Et lleves pel matí, engegues la ràdio, i comença la pedregada diària dels catalanofòbics. Recurs contra la llei del cinema, recurs contra la llei d'acollida, polèmica pel cara a cara en castellà dels candidats a president de la Generalitat. No et poden deixar tranquil ni un moment, cada dia has d'aguantar vulguis o no vulguis els vint minuts de l'obsessió malaltissa d'aquesta gent per les vocals obertes. Són com els dos minuts d'odi del 1.984 de l'Orwell. Tant és l'odi a la llengua catalana com l'amor totèmic a l'idioma castellà. Quan escoltes els Rivera, Sánchez-Camacho i Montilla, per uns moments t'imagines que en demanar un pa de mig en una fleca de Santa Coloma de Gramanet, la fornera et respondrà recitant uns versos de Juan Ramón Jiménez. "Esparce octubre, al blando movimiento del sur, las hojas áureas y las rojas, y, en la caída clara de sus hojas, se lleva al infinito el pensamiento. O quan vulguis comprar parament per la llar en algun comerç de Cornellà, el xinès et respondrà amb alguna frase cèlebre de Don Jacinto Benavente, "Como en las deudas, no cabe con las culpas otra honradez que pagarlas". Dubtes d'aquesta cursa que han iniciat per veure qui pot treure més vots entre els "letraheridos" del país. Voleu dir que n'hi ha tants? Després t'escoltes aquells que ara diuen que no s'ha de barrejar la literatura amb la política -d'esport ja en van tenir prou-, com si el premi Nobel no s'hagués decidit mai per paràmetres polítics, com si els estats mai haguessin pressionat per decidir el jurat per un candidat estatistament correcte. Potser seria el moment de reeditar l'obra complerta del dramaturg José Echegaray i fer-ne obsequi a tots aquells que no ens respectin el dret a poder criticar un nobel de literatura.
Nota: Pels qui no coneguin el personatge, José Echegaray y Eizaguirre, fou l'escriptor que s'endugué el nòbel de literatura que es va negar a Àngel Guimerà per pressions del govern espanyol.
Posem un exemple hipotètic. En João és un jove investigador brasiler que és tota una promesa en la seva especialitat. Ha rebut un parell d'ofertes laborals d'universitats espanyoles, una a Madrid, i una altra a Barcelona. Són ofertes molt similars, però de les dues prefereix la de Barcelona. Perquè li atreu més la proximitat del mar, però principalment la prefereix per motius professionals. Li agrada més l'oferta de Barcelona perquè seria més per investigar en la seva especialitat, i perquè ja coneix els que seran alguns dels seus col·laboradors i en té molt bones referències. Els dubtes han vingut quan s'ha començat a plantejar el tema dels desplaçaments. En el cas de Barcelona ha comprovat que no hi ha vols directes fins a Sao Paulo, cosa que no passa des de Madrid. Li han explicat que això no és problema, hi ha molts vols de Madrid a Barcelona, o si ho prefereix, té la possibilitat d'anar amb un tren d'alta velocitat que fa el trajecte en poc més de tres hores.
Així que s'ha ficat a fer comptes, tenia pensat d'anar fent viatges a Brasil aproximadament cada 2 mesos, i se n'ha anat a Internet a comprovar el cost de tot plegat. Ha calculat que per cada viatge entre Espanya i Brasil, s'estalvia uns 100€ si l'opció escollida és Madrid. Ràpidament ha fet els càlculs i ha deduït que si l'oferta escollida era Madrid, s'estalviaria uns 1.200 € l'any. Bufa! Tot això sense tenir en compte els temps d'espera, i suposant que no hi hauran imprevistos que l'obliguin a fer alguns viatges de més.
Finalment s'ha decidit per Madrid i ha trucat ràpidament a Barcelona per renunciar a la plaça. Vist el problema, la universitat li ha ofert 1 bitllet d'anada i tornada per any, oferta que s'ha vist compensada amb una contraoferta quan ha fet una segona trucada a Madrid. Tant en un cas com l'altre, el sou no era gran cosa, i 1.200 € eren un bon motiu de pes. Exemple fictici, però estareu d'acord que podria ser, i és, ben real.
I després llegeixes notícies com aquesta: Singapore Airlines fa mesos que espera permís per volar de Barcelona a Sao Paulo. -permís que òbviament ha de concedir el govern espanyol-, i penses en tota aquesta colla de dinosaures que corren per la universitat anunciant la provincianització de la universitat catalana, com si ells no hi tinguessin res a veure, com si ells no fossin els principals defensors de la província espanyola.
Sobre aquesta polèmica del català a la Universitat. Entenc el punt de vista d'en Sala i Martin, i en certa manera hi estic d'acord, però crec erroni el seu plantejament d'intentar comparar-nos amb els Estats Units. En primer lloc perquè estem parlant de diferents nivells d'universitat, de diferents nivells de democràcia -compareu en termes de referència a la llengua la Constitució Americana amb l'espanyola-, i fins i tot estem parlant de diferents nivells de financiació -en el seu cas està parlant d'una universitat catalana finançada principalment amb diners públics-.
Sobre el tema de l'obligatorietat. És ben senzill, potser com a professor no li han demanat mai de fer cap examen d'anglès. Però és que en aquest cas l'obligatorietat recau en l'alumne. Per la majoria d'estudis cal superar una prova de suficència en anglès.
