No busqueu una explicació política als resultats de les eleccions al Principat, no en té cap. El que ha guanyat és l'anti-política. Això correspon analitzar-ho als sociòlegs, o fins i tot us diria, als psicòlegs.
L'altre dia conversava amb un militant convergent de tota la vida. Em deia, "hem d'anar a votar per barrar el pas PP". Em va fer reflexionar, als anys 80 aquest mateix personatge em deia que calia anar a votar per "Catalunya", o en tot cas per barrar el pas als "socialistes".
És evident que us equivoqueu d'enemic. La retòrica anti-PP farà perdre al populars, a tot estirar un parell de diputats. En canvi aquest discurs dóna un grapat de vots al PSOE, els millors resultats possibles. No entenc aquesta obsessió amb el PP, si sabem que mai de la vida aniran més enllà d'un 15% dels sufragis.
A mitjans dels anys 80, quan CiU aconseguia majories absolutes amb facilitat, teníem tres canals de televisió, dos en castellà, i un en català, que s'acabaria convertint en dos. Avui en dia els canals en castellà s'han multiplicant un rera l'altre i en català seguim tenint gairebé la mateixa oferta. Són els mitjans de comunicació, estúpid!
Ells tenen el poder de tancar TV3 al País Valencià, i en canvi nosaltres no podem ni insinuar de tancar la COPE a Catalunya, o la SER, que si fa o no fa. Eps, jo no sóc pas partidari de tancar cap mitjà de comunicació, però si la Generalitat té competències, les hauria de fer servir per presionar quan els altres amenacen. Sense por, es tractaria només de diplomàcia.
El veritable poder empresarial i mediàtic en aquest país és, bàsicament, socialista. Votar el PSC és per sobre de tot un vot conservador, és el vot dels que no volen que res canvíi, és el vot dels (grans) empresaris. Ja farà 31 anys que els socialistes han guanyat totes les eleccions al congrés de diputats, és inaudit pensar que tal poder es pot exercir en una democràcia sense l'ajuda dels veritables poderosos. Si el discurs populista del PSC qualla, és principalment perquè ningú li fa oposició.
Cal tornar als origens, no és ERC un partit d'esquerres? La CiU dels anys 80 no estava per una socialdemocràcia a la sueca? Ja heu oblidat Ramon Trias Fargas? Com pot ser que us guanyin amb el discurs de l'esquerra! Si tot el que ha fet el socialisme a Catalunya és substituir el petit empresari català, o el botiguer, pel gran empresari i especulador madrileny. Quin percentatge de treballadors hi ha a Catalunya amb l'empresa domiciliada a Madrid?
Digueu-ho ben clar, és només el catalanisme que vol que la gent d'aquest país. prosperi.
El PSC-PSOE a Catalunya ha guanyat 4 diputats. A la resta de l'estat, sense Catalunya, el PSOE es manté.
Potser seria hora que ERC es replantegi les aliances, no és pel bon govern que el PSC ha aconseguit uns resultats tan bons. Tampoc són els abstencionistes, ni el vot en blanc, el que ha perjudicat especialment a ERC. Més aviat ha estat l'abraçada de l'ós el que els ha enfonsat.
Si els continuen deixant fer, els socialistes estan creant un xarxa de poder polític i mediàtic que tendeix a l'absolut. El catalanisme és la força majoritària a Catalunya, si CiU i ERC triguen massa a trobar un punt d'enteniment, deixarà aviat de ser-ho.
Estic cuidant el meu marit Enric des de fa 16 anys. Va patir una
hemorràgia cerebral que li va ocasionar la pèrdua de la parla i la
mobilitat. Les persones que estan en situació similar a la meva saben
de què parlo, què és alimentar, rentar, acompanyar, cuidar una persona
durant les 24 hores del dia.
Un cop aprovada la llei de dependència, tan difosa pels mitjans de
comunicació, vaig sol·licitar la prestació. El 29 de juny de l'any
passat el personal tècnic de l'equip de valoració va fer la visita al
domicili per valorar el grau de dependència. El 13 de setembre ens van
notificar per escrit que el meu marit té un grau III nivell 2 de
dependència (el grau màxim). No obstant això, fa poc m'han comunicat
verbalment que no tenim dret a la prestació d'ajuda.
