Dissabte tarda anem de compres pel centre, entrem en una coneguda botiga de roba propietat d'un famós empresari gallec. Dins ens trobem música glamurosa, moltes noies remenant tops i samarretes, dependentes i nois d'uniforme, un ambient exageradament perfumat per esvair l'olor de suor. Les parles ressonen en l'èter, puc escoltar el rus, l'àrab, l'anglès, el francès... Finalment em decideixo per una camisa de manufactura marroquina i uns pantalons turcs, pregunto a l'acompanyant que li sembla la tria, em contesta que ho troba "molt modern". Així que em dirigeixo a la caixa, a la cua tinc davant un jovencell brasiler, un coreà i un britànic. La caixera es dirigeix a ells directament en anglès, preguntes simples i concises, intueixo que la dependenta eludeix sentències més elaborades per evitar posar en evidència el seu "fluent". Arriba el meu torn i suposo que dec semblar massa pintoresc i evita la llengua universal, utilitza directament el castellà com si jo fos un turista provinent de Quintanilla de Onésimo, per molt que jo parli en català ella segueix utilitzant el castellà i no l'spanglish amb el que s'ha entès amb el xicot brasiler. Arribat a casa plego i deso la roba adquirida, em fixo en els pantalons l'etiqueta de les instruccions de com rentar la peça de roba, és prou clar, no et compliquis la vida, "Give it your mom" llegeixo, que t'ho renti la mare, "it's her job". Deu ser això la modernitat, parlar anglès macarrònic i que la mare et renti els pantalons.

Aquest apunt és només per explicar una singular conversa que vaig viure fa uns dies en horari laboral, és només una anècdota personal però penso que pot ser un bon exemple de com està la situació que ens adverteix en Toni Cucarella a l'apunt "Literatura: teoria i pràctica. Narrativa", article que trobo molt relacionat amb tot aquest afer de na "Maria de la Pau Janer".

El tema és que en J., un company de feina amb el que comparteixo taula, tenia aquell matí un exemplar de "La catedral del mar" sobre la taula, a diferència de la literatura "forense" que tan sovinteja. Com sembla que la RENFE s'ha proposat d'augmentar el nivell de lectura dels catalans va acabar per cruspir-se fins l'última novel·la de Stephen King i ara s'ha aventurat a explorar altres gèneres. En aquell moment va aparèixer per allà la M., en veure l'impressionant totxo sobre la taula va exclamar joiosa l'encert d'aquella elecció, van començar a discutir expectants l'encert de la trama i escoltava com exultants proclamaven que la narració transcorria a Barcelona, trobaven tan estrany allò de què la capital catalana pogués ser protagonista d'una novel·la, semblava tan exòtic, com si estiguéssim parlant de Kuala Lumpur, fins i tot a mi em vingueren ganes de llegir-lo. Tot seguit intervingué l'A., amb aquell castellà seu tan sec, parlava de què el llibre li havia ensenyat tantíssim sobre la història de la ciutat, i no sé com el tema va derivar cap al "Codi Da Vinci", van començar llavors a discutir de la veracitat dels evangelis com si estiguessin discutint el preu de la vedella. En F. es va olorar la conversa i va aparèixer per allà per il·luminar-nos sobre aquests temes ja que com he comprovat amb algunes converses és un autèntic expert en literatura fantàstica, s'ha llegit qualsevol llibre del gènere, sempre i quan no estigui escrit per un català, com em va declarar un dia: "la literatura catalana és infumable". Quan li vaig parlar de què hauria de provar de llegir "Albert Sánchez Piñol" m'etzibà allò dels escriptors subvencionats per escriure en català. Cal dir però que en F. és un bon independentista, d'aquells que viuen amb una orella enganxada a la COPE i t'anuncien desgreuges respecte Madrid des de primera hora del matí, en directe. Així que en veure l'exemplar del llibre d'en "Falcones" sobre la taula inquirí amb estranyesa "Però si està en castellà?". En J. ràpidament justificà que li havia deixat la seva sogra i per aquesta raó. Tot seguit sentencià.

-Si l'hagués comprat jo l'hauria escollit en català, penso que aquest llibre i "L'ombra del vent" s'han de llegir en català, pel que signifiquen.

Tots estigueren d'acord amb l'afirmació, fins i tot l'A. va declarar que si ho hagués sabut abans l'hauria escollit en català.

