Aquest apunt no és per parlar del 3%, ni del cas Pallerols, ni dels mortadelos, sinó dels del cas del 100% i el mític Paz Dorado. Resulta que aquest senyor, imputat per corrupció en haver-se embutxacat 1,2 milions, ha arribat a un pacte extra-judicial per no anar a la presó, a canvi de retornar -molt altruistament- els diners que prèviament havia extret de l'erari públic a canvi d'uns cursos de formació, que mai van arribar a fer-se. Ho podeu llegir aquí: Un dirigente patronal devuelve 1,2 millones que defraudó al erario. (El País, 16-01-2009). Incomprensiblement el cas ha passat inadvertit entre els mitjans catalans. Són més interessants els mortadelos i les "chicas Bond" de la Comunitat Autònoma de Madrid. I és que la superintendenta Aguirre dóna molt més glamur que la cosa nostra particular. Així que God bless el Baix Llobregat, president.
I el més interessant de tot és que un regidor de Sant Feliu, Jaume Solé Díaz, denuncia al seu bloc que el tal Paz Dorado ha rebut aquest mes de gener una suma de 2,7 milions d'euros per una operació amb l'ajuntament dubtosament precipitada. Ho podeu llegir aquí: "Dubtes raonables a Sant Feliu".
La crònica dels esdeveniments, segons el regidor, és aquesta:
I. Al 2005, el propietari de la Sala
Ibèria posa l'equipament a la venda i l'Ajuntament es posiciona com a
comprador per adquirir-la i passar a formar part del patrimoni de la
ciutat, i evitar així perdre un equipament cultural.
II. L'equip
de govern pacta a mitjans del 2006 amb l'intermediari Paz Dorado un
lloguer amb opció de compra al cap de tres anys. L'intermediari
subscriu un préstec hipotecari a tres anys per comprar la Sala Ibèria i
posteriorment llogar el local a l'Ajuntament.
III. El valor
econòmic de l'operació consisteix en un lloguer mensual de 12.100 euros
i una opció de compra per import de 2.704.554 euros, sense descomptar
els pagaments avançats en el lloguer. El contracte se signa el 27
d'octubre de 2006.
IV. El passat mes de desembre, deu mesos
abans de vèncer l'opció de compra i en plena crisi econòmica, PSC i CiU
presenten amb urgència la necessitat d'avançar el termini de l'opció de
compra.
V. Davant la falta d'informació i amb l'informe negatiu
de l'interventor municipal, Iniciativa demana la retirada del punt de
l'ordre del dia fins que Juan Antonio Vázquez i Josep Ll. Fernández
Burgui no facilitin tota la documentació econòmica. Vázquez és veu
obligat a ajornar l'aprovació de l'opció de compra fins al ple del mes
de gener.
VI. Transcendeix als mitjans la notícia que
l'empresari Paz Dorado és condemnat per frau en subvencions atorgades
pel Departament de Treball de la Generalitat dirigit per Unió
Democràtica de Catalunya, partit on milita el tinent d'alcalde de Sant
Feliu i Responsable de l’Àrea de Cultura, Josep Ll. Fernández Burgui.
VII.
L'acusat Sr. Paz Dorado diposita al jutjat a instàncies de l'Agència
Tributària els diners que va defraudar, per fer front al pagament
hipoteca béns a favor de l'Estat.
VIII. L'alcalde es ratifica en
la decisió d'avançar en 10 mesos la compra de la Sala Ibèria en les
condicions acordades a l'any 2006. Un avançament que reporta 2.700.000
euros a l'empresari condemnat per frau.
IX. Davant la poca
informació i transparència, Iniciativa sol·licita una segona taxació
independent que calculi el cost real de mercat que té l'equipament.
L'actual crisis econòmica ha provocat una pèrdua del valor econòmic
dels béns immobles que aconsella una revisió a la baixa del preu pactat
a l'any 2006.
X. L'alcalde denega l'entrada a un taxador
independent, demanat per ICV, que valori si els impostos dels ciutadans
i ciutadanes són utilitzats amb total garantia, transparència i
eficàcia.
Diu el diari El País, Askatasuna presenta cabezas de lista sin 'contaminar'. La seva esperança és veure si poden detectar algun contaminat a la resta de la llista. Em pregunto com s'hi arriba a això d'estar contaminat. Si és per contagi, si es transmet per l'aire, per la sang, amb relacions sexuals, si hi ha llibres maleïts que transmeten la malaltia, o es tracta d'una degeneració congènita; pot ser es detecta segons el grup sanguini o pel nivell de leucòcits.