Resulta que ja cobra una pensió revalorada per poder contractar una
persona que ens ajudi. Cobra 900 euros! ¿És que amb 900 euros poden
viure dues persones i a més contractar una cuidadora?
No sé quina mena de nena pot arribar a produir un pare intel·lectual
com Mariano Rajoy, i m'és igual. A les llibreries trobaran la història
d'una altra nena, la Gina, filla real de l'Elisabet Pedrosa, una
companya de Catalunya Ràdio. És una de les tres-centes nenes catalanes
que pateixen una malaltia poc freqüent, la síndrome de Rett, que els
paralitza el cos i els impedeix parlar.
L'Elisabet Pedrosa, com molta altra gent, encara no ha rebut ni cinc
de la publicitadíssima llei de la dependència i sembla que les
quantitats que li poden arribar a pertocar seran, en tot cas, molt
insuficients. Per si no n'hi hagués prou, les investigacions sobre la
malaltia de la Gina estan paralitzades perquè les institucions diuen
que no tenen diners per finançar-les.
Tot això no va merèixer ni cinc minuts del debat entre Rajoy i
Zapatero, ben al contrari del cartell en castellà d'un API vilanoví. I,
francament, ja cansa tanta hipocresia. Perquè la majoria dels ciutadans
no som com ells, encara que els polítics no s'ho creguin. Molts de
nosaltres passarem vergonya quan l'Estat ens ingressi 400 euros que li
sobren, mentre a la Gina només l'ajuden els pares.
El pare m'explicà com anava allò dels referèndums de Franco. Era cap allà l'any 1967 i es votava la "Ley Orgánica del Estado". En realitat era un plebiscit a favor de la figura del dictador i el vot era obligatori. Pel matí, com qualsevol altre dia normal, se'n va anar a l'estudi a treballar. No tenia cap intenció de votar, però a mig matí trucaren a la porta, era un grup de falangistes que es dedicaven a visitar els pisos amb la intenció de recordar als veïns l'obligació de votar en el referèndum, "como buenos españoles". L'intimidaren, però ell restà ferm en la seva desició, els comunicà que allò era un negoci privat mentre els convidava a sortir per la porta. Com a resposta l'amenaçaren si no acudia a votar, ell tancà la porta i ja no obrí a ningú més la resta del dia.
Ja sé que no és el mateix, que no és justa la comparació, però la
realitat és que tinc aquesta sensació de coacció sobre el dret -i no
deure- d'anar a votar. Especialment quan em miro els cartells i
programes electorals dels socialistes. I no parlo exclusivament d'aquest partit, però sí
principalment. Aquesta obsessió en recordar-nos que si no anem a votar tornaran els altres, ha acabat per convertir-se en un espècie d'amenaça. "Si no fas el que nosaltres et diem, t'enviarem aquests pinxos que no s'estaran per hòsties". Si un es mira fredament aquest cartell a l'estil "Reservoir Dogs", és precisament aquest el missatge que ens donen. O estàs amb nosaltres o estàs en contra, tu decideixes.
Així es tracta despectivament l'abstenció o el vot blanc. De fet qualsevol opció més enllà del bipartidisme no es considerarà com a legítima, ja que equival a donar el vot a l'enemic. Així ja no cal convèncer de res, el debat es limita a mostrar que el rival és pitjor, tot és redueix a un seguit de sentiments primaris d'exaltació de grup, talment com si estiguéssim en un cap de futbol. (segueix...)
Acabo de rebre la resolució en què qualifiquen el grau de
dependència de la meva mare: grau 1, nivell 2. En el mateix escrit hi
ha el calendari de les prestacions i la meva mare no té dret a rebre-la
fins d'aquí a cinc o sis anys!! Ella té 93 anys i segons el metge és
una persona d'alt risc per les moltes malalties que té. Menja sola,
però necessita algú que li faci el menjar, i que li posi a la taula, i
que li doni els medicaments quan toca. Es renta sola, però poca cosa
perquè a la dutxa necessita ajut. Es vesteix sola, però necessita que
li deixin la roba preparada i l'ajudin a cordar-se. Pot caminar amb
l'ajuda d'un bastó, però només per casa i es cansa molt, no surt al
carrer i si ho ha de fer, necessita algú. És clar que no pot viure
sola. Sé que tenen prioritat les persones que el seu estat és molt
pitjor que el de la meva mare, però sisplau que no es riguin de
nosaltres ni ens facin perdre el temps proclamant promeses al vent. De
qui i què hem d'esperar d'aquí a cinc o sis anys?