El resultat el trobo sorprenent, les quatre persones de les que he parlat, si no es busquen solucions mai de la vida compraran un llibre d'un escriptor en català, per prejudicis, falta d'informació, desconeixement, sigui com sigui ens trobem però amb la paradoxa que quan la narració la situem a Catalunya la llengua preferida és el català. Jo aquest fet el considero obertament una malformació cultural, un grotesc exemple d'autoodi, un intent de domini ideològic del migrat mercat en català, i que els lectors no valorin la sort de poder llegir una obra en la seva llengua original, un declivi cultural alarmant.

Recordo perfectament que mesos abans del llançament de "L'església del Mar" a la "Casa del Llibre", quan compraves qualsevol llibre et regalaven un llibret d'unes 40 pàgines amb les primeres planes de la novel·la, aquest fet ens hauria de fer reflexionar, no crec que hi hagi lloc en el món on es faci una promoció tan brutal d'un escriptor desconegut.

Un servidor ja en comença a estar una mica fart de tot aquest tema de la passejada setmanal del pollastre i el procés de beatificació d'en José Luis Rodríguez Zapatero. Si no veiem que no són més que tàctiques electoralistes i que les practiquen amb igual demagògia els dos partits estatals majoritaris, no ens en sortirem. No pot ser que ens hagin ventilat la pràctica del catalanisme amb l'excusa de les polítiques socials i ara ens passem el dia discutint sobre la nació -espanyola-, la bandera, els pollastres, i l'avi del president-e. Ens tenen ben enganxats com deia en Partal a Mail Obert fa uns dies, i de parlar del problemes "reals" de la gent res de res. Engegues el televisor cada vespre i et trobes en Rubalcaba i en Zaplana tirant-se els plats pel cap, dubtes de si estàs mirant el Telenotícies Vespre o el Diario de Patrícia. Els aeroports, els hospitals, les carreteres, l'atur, l'Estatut, ja no tenen cap importància.

En aquest sentit recomano llegir dos articles, Mètodes i metes de Marçal Sintes, i Política i brams d'ase, d'Alfons Quintà.

I una pregunta final. Què creieu que hauria passat si la guerra d'Iraq hagués començat amb un govern socialista? La resposta és ben senzilla, no és una situació inèdita.

Tot plegat, brams d'ase, com diu en Quintà.

Llegeixo a l'Avui de diumenge un article que he trobat molt sensat, " Animalades", de Jordi Coca. Fixem-nos a quin nivell de submissió cultural hem arribat que l'articulista gairebé s'ha de fer perdonar pel fet de reclamar una defensa de la cultura i la llengua catalana, i això que ho escriu en un diari en català. El títol és perfectament explícit, avui en dia en aquest país hem arribat a l'extrem de creure que cultura i economia no tenen cap mena de relació, com si fos una bestiesa, com si la indústria cultural no donés cap mena de rendiment en aquesta societat de l'oci. Falsament hem arribat a la conclusió que la llengua no dona de menjar i tampoc serveix per la Catalunya social, mentre els països que ens envolten inverteixen bilionades en cultura que ens exporten i comprem. I tampoc volem veure que el predomini cultural implica alhora un domini polític que finalment es veu reflexat a la nostra butxaca. De fet si el senyor Zapatero, Aena i Renfe ara ens poden prendre el pèl d'una manera tan descarada és bàsicament per la nostra pròpia submissió cultural. És perfectament comprensible que aquest temes no preocupin a la població -excepte quan el tren no arriba a l'hora- quan els referents culturals de la major part de jovent i de la població en general no ens són propis. No és això el colonialisme? Ja poden ara els prohoms utilitzar els seus diaris i televisions per reclamar que és solucionin els problemes en infraestructures, quan durant anys s'han estat llençant pedres a la pròpia teulada.

Tanco els ulls i m'imagino un jove compromès d'esquerres -allò que més s'assembla a un jove compromès de dretes- de Barcelona o la seva àrea metropolitana, de cultura FNAC. Això és, que llegeix El País, Arturo Pérez-Reverte, Javier Marías, Eduardo Galeano, Javier Reverte, Eduardo Mendoza, Mario Benedetti, que s'entusiasmà amb "Soldados de Salamina" o "La Catedral del Mar", la pel.lícula "Babel" i l'actor "Ricardo Darín", que musicalment es decanta per Joaquín Sabina, Dover, La Oreja de Van Gogh, Pedro Guerra o Luis Eduardo Aute. Ara a aquest jove diga-li que ens hem de mobilitzar per afavorir que l'aeroport de Barcelona tingui un "hub" intercontinental, parla-li dels grans dèficits en infraestructures, de les autopistes de pagament, del mal finançament de la sanitat. T'observarà estranyat i al moment et canviarà a d'altres qüestions més importants, et parlarà dels brots de racisme a la vila d'Alcorcón, de les banderes pre-constitucionals a Madrid a les manifestacions del PP en contra de "Juana Chaos", de les retencions a la M-30, de les melenes de l'Aznar i del legionari Acebes. Ja pot venir ben tranquil Zapatero a cedir les decisions sobre l'aeroport del Prat a Aena, ningú li aixecarà la veu per res.

