Un fragment de Lluís Racionero del llibre "La Mediterrània i els bàrbars del Nord", concretament del capítol "Els àrabs no envaïren Espanya".
En el nostre país es repeteix una sorprenent tendència masoquista a lliurar als altres l'autoritat de les obres pròpies, com si la península Ibèrica hagués estat una permanent tribu de salvatges. Quan els romans ens envaeixen i sotmeten amb sang i foc, es diu que els romans civilitzaren Espanya: ens oblidem que existí Tartessos, ens oblidem de les ciutats íberes, de les calçades celtes, dels banys termals usats des de la prehistòria. Ens oblidem sobre tot del llenguatge. ¿És que abans de venir els romans aquí no es parlava? ¿Ens poden fer creure tal vegada que un camperol de les valls pirinenques aprengué el llatí, quan encara avui en dia no sap castellà? I això mateix cal dir de Galícia. El llatí es devia parlar a les ciutats administratives, als ports i als tribunals; però la immensa majoria del poble ni deuria parlar llatí entre ells, com ara no parlen castellà, ni tan sols no hauria vist un romà, entre d'altres coses perquè no n'hi havia prou per a cobrir el territori que anava des de Baalbek a Cadis i arribar, a més a més, fins a Andorra. ¿Què es parlava aleshores en aquestes contrades? Lògicament la mateixa llengua que ara, però en versió antiga. Un llenguatge no s'eradica si no és per genocidi o per desplaçament total de la població, una cosa que els romans no feren perquè a Roma no hi havia prou gent per poblar l'imperi. Aquí es parlava un llenguatge estès des de la Toscana fins a Alacant i Bordeus, la llengua d'osc, l'idioma dels oscs o antics lígurs que cobria tot aquest arc mediterrani i que fou l'idioma que continuà existint en caure l'imperi. D'ell es deriven les anomenades llengües romàniques que són germanes entre si, però no filles del llatí. El llatí s'emprà més intensament en l'edat mitjana per part dels eclesiàstics i restà en els documents escrits, mentre que el llenguatge vernacle prosseguí la seva mil.lenària utilització oral. D'aquí prové el fet que el català i el valencià siguin comuns, no pas de la conquesta de Jaume I, sinó de la prehistòria. Però tot això no convé als centralistes, els quals prefereixen un llatí conqueridor com a origen de tota cultura.
Rumiant-ho bé, una bona part de raó deu tindre, ¿com pot ser que aquell camperol de les valls pirinenques aprengués a parlar llatí? Quan encara no existia la televisió, ni el MP3, ni el José Manuel Lara, ni els cursos de CEAC, ni el Grupo Balañá, quan ni tan sols s’havia inventat encara l’Àngels Barceló!
Aquests dies de tripartits, quatripartits, sociovergències, estatuts aprimats i referèndums, resulta molt actual i clarificador llegir el "Llibre de les bèsties", podeu comprovar com en 800 anys no hem pas canviat tant, i resulta molt entretingut deduir a la política actual qui és el Lleó, lo Bou, lo Cavall, na Renard, l'Ós, el Lleopard, l'Onsa, la Serp, l'Aurifany, el Senglar, el Boc, el Moltó, el Gall... Jo com a simple i humil votant amb qui més m'identifico és amb la caparruda rata, pot ser per aquest fragment que em fa veure que el més important és no renunciar a allò què realment som.
-En una terra s'esdevenc que un milà portava una rata, e un ermità pregà Déus que aquella rata caigués en sa falda. Per les oracions del sant hom, Déus féu caser aquella rata en la falda d'aquell ermità, lo qual pregà Déus que en faés una bella donzella. Déus exausí los precs de l'ermità, e féu de la rata una bella donzella. <> dix l'ermità, <> <>. E l'ermità demanà si volia per marit la lluna; e ella dix que la lluna no havia sa claredat per si mateixa, ans l'havia per lo sol. <> Respòs que no, car lo vent menava les nuus llà on se volia. La donzella no volc lo vent per marit, per ço car les muntanyes l'empatxaven a son moviment; ni volc les muntanyes, per ço car les rates les foradaven; ni volc hom per marit, per ço car auceïa les rates. A la fi la donzella pregà l'ermità que pregàs Déus que tornàs rata, enaixí com d'abans s'era, e que li donàs marit un bell rat.
A les Olímpiades de México 68, en la cerimònia de lliurament de medalles en la prova de 200 metres, el campió, Tommie Smith, i el tercer, John Carlos, van a parèixer vestits completament de negre, amb un guant d'aquest color en una mà i les sabatilles esportives en una altra, simbolitzant el "Black Power", denunciant la discriminació racial i demanant l'igualtat de drets. Aquesta actitud els va valer ser expulsats de la vila olímpica.
Quina dignitat! I quina diferència amb alguns dels nostres esportistes, incapaços d'aixecar ni un sol dit en contra de la discriminació, ni tan sols una mica de solidaritat amb els centenars de milers de firmes, amb el seu parlament, i amb molts dels socis dels clubs que els paguen les nòmines. Si, és veritat que tenen tot el dret a definir-se nacionalment com vulguin i a defensar la seva carrera per sobre de tot, però si ells ignoren els seus afeccionats, pot ser arribarà el dia que es trobaran que seran ells els ignorats.
No hi trobeu a faltar res? En el document es parla amb exemples de repressió sobre sectors de l'esquerra -anarquistes i comunistes-, sobre les persones d'ètnia gitana, sobre artistes -en aquest cas artista il.lustrat-, i sobre homosexuals. Curiós que en cap cas es faci ni una sola referència a la repressió a Catalunya i el País Basc. Podria ser que el tema per ells no tingués cap importància, tot i que em sembla que la prohibició de parlar la pròpia llengua en públic ja és en si una violació dels drets humans. Però el que em pica la mosca al nas és que quan es refereixen al tema de la discriminació per raons ètniques automàticament deriven exclusivament a la denúncia de la repressió a les persones de la ètnia gitana, com si hagués de quedar ben clar que no hi va haver cap altra tipus de repressió.
Recordo que en l'informe anual d'AI es parlava d'incompliment dels drets humans a Catalunya pel tracte donat als castellanoparlants al Principat, em resulta llavors inexplicable que no es faci cap menció semblant a l'informe de la repressió del franquisme. Quina és l'explicació d'aquest doble llenguatge? Si tanta sensibilitat van mostrar en un cas, com és que ens mostren tan poca en aquest document?
També és molt destacable que en l'informe surti com exemple el procés judicial contra l'Albert Boadella, crec que s'obvien altres casos que molt més representatius, Lluís Companys, Manuel Carrasco i Formiguera, o moltíssims artistes que van viure situacions molt més dramàtiques que no l'Albert Boadella. Per finalitzar trobo absolútament impresentable que s'hagin referit als fets de "La Torna" sense fer ni una sola menció a en Salvador Puig Antich.