El dia 4-09-07 vam entregar a l'oficina de Benestar Social del
Vendrell la sol·licitud per la llei de la dependència. Sóc mare d'un
nen de 5 anys amb diagnòstic d'autisme i, tot i que el meu fill és un
nen que no parla, la comunicació amb ell és mil cops més fluïda i
entenedora que la que despatxen al departament d'Acció Social i
Ciutadania de la Generalitat. Fa 2 mesos, veient que ningú no es posava
en contacte amb nosaltres, vam decidir començar a moure'ns i trucar al
900 300 500, al 012 i a una processó interminable de telèfons,
extensions i organismes de sigles irreproduïbles. Fins avui i sense
exagerar he fet entre trenta o quaranta trucades per intentar esbrinar
què ha passat amb la sol·licitud. Durant tot aquest temps, de totes les
persones que m'han atès, només 5 van prendre les meves dades personals
i es van comprometre a veure què havia passat, i van dir que
m'informarien. Mai ningú m'ha trucat, tot i que em reconeixen que
alguna cosa estranya ha passat.
Una persona de 89 anys, qualificada amb el grau màxim de dependència (té Alzheimer, fa 10 anys que no és pràcticament conscient de res i necessita assistència per a tot: vestir-la, higiene, alimentació, etc.), viu al domicili familiar. Des de fa uns dos d'anys, la família rep un ajut de la Generalitat de 240 € al mes.
Fa prop d'un any, el govern central va anunciar uns ajuts que representarien 700 €- 800 € al mes per a persones com el cas que ens ocupa. Després de molts mesos, han
comunicat la concessió d'un ajut de 485 € al mes. De 700 €- 800 € res
de res, es veu que aquesta prestació és per a persones ingressades en
residències (¿no diuen que és millor per a les persones afectades per
aquestes malalties continuar dintre de l'entorn familiar?).
Contrapartides: 1) es deixen de cobrar els 240 € que vénen de la
Generalitat; 2) el familiar que ho cobri haurà de cotitzar a la
Seguretat Social (235 € al mes). Balanç = + 10 € sobre l'ajut actual. A
més, el familiar haurà de fer uns cursets per rebre la formació
necessària per poder cuidar la persona. ¿Calia anunciar aquests
suposats ajuts i despertar falses expectatives a les famílies que
pateixen aquest drama? És evident que no.
Trobo que els mitjans catalans n'han fet un gra massa amb això de la inauguració del TGV, es fan uns reportatges per televisió que sembla que haguem d'entrar en una nova era del transport, ni que haguessin construït la Via Augusta. Ja veurem d'ací un temps si la cosa surt rendible. Si el pont aeri és una línia tan transitada és precisament per la impossibilitat d'arribar a Barcelona en vols directes de bona part del món, és a dir, bona part dels potencials viatgers del TGV no ho són realment tant, si tenim en compte que a on van en concret, és a Barajas. De moment el que em sembla que es començarà a potenciar, tal com va l'economia, són els viatges en autocar. Llegiu per exemple l'interessant article "L'estafa de l'Ocellot" al "Badiu dels Micacos". I a dia d'avui està igual de lluny Portbou que Madrid. Portbú, que en diuen els francesos.