Estic totalment d'acord amb el plantejament de què s'ha de tendir a prohibir i obligar el menys possible, però en tot cas fixar obligacions lingüístiques és habitual en tots els països, fins i tot als més liberals. En el cas de les privades, és normal que sigui la pròpia universitat que defineixi com vulgui els requisits, però en el cas de les públiques ha de ser l'estat qui marqui les directives. Si al senyor XSM no li agraden les universitats públiques, el que hauria de fer és plegar. De fet no entenc que hi fa ell cobrant d'una universitat que és un malbaratament estúpid i continu de diners públics.
Estic d'acord amb l'amic borinotus que la polèmica aquesta del Barcelona, nation of fashion, és la típica xorrada socialista per fer emprenyar al mateix temps, i per motius diferents, peperos i catalanistes. Tanmateix no crec que certs símptomes hagin de quedar en el nivell d'anècdota o boutade ocasional. La reiteració de certs arguments fa pensar que en realitat es busca quelcom de més; donar un nou significat a certes paraules o idees que resulten incòmodes.
Recordo que quan vaig començar a estudiar italià, em vaig discutir amb la meva professora perquè no acceptava que parlés de la "nazione catalana". Segons ella el concepte de nació només era aplicable als estats, i per referir-me a Catalunya m'havia de rebaixar a nivell de "paese", més emprat com a sinònim de regió o comarca. Malgrat em vaig negar, ella insistia en aconseguir que digués que jo visc al "paese catalano", o que en el seu defecte acceptés que pertanyo a la "nazione spagnola". De fet es negava a continuar la lliçó fins que no ho digués. Naturalment no vaig acceptar les seves imposicions nacionalitàries, de manera que vaig rebre la resposta de què tot i que respectava molt les meves idees polítiques, no era una qüestió de política, sinó de parlar correctament l'italià.
La discusió continuaria quan tocava el tema de les preposicions, no volia que jo afirmés que "abito in Catalogna", sinó que proposava que rebaixés altre cop el nivell; "abito a Catalogna" seria segons ella la forma correcta pels que no arriben a nació. I així vam continuar la lliçó llençant-nos les nacions i les preposicions nacionalistes pel cap, fins que va arribar l'hora i vaig haver de marxar amb el temps i els diners perduts en una discusió absurda.
El cert és que si anem a la definició de la paraula -també en italià-, era jo qui tenia raó i ella qui mantenia una postura política, tot i que admeto que en el llenguatge habitual s'ha acabat imposant la seva manera de veure-ho -és així, tot i admetent totes les excepcions i diferències possibles-.
1 Collettività etnica di
individui coscienti di essere legati da una comune tradizione storica,
linguistica, culturale, religiosa SINpopolo: la n. italiana; gli usi di una n.
2estens. Il territorio da essa occupato; la sua organizzazione in stato SINpaese: il Risorgimento ha fatto dell'Italia una n. libera e indipendente
1 Piccolo centro abitato, perlopiù rurale SINborgo; la popolazione che vi abita: p. di montagna; riunire in piazza tutto il p. || fig.mandare qlcu. a quel p., mandarlo al diavolo
2 Territorio politicamente e giuridicamente indipendente; estens. la totalità dei suoi abitanti SINnazione, patria, popolo, stato: p. democratico; p. del Terzo Mondo
3 Ampia porzione di territorio caratterizzata da omogeneità geografica o di altro tipo SINregione: p. freddi, caldi
• agg.rel. non derivati dal lemma: (2) nazionale, patrio
• sec. XI
El mateix desplaçament del significat de les paraules el podeu trobar en el tema de la llengua, així els italians creen una jerarquia entre "dialetto" -tot el que es parli, que sigui propi, i diferent de l'italià-, i "lingua nazionale".
No crec que tots aquests detalls no tinguin cap mena de relació amb el fet que a Itàlia no existeixi cap moviment secessionista o nacionalista seriós -hi ha la Lega, però això són figues d'un altre paner-, ni tampoc amb el fet que la major part de les llengües italianes estiguin en un procés de degradació que les farà extingir en poques dècades. De fet, aquest seria l'estat ideal del nacionalisme espanyol, que no hi hagi cap altre nació que l'espanyola, i que el català no sigui més que un dialecte. Es poden entendre llavors els resultats que podrien portar a Catalunya la banalització del concepte de nació.
La violència verbal: Quan es parla de dictadures o règims totalitaris habitualment es denuncia la violència física que practiquen per tal de mantenir els seus ciutadans atemorits i fidels a la causa. Sovint oblidem que la violència verbal acostuma a ser molt més efectiva i perdurable. És comú a tots els règims totalitaris la creació d'un llenguatge propi que sigui favorable al poder. Mitjançant la desqualificació o insult sistemàtic s'acaben eliminant de la llengua certes expressions que siguin contràries al règim, d'aquesta manera s'aconsegueixen combatre també les idees. A partir del moment que deixen d'existir expressions que puguin definir certes idees, automàticament, es fan desaparèixer també aquestes idees.
