria compta amb el reconeixement dels Tony Awards, funciona des de fa una pila d’anys per places i parcs de la Bay Area ridiculitzant els polítics i el sistema nordamericà (déu ni do la canya a l’Obama!) i fent arribar un discurs combatiu amb espectacles a l’aire lliure. No cal pagar, ni reservar, ni engegar la tele per veure’ls. Només una manta i un pícnic al més pur estil americà.

 

Mandela Foods Cooperative: menjar fresc al West Oakland

[Sobreàtic primera | San Francisco Bay Area]
Després d’unes quantes setmanes de descans, reprenc amb ganes la sèrie promesa de l’experiència del Sobreàtic a la Bay Area (Califòrnia). Seguim al West Oakland, recordem que una zona amb una llarga història de marginació. Una etiqueta, d’altra banda, que segons els que coneixen el barri no sempre es correspon amb la realitat social d’avui. Aquí té la seu Mandela Foods Cooperative, una empresa de propietat compartida, una cooperativa, que va néixer amb el propòsit de  fer accessible menjar fresc i ‘sa’ a la població de la zona, majoritàriament afroamericana. Fins l’arribada de Mandela Foods, les opcions eren realment limitades: petits supermercats de productes i menjar envasat, poc saludable (res de fresc) i força car o grans superfícies força allunyades per a la majoria de la població. A la botiga de Mandela Foods, en canvi, es pot trobar menjar fresc i ‘saludable’ a uns preus assequibles, verdura i fruita de productors locals i una petita oferta de menjars preparats seguint el mateix criteri. Serveixen algunes comandes a domicili i aviat oferiran compra online per als consumidors locals. La cooperativa, que prioritza el personal de la zona pera  la seva plantilla, fa classes gratuïtes d’educació sobre nutrició i també disposa un programa d’inversions per als residents de la comunitat.

Arizmendi Bakery, inspirats per Mondragon!

[Sobreàtic primera ? San Francisco Bay Area]

“Arizmendi is the shortened name of Jose Maria Arizmendiarrieta, a young
priest who inspired and helped found the Mondragon Cooperatives in the
Basque Country of Spain in the 1950s”.
Això, i encara una mica més, és el que diu el tríptic informatiu d”Arizmendi Emeryville Bakery & Pizzeria’. Tot un descobriment! L’Arizmendi és un dels cafè, pastisseriea i pizzeria de ‘The Cheese Board Collective’, un projecte cooperatiu amb petits negocis de restauració i alimentació a la Bay Area. Aquest està a Emerville, a tocar amb Oakland, una àrea coneguda per una llarga història en les lluites socials del país, sobretot de la comunitat afroamericana (a prop van néixer els Black Panthers als ’60).

Tot el menjar està fet amb ingredients orgànics i es prepara al moment, com he pogut comprovar mentre esmorzava un fantàstic Capuccino i una deliciosa ‘Wholegrain Bran’ muffin! En tot moment, des de la web fins als tríptics, com també en alguns cartells en el mateix establiment, queda clar que el model de negoci és cooperatiu i que contribueix al desenvolupament de la comunitat i de la zona. Prenc nota del llenguatge clar i explícit: “We are a cooperative ?a worker-owned and operated business. We make decisions democratically, sharing all of the tasks, responsibilities, benefits and risks. Just as we were supported by many in our establishment here, we hope to provide support to the establishment of future worker-owned businesses. We strive to be active members of the Emeryville community and to offer the best breads, pastries, pizza and other products we can”.

Per començar: ‘Food, inc’

[Sobreàtic primera | San Francisco Bay Area]
‘Food inc’ és imprescindible. Un bon començament per saber una mica més sobre el que mengem i com des d’aquí, des dels Estats Units, la màquina avança estenent un model industrial que afavoreix uns pocs i omple els plats d’antibiòtics i hormones. Un bon punt de partida per contextualitzar la força dels moviments que, també des d’aquí, fa anys que treballen des de la protesta i les alternatives per un model agroalimentari més transparent, i sobretot més sa i més just.