De la notícia de l'oficialitat del català a la Catalunya del Nord a TV3 no n'han dit ni una paraula, en canvi durant tot el dia ens han estat obsequiant amb la primícia de què el PSOE oferirà cursos de català, gallec i basc a Andalusia. Es veu que avui en dia el que és notícia és que un gos mossegui un home, sembla que ens haguem de sorprendre de què en una escola oficial d'idiomes s'ensenyin precisament "idiomes", o pot ser és que aquests senyors del PSOE i senyores del PSC tan importants aquest punt no el tenen gaire clar. "-No és el mateix aquells que estan a favor del català que aquells que n'estan en contra", ens declarava tota cofoia la candidata socialista. Home, una cosa són les declaracions troglodítiques del candidat Mariano Rajoy i una altra molt diferent és que ens vulguin fer passar José Blanco i Carme Chacón com a defensors de la prosa de Jacint Verdaguer. No em facin riure, mentre es declaren defensors de la diversitat cultural i lingüística es dediquen a separar els llibres escrits a València d'aquells escrits al Principat per poder crear la sospita que potser, malgrat tots els malgrats i totes les universitats del món, la llengua que parlen els catalans i els valencians són tan diferents com l'urdu i el finlandès. I d'aquest tema a la senyora Carme Chacón no li he escoltat comentar ni una paraula. Què potser coincideixen amb el punt de vista del PP respecte la unitat de la llengua? Ja m'imagino que en aquest cas no sortirà cap periodista dels seus a preguntar-li si el valencià i el català són una mateixa llengua. Ja ho diuen en castellà que "quién calla, otorga".
Facin el favor, millor es dediquin als perfums, als 400 euros i a la mitja dotzena persones amb problemes de dependència que atenen, la llengua millor deixin-la estar en pau i no la utilitzin per fer campanya. Amb la demagògia dels dos partits joseantonianos ja en tenim prou, no els facin el joc i deixin estar la llengua en pau, que tot el que podem esperar de vostès és que encara ho acabin complicant tot més. No podrien millor, per exemple, haver elogiat l'oficialitat del català a la Catalunya del Nord? No serà que més aviat avui han vist l'oportunitat d'utilitzar la llengua per fer campanya contra el PP i en realitat la llengua els importa un rave?
Per cert, el tema del català, gallec i basc a l'escola oficial d'idiomes andalusa, per ara no és més que una esmena d'un programa electoral. En tot cas a qui hauríem de felicitar és a l'escola oficial d'idiomas de Màlaga qui és qui ho va sol·licitar, i aLa Vanguardia per haver-ho publicat quan era l'home que mossegava el gos.
Diàleg amb una catalanista d'esquerres, i...ecologista.
CEiE: - No em puc creure que em diguis que en aquestes eleccions no votaràs. No veus que així guanyarà la dreta? No em diguis que també estàs en contra del tripartit.
LT: Doncs, més aviat sí.
CEiE: Com pots estar en contra d'un govern catalanista i d'esquerres?
LT: És catalanista en Montilla?
CEiE:...
LT: ...ni tampoc ecologista. És d'esquerres?
CEiE: I tant!
LT: Què ha fet per a què puguis dir que és d'esquerres?
CEiE: Doncs ha fet moltíssim.
LT: Un exemple?
CEiE: En sanitat i benestar social.
LT: Exactament que ha fet en sanitat i benestar social?
CEiE: Doncs,.........coses!
LT: Coses? Quines coses?
CEiE:...................Doncs això,...moltes coses!
LT: Ah, coses!
De la mateixa manera que tenim blocs anònims, missatges anònims, obres de literatura anònimes, confidents anònims, o monuments al soldat desconegut, també existeix la figura del polític anònim. Com pot ser em direu? Si la funció principal d'un polític consisteix en ser el més conegut possible, com pot ser un polític anònim? Jo us dic que el polític anònim existeix, i no només existeix, fins i tot ha estat i serà escollit diputat, potser el nombraran ministre, i no descarto que en tinguem algun que ja hagi arribat a president i tot. Si no em creieu llegiu atentament l'article "L'anunci de Zapatero de tornar 400 euros als contribuents provoca malestar al PSOE", referent a la sorprenent notícia de l'anunci de Zapatero d'emular el príncep de Dubai, repartint bitllets entre els seus súbdits. Llegim:
L'anunci fet ahir per José Luis Rodríguez Zapatero que si guanya el 9-M
tornarà 400 euros a tots els contribuents va provocar ahir malestar al
PSOE. La mesura, que es faria a través d'una transferència de renda
efectiva a partir del juny, ha estat qualificada d'electoralment
efectista per alguns sectors del partit, que consideren que trenca amb
el caràcter d'esquerres del programa social per a les generals del 2004.
Alguns sectors del partit! no ens diuen pas qui són, sembla que d'alguna manera han deixat aquesta informació d'un manera anònima. Volen pressionar, però no es dignen a signar amb nom i cognom. Qui seran?