El discurs políticament correcte: A Catalunya tenim un excés de llenguatge políticament correcte, hi ha certs discursos que han quallat amb tanta força que actualment ja és impossible discutir-hi o mantenir un pensament divergent. Quan algú fa un plantejament sobre la immigració o la cultura del país, diferent del discurs oficial, automàticament rep la reprovació dels integristes del políticament correcte. El perillós del tema és que veus que no hi ha cap resposta argumentada, és simplement un abús del llenguatge que s'ha anat imposant gràcies a una indústria mediàtica i cultural massa homogènia i poc acostumada a la crítica. El fals multiculturalisme: Al nostre país hi ha un abús i mal us del mot multiculturalisme, s'utilitza inadequadament i habitualment com a mètode de desqualificació d'aquells que no tenen certa visió de Catalunya. "Multiculturalisme" vol dir que dins d'un territori existeixen diverses cultures sense que existeixi una cultura dominant, és a dir, les diferents cultures es desenvolupen i evolucionen independentment, sense un nexe d'unió. Oposat al multiculturalisme tenim el "monoculturalisme", que consisteix en una única cultura i una única llengua en tot el territori. Finalment tenim una altra opció a mig camí entre les dues anteriors, el "melting pot", que consisteix en què es mantenen les diferents cultures però amb l'acceptació d'una cultura dominant que fa de nexe d'unió. Amb exemples, podríem dir que el model multicultural és el de l'Índia, el model monocultural el de França, i el melting pot, els Estats Units. Es correspon la definició de multiculturalisme amb el políticament correcte de casa nostra? Un servidor diria que gens ni mica, més aviat jo parlaria del discurs "incorrectament polític" que practiquen alguns. El principi pujolià: Sovint els defensors del multiculturalisme fan servir la dita pujoliana de què és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya com una proclama multicultural, i això és fals. Es tracta d'una proclama monocultural. Seria multicultural quan hi afegim allò de "i vol ser-ho", però en aquest cas hauríem d'acceptar que hi ha persones que viuen i treballen -i fins i tot néixen- a Catalunya i no volen ser-ho. Aquest principi els falsos multiculturalistes el neguen sistemàticament, per ells tot habitant de Catalunya és català, per tant mantenen una postura monocultural.
El cas de la Laia: El dia 1 de gener els telenotícies ens anunciaven el naixement a Barcelona de la primera catalana de l'any, filla de pares uruguaians, la Laia. Els seus pares li havien posat aquest nom com a homenatge a la ciutat que els acull. També ens anunciaven que a les altres tres províncies el primer nadó havia estat d'origen immigrant, l'Angely, en Hayam i l'Adam. El fet que parlin de la primera catalana de l'any, i el gest dels pares amb el nom, són gestos de monoculturalisme -i tot just s'intenta mostrar com el contrari-.
N'Alzamora i les essències pàtries: El dia 3 de gener l'escriptor Sebastià Alzamora publicava l'article "Laia i la tonteria" on carregava durament contra la "babaueria multiculti". El problema de l'article és que sembla que aquest estigui dividit en dues parts, en una primera carrega contra el multiculturalisme descrivint un pensament políticament incorrecte, però tot seguit sembla que s'hagi de fer perdonar i comença a carregar contra els suposats guardians de les essències pàtries. Que sincerament, no tinc ni idea de qui són, tothom en parla d'aquests defensors de la pàtria pura, però haig de reconèixer que no n'he vist mai cap, és com allò de les "meigas", eu non creo nas meigas, mais habelas hainas . Més aviat sembla que hagin d'acabar així tots els articles contra el multiculturalisme, fent-se perdonar no semblant massa de la ceba, si no ja saps que la pedregada que rebràs serà monumental.
La Mar Jiménez i l'esquerra més conservadora: Però per molt que et facis perdonar, la pedregada sempre arriba i és implacable, els integristes del políticament correcte esperen qualsevol petita desviació de la causa. Així neix l'article "Catalunya és multiculti" on la intenció és practicar la teoria de l'arraconament. Als Alzamora, Barrera, Pujol i Romagosa -aquest era un que passava per allà i també ha rebut- els podem aplicar un bon correctiu d'expressions políticament correctes. A veure si aprenen a parlar normal. A més, cal dir que l'article confon constantment el significat del mot multiculturalisme. Defineix inicialment Catalunya com a multicultural, però tot seguit afirma que la Laia, el Hayam, l'Angely i l'Adam són totalment catalans -argument amb el que no estic en contra, però que correspon a un plantejament monocultural-, i per altra banda nega el dret al senyor Heribert Barrera de parlar d'ètnia catalana -Un altre plantejament monocultural de la periodista-.
I els catalans no existeixen: Diuen que defensen un sistema multicultural, però per altra banda neguen l'existència d'una cultura -o ètnia- catalana en si mateixa, diferenciada de la resta. Això és el mateix que el negar l'existència del poble català.
La ultranacionalista espanyola Rosa Díez ha tingut l'oportunitat de
deixar sentir els seus brams entre els murs de l'emblemàtica institució
catalanista, per cortesia de la direcció, que hi ha adduït que calia
evitar donar-los excuses per a fer victimisme i dir que els
catalanistes som uns intol·lerants totalitaris, de manera que se'ls ha
cedit l'espai perquè hi poguessin dir que els catalanistes som uns
intol·lerants totalitaris. Els catalans som així.
Certament, m'estimo molt més, ser així. No ser, gens ni mica, com ells.
Aquest anunci el vaig veure ahir per televisió. Suposo que si Ciutadanos-Partido de la Ciudadanía, i el PP, són una mica coherents, haurien de demanar a la fiscalia que intervingui contra la companyia de telefonia.
De fet, denunciar els que no pensen com ells, és el seu esport preferit. És igual el que pensis, si no ets dels seus, hauries d'estar a la presó. En això consisteix el no-nacionalisme.
Si fa dos-cents anys haguéssim reunit tres vellets -un de Barcelona, un de Gènova, i un de Montpeller- en una taverna, segurament s'haurien entès perfectament. Aviat haurien trobat les similituds entre els seus dialectes, i haurien entès les quatre regles que els diferenciaven. De fet, en la seva època, les diferents parles no haurien semblat gaire més diferents d'allò que es coneixia que es parlava una mica més enllà. Haurien fet amistat ràpidament i aviat els hauríem vist xalar. De fet, els noms dels vents ens són comuns.