Ara imaginem que aquest mateix jove l'haguessin estimulat amb altre referents culturals, -sense que això li impliqui en res abandonar els anteriors- podria també llegir Sebastià Alzamora, Alfred Bosch, Albert Sánchez Pinyol, Isabel-Clara Simó, Joan-Lluís Lluís, Hèctor López Bofill, o escoltar els Obrint Pas, Pirat's Sound Sistema, Antònia Font, Pascal Comelade, i tants d'altres... Creieu llavors que aquest jovent acceptaria amb tanta condescendència el centralisme injust de Zapatero? Qui ho diu que cultura catalana, economia, i polítiques socials, no tenen res a veure?

Ja hi poden anar invertint ja, els Laras i Godós.

Llegia aquest matí l'article "Submissions lingüístiques" d'Hèctor Bofill. A l'article ens perfila els escenaris d'agressió lingüística i com la majoria de ciutadans poc polititzats acaben acceptant una situació de submissió lingüística. M'ha cridat l'atenció la situació exposada de la revolta d'uns estudiants Erasmus italians, com bé indica l'articulista no es tracta d'un conflicte d'entesa lingüística -car els mateixos afectats donen prova d'entendre el que s'està dient-, més aviat es tracta d'un exemple de violència lingüística, molt probablement provocada per un posicionament polític. La situació exposada a l'article m'ha fet recordar una anècdota que vaig viure fa uns anys amb una estudiant francesa.

La Laetitia era una estudiant d'empresarials parisenca amb la que vaig compartir pis durant uns mesos. Només arribar es va mostrar molt interessada en la situació del català i feia amoïnada un munt de preguntes sobre la situació de la llengua a la universitat. En concret em va expressar els seus temors, ja que havia vist que una assignatura en la que estava molt interessada només la podia cursar en català. Assabentat de la situació li vaig expressar que no és preocupés, que el català és una llengua llatina igual que el francès o el castellà -llengües que parlava perfectament- i que no s'havia d'amoïnar de res, em vaig oferir a ajudar-la en totes les traduccions que fessin falta i fins i tot li vaig regalar un parell de llibres per aprendre català bàsic de quan havia fet de voluntari lingüístic.

Al cap d'uns dies va arribar a casa furiosa, la raó era aquella assignatura d'economia en català que havia escollit. Segons em va explicar, amb un grup de noies -també franceses- havien organitzat un motí per tal de mostrar la queixa davant el professor, estaven decidides a no permetre que es fes la classe fins que el professor canviés de llengua. (segueix...)

Recordo una entrevista a "Miquel Roca i Junyent" poc abans de començar el procés de reforma de l'Estatut, preguntat sobre la conveniència fer aquesta reforma s'hi mostrava contrari i amb una justificació que en aquell moment vaig trobar molt encertada. Argumentava aquest "pare de la Constitució" que en el procés de transició es van aconseguir moltes cessions al nacionalisme gràcies al sentiment de "mala consciència" que tenien molts polítics espanyols cap a les minories nacionals.

Actualment aquest sentiment de culpabilitat provinent del franquisme ja no existeix dins la societat espanyola -això es igual de vàlid tant per la dreta com per l'esquerra-, no hi ha cap motiu llavors per cedir davant les pressions autonomistes, qualsevol reforma estatutària o constitucional que es pretengui fer en un futur tendirà a retallar el poder de les anomenades nacionalitats, i això es farà pel bé de tots els espanyols, per la igualtat, ens insinuaran amb cinisme.