La política anomenada del xec, practicada per governs com el de George
Bush o Nicolas Sarkozy, no satisfà els sectors més progressistes del
PSOE, que entenen que el repartiment de les rendes s'ha de fer de forma
equitativa. "Han de rebre més els qui tenen menys", exclamava ahir un
vell dirigent.
Un vell dirigent? Qui serà? En Guerra, el Felipe, el José, l'esperit de Pablo Iglesias? Seguim a veure si aclarim el misteri.
De fet, també quan Zapatero el juliol passat va oferir el xec nadó, amb
una dotació de 2.500 euros per naixement o adopció, les mateixes veus
criticaven que totes les famílies ho rebessin sense tenir en compte el
seu nivell d'ingressos. Tampoc els va semblar bé que la iniciativa no
hagi pogut ser debatuda a la conferència que ahir va concloure.
Tot indica que ja fa temps que els polítics anònims estan amb nosaltres, el plural delata que en són més d'un. I això de les mateixes veus? Qui són? Resulta que escolta veus l'articulista? O és que ens vol fer creure que com a Bernadette se li ha aparegut la verge Maria i és qui ha facilitat la informació? Si hi ha algú dins del PSOE que critica l'actitud de Zapatero, no ens podria dir el nom o com a mínim estalviar-nos tota aquesta rumorologia? Clar que així queda molt bé, sembla que hi hagi una mica d'esquerra al PSOE i dissimulen un mica, no sigui que la RAE (Real Academia Española) acabi definint "Socialisme" i "esquerra" com a mots antònims.
Quin cúmul de despropòsits! Si qualsevol gihadista està observant el que està passant a Barcelona amb el tema de les detencions dels suposats terroristes islàmics, de ben segur estarà pensant que no hi ha ciutat on pugui resultar tan rendible fer un atemptat. En cap lloc del món els faran tanta publicitat gratuïta. Els de CiU exagerant la presència de radicals islàmics al nostre país; en Saura minimitzant-la i traient-li importància; els del PP amb la seva islamofòbia habitual; En Rubalcaba, com sempre, ben posicionat al centre del camp organitzant el joc, ara filtro cap a l'esquerra, ara cap a la dreta, a veure si els seus ariets periodistes l'encerten i aconsegueixen un parell de puntets més; El diari Avui amb una portada tan poc rigorosa com desproporcionada; I el paquistanès -el paqui!-, el veurem, com cada cap de setmana, venent llaunes de cervesa als turistes anglesos que diuen grolleries a les prostitutes subsaharianes.
El més interessant de tot plegat és observar aquesta estranya relació entre polítics, jutges i periodistes, més aviat pròpia de les monarquies i teocràcies islàmiques, que d'un país modern i democràtic.
El ministre Caldera va anunciar amb un gran desplegament de tots els
mitjans de comunicació 1.014 euros mensuals per als grans dependents i
561 euros per als familiars que en tinguin cura. La Generalitat també
va dir que milloraria les prestacions econòmiques.
Jo estic jubilat i la meva dona té el 99% de disminució, gran
dependent, i ja fa anys que tenim necessitat de tenir amb nosaltres una
persona que tingui cura d'ella i de la casa. Fins ara tenim l'ajut PUA
de la Generalitat (225 euros al mes), que resulta del tot insuficient.
Ara amb la nova llei no tenim ni els 1.014 ni els 561, ens en donen
487, però el que és més vergonyós és que d'aquesta ajuda ens descompten
els 225 euros de la PUA, per la qual cosa la gran ajuda que ens donen
és de 262 euros més. ¿Un jubilat mileurista pot pagar la persona que té
cura de la seva dona i de la casa i donar-li de menjar, ja que viu a
casa?
Això sí, de cara a les eleccions malgasten els nostres diners amb
una publicitat que no fa cap falta; és com si a sobre de donar una
misèria es burlessin dels dependents.
L'article trappolenc d'ahir a l'Olla de Grills: "TGV: 9051 milions per Barcelona, 8.851 per Valladolid". És curiós que les dues línies tinguin un nivell tan similar d'inversió quan una cobreix una distància d'uns 210 quilòmetres mentre l'altra seria d'uns 770 quilòmetres. Clar que en el cas de Valladolid hi havia la dificultat afegida del túnel de Guadarrama. Però realment calia, era més important unir Madrid amb Valladolid que Barcelona amb Europa?