Si ara repetíssim l'experiment en l'època actual, de ben segur, el resultat seria decepcionant. Més enllà del "bonjour", "buonasera" i el "torero", poc trobarien a dir-se. Sortiria el tema del Barça, el cop de cap d'en Zidane, i poca cosa més. No trobarien paraules ni les expressions comunes que permeten animar una conversa. Els mots sonarien freds i l'incomoditat seria manifesta. I és normal, el ligur ens parlaria toscà, l'occità s'expressaria en parisí, i el català, ben probablement, s'intentaria fer entendre en castellà. En realitat els tres parlarien tres llengües ben allunyades.
Aquest és el resultat d'haver pres com a model les anomenades llengües internacionals, o també anomenades universals. El procés d'homogeinització en ha fet creure que si apreníem aquestes llengües tan importants, ens entendríem amb qualsevol persona en qualsevol racó de món, quan en realitat, ens ha fet incomprensible la parla de països que s'amaguen a pocs centenars de quilòmetres de casa nostra. És el preu de l'universalisme nacional del provincialisme estatal.
El passat 2 de maig Francesc de Carreras escrivia a La Vanguardia unes dades falsejades -que no és el mateix que dir falses-. Si examinamos el número de funcionarios contratados podemos ver
que desde el año 2003 han pasado de 126.510 a 178.948 y los altos
cargos de 149 a 236. ¿Hay justificación para ello?
Falsejades, perquè no es pot parlat d'augment del funcionariat ignorant l'augment de la població d'aquests darrers anys, i sense tenir en compte el volum de les competències transferides ni comparant amb la resta de comunitats autònomes. Tal com podíem llegir a l'Avui, Catalunya és la comunitat autònoma amb un percentatge menor de funcionaris per treballador. (Catalunya 9,79%, Madrid 15,73%, Extremadura 28,68%). Les dades són prou clares, i demostren la poca sensibilitat de La Vanguardia, publicant articles d'un personatge que no és capaç ni de contrastar les dades que publica. Un lamentable desprestigi pel diari de tenir uns articulistes tan poc rigorosos. Si us llegiu l'article sencer, podreu comprovar l'estil habitual d'aquest venedor d'enciclopèdies. Aprofitant l'escandol de l'encàrrec -suposadament fraudulent-, de certs informes de la Generalitat -"El cultiu de la xufla", "l'estudi del ratpenat nan" o el dels "10 arguments pel foment dels joguets no sexistes"-,
carregava contra l'administració autonòmica titllant-la de
malgastadora. Crítica que trobaria ben raonable si apuntés en altres
nivells de l'administració, o en comparació amb altres autonomies. En el fons no és més que un pamflet anti-catalanista, només critica una administració concreta, quan ja sabem prou sobradament els catalans quina és l'única que funciona.
A
l'article, al mateix nivell que el ratpenat nan, hi situava els
estudiants de la Bressola de la Catalunya Nord, o les seleccions
esportives catalanes. Així aconseguia crear la sensació en el lector
que si els nostres hospitals no funcionen correctament, encara
existeixen els barracons escolars, o el funcionament de la RENFE és
deficient, és conseqüència de subvencionar escoles catalanes més enllà
de La Jonquera.
Quizás no estamos sólo ante el caso de los informes, puede ser que
estos sean simplemente la punta de un gran iceberg de 33.000 millones
de euros, cerca de seis billones de pesetas, el presupuesto de la
Generalitat para este año, porque también encontramos subvenciones
sorprendentes. Por ejemplo, la Plataforma Pro Seleccions Esportives
Catalanes, una entidad privada, ha recibido en los últimos cinco años
de Govern tripartito más de cuatro millones de euros. Justamente
anteayer se le concedieron 1,2 millones y, además, disfrutan de un
espléndido local de 300 metros cedido por la Generalitat en un lujoso
local del Eixample. ¿Son ciertamente una prioridad las selecciones
deportivas? En este año 2007, también Vicepresidència de la Generalitat
ha concedido subvenciones por más de dos millones de euros a entidades
culturales de fuera de Catalunya (de Aragón, Baleares, Valencia y sur
de Francia) con el fin de reforzar su identidad catalana. Entre ellas
destaca la Fundació La Bressola, que el pasado octubre recibió 2,9
millones de euros y que hace una semana volvió a ser subvencionada con
625.800 más, para escolarizar a 600 alumnos en ocho colegios del sur de
Francia. Mientras, en Catalunya, miles de estudiantes están
escolarizados aún en 802 barracones escolares.
En aquests temps que sembla que certs mitjans catalans i castellans tenen la pell tan fina, i tan preocupats estan pels regidors de Torredembarra, crec que seria de justícia exigir que el senyor Francesc de Carreras i La Vanguardia demanessin perdó públicament per haver criticat les ajudes als infants de la Catalunya Nord, que com a ciutadans de nacionalitat catalana, tenen tot el dret a rebre. O és que no és català tot el que viu i treballa a Catalunya, i ho vol ser?
A la fotografia un exemplar de Cinfalepro comú (pluriselvus pidginizzatus). Diuen que corren alguns exemplars per Barcelona.
Là, nel ristretto e promiscuo spazio, sono nati
amori alquanto inconsueti.
Il Cinfalepro è il frutto di uno di questi amori.
Il suo papà era un cinghiale
la sua mamma una lepre
e un nonno era un fagiano.
Ja hi tornem a ser amb la conya semestral del "manifiesto" per
una "lengua común". Els intel·lectuals ens diuen tot saberuts, quatre
professors d'una universitat decadent i un bufó, que es veu que són uns grans experts en sociolíngüística i dret constitucional. S'entén que la premsa madrilenya -encara nostàlgica de la desfeta de Cuba i els últims de Filipines- s'entretingui amb aquesta mena de sainet. Els protagonistes s'airegen una mica pels mitjans de comunicació, ens recorden que encara hi són, i encara hi haurà qui en traurà bons contractes, i qui blindarà la seva posició privilegiada treballant per l'administració. El que ja no és tan normal és que piquin tan fàcilment els mitjans catalans. De vegades no saps si és que també els interessa tot aquest bròquil, o és que no acaben d'entendre ben bé de què va la funció.