I certament el nacionalisme espanyol avui en dia està totalment desacomplexat. El ciutadà dels regnes castellans avui en dia és un individu satisfet amb el seu nivell de vida, es creu realment que el seu país és una potència mundial i econòmica, amb el ferm convenciment que a Espanya es viu com a cap altre lloc, amb un dels millors sistemes sanitaris, afirma convençut que aquí tenim el sol i es menja millor que a qualsevol altre lloc del món. En aquestes condicions no estranya gens que no hagi provocat gaire sorpresa l'estudi del Financial Times que assegura que "Espanya és el país preferit pels europeus per treballar" -m'imagino que l'enquesta l'hauran fet entre ciutadans europeus que mai hauran tastat el mercat laboral espanyol-. El xovinisme és tan alarmant, que fins i tot aquest dissabte podia escoltar a la SER com un tertulià anunciava tot cofoi que el sistema sanitari espanyol està entre els 10 millors del món (sic!), tot i que hi invertim la meitat que la resta de països industrialitzats (re-sic!, si que en són de benparits!). I aquesta és la imatge que els mitjans castellans pretenen vendre de la nostra situació en comparació amb la resta de món, així per exemple el director de l'edició catalana de La Razón ens fa una exageradíssima caricatura: "Los catalanes se han instalado en un estado de gran confortabilidad y somos una de las sociedades más ricas del mundo" -em pregunto en quin barri deu viure et tal Marhuenda, al meu segur que no-. (segueix...)

El diumenge al matí vaig tenir un bon ensurt quan em disposava a llegir el diari. Vaig obrir l'Avui pel mig i em vaig trobar que al titular del suplement dominical s'hi llegia "¿Instinto maternal o egoísmo ilimitado?", en castellà? em vaig preguntar. Vaig obrir la revista, em vaig fregar els ulls, i vinga a passar pàgines i pàgines sense trobar un sòl mot en català, estupefacte li vaig donar la volta a l'inrevés, me'l vaig mirar pel davant i pel darrera, fins i tot el vaig encarar al mirall, però res, tot era en castellà. Fins al mateix Avui ja m'han fotut la llengua, renegava. Després de pensar-ho una mica vaig començar a racionalitzar, "no pot ser", m'hi vaig tornar a fixar bé i vaig veure com a la primera plana en lletres petites s'hi llegia "EL MUNDO". Uf!, per sort tot aclarit, es deuria tractar d'un error, pot ser una broma del quiosquer o un error de la distribuïdora. Sigui com sigui em va semblar un mal presagi, el format és sospitosament semblant al "Plaers" de l'Avui, recordant qui són els propietaris de l'Avui i "El Mundo" vaig témer que pot ser no era tan casual.

(segueix)

Avui a TV3 he escoltat que deien textualment "el gitanos romanesos, que arriben a casa nostra amb costums d'higiene ben diferent als nostres". Feia anys que no escoltava a la nostra televisió pública una animalada com aquesta. Si això no és racisme, què és racisme? En una pancarta podíem llegir "rumanos fuera", a la línia de sota "no al incivismo" i a baix de tot "no somos racistas", no, és clar, i per això cal fer fora els romanesos en lloc de mirar de solucionar els problemes de convivència. Al telenotícies migdia entrevistaven una noia romanesa i aquesta deixava ben clar que els incívics pertanyien a un sector molt determinat de la població, amb la seva cabellera rossa i ulls ben blaus li ha faltat dir directament la paraula "gitano". Ni la higiene ni l'incivisme corresponen a cap ètnia ni a cap nació. I el senyor conseller aquest cop no ha dit ni una paraula, mesos enrera declarava "indigne" demanar el coneixement del català als immigrants, i ara ningú diu ni una paraula quan els mitjans públics parlen amb menyspreu de gitanos i romanesos. Pot ser serà que depenent de quin partit polític governa a l'ajuntament està permès de ser una mica més racista, després el progressisme de la festa de la diversitat ja ens rentarà la cara.

Llegint el genial apunt del company blocaire "Josep Blesa", "Y en su pueblo en qué lengua hablan los labriegos" he retrobat l'enllaç a l'apunt del bloc "Coc Ràpid", "Mena, l'ex fiscal en cap del TSJC i la curiosa taxonomia sociolingüística", on remet a unes singulars declaracions que José Maria Mena va fer a TV3:

"Sólo hablo en catalán con los payeses porque es la única posibilidad que tengo de tener una conversación con una gente que habla catalán de forma natural, sin dar a este hecho ningún sentido impositivo ni ideológico, sinó porque es su idioma de toda la vida".