Pot afectar tothom, des d'una articulista del diari El Periódico de Álava, fins a una professora universitària. A voltes només són sospites; si és així, et posen en quarantena i t'empresonen, no sigui cas que vagis escampant la malaltia. I els que no tenen el virus fan com si res, miren d'evitar el contagi i s'allunyen dels damnats. Pensen que així evitaran la infecció. Fins que un dia descobriran, horroritzats, unes fúnebres taques negres, i un jutge de cabell blanc que les assenyala amb fruïció.
Estava esperant el semàfor a la Meridiana, a l'alçada de Fabra i Puig, i un parell de policies municipals garlaven al meu costat. Feien una parella ben singular. Un d'ells semblava un veterà del cos, de cabell ben blanc i posat de juvilació anticipada. L'altre, ben jove, semblava que fos el seu primer dia de feina. Amb la gorra descol·locada escoltava amb atenció els consells de la veu de l'experiència.
- De lo que se trata, es de hacer de como si ellos no supieran que lo sabes!
El jove, semblava que s'ho rumiava. Es gratava l'orella, mentre amb l'altre mà es recol·locava la gorra i anava repetint. "-Claro". I el veterà continuava amb la lliçó.
- Y ellos, lo que tienen que hacer, es hacer como si no supieran que tu lo sabes. Por mucho que lo sepan, tienen que hacer como si no lo supieran.
Tot seguit el semàfor s'ha posat verd, i com seguíem direccions divergents, ja no m'ha estat possible seguir com continuava la conversa i de pas capir quin era el significat del secret. Clar que pot ser millor no saber-ho, qui sap si no deu ser gaire agradable trobar-se un cap d'equí entre els llençols.
Estic d'acord amb l'amic borinotus que la polèmica aquesta del Barcelona, nation of fashion, és la típica xorrada socialista per fer emprenyar al mateix temps, i per motius diferents, peperos i catalanistes. Tanmateix no crec que certs símptomes hagin de quedar en el nivell d'anècdota o boutade ocasional. La reiteració de certs arguments fa pensar que en realitat es busca quelcom de més; donar un nou significat a certes paraules o idees que resulten incòmodes.
Recordo que quan vaig començar a estudiar italià, em vaig discutir amb la meva professora perquè no acceptava que parlés de la "nazione catalana". Segons ella el concepte de nació només era aplicable als estats, i per referir-me a Catalunya m'havia de rebaixar a nivell de "paese", més emprat com a sinònim de regió o comarca. Malgrat em vaig negar, ella insistia en aconseguir que digués que jo visc al "paese catalano", o que en el seu defecte acceptés que pertanyo a la "nazione spagnola". De fet es negava a continuar la lliçó fins que no ho digués. Naturalment no vaig acceptar les seves imposicions nacionalitàries, de manera que vaig rebre la resposta de què tot i que respectava molt les meves idees polítiques, no era una qüestió de política, sinó de parlar correctament l'italià.
La discusió continuaria quan tocava el tema de les preposicions, no volia que jo afirmés que "abito in Catalogna", sinó que proposava que rebaixés altre cop el nivell; "abito a Catalogna" seria segons ella la forma correcta pels que no arriben a nació. I així vam continuar la lliçó llençant-nos les nacions i les preposicions nacionalistes pel cap, fins que va arribar l'hora i vaig haver de marxar amb el temps i els diners perduts en una discusió absurda.
El cert és que si anem a la definició de la paraula -també en italià-, era jo qui tenia raó i ella qui mantenia una postura política, tot i que admeto que en el llenguatge habitual s'ha acabat imposant la seva manera de veure-ho -és així, tot i admetent totes les excepcions i diferències possibles-.
1 Collettività etnica di
individui coscienti di essere legati da una comune tradizione storica,
linguistica, culturale, religiosa SINpopolo: la n. italiana; gli usi di una n.
2estens. Il territorio da essa occupato; la sua organizzazione in stato SINpaese: il Risorgimento ha fatto dell'Italia una n. libera e indipendente
1 Piccolo centro abitato, perlopiù rurale SINborgo; la popolazione che vi abita: p. di montagna; riunire in piazza tutto il p. || fig.mandare qlcu. a quel p., mandarlo al diavolo
2 Territorio politicamente e giuridicamente indipendente; estens. la totalità dei suoi abitanti SINnazione, patria, popolo, stato: p. democratico; p. del Terzo Mondo
3 Ampia porzione di territorio caratterizzata da omogeneità geografica o di altro tipo SINregione: p. freddi, caldi
• agg.rel. non derivati dal lemma: (2) nazionale, patrio
• sec. XI
El mateix desplaçament del significat de les paraules el podeu trobar en el tema de la llengua, així els italians creen una jerarquia entre "dialetto" -tot el que es parli, que sigui propi, i diferent de l'italià-, i "lingua nazionale".