Així per exemple al diari Avui -escullo aquest diari, però podria ser qualsevol altre-, ens dóna el titular: "Intel·lectuals de Madrid signen un manifest en defensa del castellà". Es mereixen aquests actors un titular tan amable? A quanta gent el prestigiós diari català dóna aquest tracte preferencial d'intel·lectual? I no és que sigui erroni, però la definició d'intel·lectual és tan àmplia i arbitrària que hi podríem encabir perfectament, tant en Fernando Savater, com la Carmen de Mairena, com en Ronaldinho. Segons el DIEC2:
intel·lectual
1 adj. [LC] [FS] Relatiu o pertanyent a l’enteniment. Treball intel·lectual. 2 1 m. i f. [LC] [FS] Persona dedicada a les coses intel·lectuals, al coneixement. 2 2 m. i f. [LC] [FS] Persona
que té una certa capacitat de pensar la realitat social i cultural i
d’influir críticament en l’opinió mitjançant l’assaig o la presència en
els mitjans de comunicació.
Per què ho fem servir en uns casos i en els altres no? Sembla com si això de signar un manifest en contra del català dongués una mena de prestigi extra.
Per altra banda, la segona part del titular: "en defensa del castellà". Ja és correcte aquesta proposició? Aquests senyors defensen el castellà? Jo més aviat diria que el que estan aconseguint és ridiculitzar-lo. Amb aquesta mena de documents de caire colonial, victimista, gairebé diria grotescament paranoic. La veritat és que més aviat tremolaria pel futur del castellà si és aquesta la gent que l'ha de defensar.
No val la pena que perdem gaire el temps amb aquesta mena de "bufonades" ridícules. Però, si us plau, pel proper manifest, podríem escriure un titular que no magnifiqui les obscures intencions d'aquests senyors? No seria més correcte escriure: "Personalitats espanyoles signen manifest en contra de les llengües co-oficials"?
Sovint escoltem a Barcelona la discusió entre els partidaris del multiculturalisme i els detractors, i és ben coneguda la postura dels diferents partits polítics en aquest sentit. Tanmateix sembla que mai es plantegi el dubte si realment existeix aquest multiculturalisme, o és una quimera governamental, com la sequera. Si grates una mica, busques, i compares, el que veus en realitat és un projecte uniformitzador que utilitza el multiculturalisme com a excusa. La prova està en la jerarquització de les cultures que hi ha al nostre país, sembla que hi ha unes de políticament correctes que cal potenciar. I unes altres, poc atractives -fins i tot diria subversives-, que cal eliminar del debat el més aviat possible. Si observes atentament veus que el projecte multicultural de la ciutat de Barcelona és poc més que una barreja entre una fira de moda, una gastronòmica, varietat de combinats alcohòlics, i moltes ganes de ballar. És com una actualització i modernització dels "bailes y trajes típicos regionales" del franquisme. Poc importa quina és la manera de veure el món dels nouvinguts, si escriuen poemes o fan ballet. El que interessa és promoure un nou tipus de cultura inventada, planificada, "asèptica" i "sense crosta". Una cultura dirigida.
Valgui com a exemple aquest article de "Joan solà" al suplement de "Cultura" del diari "Avui":
El propassat dia 8 dos membres del moviment associatiu amazic de Catalunya, Asmaa Aouattah i Abdelouahed el Alaoui, van assistir a un "congrés dels drets humans al món àrab" celebrat a la facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. Per començar, "món àrab" és una designació poc afortunada si no en volem excloure d'arrel l'extens món amazic, els kurds i altres. Tots dos assistents van patir en aquesta celebració una de les infinites humiliacions diàries que hem de suportar ells i nosaltres a casa nostra mateix. Al congrés s'hi usava l'àrab, el castellà i l'anglès. L'Asmaa va intentar parlar en català. Impossible: en va ser "dissuadida" unànimament i el moderador li va demanar que parlés en la seva llengua, que ell es pensava que era l'àrab. Així que ella va començar a parlar en amazic (la seva llengua), la barrera va ser encara més violenta, inclòs l'insult de dir-li que l'amazic no és una llengua. Aleshores va intentar expressar en castellà uns quants greuges d'aquell congrés, sobretot la vulneració dels drets humans dels amazics, i tampoc, car "aquí -li replicaven- es parla dels drets en general, no pas d'ètnies ni de dialectes" L'Abdelouahed duia la resolució del Parlament de Catalunya en favor de la llengua i la cultura amaziga. Vana pretensió de llegir-la: ni tan sols li van donar la paraula. I ell, naturalment, va abandonar el congrés, per no abandonar la dignitat.
Déu n'hi do! I això en un congrés sobre drets humans. Quina mena de personal corre per les nostres universitats!
Fa feredat veure quina mena de fauna corre per les universitats del nostre país. I el pitjor és que arribin a poder publicar en diaris prestigiosos. Un bon exemple de com manipular la realitat per defensar un règim totalitari i violent.
Abans de la revolució comunista regia allí un feudalisme brutal
mantingut per la complicitat entre terratinents d'una teocràcia budista
i d'una aristocràcia tibetana, amb esclavitud, explotació sexual i
grans desigualtats socials. No era ni és la Shangri-la inventada per
Hollywood. El respecte a la diversitat no hauria de tolerar pràctiques
incompatibles amb els drets humans, siguin tradicionals o no, i tant la
cultura tibetana com el govern xinès han violat els drets humans.