Resulta indignant la ignorància d'aquest personatge -que alguns pretenen anomenar-lo català de l'any- cap al país d'acollida, on teòricament hauria d'haver administrat justícia. Sóc nascut a Barcelona, he parlat sempre en català amb els meus familiars, és també la llengua que faig servir amb la majoria d'amics i veïns. La parlo amb més o menys correcció, l'escric amb modèstia però amb tot el respecte que es mereixen els seus 1.000 anys de història. El castellà era l'única llengua emprada durant tota la meva educació primària. Els meus pares eren nascuts a Barcelona. Dels meus avis, tres eren nascuts a Barcelona, un quart era nascut a Navarra però arribà a Barcelona a l'edat de 2 anys fugint de la carlinada. A la família del pare la llengua habitual era el català, a la de la mare s'utilitzaven indistintament les dues llengües però amb molta influència de l'aragonès. Amb els avis recordo que sempre vaig parlar en català i de vos. No sóc un català de soca-rel, els meus cognoms són castellans -o més ben dit, castellanitzats pel control de la història que fa erròniament castellà tot el no nascut a Catalunya, en realitat un cognom és d'origen basc i l'altre aragonès- Si vaig una generació més enllà dels meus avis em trobo que sóc descendent de catalans, aragonesos, navarresos, valencians, astur-lleonesos, andalusos i de La Rioja. Una vuitena besàvia és desconeguda -diu la llegenda familiar, creïble o no, que en realitat era una cantant d'òpera italiana que va abandonar la seva filla en néixer-. Així que si vaig més generacions enrera les llengües d'us deurien ser -entre altres-, el català (en versió oriental i occidental), el castellà, l'aragonès, l'euskera, l'astur, qui sap si l'italià, i per proximitat geogràfica molt probablement l'occità. El resum és que parlo català de manera natural perquè és la llengua pròpia del meu país i perquè és aquesta la que em van ensenyar els meus pares, el castellà si el parlo és més aviat per una imposició política que per una qüestió d'orígens ja que hi ha un bon grapat de llengües que em podrien ser també pròpies.

En realitat la justícia dels funcionaris com el senyor Mena és responsable de la minorització de la majoria de llengües que m'haurien de ser naturals. Són ells que artificialment han esborrat el nostre passat, i el de molts espanyols als que han deixat el castellà com a únic referent cultural.

Sort en tenim de Vilaweb que aquest migdia ens informava que en Josep-Lluís Carod-Rovira ha proposat "un acord nacional per a la competència lingüística". Faig una relació de com ha tractat TV3 la proposta de la vice-presidència del govern.

Telenotícies Migdia: Primerament per precuinar la notícia ens han fet un reportatge d'adoctrinament sobre els beneficis del multilingüisme. Parlaven tres especialistes o responsables en lingüística: Una d'elles criticava el fet que en aquest país sempre es doblin les pel·lícules al castellà o català, i que no es promogui l'hàbit de llegir en llengües estrangeres. Una segona ens parlava dels mètodes antiquats d'ensenyament de llengües i parlava de fer arribar els mètodes multimèdia a les aules. Un tercer ens alliçonava sobre la conveniència de fer servir a l'escola llengües estrangeres fora de les hores que li corresponen a la seva assignatura, "l'assignatura de matemàtiques caldria fer-la en anglès", sentenciava. Tot seguit, amb el tele-espectador ja condicionat per un ensenyament cosmopolita en anglès, el presentador ha pronunciat la notícia i ha aparegut en Carod dient que l'acord "garantiria el dret i el deure de saber el català com a llengua pròpia i de l'espanyol, com a element estructural". A continuació s'ha vist en Felip Puig pronunciant una única frase dient que "vostè no és vice-president ni és res". I per finalitzar han permès d'escoltar la resposta de Carod-Rovira a Ciutadans, en una única frase totalment fora de context manifestava "i a vostè no li preocupa la minorització de la llengua catalana?", interrogativa que totalment aïllada semblava realment ridícula, i més després de què segons abans ens haguessin enlluernat amb un ensucrat discurs anglòfon.

Telenotícies Vespre: En aquest cas ja havien eliminat el reportatge sobre matemàtiques cosmopolites, el presentador amb un somriure capciós ens anunciava l'acord, "però", ha puntualitzat, "el debat ha acabat amb una pica-baralla entre Carod-Rovira i el portaveu de CIU sobre el càrrec de vice-president". Tot seguit hem pogut veure el lamentable intercanvi de retrets i Carod-Rovira responent "si no fos per les males maneres de vostè, ara jo estaria aquí amb el càrrec de Conseller en Cap". Cal dir que el telenotícies s'ha estalviat de fer cap comentari sobre llengua i sobre l'acord propossat pel vice-president, o sigui, que sobre el que era realment la notícia no n'ha dit ni una paraula. Curiós informatiu que s'oblida d'informar. (Segueix...)