No crec que tots aquests detalls no tinguin cap mena de relació amb el fet que a Itàlia no existeixi cap moviment secessionista o nacionalista seriós -hi ha la Lega, però això són figues d'un altre paner-, ni tampoc amb el fet que la major part de les llengües italianes estiguin en un procés de degradació que les farà extingir en poques dècades. De fet, aquest seria l'estat ideal del nacionalisme espanyol, que no hi hagi cap altre nació que l'espanyola, i que el català no sigui més que un dialecte. Es poden entendre llavors els resultats que podrien portar a Catalunya la banalització del concepte de nació.
El passat dilluns Paul Krugman, al New York Times, publicava l'article "The pain in Spain"
on assenyalant les similituds entre la bombolla a l'estat de Florida i
l'espanyola, explicava els motius que provocaran que la sortida de la
crisi no serà la mateixa. Apunta l'economista que per Espanya la
recepta tradicional seria la devaluació de la moneda, però a l'estar
dins de la zona euro, això no és possible i el fet agreujarà la crisi.
Per
altra banda, la sempre particular i folklòrica recepta del govern espanyol venia
anunciada pel ministre Miguel Sebastián, proposant com a solució per
combatre el dèficit comercial que els ciutadans s'abonin al patriotisme consumidor,
escollint productes made in Spain. No cal dir que qualsevol idea
similar provinent de Catalunya seria acusada automàticament com a
racista.
Avui fullejant el pseudo-diari Qué he trobat -en format de titular cridaner- la resposta justa al patriotisme consumidor del ministre, "Se buscan productos Made in Spain, pero ya ni la fabada es 100% española".
Posteriorment donen un petit llistat de marques que semblen ben
espanyoles, i constaten que totes elles tenen capital estranger: Chupa
hups, Seat, Fontaneda, Litoral i La Casera.
El tema de la fabada
de Nestlé m'ha fet venir a la ment la imatge d'aquell argentí
-segurament recordant algun d'aquells magnífics films que ens van
arribar de l'Argentina del corralito- que desesperat es pregunta quins
dels productes que consumeix són argentins. Ni les sabates, ni el
cotxe, ni el rellotge, ni res de res. Fins i tot es mira l'envoltori de
l'alfajor de dulce de leche que s'està menjant, i descobreix
horroritzat que també és d'importació. I no és casualitat que els
suïssos són capaços de vendre'ls als argentins un producte tan argentí com
l'alfajor, com són capaços de vendre'ls als espanyols un producte tan
hispànic com la fabada asturiana. I després es queixaran que els marxen
les multinacionals.
De l'article "El año que ha cambiado el mundo" d'Alfons Quintà: La traca llega con
la cena de final de año. Estamos reunidos diversos amigos. Predominan
las parejas de economistas y de abogados, seguidas de las de médicos.
Oímos el buen discurso de Sarkozy en el Telediario de France 2. De
repente se nos muestra a una familia catalana que ha decidido gastarse
42.000 euros (casi siete millones de pesetas) en el alquiler, por sólo
una semana (sic) de un chalet en Meribel (en la Saboya
francesa). Viene a ser un millón diario. La cámara los muestra muy
contentos y habladores. Se nos informa de que se trata de la familia
Carulla, de Barcelona. Habla Mariona Carulla, hija del fallecido industrial agroalimentario Lluís Carulla. También lo hace otro miembro de la familia, Guillermo Sagnier, al parecer miembro del grupo Europraxis, filial de Indra.
I Avui un lector de l'Avui, es preguntava a la bústia del diari on anaven a parar els pressupostos del departament de defensa en concepte d'assessorament estratègic sobre qüestions nacionals.
Sóc un català de 81 anys que encara m'escandalitzo quan llegeixo
segons què. Per exemple, a la Bústia de l'AVUI del dia 28 de desembre
es diu, a la carta Més diners per als catalans?, que al pressupost de l'Estat espanyol hi ha una partida del departament de Defensa que s'anomena Assessorament estratègic sobre qüestions nacionals,
i hi destinen una partida de 225 milions d'euros (uns 40.000 milions de
pessetes). Després d'assabentar-me d'això, crec que tinc ple dret a
preguntar quines són les qüestions nacionals, centrades en Defensa, que
justifiquen la despesa de 225 milions d'euros d'assessorament, quins
són els seus sous, quins altres mitjans els fan falta, així com també
el temps dedicat a aquests estudis. El que sé que no puc preguntar és
les estratègies que aconsellen aplicar -comprenc que això mereix un
secretisme-. Els catalans ens podem imaginar que no ens explicaran les
seves estratègies per anar-nos rebregant.