Primer de tot ens parla de revolució comunista, no d'una ocupació o invasió militar. Es refereix a l'antic Tíbet com un règim feudal, com si fos l'únic país del món amb un passat feudal. Després ens parla de teocràcia budista, aristocràcia, esclavitud i explotació sexual (?); com si la Xina actual fos un exemple de tolerància, com si no existís una teocràcia comunista i una aristocràcia de partit únic. El més indignant però és que acusi la "cultura" tibetana de violar els drets humans, com si els que violen els drets humans no fossin les persones, sinó les cultures, i en concret les cultures que no li agraden i creu inferiors. És aberrant, per justificar-se compara la cultura tibetana amb el govern xinès. Com no hi ha ningú a acusar per la banda tibetana, cap nom, hi fica a tot el poble tibetà a l'alçada dels crims del genocida Mao Zedong.
El més hilarant per això arriba quan acusa dels aldarulls a empreses relacionades amb la CIA (Serà el Carrefour un agent imperialista i neocon infiltrat entre nosaltres? Amb Sarkozy al govern ara tot lliga, la confabulació judeo-masònica, l'imperi del mal contra els professors universitaris marxistes de l'Autònoma!) EL DALAI-LAMA HA ESTAT incapaç de fer valer la ideologia que ell
defensa, i ja no compta amb el suport incondicional dels seus
seguidors, ni de la població autòctona. L'intent d'organitzar
manifestacions que aprofiten la proximitat dels Jocs Olímpics, amb
l'ajut d'empreses associades amb l'entorn de la CIA, ha produït una
situació que demostra que la realitat tibetana és molt diferent del
relat promulgat des de l'exili, i que la cobertura dels fets ha estat
interessada. La frustració dels tibetans té molt més que veure amb el
mal repartiment de la riquesa que amb la repressió cultural.
I com sempre hem de treure a relluir els clàssics, l'Iraq i Guantánamo. Com si d'això en tinguessin la culpa els 120.000 tibetans a l'exili.
Mitjans de
comunicació han distorsionat i manipulat les notícies, mentre que
ignoren situacions com l'Iraq o Guantánamo.
I per acabar el sermó, la culpa, com sempre, havia de ser: "dels nacionalistes". (I dels 23 anys de govern de CiU, li ha faltat dir!)
LA POBLACIÓ XINESA percep aquest tractament parcial i incomplet dels
fets com un insult a la seva sobirania i creixen els sentiments
nacionalistes i populistes que preocupen tant el govern xinès com els
dissidents, perquè el nacionalisme populista i visceral és l'única
força ideològica que podria convertir-se en rival del Partit Comunista
en cas d'una crisi. En fi, una vergonya d'article indigne d'un diari com havia estat l'Avui.
És fascinant comprovar com als "progres" els cau la baba amb la monarquia, la separació de la Infanta Elena portada a l'edició digital del diari "El País", segurament demà també serà portada en paper. Els catalans no-emprenyats demà es faran un bon fart de comentar la notícia, bull el socialisme-monàrquic, el que realment preocupa al progressisme d'esquerres d'aquest país són els problemes familiars del borbons, evidentment després no tindran temps per manifestacions que semblen coses de catalanistes, fets i no paraules. Marichalars i Chávezs és el que interessa a la gent, i no les "monsergas catalanistas". Sort que tenim un diari "seriós" com és" Vilaweb" que ignora les notícies del safareig aristòcrata.
És l'hòstia això del no-nacionalisme, si et poses l'etiqueta ja quedes absolt i ja pots escarnir i ridiculitzar impunement aquells que no pensen com tu, i a més fer-ho en nom de la modernitat i la comunicació. Es veu que si algú canta en una llengua que no sigui l'anglès o el castellà, segons aquest personatge, s'està incomunicant i s'està mirant a si mateix, fer servir la llengua dels pares és defensar les teves arrels i no comunicar-te amb altres persones.
Al FIB ha tocat Fang. Us heu plantejat portar algun grup que canti en català, tenint en compte que el festival és a Benicàssim?
Jo, sincerament, no crec en nacionalismes, crec més en la gent que
mostra la seva cultura d'una manera més massiva perquè arribi a més
gent. Entenc els que defensen les seves arrels i ho respecto, però no
ho comparteixo. Prefereixo recolzar la gent que canta en castellà que
els que canten en euskera, català o gallec. No es tracta de reduir,
sinó de tendir a un món en què ens puguem comunicar tots millor i no
mirar-nos tant a nosaltres mateixos. Però més que boicotejar qualsevol
cultura, el que busquem és recolzar la comunicació massiva, és arribar
al màxim de públic.
Per cert, pot ser al promotors del FIB els caldria comunicar-se una mica més i veure que hi ha altres maneres d'entendre la cultura i la música i que perfectament poden esdevenir de masses. Entre tots els amics i coneguts que tinc que són incondicionals del FIB, n'hi ha un bon grapat que tenen "Obrint Pas" i "Antònia Font" entre els seus grups favorits, alguns d'ells estrangers i que no entenen una paraula de català. Pot ser si vol trobar nacionalistes, el primer que hauria de fer aquest personatge és mirar-se al mirall.