Em mirava aquest vespre el telenotícies, la notícia primera i destacada era el desallotjament de Can Ricart, en una imatge es veia un "okupa" de nas vermell donant la mà a un mosso d'esquadra, després un seguit d'entrevistes on els anti-sistema donaven raons de la seva acció. Un noi jove sorprès expressava que no entenia com els desallotjaven a ells "que tant havien fet per la cultura de la ciutat". Ja que tantes acrobàcies, tombarelles i equilibris fan aquests nois per mirar de millorar el nostre nivell cultural, ens hauríem de començar a plantejar si seguir fent servir aquest adjectiu d'anti-sistema, ja comença a ser molt habitual escoltar entrevistes i que aquests xicots expressin i prediquin la seva ideologia en horaris de màxima audiència, als telenotícies de TV3, l'únic espai mediàtic seguit en massa per tots els catalanets i catalanetes de l'únic canal televisiu generalista en la nostra llengua. No s'escau gaire el mot anti-sistema per aquells que poden expressar-se lliurement en els canals de comunicació habituals que difonen la llei del sistema. Per altra banda, de l'altre desallotjament, del de debò, d'aquell que pot afectar a centenars de treballadors implicats activament en la cultura d'aquest país, de Ràdio 4, gairebé no n'han parlat gens. De fet, si no m'he despistat amb la truita de patates crec no haver sentit cap referència a la notícia excepte un petit rèquiem final que no deu haver durat més de 10 segons.

No cal dir que l'assumpte de Can Ricart a alguns els ha anat molt bé per tapar les vergonyes del desallotjament de Ràdio 4. Si hem d'escollir entre els "pro-sistema" i els treballadors de Ràdio 4, pel bé de la cultura d'aquest país seria molt preferible mostrar el nostre suport a la primera ràdio en català. O sigui que si no estàs d'acord amb el sistema estaria bé que deixessis la teva signatura de suport a Ràdio 4, aquí, si encara no ho has fet.

I si de debò vols canviar el sistema el millor que podries fer seria crear-te el teu propi bloc per dir la teva, i apuntar-te el més aviat possible a la "Xarxa de Blocs Sobiranistes" XBS.

Quina commoció en sentir la intensitat dels versos de Salvador Espriu pronunciats amb tant d'entusiasme pel nostre President, l'emoció ha estat tan gran que fins i tot els sismògrafs parlen d'accentuades tremolors amb epicentre el "Cementiri de Sinera", i és que això de tenir un president nascut a Iznájar té els seus avantatges, es pot recitar emocionadament el poeta arenyenc al Palau de la Generalitat sense ser titllat de provincià o nacionalista identitari. Ha estat però el ministre Jordi Sevilla qui finalment ens ha portat la "Pell de Brau" per deixar-nos ben clar que qui mana a Palau és la Espanya en plural, enunciada així com ho fan sempre, "en singular": ESPAÑA. El discurs però ha estat pronunciat pel polític valencià en castellà, com no podia ser d'altra manera, no ens penséssim pot ser que a un xarnego -segons ell- se li pot parlar en català o que les llengües catalana i valenciana s'assemblen gens ni mica. Tot plegat ben cosmopolita.

Disculpin els il.lustres lectors pel baix nivell del següent apunt, però és el que hi ha:

Aquest matí quan llegia l'Avui m'he trobat que una articulista m'enviava -a mi, i a tants d'altres- literalment a cagar:

"Catalunya és Espanya. Que fot? Potser sí, però és un fet legal, cultural, mediàtic, econòmic, incontestable. Tu t'hi pots girar de cul. Pots decidir que et sentiràs espanyol el dia que Albert Boadella representi els Pastorets. Pots enyorar-te de l'Edat Mitjana com d'un món molt més significatiu de la virtut. Et pots tancar al lavabo a llegir Verdaguer ("no infanten ja les mares guerrers i paladins?")".

El que m'ha sorprès de la proposta és l'originalitat de suggerir Verdaguer per a tals lectures, com la gent dels diaris acostuma a ser de molta cultura he pensat que si li feia cas pot ser hi descobriria algun secret important, fins ara inescrutable per a mi, m'he sentit guerrer i paladí, així que he anat a la meva modesta biblioteca i he escollit "De Tànger a Sant Petersburg" de "Jacint Verdaguer". I efectivament, obro el llibre i el primer que hi llegeixo és una cita de Josep Pla:

Per a saber escriure una mica el català s'ha de llegir constantment la prosa de Verdaguer, sobretot els seus escrits de viatges per Europa i el nord d'Àfrica".

