Suposo que no ho trobareu gens original si us dic que trobo que cada cop s'assemblen més les caricatures del "Polònia" amb els personatges reals, hem arribat al punt de no saber realment qui imita a qui. Sembla com si el polítics, incapaços de mostrar un programa electoral que engresqui ningú, comencessin a veure clar que el seu principal actiu és un bon personatge al programa d'en "Toni Soler", i la millor solució per treure'n rendiment sigui mirar d'assimilar-se el màxim possible al personatge fictici. Una fantàstica caricatura l'he trobat aquest matí al "matins" quan en "Josep Cuní" entrevistava l'alcaldable per Barcelona "Alberto Fernández Díaz", m'ha fet descobrir que aquella expressió, "això és totalment immigrant", està perfectament ajustada al personatge real, pareix com si pel candidat qualsevol petit problema o molèstia que patim a la ciutat de Barcelona -fins un constipat- té alguna mena de relació amb la població immigrant. El paroxisme de la teoria ha arribat quan l'alcaldable s'ha dirigit en to histriònic a l'entrevistador assegurant que a Barcelona s'estaven donant casos de dones amb burka pel carrer, davant la incredulitat de l'entrevistador ha proclamat "-li podria mostrar una fotografia d'aquest fet".
Tant m'ha impressionat que ja no m'he pogut treure de sobre en tot el dia la imatge de l'Alberto Fernández al Raval amagat darrera un fanal, tot esperant que aparegui una ciutadana de Barcelona ataviada amb una burka persa per poder fotografiar-la, i salvar així la civilització occidental de l'invasió musulmana. Un gag digne del "Polònia". Sí senyor!
Quarts de set de la tarda, metro línia blava direcció Horta. Un grup de quatre joves en edat de començar a votar parlen sorprenentment de política. Un d'ells, l'informat, imposa aixecant la veu el seu discurs, parla de "Ciutadans", així que activo la parabòlica a veure que diu.
- "Els ciutadans aquests, jo al principi em pensava que eren enrotllats, els veia joves i amb empenta, de veritat que si els hagués pogut votar ho hauria fet sense saber que em feia. Després ja vaig descobrir com són; dolents, dolents! són lo pitjor, dolentíssims".
Els altres tres assenteixen mostrant el seu acord, un d'ells però no ho veu gaire clar, quequejant lleument reconeix que no sap qui són aquest "ciutadans".
- "Sí home, aquell que surt en pilotes al Polònia". Contesta un. "Hòstia, ara ho veig clar, ja sé qui són", respon entusiasmat, "els que parlen mig en castellà mig en català".
Tot seguit comença aquella discusió que he escoltat tantes vegades, independentment si són juvilats, de la generació del maig del 68, o d'aquells que ja comencem a tenir una edat.
Una de les coses més m'indignen és veure un polític en campanya prometent pisos de protecció oficial, com si fos una mena de mag es comença a treure del barret 10.000 o 20.000, o què dic jo ara, "300.000" pisos de protecció oficial! Ho proclama amb tanta vehemència que realment sembla que els vagi a construir ell solet amb les seves mans, maó a maó, i com si els calés per finançar-ho haguessin de sortir per art de màgia del no-res. Home, si és així pot ser sí que valdrà la pena votar-lo. Però després ho raones i arriben unes bones dosis de realisme, per a un ciutadà tipus estàndard com jo, un pis de protecció oficial és més inaccessible que una torre a La Bonanova.
Així el polític afirma convençut que la solució del problema de l'habitatge passa per invertir més en vivendes de protecció oficial, per demostrar-ho et remeten a unes estadístiques sobre l'habitatge protegit a Dinamarca i es queden tan amples -Llàstima que no faci també la comparativa sobre els nivells d'economia submergida, sobre els nivells de renda o sobre la inversió en beques d'estudis i en R+D-.
I després vindrà la rifa. Tants anys d'estudi, tants esforços per millorar les tantes llengües estrangeres que parles, tant pencar per aconseguir que et renovin aquell contracte escombraria amb aquella multinacional tan important que necessiten enginyers pentalingües per fer de simples tele-operadors. I tot plegat per a escoltar com qualsevol llondro, que el seu pare l'ha assegurat a l'empresa com si cobrés el sou mínim, li ha tocat un pis de protecció oficial i aquest estiu t'enviarà una postal des de les Maldives.
En fi, i per acabar-ho d'arreglar ens comencen a adoctrinar que l'impost de successions caldria eliminar-lo, per poc modern, i ara ens tornen a remetre com a exemple cap al nord, als països saxons. Ben mirat té tota la lògica del món, si tenim consellers que es qüestionen el dret a la propietat, sembla ben lògic pensar que paral.lelament hauria de desaparèixer l'impost de successions. Una pensada ben progressista.
Aquest diumenge pel matí vaig fer una de les coses que més m'agrada de viure a Barcelona, anar a donar una volta al Mercat de Sant Antoni. L'afecció suposo que ja em ve de petit quan feia col·leccions de cromos de futbolistes, el pare m'hi portava i jo em dedicava a comprar o canviar Schusters, Maradones o N'konos, mentre ell es dedicava a remenar llibres d'art. Anys més tard era amb el meu germà gran que m'hi arribava, ell remenava llibres de vell, jo buscava nois de la meva edat per a poder traficar jocs pel Commodore 64, de vegades havíem de córrer quan apareixia algun nacional o municipal. Hi anàvem ben d'hora i ens passàvem hores voltant el mercat, sempre acabàvem esgotats cap al migdia prenent un vermut en alguna terrassa dels voltants. Llavors el pare ens explicava l'anècdota mil vegades sentida de què moltes vegades havia vist en Dalí fent el mateix, "amb la Gala i els seus bigotis penjant", especificava. "Li agradava molt venir, el veies comprant els objectes més estrafolaris que et puguis imaginar".