Escoltava el telenotícies aquest migdia, parlaven del tenor "Josep Carreras", encarregat d'obrir el festival Jardins de Cap Roig. A la crònica informaven de què per primera vegada el tenor havia interpretat el tema de "Raimon" "Veles e vents" inspirada en els poemes del poeta de Gandia "Ausiàs March". El sorprenent ha vingut quan la periodista ens ha informat de les dificultats del tenor per interpretar la peça -"a més de ser la primera vegada que la interpretava hi hauríem d'afegir la dificultat d'interpretar-la en valencià original"-, talment com si ens estigués parlant d'una estranya i remota llengua d'origen no indoeuropeu, com si no tingués res a veure amb la mena de barceloní normatiu que feia servir la locutora.
Un comentari ben absurd, i més quan ens estem referint algú que ens les seves actuacions està acostumat a cantar en italià, alemany, anglès, napolità, etc...Tanmateix sembla que a alguns els ha de sorprendre que faci servir una variant dialectal de la seva pròpia llengua materna. Ja veig que allò de "Comunitat Valenciana" està al caure a TV3, el dia que arribi no crec que aixequi gaire remor.
El titular d'esports del telenotícies migdia de TV3 avui deia "Ferrari és el rival".
Es veu que les llumeneres cosmopolites i benpensants d'aquest país nostre consideren que entre un anglès, un finlandès, un brasiler, i un asturià, hem d'idolatrar i adorar l'asturià i repudiar els altres tres. Serà que el multiculturalisme no és aplicable en el cas de l'esport. En aquest cas les pàtries i els "pelayos" ressonen amb força encara que el mite capitanegi una nau producte de la "Pérfida Albión".
Per cert, trobo molt curiós l'exclusivitat de les entrevistes de TV3 a Fernando Alonso. N'hem tingut una abans de la cursa, una després de la cursa, i encara una altra més tard a la secció d'esports del telenotícies migdia. No entenc aquest amor sobtat del campió mundial de F1 per una simple canal de televisió "regional", més aviat fa pensar en una consigna d'alguna de les empreses que porta a la solapa. Tot construint el mite nacional.
Excel·lent la crònica d'Eva Piquer de la taula rodona "Europa i els escriptors" a l'article "Fer les Europes". Hi podem trobar algunes dites memorables.
Una proposició d'inspiració tautològica:
"Demano als que parlen català que parlin català i als qui parlen en castellà que parlin en castellà, com vulguin" (Marguerita Rivière, periodista).
Ja feia bé la periodista d'avisar, no fos que algun conferenciant es deixés anar amb un discurs en napolità, urdú o maltès, que ningú -ni ell mateix- hauria entès. Encara em fa rumiar la controvèrsia, és possible parlar un idioma sense parlar-lo? Doncs en tenim uns bons exemples, en "José María Aznar" conferenciant en anglès en una universitat americana, el rei fent discursos en català, en "Carod-Rovira" sermonejant la independència del Sàhara, o el papa de Roma felicitant el Nadal en qualsevol llengua que no sigui el català.
Si la primera proposició semblava tenir una base tautològica poc després la periodista en formula una altra en contradicció amb l'anterior, quan un famós escriptor barceloní inicia el seu discurs parlant en català -perquè parla català- l'interromp mig renyant-lo:
"He dit que podíem parlar en castellà si volíem, i veig que aquí ningú parla en castellà".
Aquesta dona sembla una contradicció tota ella mateixa. Per sort més endavant, i en català, hi trobem dues reflexions ben interessants:
"No hi aniré perquè no m'agrada el menjar" (Eduardo Mendoza). Bona filosofia de vida, aquesta me l'apunto. "Que n'aprenguin!", com diria el profeta.
"L'idioma que més m'ha servit per entrar al segle XX és el francès. Sense el francès, jo seria un imbècil" (Baltasar Porcel). Ai com la descobreixi l'Ernest Maragall aquesta!
I és que més que un país, una cultura, o una literatura, el que semblem és una reducció a l'absurd.
És curiós comprovar com aquells que ens presenten com a símbol de cosmopolitisme, universalisme, tolerància i no-nacionalisme, no són ni capaços d'aixecar les barreres que tenen davant dels seus nassos. No entenc aquesta mena de fixació malaltissa amb un barret típic català. Us imagineu algú fent referència a una xilaba, burka, o faldilla escocesa per referir-se a un escriptor? Per quina raó mereixen aquesta mena de tracte els escriptors catalans?
Et lleves pel matí, engegues la ràdio, i comença la pedregada diària dels catalanofòbics. Recurs contra la llei del cinema, recurs contra la llei d'acollida, polèmica pel cara a cara en castellà dels candidats a president de la Generalitat. No et poden deixar tranquil ni un moment, cada dia has d'aguantar vulguis o no vulguis els vint minuts de l'obsessió malaltissa d'aquesta gent per les vocals obertes. Són com els dos minuts d'odi del 1.984 de l'Orwell. Tant és l'odi a la llengua catalana com l'amor totèmic a l'idioma castellà. Quan escoltes els Rivera, Sánchez-Camacho i Montilla, per uns moments t'imagines que en demanar un pa de mig en una fleca de Santa Coloma de Gramanet, la fornera et respondrà recitant uns versos de Juan Ramón Jiménez. "Esparce octubre, al blando movimiento del sur, las hojas áureas y las rojas, y, en la caída clara de sus hojas, se lleva al infinito el pensamiento. O quan vulguis comprar parament per la llar en algun comerç de Cornellà, el xinès et respondrà amb alguna frase cèlebre de Don Jacinto Benavente, "Como en las deudas, no cabe con las culpas otra honradez que pagarlas". Dubtes d'aquesta cursa que han iniciat per veure qui pot treure més vots entre els "letraheridos" del país. Voleu dir que n'hi ha tants?