Aclarit quin era el secret de Josep Pla per escriure tan meravellosament bé, tot sortint la decepció, no he entès gens ni mica els efectes i les sensacions que segons l'articulista havia de tenir un cop acabada la feina:

Però quan t'eixuguis i surtis, t'estarà esperant l'ampla realitat frustrantíssima: un món català d'una peça no tornarà mai més".

Més aviat el que m'ha frustrat ha estat pensar que algú hagués enviat al lavabo a un escriptor cabdal de la nostra literatura per després deixar anar aquesta parida. És sorprenent les ganes que tenen alguns i algunes d'eixugar-se el cul amb lletra impresa en català, amb tants afeccionats a aquesta mena d'escatologia ja podem ben assegurar que l'empresari que tingui la idea d'imprimir una antologia de la literatura catalana en paper higiènic segur que es farà d'or. Curiosament els del lavabo del costat no utilitzen cap escriptor català en llengua castellana? Però no havíem dit què aquests eren també literatura catalana?

És clar que del lavabo del costat pot emergir l'Altre amb una emprenyamenta idèntica, colossalment indignat per poc que li recordin que, per ser Espanya amb pretensions, també s'ha de saber ser Catalunya. Igual que el creador del Capitán Trueno militava al PSUC. Que ni Noves Plantes ni Francos ni Aznar defensant la pena de mort ni una mamella incorrupta de Rocío Jurado han reeixit contra l'indestructible "això no fa per a nosaltres".

Ja per finalitzar recomano llegir l'article d'avui d'Isabel-Clara Simó que trobo molt relacionat amb els estirabots anteriors, "Saber que ets inferior": (segueix)

Ahir per la tarda vaig anar a La Casa del Llibre del Passeig de Gràcia de Barcelona a comprar un mapa topogràfic, no pas a comprar un llibre, entre les meves preferències sempre escolliré gastar-me els calerons a La Central o aprofitar un diumenge al Mercat de Sant Antoni. Hi hauria moltes raons per reivindicar La Casa del Llibre com una llibreria interessant, però fa temps que vaig decidir no comprar-hi cap llibre pel poc interès que mostren per tenir un estoc raonable de literatura catalana. Ahir però vaig decidir fer-hi una ullada sabent que sempre tenen un petit mostrari de llibres en italià, a més d'un bon estoc de llibres en francès i anglès. Sembla que ahir estaven de reformes i amb la reorganització molts llibres mudaven a prestatgeries que no els són habituals, un caos absolut on era impossible trobar res del que tenies al cap, tant desordre però dona per algunes anècdotes interessants, com què un deliciós i intel.ligent demiürg hagués transportat les "Memorias de un bufón" d'Albert Boadella a la prestatgeria d'arqueologia -certament on hauria d'estar-, o com què per un estrany misteri històric la prestatgeria de "Clàssics de la literatura catalana" aparegués farcit de versions del "Quijote", demostrant així la veracitat de la teoria de l'extraordinari i vehement historiador Jordi Bilbeny que diu que en realitat Miguel de Cervantes es deia Miquel Servent i el "Quixot" fou escrit en català. El passeig també em va servir per poder comprovar com la poesia en català no és només aquella que s'escriu en català, és també aquella que s'escriu en castellà al Principat, i és també aquella que s'escriu en castellà fora del Principat, de fet la poesia catalana també són traduccions al castellà del txec, el rus, el gallec...és a dir, qualsevol llibre de poesia escrit en qualsevol part del món l'hauríem de considerar poesia catalana segons la llibreria. Tot i l'elevada magnificència que li reserven a la poesia catalana, la prosa no els mereix cap tipus de consideració, s'allotja cada cop més atapeïda en un racó al costat de la porta, com indicant el camí que hauria de prendre tot esperant el dia que trobar un llibre en català a Catalunya sigui tan difícil com trobar un llibre d'occità a Occitània. En tan poc espai hi reserven tanta literatura intranscendent i la condensació de matèria és tan gran que qualsevol dia s'acabara formant un forat negre del que res en podrà sortir, tampoc la llum.