Les compres aquest cop van sortir prou profitoses i econòmiques:
El Profeta (Gibran Khalil Gibran)..1,20 € El Foll (Gibran Khalil Gibran)..1,20 € Fra Junoy o l'agonia dels sons (Jaume Cabré)..1,20 € Los dioses tienen sed (Anatole France)..1,20 € La rosa de Alejandria (Manuel Vázquez Montalbán)..3 € El Plaer (Gabriele d'Annuzio)..3 € El tiempo, gran escultor (Marguerite Yourcenar)..3 €
Total: 13,8 € per 7 llibres.
Al llibre de Marguerite Yourcenar hi trobo una dedicatòria, ben desconcertant:
"Por millonésima vez, salgo al encuentro de la realidad de la experiencia y a forjar, en forja de mi alma, la increada conciencia de mi raza. ¡Antepasado mío, viejo artífice, préstame tu ayuda ahora y siempre!"
James Joyce (Retrato de un artista adolescente)
Per molts anys, Albert.
Dins el llibre hi trobo subratllades les següents sentències, només fins al segon capítol.
"Los seres imperfectos se agitan y se emparejan para complementarse, pero las cosas puramente bellas son solitarias como el dolor del hombre"
"El amor de un ser es un regalo tan inesperado y tan poco merecido que siempre debemos asombrarnos de que no nos lo arrebaten antes".
"Nadie posee a nadie (ni siquiera los que pecan llegan a conseguirlo) y al ser el arte la única posesión verdadera, es menos gratificante apoderarse de un ser que recrearlo"
"Más vale que aquellos a quien amamos se vayan cuando aún nos es posible llorarlos".
"Sólo se posee eternamente a los amigos de quienes nos hemos separado".
"La perfección es un camino que sólo conduce a la soledad".
"Y la felicidad no vale más que yo".
"Los hombres, cuando contemplen mi imagen,no se preguntaran lo que fui ni lo que hice: me alabaran por haber sido".
"Amamos porque no somos capaces de soportar la soledad".
"De todos los remordimientos del hombre, tal vez el más cruel sea el de lo no realizado".
"Amar a alguien no es sólo interesarse porque viva, sino también sorprenderse porque deje de vivir".
Sembla que el regal no va tenir gaire èxit, el fet que el llibre acabés revenut i les dites senyalades diuen molt dels dos desconeguts. I el desenllaç final. El temps, el gran escultor.
L'estadística no és consultable a la seva pàgina web, "accés exclusiu per a associats" et responen, en canvi es vanten d'haver col.locat el seu pamflet a La Vanguardia, El Punt, El Periódico, l'Avui i l'ABC. Tot plegat publicitat gratuïta per encarir encara més els pisos.
Suposo que no ho trobareu gens original si us dic que trobo que cada cop s'assemblen més les caricatures del "Polònia" amb els personatges reals, hem arribat al punt de no saber realment qui imita a qui. Sembla com si el polítics, incapaços de mostrar un programa electoral que engresqui ningú, comencessin a veure clar que el seu principal actiu és un bon personatge al programa d'en "Toni Soler", i la millor solució per treure'n rendiment sigui mirar d'assimilar-se el màxim possible al personatge fictici. Una fantàstica caricatura l'he trobat aquest matí al "matins" quan en "Josep Cuní" entrevistava l'alcaldable per Barcelona "Alberto Fernández Díaz", m'ha fet descobrir que aquella expressió, "això és totalment immigrant", està perfectament ajustada al personatge real, pareix com si pel candidat qualsevol petit problema o molèstia que patim a la ciutat de Barcelona -fins un constipat- té alguna mena de relació amb la població immigrant. El paroxisme de la teoria ha arribat quan l'alcaldable s'ha dirigit en to histriònic a l'entrevistador assegurant que a Barcelona s'estaven donant casos de dones amb burka pel carrer, davant la incredulitat de l'entrevistador ha proclamat "-li podria mostrar una fotografia d'aquest fet". 
Quarts de set de la tarda, metro línia blava direcció Horta. Un grup de quatre joves en edat de començar a votar parlen sorprenentment de política. Un d'ells, l'informat, imposa aixecant la veu el seu discurs, parla de "Ciutadans", així que activo la parabòlica a veure que diu. 
Una de les coses més m'indignen és veure un polític en campanya prometent pisos de protecció oficial, com si fos una mena de mag es comença a treure del barret 10.000 o 20.000, o què dic jo ara, "300.000" pisos de protecció oficial! Ho proclama amb tanta vehemència que realment sembla que els vagi a construir ell solet amb les seves mans, maó a maó, i com si els calés per finançar-ho haguessin de sortir per art de màgia del no-res. Home, si és així pot ser sí que valdrà la pena votar-lo. Però després ho raones i arriben unes bones dosis de realisme, per a un ciutadà tipus estàndard com jo, un pis de protecció oficial és més inaccessible que una torre a La Bonanova. 