Em permeto parlar en nom de tots els que ens sentim catalans dient
que esperem resposta a aquestes preguntes. També crec que estic
somiant. Els ciutadans hem d'anar disposant de més transparència en
l'aplicació dels nostres diners, especialment en partides com aquesta
que m'ocupa, oi?
Eugeni Isanta Permanyer
Terrassa
Segurament amb els sous dels directius d'Indra, ja es deuen endur un bon pessic d'aquests 225 milions.
Doncs aquests dies que els principals protagonistes han estat en "Joan Saura" i en "Ramon Tremosa", he recordat un article que va escriure el febrer del 2008 l'economista, sobre la teoria del decreixement i en Joan Saura. I ja farà un any, i la veritat és que sembla escrit d'ahir mateix. (L'article el podeu llegir sencer aquí). El govern català ha imposat la reducció de velocitat a 80 km/h al
voltant de Barcelona. Avui poca gent creu que aquesta mesura tingui
gaire impacte sobre la contaminació, tal com havia denunciat el RACC, i
per això la conselleria de Medi Ambient ara posa l'èmfasi en la millora
de la sinistralitat. Aquesta mesura, però, ¿és la primera d'altres que
podrien venir?, ¿l'actual govern d'esquerres ha començat a posar en
pràctica el que es coneix com a teoria del decreixement? ICV fa i desfà
al govern amb la complicitat de PSC i d'Esquerra, i sembla que en els
80 km per hora hi ha alguna cosa més que la desconfiança i els recels
tòpics dels més progres en contra dels mitjans de transport privat.
Aquest matí em fixava a la Gran Via els cotxes que entraven a Barcelona, tots amb únic ocupant, un conductor solitari. Serà que els seus ocupants agafen el cotxe perquè són uns incívis disposats a contaminar el màxim possible? L'altre dia m'explicava un amic que la seva companya venia a treballar des d'Arenys amb cotxe. Li vaig preguntar que com és que no feia servir el tren, i la resposta fou, "-Vam fer números, i resultava més econòmic". La principal raó per la qual els treballadors van a la feina en un cotxe amb un únic ocupant, és que no tenen cap altre alternativa, i d'això les esquerres sucursalistes del nostre país en tenen bona part de responsabilitat.
JOAN BOADA VA DIR FA UNS ANYS QUE "era millor no prendre decisions que
no pas prendre'n de dolentes". Per a ICV és molt fàcil oposar-se al
Quart Cinturó, però l'esquerra sucursal d'aquest país ha d'admetre que
no ha fet la feina que havia de fer des de 1977: sempre hegemònica a
les Corts generals i als grans ajuntaments catalans, el tren orbital de
passatgers del Vallès serà per molts anys encara una utòpica il·lusió i
no una realitat consolidada, que eviti condemnar al cotxe milers de
treballadors catalans sense alternativa de transport. I avui potser cal
reconèixer que aquest cinturó és imprescindible per garantir la
mobilitat i el creixement econòmic actuals més bàsics del país... si no
és que els ajornaments actuals estiguin inspirats en la teoria del
decreixement. I és també a la llum d'aquesta teoria que s'entén
l'oposició de l'esquerra més dogmàtica al túnel d'Horta: si aquest va
totalment soterrat fins a Cerdanyola i no malmet el parc de Collserola,
quin problema hi ha? O és que l'objectiu final és el de reduir a
qualsevol preu el transport privat a Barcelona?
I en aquest context, és raonable pensar que en Joan Saura fa ecologisme amb aquestes mesures? És evident que no poden tenir cap efecte si no s'aposta primerament, d'una manera decidida, pel transport públic. Tenen algun pla des d'ICV per fer arribar d'una manera ràpida i econòmica els treballadors a la feina? O més aviat serà que tenim alguns integristes de la teoria del decreixement a la Generalitat?
El missatge del bus agnòstic diria quelcom així com:
"No és possible determinar l'existència de Déu, ni la seva inexistència. Així que deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida".
I és que els ateus sempre m'han semblat massa creients. Per creure en l'ateisme, és a dir, per creure que Déu no existeix, et cal, sobre tot, creure.
A més, aquests dies hem descobert que els ateus tenen una estructura organitzada -i per tant jerarquitzada-, i a la seva manera, m'imagino que també deuen tenir els seus bisbes i diaques, per molt que facin servir altres noms. L'ateisme és dogmàtic i doctrinari. Així que ja em disculparan, però un servidor prefereix seguir esperant l'autobús agnòstic.