Que no us enredin amb sopars de duro, si tenim el problema que tenim a Barcelona a la xarxa de rodalies i per fer-hi arribar el TGV, és única i exclusivament pel baix nivell d'inversió comparat amb altres obres molt més faraòniques i ineficients. I això ha estat d'igual manera tant amb governs del PP com del PSOE.
La meva mare té Alzheimer en la fase més avançada i està impossibilitada físicament i psíquicament. Amb una malaltia d'aquestes característiques els recursos humans i familiars són molt importants, i tot plegat també comporta una càrrega econòmica important per al meu pare
L'anunci de la llei va ser molt ben rebut a casa nostra, vam tramitar els papers i -com no podia ser d'altra manera el departament de Benestar Social ens va comunicar que la meva mare tenia la dependència màxima i, com que la renda era molt baixa, podríem gaudir de l'ajut. Hem rebut la visita de l'assistent social i ens ha dit que podem triar entre:
a) Llogar un cuidador professional, i ens abonarien 624 € al mes.
b) Posar la mare en una residència, i rebríem 1.100 €. Val a dir que per menys de 1.800 € no hi ha cap residència.
c) Tenir cura de la mare un familiar de primer grau, i rebríem 478 €.
En el nostre cas, a millor solució és la tercera, cosa que voldrà dir que haurem de continuar tenint una persona les 24 hores, estrangera i sense papers. L'ajut no ens paga ni la meitat del sou i manutenció d'aquesta persona. I encara més: a partir d'ara deixarem de cobrar els 240 € que rebíem de la Generalitat.
Les expectatives creades pels mitjans de comunicació i el polítics ens han decebut.
Brillant cita de la tan admirada ministra Magdalena Álvarez:
"Tenemos un pensamiento nacional, porque para nosotros el AVE es coser con cables de acero todo el país, unirlo, conectarlo y sentirnos más españoles".
I ara ens volen fer creure que en Montilla macianeja. M'hauria agradat veure l'avi Macià al Parlament espanyol discutint la reprovació de la ministra Álvarez. Clar que una cosa és enfrontar-se a l'exercit espanyol de principis del segle XX i una altra molt diferent al PSOE del segle XXI. Es veu que la segona és molt més perillosa i arriscada.
Ja ho deia el meu avi que el bo era en Macià, "els altres no valen re", sentenciava.
L'altre dia parlava amb una veïna del petit poble d'Alinyà, a la comarca de l'Alt Urgell. Comentàvem, com és habitual entre la gent que viu del camp, del temps tan estrany que teníem, "lo temps farà lo que voldrà" que diu la dita popular. Però qui parlava del temps era jo, ella contínuament s'hi referia com a "oratge". Tantes vegades que li havia escoltat dir i mai hi havia parat atenció. Pensava que conec aquella dona des que era petit, sé que no ha viatjat mai més enllà de Barcelona, que mai no ha mirat cap televisió valenciana, que tampoc té cap familiar fora del Principat, i en canvi en parlar de "lo temps" s'hi referia com a "oratge". De la mateixa manera que ho havia pronunciat el seu pare, "lo seu padrí", i "lo padrí" del seu padrí, i això a l'extrem ben nord dels nostres estimats "països". Escoltava per tot arreu l'article neutre "lo", els pronoms "natros", "vatros", "mos", la "e" i la "o" neutres ben tancades, i em preguntava quines són les diferències que ens volen fer creure. Un bon dia uns senyors que manaren molt decidiren fer una ratlla enmig del país i a partir de llavors els del nord en dirien "temps" i els del sud "oratge", i proclamaren que principatins i valencians no mos podíem entendre de cap de les maneres, que ni cosins ni germans encara que duguéssim un mateix cognom, que calia fer servir una llengua més internacional per entendre'ns, una llengua més d'estat. I així a partir de llavors si algú no fa servir l'expressió obligada al seu territori en direm que és un nacionalista, un provincià o un ignorant. A València en direm "l'oratge" i a Lleida "el temps", amb l'article ben a la barcelonina.