Posem un exemple hipotètic. En João és un jove investigador brasiler que és tota una promesa en la seva especialitat. Ha rebut un parell d'ofertes laborals d'universitats espanyoles, una a Madrid, i una altra a Barcelona. Són ofertes molt similars, però de les dues prefereix la de Barcelona. Perquè li atreu més la proximitat del mar, però principalment la prefereix per motius professionals. Li agrada més l'oferta de Barcelona perquè seria més per investigar en la seva especialitat, i perquè ja coneix els que seran alguns dels seus col·laboradors i en té molt bones referències. Els dubtes han vingut quan s'ha començat a plantejar el tema dels desplaçaments. En el cas de Barcelona ha comprovat que no hi ha vols directes fins a Sao Paulo, cosa que no passa des de Madrid. Li han explicat que això no és problema, hi ha molts vols de Madrid a Barcelona, o si ho prefereix, té la possibilitat d'anar amb un tren d'alta velocitat que fa el trajecte en poc més de tres hores.
Sobre aquesta polèmica del català a la Universitat. Entenc el 
Estic d'acord amb l'amic 
Si fa dos-cents anys haguéssim reunit tres vellets -un de Barcelona, un de Gènova, i un de Montpeller- en una taverna, segurament s'haurien entès perfectament. Aviat haurien trobat les similituds entre els seus dialectes, i haurien entès les quatre regles que els diferenciaven. De fet, en la seva època, les diferents parles no haurien semblat gaire més diferents d'allò que es coneixia que es parlava una mica més enllà. Haurien fet amistat ràpidament i aviat els hauríem vist xalar. De fet, els noms dels vents ens són comuns.
El passat 2 de maig Francesc de Carreras escrivia a La Vanguardia unes dades falsejades -que no és el mateix que dir falses-.
Ja hi tornem a ser amb la conya semestral del "manifiesto" per
una "lengua común". Els intel·lectuals ens diuen tot saberuts, quatre
professors d'una universitat decadent i un bufó, que es veu que són uns grans experts en sociolíngüística i dret constitucional. S'entén que la premsa madrilenya -encara nostàlgica de la desfeta de Cuba i els últims de Filipines- s'entretingui amb aquesta mena de sainet. Els protagonistes s'airegen una mica pels mitjans de comunicació, ens recorden que encara hi són, i encara hi haurà qui en traurà bons contractes, i qui blindarà la seva posició privilegiada treballant per l'administració. El que ja no és tan normal és que piquin tan fàcilment els mitjans catalans. De vegades no saps si és que també els interessa tot aquest bròquil, o és que no acaben d'entendre ben bé de què va la funció.
Sovint escoltem a Barcelona la discusió entre els partidaris del multiculturalisme i els detractors, i és ben coneguda la postura dels diferents partits polítics en aquest sentit. Tanmateix sembla que mai es plantegi el dubte si realment existeix aquest multiculturalisme, o és una quimera governamental, com la sequera. Si grates una mica, busques, i compares, el que veus en realitat és un projecte uniformitzador que utilitza el multiculturalisme com a excusa. La prova està en la jerarquització de les cultures que hi ha al nostre país, sembla que hi ha unes de políticament correctes que cal potenciar. I unes altres, poc atractives -fins i tot diria subversives-, que cal eliminar del debat el més aviat possible. Si observes atentament veus que el projecte multicultural de la ciutat de Barcelona és poc més que una barreja entre una fira de moda, una gastronòmica, varietat de combinats alcohòlics, i moltes ganes de ballar. És com una actualització i modernització dels "bailes y trajes típicos regionales" del franquisme. Poc importa quina és la manera de veure el món dels nouvinguts, si escriuen poemes o fan ballet. El que interessa és promoure un nou tipus de cultura inventada, planificada, "asèptica" i "sense crosta". Una cultura dirigida.
Article de Seán Golden a l'Avui, 
És fascinant comprovar com als "progres" els cau la baba amb la monarquia, 
És l'hòstia això del no-nacionalisme, si et poses l'etiqueta ja quedes absolt i ja pots escarnir i ridiculitzar impunement aquells que no pensen com tu, i a més fer-ho en nom de la modernitat i la comunicació. Es veu que si algú canta en una llengua que no sigui l'anglès o el castellà, segons aquest personatge, s'està incomunicant i s'està mirant a si mateix, fer servir la llengua dels pares és defensar les teves arrels i no comunicar-te amb altres persones.
Escoltava el telenotícies aquest migdia, parlaven del tenor "Josep Carreras", encarregat d'obrir el festival Jardins de Cap Roig. A la crònica informaven de què per primera vegada el tenor havia interpretat el tema de "Raimon" "Veles e vents" inspirada en els poemes del poeta de Gandia "Ausiàs March". El sorprenent ha vingut quan la periodista ens ha informat de les dificultats del tenor per interpretar la peça -"a més de ser la primera vegada que la interpretava hi hauríem d'afegir la dificultat d'interpretar-la en valencià original"-, talment com si ens estigués parlant d'una estranya i remota llengua d'origen no indoeuropeu, com si no tingués res a veure amb la mena de barceloní normatiu que feia servir la locutora. 
El titular d'esports del telenotícies migdia de TV3 avui deia "
Excel·lent la crònica d'Eva Piquer de la taula rodona "Europa i els escriptors" a l'article "
És curiós comprovar com aquells que ens presenten com a símbol de cosmopolitisme, universalisme, tolerància i no-nacionalisme, no són ni capaços d'aixecar les barreres que tenen davant dels seus nassos. No entenc aquesta mena de fixació malaltissa amb un barret típic català. Us imagineu algú fent referència a una xilaba, burka, o faldilla escocesa per referir-se a un escriptor? Per quina raó mereixen aquesta mena de tracte els escriptors catalans?