Francament divertit l'article d'Almundena Grandes "Experimento". Tothom es pot equivocar al fer una divisió, és disculpable, i en aquest cas la trampa era fàcil. El que no és comprensible és que no hi hagués ningú al diari que advertís l'error. Fa por pensar que si algun dia algun lector d'aquest diari arribés a president dels Estats Units -cosa poc probable, per no dir impossible-, la recepta per la crisi seria repartir 115 milions de dòlars entre cadascun dels habitants del planeta. Llavors tots seríem rics. I igualment rics, com la millor de les utopies de socialisme autogestionari. Tots podríem gaudir d'un xalet amb piscina, minyona d'uniforme, i comprar-nos un Lamborghini. Ai si no fos pels americans, els del PP, i els jueus, com anirien de bé les coses.
Podeu comprovar com avui el senyor Joan Ferran ha utilitzat la manifestació d'ahirper fer electoralisme, acusant a CiU i PP de no ser-hi -cal dir que per la part de CDC el diputat menteix-. El títol de l'apunt ja ho diu tot, i per cert, amb falta d'ortografia inclosa: "CiU i PP passan de tot...".
I per altra banda, aquests dies la notícia ha estat en els pantalons de la ministra de defensa. Una bona manera de desviar l'atenció, no fos cas que a algú li passés pel cap que la venda d'armes a Israel portava la signatura d'una militant del PSC.
Aquesta és la fotografia que el diputat "Joan Ferran" ha penjat al seu bloc per la crida a la manifestació d'aquesta tarda. No calen comentaris, està clar que la recepta del diputat socialista és la violència armada. Per molt menys, a d'altres, ja els haurien aplicat la llei anti-terrorista. I si fóssim conseqüents amb allò que s'està parlant del principi de proporcionalitat, no s'entendria que tinguem el lehendakari Ibarretxe apunt de ser processat, i a aquest senyor ni li piquin la cresta. Si el PSC en el seu dia va votar afirmativament la llei de partits, no s'entendria que no s'expulsés a aquest radical del partit.
Molta gent s'ha sorprès de l'exagerat augment dels preus dels serveis públics, molt per sobre de l'IPC. Una bona explicació la podem trobar a l'apunt "DESDEFLACIONANT" de Marc Vidal. Apujar els preus de certs serveis bàsics pot ser una bona manera d'inflar artificialment l'IPC i evitar la deflació. La baixada dels preus podria tenir unes conseqüències no gaire agradables pel govern, en especial en les negociacions de les revisions salarials, que habitualment es fan a principi d'any. A aquells que els toqui la revisió amb l'IPC del mes de gener, en plenes rebaixes, es podrien trobar amb la sorpresa d'una pujada 0,0%, i ja està plovent sobre mullat.
La violència verbal: Quan es parla de dictadures o règims totalitaris habitualment es denuncia la violència física que practiquen per tal de mantenir els seus ciutadans atemorits i fidels a la causa. Sovint oblidem que la violència verbal acostuma a ser molt més efectiva i perdurable. És comú a tots els règims totalitaris la creació d'un llenguatge propi que sigui favorable al poder. Mitjançant la desqualificació o insult sistemàtic s'acaben eliminant de la llengua certes expressions que siguin contràries al règim, d'aquesta manera s'aconsegueixen combatre també les idees. A partir del moment que deixen d'existir expressions que puguin definir certes idees, automàticament, es fan desaparèixer també aquestes idees.
El discurs políticament correcte: A Catalunya tenim un excés de llenguatge políticament correcte, hi ha certs discursos que han quallat amb tanta força que actualment ja és impossible discutir-hi o mantenir un pensament divergent. Quan algú fa un plantejament sobre la immigració o la cultura del país, diferent del discurs oficial, automàticament rep la reprovació dels integristes del políticament correcte. El perillós del tema és que veus que no hi ha cap resposta argumentada, és simplement un abús del llenguatge que s'ha anat imposant gràcies a una indústria mediàtica i cultural massa homogènia i poc acostumada a la crítica. El fals multiculturalisme: Al nostre país hi ha un abús i mal us del mot multiculturalisme, s'utilitza inadequadament i habitualment com a mètode de desqualificació d'aquells que no tenen certa visió de Catalunya. "Multiculturalisme" vol dir que dins d'un territori existeixen diverses cultures sense que existeixi una cultura dominant, és a dir, les diferents cultures es desenvolupen i evolucionen independentment, sense un nexe d'unió. Oposat al multiculturalisme tenim el "monoculturalisme", que consisteix en una única cultura i una única llengua en tot el territori. Finalment tenim una altra opció a mig camí entre les dues anteriors, el "melting pot", que consisteix en què es mantenen les diferents cultures però amb l'acceptació d'una cultura dominant que fa de nexe d'unió. Amb exemples, podríem dir que el model multicultural és el de l'Índia, el model monocultural el de França, i el melting pot, els Estats Units. Es correspon la definició de multiculturalisme amb el políticament correcte de casa nostra? Un servidor diria que gens ni mica, més aviat jo parlaria del discurs "incorrectament polític" que practiquen alguns. El principi pujolià: Sovint els defensors del multiculturalisme fan servir la dita pujoliana de què és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya com una proclama multicultural, i això és fals. Es tracta d'una proclama monocultural. Seria multicultural quan hi afegim allò de "i vol ser-ho", però en aquest cas hauríem d'acceptar que hi ha persones que viuen i treballen -i fins i tot néixen- a Catalunya i no volen ser-ho. Aquest principi els falsos multiculturalistes el neguen sistemàticament, per ells tot habitant de Catalunya és català, per tant mantenen una postura monocultural.