Engego el televisor aquest matí en llevar-me i em trobo en "Josep Cuní" amb la notícia sorprenent, i a la mateixa vegada esperada, del tancament de la Carrasqueta. Escolto un grup de tertulians que comenten la jugada, tots coincideixen amb l'anàlisi, el problema és "la intolerància del PP", és a dir, hi ha uns dolents molt dolents que ens volen molt de mal i com què en són més no hi podem fer res. Com no hi a res a fer no cal que belluguem el cul de la cadira, no hi ha cap més responsabilitat més enllà del PP. Una vegada més un bon exemple d'antipolítica tal com la definia avui "Agustí Colomines" a l'article "Chávez i la democràcia". Si ens definim com a contraris al PP ja no hi tenim cap mena de responsabilitat ja que ens mostrem en contra de la dreta reaccionària. Posteriorment veig al telenotícies com els partits es defineixen, una altra volta, amb antipolítica. Del PSC es diu que és l'electoralisme del PP, i ho diu el mateix senyor Montilla quan si hem arribat a la situació actual és gràcies a les seves falses promeses. Els de CiU ens diuen que el problema està únicament en la responsabilitat del PSOE, obliden però que durant més d'un parell de dècades van menystenir la possibilitat de fer de TV3 una emissora d'àmbit nacional a tots els territoris de parla catalana. ERC i ICV ens parlen de la intransigència del PP, oblidant que els populars no són més que el braç executor i qui realment ha legislat i ha propiciat el tancament de TV3 al país Valencià ha estat el govern aliat del PSOE. I els del PP ens parlen de fer complir la llei, una llei imposada en funció de majories absolutes que obvien que és d'obligació constitucional i pels drets humans fomentar i facilitar la comunicació de la resta de llengües cooficials. I els C's que en diuen? òbviament callen per evitar que algú els recordi l'afer de la "Cristina Peri Rossi" i que hagin de dir que "no és el mateix", que no existeixen drets colectius excepte els d'ells mateixos, i que sempre s'han de defensar els drets individuals, però els dels altres no cal.
Si no veiem que el problema s'origina principalment al "Principat" mai aconseguirem res de bo. "Montilla", "Clos", i "Puigcercós" no són pas ni valencians, ni del PP.
L'editorial d'avui al diari "El País" és tota una declaració d'intencions, una bona mostra del rebuig del socialisme espanyol quan veu el catalanisme unit. Amb el pluralisme nacional seran tolerants i afables sempre i quan aquest no els trepitgi ni una engruna de poder, en cas contrari seran despietats i totalitaris. És un bon símptoma veure com "El País" dedica al sobiranisme el mateix rang d'indesitjabilitat que al PP. Si es posen així és que hi ha partit i comencen a témer que l'independentisme serà l'enemic a abatre. Amb l'altre enemic per una banda faran el que han fet sempre -barallar-se, però en definitiva repartir-se equitativament el poder i procurar per què la justícia miri cap una altra banda-, i per una altra banda ens sorprendran amb la novetat de la reforma constitucional que els trobarà ben units en contra dels "nacionalismos".
A la resta de l'apunt us deixo l'editorial "Trampa y Bochorno" (així encara seré un ferm candidat a guanyar el premi al bloc més cutre de l'any, com diu en Partal). És curiosa per cert la comparació entre Gallardón i Pujol i els quilòmetres de metro construïts, quan tots sabem perfectament que aquestes línies de metro a Madrid es van pagar amb fons europeus.
També us deixo l'article "Les indépendantistes manifestent" que he trobat a l'edició digital del diari "Le Monde". És simptomàtic que al país francès tinguin més clar el que es cou a Catalunya que el progressisme espanyol. Atenció a la darrera frase: "Si trop de ces électeurs (electors catalans) étaient tentés par l'abstention, ils pourraient faire perdre aux socialistes quelques précieux sièges lors des élections législatives qui auront lieu début mars". És a dir, a "Le Monde" tenen ben clar que l'abstenció a Catalunya pot ser un bon maldecap per al PSOE que pot acabar decidint les eleccions generals.