Fragment d'Arcadi Espada a "Contra Catalunya", localitzat al bloc Formaire:

"Catalunya, sol i mosques va obrir el suplement setmanal un diumenge i ja dic que va provocar un malhumor generalitzat. Passava comptes d'un viatge que encara no ha acabat, que continuo fent de manera esporàdica, o bé perquè em du el camí cap a una altra part o perquè m'hi porten el gust o l'obligació. Un viatge a través d'un país lleig, descosit, extenuat per l'especulació, el mal gust i el desordre. Sento parlar sovint de l'arrière pays català a ciutadans il·lusos, o políticament mal intencionats, que pretenen que Catalunya és alguna cosa més que Barcelona. ¿On és aquest arrière? ¿Com es pot utilitzar sense envermellir aquesta expressió que França reserva per descriure llocs com el Périgord, la Provença o la Borgonya? L'arrière pays català només són unes golfes llardoses. I sempre. d'una manera exactíssima, quasi cruel, l'arrière és el fruit d'una insolidaritat manifesta que no concep, de cap de les maneres possibles ni tan sols les més atenuades, el do que agermana, la necessària característica col·lectiva, democràtica, del paisatge"

Ja ho veieu, sembla que hi ha qui considera que a Catalunya, més enllà de Barcelona, no hi ha res més que unes golfes llardoses, sol, i mosques. ¿Però no deien què els nacionalismes es curen viatjant?

Si ets viatger hi ha una escena que es repeteix any rera any, ja sigui a Sant Petersburg, Bangkok, Perpinyà, Helsinki o a Cap Verd, estàs pacientment esperant a qualsevol cua d’un aeroport o estació de tren parlant amb el company/-a de viatge quan de cop s’esdevé la sensació d’ésser observat, gires el cap i al moment localitzes una paio d’aspecte hispànic i bermudes florejades que t’observa atentament amb les orelles orientades delatant que té el radar activat. Només trobar la paraula adient que tingui la mateixa sonoritat en català que en castellà l’estrafolari individu activa automàticament el mecanisme i repetim iterativament aquella conversa que ja vam tindre l’any passat i l’altre:

-¿Españoles?
- Bueno, catalanes!
- ¿De dónde venís?
- De Barcelona!
- Anda, de Barcelona coño!...

I llavors comença tota la rua de frases tòpiques, que si tinc un cosí que viu a Barcelona, que si el meu ex-cunyat era de Ripollet, que si quan pugui m’escapo unes vacances a Salou, que si el Barça i el "pancontomate", que si jo m’estimo molt els catalans, que si la pela és la pela, "y joder, mira que sois agarraos", la conversa almenys segueix simpàtica fins que arribem a la taquilla i hem de deixar de parlar, la interlocució sempre s’acaba amb aquell vell clàssic:

-¡Menos mal que en español nos entendemos todos!

Venen ganes de contestar-li, i el rus com el portes? ja veurem com t’ho fas amb aquesta matriuska de la taquilla, per no parlar no parla ni anglès! Minuts després escoltem com es baralla amb l’estupefacta monolingüe funcionària russa que no entén res:

- Ticket for el seventín de julio!

...

El que no entenc d'aquesta polèmica de la Fira de Frankfurt és com s'estan acceptant per la nostra literatura arguments més propis d'associacions i partits com Ciutadans de Catalunya, Convivencia Cívica Catalana, Asociación por la tolerancia. L'argument és exactament el mateix, el castellà és una llengua tan catalana com el català i per tant s'han de promocionar de la mateixa manera i a títol individual. No s'entén com rebutgem de ple aquesta mena d'arguments en termes docents i en canvi s'accepten amb tota naturalitat quan parlem de literatura.

Que els cabdills de la indústria editorial pensin així i decideixin com volen tallar el bacallà ho entenc, però que els nostres polítics hi fiquin el nas per alimentar encara més la polèmica ho trobo vergonyós. No senyors, s'equivoquen, aquesta discussió podria no haver existit mai, els escriptors en llengua castellana hi podrien haver anat com a convidats per la Generalitat sense cap mena de polèmica sempre i quan s'hagués deixat ben clar que la representació i la festa eren per a la llengua catalana. La controvèrsia només interessa per mostrar el català com una llengua subordinada al castellà, quan es discuteixen temes com aquests estem negant l'existència d'una literatura catalana per sí mateixa, ells ho saben i per això intenten que se'n parli el màxim possible. De la mateixa manera quan el candidat Montilla declara "que Cataluña exhiba orgullosa su lengua y al mismo tiempo haga bandera de su realidad, basada en la convivencia de dos lenguas que se funden en una única cultura", obrim bé els ulls i parem atenció, està insinuant pot ser l'existència d'una única cultura al Principat? Dues llengues una cultura, això com s'explica?

En tota aquesta discussió hi trobo molt a faltar la veu de l'escriptor Manuel Vázquez Montalbán, tinc el pressentiment que amb ell present la polèmica s'hauria acabat ben ràpid.