El cas de la Laia: El dia 1 de gener els telenotícies ens anunciaven el naixement a Barcelona de la primera catalana de l'any, filla de pares uruguaians, la Laia. Els seus pares li havien posat aquest nom com a homenatge a la ciutat que els acull. També ens anunciaven que a les altres tres províncies el primer nadó havia estat d'origen immigrant, l'Angely, en Hayam i l'Adam. El fet que parlin de la primera catalana de l'any, i el gest dels pares amb el nom, són gestos de monoculturalisme -i tot just s'intenta mostrar com el contrari-.
N'Alzamora i les essències pàtries: El dia 3 de gener l'escriptor Sebastià Alzamora publicava l'article "Laia i la tonteria" on carregava durament contra la "babaueria multiculti". El problema de l'article és que sembla que aquest estigui dividit en dues parts, en una primera carrega contra el multiculturalisme descrivint un pensament políticament incorrecte, però tot seguit sembla que s'hagi de fer perdonar i comença a carregar contra els suposats guardians de les essències pàtries. Que sincerament, no tinc ni idea de qui són, tothom en parla d'aquests defensors de la pàtria pura, però haig de reconèixer que no n'he vist mai cap, és com allò de les "meigas", eu non creo nas meigas, mais habelas hainas . Més aviat sembla que hagin d'acabar així tots els articles contra el multiculturalisme, fent-se perdonar no semblant massa de la ceba, si no ja saps que la pedregada que rebràs serà monumental.
La Mar Jiménez i l'esquerra més conservadora: Però per molt que et facis perdonar, la pedregada sempre arriba i és implacable, els integristes del políticament correcte esperen qualsevol petita desviació de la causa. Així neix l'article "Catalunya és multiculti" on la intenció és practicar la teoria de l'arraconament. Als Alzamora, Barrera, Pujol i Romagosa -aquest era un que passava per allà i també ha rebut- els podem aplicar un bon correctiu d'expressions políticament correctes. A veure si aprenen a parlar normal. A més, cal dir que l'article confon constantment el significat del mot multiculturalisme. Defineix inicialment Catalunya com a multicultural, però tot seguit afirma que la Laia, el Hayam, l'Angely i l'Adam són totalment catalans -argument amb el que no estic en contra, però que correspon a un plantejament monocultural-, i per altra banda nega el dret al senyor Heribert Barrera de parlar d'ètnia catalana -Un altre plantejament monocultural de la periodista-.
I els catalans no existeixen: Diuen que defensen un sistema multicultural, però per altra banda neguen l'existència d'una cultura -o ètnia- catalana en si mateixa, diferenciada de la resta. Això és el mateix que el negar l'existència del poble català.
"No seria impossible que a Espanya la república substituís la monarquia, perquè la seva constitució ha de donar els seus fruits. El rei fugirà o serà cessat, si no mor assassinat. No és home prou fort per dominar la revolució. També és possible que Espanya subsistís durant algun temps regint-se per institucions populars, si es dividís en repúbliques federades, forma política que li és més convenient a causa de la diversitat dels seus regnes, de les seves costums, de les seves lleis i fins i tot, de les seves llengües".
Ho deia un monàrquic francès a principis del segle XIX. Cal constatar que el PSOE actual és més monàrquic i centralista, que els monàrquics francesos del segle XIX.
El pitjor de tot és veure com els polítics catalans es deixen ensarronar per les trampes dialèctiques del nacionalisme espanyol. "El café para todos" pot semblar una solució justa. Que tots rebem el mateix hauria sembla de justícia, així servim un cafè per tots, i tothom content. I sabem perfectament que les coses no són així, però entrem en el seu llenguatge.