El pare m'explicà com anava allò dels referèndums de Franco. Era cap allà l'any 1967 i es votava la "
Trobo que els mitjans catalans n'han fet un gra massa amb això de la inauguració del TGV, es fan uns reportatges per televisió que sembla que haguem d'entrar en una nova era del transport, ni que haguessin construït la Via Augusta. Ja veurem d'ací un temps si la cosa surt rendible. Si el pont aeri és una línia tan transitada és precisament per la impossibilitat d'arribar a Barcelona en vols directes de bona part del món, és a dir, bona part dels potencials viatgers del TGV no ho són realment tant, si tenim en compte que a on van en concret, és a Barajas. De moment el que em sembla que es començarà a potenciar, tal com va l'economia, són els viatges en autocar. Llegiu per exemple l'interessant article "
De la notícia de l'
De la mateixa manera que tenim blocs anònims, missatges anònims, obres de literatura anònimes, confidents anònims, o monuments al soldat desconegut, també existeix la figura del polític anònim. Com pot ser em direu? Si la funció principal d'un polític consisteix en ser el més conegut possible, com pot ser un polític anònim? Jo us dic que el polític anònim existeix, i no només existeix, fins i tot ha estat i serà escollit diputat, potser el nombraran ministre, i no descarto que en tinguem algun que ja hagi arribat a president i tot. Si no em creieu llegiu atentament l'article "
Quin cúmul de despropòsits! Si qualsevol gihadista està observant el que està passant a Barcelona amb el tema de les detencions dels suposats terroristes islàmics, de ben segur estarà pensant que no hi ha ciutat on pugui resultar tan rendible fer un atemptat. En cap lloc del món els faran tanta publicitat gratuïta. Els de CiU exagerant la presència de radicals islàmics al nostre país; en Saura minimitzant-la i traient-li importància; els del PP amb la seva islamofòbia habitual; En 
Brillant cita de la tan admirada ministra Magdalena Álvarez:
L'altre dia parlava amb una veïna del petit poble d'Alinyà, a la comarca de l'Alt Urgell. Comentàvem, com és habitual entre la gent que viu del camp, del temps tan estrany que teníem, "lo temps farà lo que voldrà" que diu la dita popular. Però qui parlava del temps era jo, ella contínuament s'hi referia com a "oratge". Tantes vegades que li havia escoltat dir i mai hi havia parat atenció. Pensava que conec aquella dona des que era petit, sé que no ha viatjat mai més enllà de Barcelona, que mai no ha mirat cap televisió valenciana, que tampoc té cap familiar fora del Principat, i en canvi en parlar de "lo temps" s'hi referia com a "oratge". De la mateixa manera que ho havia pronunciat el seu pare, "lo seu padrí", i "lo padrí" del seu padrí, i això a l'extrem ben nord dels nostres estimats "països". Escoltava per tot arreu l'article neutre "lo", els pronoms "natros", "vatros", "mos", la "e" i la "o" neutres ben tancades, i em preguntava quines són les diferències que ens volen fer creure. Un bon dia uns senyors que manaren molt decidiren fer una ratlla enmig del país i a partir de llavors els del nord en dirien "temps" i els del sud "oratge", i proclamaren que principatins i valencians no mos podíem entendre de cap de les maneres, que ni cosins ni germans encara que duguéssim un mateix cognom, que calia fer servir una llengua més internacional per entendre'ns, una llengua més d'estat. I així a partir de llavors si algú no fa servir l'expressió obligada al seu territori en direm que és un nacionalista, un provincià o un ignorant. A València en direm "l'oratge" i a Lleida "el temps", amb l'article ben a la barcelonina.
L'editorial d'avui al diari "El País" és tota una declaració d'intencions, una bona mostra del rebuig del socialisme espanyol quan veu el catalanisme unit. Amb el pluralisme nacional seran tolerants i afables sempre i quan aquest no els trepitgi ni una engruna de poder, en cas contrari seran despietats i totalitaris. És un bon símptoma veure com "El País" dedica al sobiranisme el mateix rang d'indesitjabilitat que al PP. Si es posen així és que hi ha partit i comencen a témer que l'independentisme serà l'enemic a abatre. Amb l'altre enemic per una banda faran el que han fet sempre -barallar-se, però en definitiva repartir-se equitativament el poder i procurar per què la justícia miri cap una altra banda-, i per una altra banda ens sorprendran amb la novetat de la reforma constitucional que els trobarà ben units en contra dels "nacionalismos".