 

El mantra del ‘comprar, llençar, comprar’

Penso quan la meva àvia m’arreglava les nines relligant aquells caps i cossos petits amb un tros de cordill. Recordo que els meus pares van tenir un rentaplats que va durar una vintena d’anys i que el meu pare va fer arreglar la seva Nykon que va tornar com no
va, no per pocs diners, amb un segell del Japó. I em ve al cap quan vaig intentar, sense aconseguir-ho, ressucitar la meva primera grabadora quan començava a fer de periodista. M’hi ha fet pensar el documental ‘Comprar, llençar, comprar‘ que es va veure a finals d’any a TVC i que he vist sencer fa poc aquí. M’ha fascinat l’operació mundial orquestrada pel que es coneix com obsolescència programada i que al 1920 ja feia reduir la vida de les bombetes, que un senyor rus hagi descobert la manera de desactivar el xip col·locat expressament en una impressora per fer-la morir amb uns quants milers d’impressions i la batalla dels germans Neistat contra Apple per Ipods que s’espatllaven per sempre perquè no es podia canviar la bateria (a www.ipodsdirtysecret.com). M’han impressionat els cementiris d’aparells electrònics que han esborrat completament paisatges de ciutats com Accra, a Ghana, i que són un exemple aclaparador de l’impacte mediambiental d’aquest model basat en el ‘comprar, llençar, comprar’. La reflexió del documental és molt oportuna en un moment en què els missatges van de l”estalvia’ al ‘no deixis de consumir’, mentre que els sous van minvant, les plantilles es redueixen i les retallades socials no s’aturen. ‘No cal que ho arreglis, compra’n un de nou’ és el mantra dels nostres temps. Un mantra que no és ‘normal’, que ens fa perdre temps, diners i converteix algunes parts del món en abocadors de tot el que acabem llençant. Si ja sabem que no tornarem on erem, serà qüestió de canviar el mantra amb una mica d’imaginació i, perquè no, visió de negoci: si els sabaters tenen més feina que mai, els arregladors d’aparells diria que tornaran a estar de moda. 

 

HORTS URBANS (2): John Ameroso i el valor de l’ ‘urban farming’ a NYC

Recupero un article de The New York Times de fa uns mesos dedicat a John Ameroso, pioner i referent de la pagesia urbana als Estats Units i especialment a la ciutat de
 Nova York. El repàs per la vida activa i d’activista de John Ameroso, que el rotatiu recupera en el moment de la seva jubilació, és al mateix temps un repàs per la història de la pagesia urbana a la ciutat de Nova York, on el valor de fer créixer vida entre l’asfalt i al mateix temps produir menjar localment ja fa temps que és coneix i es reconeix.

Podeu seguir l’article sencer aquí i en tot cas destaco algunes dades i idees recollides a l’article.

– Al 1976, Ameroso va ensenyar als novaiorquesos  que cultivar verdures enmig de la ciutat era possible. Va començar en uns terrenys erms i abandonats de Brooklyn. Des de llavors, ha estat al darrera de pràcticament tots els intents organitzats per cultivar horts a la ciutat de Nova York.

– No ho va fer sol, sinó com a agent de la Cornell University Cooperative Extension i gràcies a l’impuls del demòcrata Fred Richmond, un apassionat de la jardineria i l’horticultura, que va aconseguir el finançament per obrir una seu de la universitat a NYC. Al 1994, el projecte, conegut com Urban Gardering Program, s’havia extès a 23 ciutats i generava una producció de 16 milions de dòlars cada any.

– Al 1995, Ameroso va ajudar a fundar Just Food, una organització sense ànim de lucre que ofereix assistència tècnica als productors urbans, formació en cuina i nutrició i que defensa la producció local.  Ameroso ha estat al costat d’alguns dels grans programes impulsats per aquesta entitat, com ara City Farms, que ajuda a formar, connectar i empoderar la comunitat de pagesos urbans a NYC per difondre esl seus coneixements i ajudar a augmentar la producció de menjar local entre el veïnat. 

Ens caldran potser uns quants Ameroso i l’impuls ferm de les administracions perquè el valor de cultivar a la ciutat tingui una força real a casa nostra. De moment, ja comencem a tenir alguns bons exemples. N’anirem parlant.