El cafè de l'estudiant es fa de la següent manera: Primerament es fa un cafè de la manera habitual. Posteriorment es torna a elaborar el cafè, però utilitzant com a aigua el cafè obtingut la primera vegada. D'aquesta manera s'obté un beuratge -totalment imbevible, tot sigui dit- amb el doble de cafeïna habitual.
I així funciona el finançament, mentre a uns ens serveixen un cafetó claret, d'aquests que es beuen pel nord d'Europa, als altres els serveixen el cafè de l'estudiant. I és que no és el mateix una comunitat autònoma que rep de l'estat inversions faraòniques en infraestructures, que una altra que s'ha de buscar els calers per poder proveir de serveis bàsics els seus habitants -peatges, recàrrecs dels carburants, campanyes massives de multes, etc...-. No es pot posar al mateix nivell Catalunya que altres comunitats que estan filtrant dues vegades el cafè.
La discussió hauria d'estar en quins serveis ens presta l'estat, quins l'autonomia, i posteriorment comprovar si la cistella d'impostos es correspon a la realitat. Òbviament a l'estat espanyol no li interessa gens la transparència, per això presenta el finançament autonòmic com si hagués de ser una qüestió multi-lateral, i per això ha anat convocant Zapatero presidents de comunitats autònomes. El president Montilla no s'hauria d'haver prestat mai a aquests gests propagandístics, per dues raons principals: ni els catalans rebem els mateixos serveis que la resta d'autonomies, ni la presió fiscal de l'estat és homogènia -A part dels impostos indirectes, tenim fins i tot diferències en l'IRPF degudes als pentinats fiscals que són molt més efectius i abundants al nostre país-. A més, hi hem d'afegir que els fons europeus, tampoc s'han repartit mai de manera equilibrada.
Era el 23 de juliol de 1.980, un artefacte explosiu esclatava a la ikastola infantil Iturriaga, situada a la plaça Amézola, de Bilbao. En la deflagració moria Antonio Contreras Gabarra, 11 anys, la seva germana María Contreras Gabarra, de 17 anys, embarassada de vuit mesos. El fetus de l'infant sortí del propi cos de la mare producte de la forta explosió. També resultà greument ferit Anastasio Leal, de 58 anys, producte de la forta ona expansiva. L'atemptat el podem atribuir dins la guerra bruta contra ETA, anava dirigit contra el local propietat d'un militant d'Herri Batasuna, i integrant de les gestores pro amnistia. Els cruels assassinats mai foren investigats, mai es va jutjar ningú, i és probable que avui en dia, els responsables de la matança es mengin els torrons tranquil·lament, sense cap càrrec de consciència, sense cap por que la fiscalia espanyola tingui intenció d'investigar els fets. L'oblit dels fets és tan vergonyós, que fins i tot les tres víctimes apareixen a les llistes d'assassinats d'ETA, quan en realitat foren producte de la violència ultra espanyola.
Agafa el got de vi amb molta força, com si el vulgués trencar. Amb la mirada perduda en una ombra indefinida, com si estigués parlant amb els records del passat. Em diu que si no hagués estat per la crisi del 29 haurien tingut una infància feliç. "-Tot anava bé fins que el pare va perdre la feina per la gran depresió. Després tocà viure com vam poder. Foren uns anys difícils. Anys més tard arribà la República i semblava que tot s'arreglaria. Al pare li va sortir un bon càrrec de funcionari de presons. I quan ja semblava que tot havia d'anar rodat, esclatà la Guerra Civil. Un altre cop ens tornàvem a trobar sense res". S'acaba el got d'un glop sec, i em diu amb veu baixa, "-La resta fou terrible!". Li pots veure l'expresió d'amargor. Anys més tard hauria d'abandonar el país a l'exili. Amb el temps ja ha après a renunciar aquell país que somniava. Ara el que més li recorda la nació perduda és la República, però francesa. La França, que diu ell. Aquest país que tampoc li acaba de fer el pes, però pensa que és millor que tornar i veure en què han convertit Espanya. El problema de l'exiliat és que ja no pot tornar més, les coses mai tornen a ser com eren abans. Només t'ho pots arribar a imaginar, per això la millor solució és mirar de no acabar de tornar mai, i viure del record. Una vegada més em pregunto si serà el darrer cop que li escolto aquestes paraules.
De la novel·la "La forja de l'exili", de Lluís Racionero:
Molt més alliçonadora per en Martí va ser l'arribada de l'Einstein a Barcelona, convidat pel Municipi i la Universitat a dictar una lliçó magistral sobre la seva tot just estrenada teoria de la relativitat. L'Einstein es presentà d'incògnit a Barcelona amb la seva dona, vestit amb el suèter característic, i tot despentinat; prengué habitació en un modest hotel de les Rambles i anà a la Universitat a xerrar amb els estudiants sense donar-se a conèixer. El dia de la seva arribada oficial, va fer les maletes i se'n tornà a l'estació de França; va pujar a l'exprés de París per una banda i en baixà per l'altra, on l'esperaven les autoritats que, després de donar-li la benvinguda a la nostra ciutat, el deixaren instal·lat a l'hotel Ritz. Quan l'insigne físic es presentà a donar la conferència, els estudiants el reconegueren amb alegria i comentaven divertits: "És aquell que venia pel pati a parlar amb nosaltres". En sortir de la conferència, el senyor Bohigas va demanar a en Francesc Pujols: - Escolteu, Pujols, vós que estudieu totes les ciències, ¿em podríeu fer cinc cèntims del que ha dit l'Einstein? - Per menys d'una pesseta no puc dir-vos res. - Això de la quarta dimensió. - Bé, vol dir que el temps pot ser considerat intercanviable amb l'espai i ser posat a les equacions com una altra dimensió. - Sí, sí, això ja ho he entès; però ¿quines són les altres tres?
Diu el diari El País, 
...o ficcions que superen la realitat
Estic d'acord amb l'amic 
El passat dilluns Paul Krugman, al New York Times, publicava l'article "
Doncs aquests dies que els principals protagonistes han estat en "Joan Saura" i en "Ramon Tremosa", he recordat un article que va escriure el febrer del 2008 l'economista, sobre la 
El missatge del bus agnòstic diria quelcom així com: 
Francament divertit l'article d'Almundena Grandes "
Molta gent s'ha sorprès de l'exagerat augment dels preus dels serveis públics, molt per sobre de l'IPC. Una bona explicació la podem trobar a l'apunt "
Això ho va escriure 
El pitjor de tot és veure com els polítics catalans es deixen ensarronar per les trampes dialèctiques del nacionalisme espanyol. "El café para todos" pot semblar una solució justa. Que tots rebem el mateix hauria sembla de justícia, així servim un cafè per tots, i tothom content. I sabem perfectament que les coses no són així, però entrem en el seu llenguatge.
Era el 23 de juliol de 1.980, un artefacte explosiu esclatava a la ikastola infantil Iturriaga, situada a la plaça Amézola, de Bilbao. En la deflagració moria Antonio Contreras Gabarra, 11 anys, la seva germana María Contreras Gabarra, de 17 anys, embarassada de vuit mesos. El fetus de l'infant sortí del propi cos de la mare producte de la forta explosió. També resultà greument ferit Anastasio Leal, de 58 anys, producte de la forta ona expansiva. L'atemptat el podem atribuir dins la guerra bruta contra ETA, anava dirigit contra el local propietat d'un militant d'Herri Batasuna, i integrant de les gestores pro amnistia. Els cruels assassinats mai foren investigats, mai es va jutjar ningú, i és probable que avui en dia, els responsables de la matança es mengin els torrons tranquil·lament, sense cap càrrec de consciència, sense cap por que la fiscalia espanyola tingui intenció d'investigar els fets. L'oblit dels fets és tan vergonyós, que fins i tot les tres víctimes apareixen a les 
Agafa el got de vi amb molta força, com si el vulgués trencar. Amb la mirada perduda en una ombra indefinida, com si estigués parlant amb els records del passat. Em diu que si no hagués estat per la crisi del 29 haurien tingut una infància feliç. "-Tot anava bé fins que el pare va perdre la feina per la gran depresió. Després tocà viure com vam poder. Foren uns anys difícils. Anys més tard arribà la República i semblava que tot s'arreglaria. Al pare li va sortir un bon càrrec de funcionari de presons. I quan ja semblava que tot havia d'anar rodat, esclatà la Guerra Civil. Un altre cop ens tornàvem a trobar sense res". S'acaba el got d'un glop sec, i em diu amb veu baixa, "-La resta fou terrible!". Li pots veure l'expresió d'amargor. Anys més tard hauria d'abandonar el país a l'exili. Amb el temps ja ha après a renunciar aquell país que somniava. Ara el que més li recorda la nació perduda és la República, però francesa. La França, que diu ell. Aquest país que tampoc li acaba de fer el pes, però pensa que és millor que tornar i veure en què han convertit Espanya. El problema de l'exiliat és que ja no pot tornar més, les coses mai tornen a ser com eren abans. Només t'ho pots arribar a imaginar, per això la millor solució és mirar de no acabar de tornar mai, i viure del record. Una vegada més em pregunto si serà el darrer cop que li escolto aquestes paraules.
De la novel·la "La forja de l'exili", de Lluís Racionero:
