Tots hem vist de petits, a l'escola, un impressionant mapa on es veia
l'extensió de l'imperi espanyol ocupant la totalitat de la superfície
del continent sud-americà -amb la salvetat del Brasil-. És real aquesta imatge, o és una simple exageració portada als llibres de text amb una clara intencionalitat política?
Diu Vicenç Pascual Rodríguez a "L'aventura americana del Virrei Amat" que el nombre d'efectius militars al continent sud-americà en temps del Virrei Amat -segona part del segle XVIII-, no deuria superar els 4.000. Fent una mica de càlculs sortiria una mitja de 2.250 Km2 per cada soldat espanyol. Aplicat a una mesura coneguda, seria com si la província de Girona fos vigilada per 2 únics militars. Amb aquestes dades es veu la magnitud real de l'epopeia. Els espanyols deurien controlar els principals ports, les ciutats més importants i les bosses de territori i població que les rodejaven, les gran valls, les mines, i poca cosa més. La majoria era territori hostil, i bona part n'hauríem de dir inexplorat. I així fou fins el segle XIX, quan les colònies americanes s'independitzaren i deixaren de pertànyer a l'imperi espanyol.
Frederic el Gran, conversant amb el seu ministre de la guerra, preguntà quin país europeu li semblava més difícil d'arruïnar. Al veure que el ministre dubtava, respongué ell mateix: "-Aquest país és Espanya, donat que el govern espanyol fa molts anys que s'esforça en arruïnar-lo, i encara no ho ha aconseguit".
Karl Marx
Reflexió: Hi ha coses que sembla que mai no canvien.
Al Quijote, capítol XXXV de la Novel·la del Curiós Impertinent, doña Leonela ens dóna un didàctic abecedari amorós. Diu així: Agradecido, Bueno, Caballero, Davidoso, Enamorado, Firme, Gallardo, Honrado, Ilustre, Leal, Mozo, Noble, Onesto, Principal, Quantioso, Rico, y las eses que dicen; y luego, Tácito, Verdadero. La X no le cuadra, porque es letra áspera; la Y ya está dicha; la Z, zelador de tu honra.
Em pregunto on es va oblidar el cronista la jactanciosaJ, i suposo unes k i W massa modernes per haver estat ja importades. La U me la imagino encara com una V per arrodonir. Però sobre tot hi trobo a faltar la nacional "Ñ". De fet fa estona que cerco per Sant Google intentant trobar l'any en què oficialment la Ñ va deixar de ser un accident fonètic per guanyar-se un lloc de privilegi entre les afortunades de l'abecedari. El precís instant en que va espènyer la "N" i donà una coça a la "O" per entrar al club de les vint-i-nou privilegiades que donen seient a la Real Academia Española.
El tema no deu ser senzill, una consulta als savis wikipedistes ens mostra una discusió ben polèmica. No s'acaben d'aclarir si l'origen és gallec, àstur-lleonès, aragonès, o és una invenció de monjos èuscars -sembla que a més del PNB, també podrien haver inventat la "Ñ"-. Tanmateix són pocs els erudits que creuen en un origen castellà de la dissetena. Tot sembla indicar que també ella seria immigrada, per molt que hagin intentat senyalar-la amb el gen de la llengua pura.
Ja en Nebrija ens donava, en la primera gramàtica de la llengua castellana, un origen de la Ñ ben poc heroic i independent. La Ñ no deixava de ser un accident fonètic de la N llatina. Però ja es preguntava si no seria injuriós arraconar-la al marge de la resta de lletres de l'abecedari-Sembla que l'ABC ja intuïa els beneficis de la cosa-.
La n eso mismo tiene dos oficios: uno propio, cuando la ponemos sencilla, cual suena en las primeras letras de estas dicciones: nave, nombre; otro ajeno, cuando la ponemos doblada o con una tilde encima, como suena en las primeras letras de estas dicciones: ñudo, ñublado, o en las siguientes de estas: año, señor; lo cual no podemos hacer más que lo que decíamos de la l doblada, ni el título sobre la n puede hacer lo que nosotros queremos, salvo si lo ponemos por letra, y entonces hacémosle injuria en no la poner en orden con las otras letras del abc.
Sigui com sigui, el que no deixa de sorprendre, és la capacitat que tenen els nostres apreciats veïns per fer-se seus tots els invents, i abocar-hi tota la propaganda ecumènica que faci falta.
En el número 80 del suplement Plaers d'AVUI hi trobem un
article sobre els grans enigmes de la història. L'investigador Javier
Sierra declarava que "no ens hem de creure la història a priori, l'hem
de qüestionar i cercar en els petits detalls les pistes que en ajudin a
trobar nous camins". En el gravat en color de Théodore de Bry (1596)
sobre l'arribada de Colom a Amèrica que il·lustra aquest article s'hi
veu clarament que les banderes de les caravel·les no són les de
Castella i Lleó sinó les de Catalunya i Aragó. ¿Aquest no és un detall
que hauria d'haver motivat la curiositat de Javier Sierra i de tots
aquells que no qüestionen una història oficial que continua parlant
d'un Colom genovès i d'un descobriment patrocinat per Castella?
¿La presència de banderes catalanes en uns gravats d'època relatius a
aquests fets no és un fet prou significatiu per obrir una investigació
seriosa sobre la veritable nacionalitat de Colom i la dels impulsors de
l'empresa? ¿O és que la veritat només suscita curiositat científica
quan afavoreix interessos espanyols?
Jordi
Torredembarra
Podeu veure el gravat a la revista Plaers aquí. Si amplieu una mica la imatge, podreu veure com en Jordi de Torredembarra té tota la raó del món. Les banderes de les caravel·les són les de Catalunya i Aragó.
Un exèrcit d'aristòcrates. Les darreres fuetades de l'Ancien Régime. Una comunió d'emigrats que colpejaven amb ràbia i honor el darrer alè. N'hi havia de normands, bretons, gascons, provençals, navarresos, languedocians, bearnesos... Un exèrcit desigual, integrat tant per vells com per adolescents. Cadascú amb el seu uniforme de glòria familiar. Descosits, mànigues massa llargues, o vestits massa ajustats i curts. L'antiga vesta d'un jove noble que ja s'havia fet massa vell, pot ser l'uniforme de gala d'algun avi rescatat d'un bagul polsós i oblidat. Comtes, barons, ducs, cavallers de l'ordre de Malta. Ens fèiem anomenar l'exèrcit dels prínceps. Avançàvem amb pas desigual, sense cap mena d'ordre, el fang anava cobrint vellut i medalles. Érem militars, però no pas soldats, no podíem seguir cap disciplina, la dignitat superba del noble ens ho impedia. Un monocle es trencava producte d'una explosió, un veterà avançava coixejant amb un bastó finament treballat, d'empunyadura d'or. Un oficial aixecava amenaçant un sabre, mentre els obusos explotaven a pocs metres. Els fusells alemanys eren d'una pesadesa horrorosa i falliven contínuament. Però tot i així avançàvem amb fermesa camí de la posició de Thionville. Més de trenta generacions de noblesa ens acompanyaven i ens feien invencibles.
Un enginyer ens dirigia i ens demanà de construir un petit mur per cobrir els canons. Era qüestió de fer servir la pala i l'aixada, no hi érem avesats. Aviat vam comprovar amb espant com les llagues de les mans s'anaven convertint en ferida i les queixes augmentaven. Fou en aquell precís moment quan vaig comprendre que allò era l'últim alè del nostre univers, el món ja no tornaria a ser mai més el mateix. Començava una nova era, ens moria la llibertat i arribava la depravació.
"No seria impossible que a Espanya la república substituís la monarquia, perquè la seva constitució ha de donar els seus fruits. El rei fugirà o serà cessat, si no mor assassinat. No és home prou fort per dominar la revolució. També és possible que Espanya subsistís durant algun temps regint-se per institucions populars, si es dividís en repúbliques federades, forma política que li és més convenient a causa de la diversitat dels seus regnes, de les seves costums, de les seves lleis i fins i tot, de les seves llengües".
Ho deia un monàrquic francès a principis del segle XIX. Cal constatar que el PSOE actual és més monàrquic i centralista, que els monàrquics francesos del segle XIX.
Agafa el got de vi amb molta força, com si el vulgués trencar. Amb la mirada perduda en una ombra indefinida, com si estigués parlant amb els records del passat. Em diu que si no hagués estat per la crisi del 29 haurien tingut una infància feliç. "-Tot anava bé fins que el pare va perdre la feina per la gran depresió. Després tocà viure com vam poder. Foren uns anys difícils. Anys més tard arribà la República i semblava que tot s'arreglaria. Al pare li va sortir un bon càrrec de funcionari de presons. I quan ja semblava que tot havia d'anar rodat, esclatà la Guerra Civil. Un altre cop ens tornàvem a trobar sense res". S'acaba el got d'un glop sec, i em diu amb veu baixa, "-La resta fou terrible!". Li pots veure l'expresió d'amargor. Anys més tard hauria d'abandonar el país a l'exili. Amb el temps ja ha après a renunciar aquell país que somniava. Ara el que més li recorda la nació perduda és la República, però francesa. La França, que diu ell. Aquest país que tampoc li acaba de fer el pes, però pensa que és millor que tornar i veure en què han convertit Espanya. El problema de l'exiliat és que ja no pot tornar més, les coses mai tornen a ser com eren abans. Només t'ho pots arribar a imaginar, per això la millor solució és mirar de no acabar de tornar mai, i viure del record. Una vegada més em pregunto si serà el darrer cop que li escolto aquestes paraules.
De la novel·la "La forja de l'exili", de Lluís Racionero:
Molt més alliçonadora per en Martí va ser l'arribada de l'Einstein a Barcelona, convidat pel Municipi i la Universitat a dictar una lliçó magistral sobre la seva tot just estrenada teoria de la relativitat. L'Einstein es presentà d'incògnit a Barcelona amb la seva dona, vestit amb el suèter característic, i tot despentinat; prengué habitació en un modest hotel de les Rambles i anà a la Universitat a xerrar amb els estudiants sense donar-se a conèixer. El dia de la seva arribada oficial, va fer les maletes i se'n tornà a l'estació de França; va pujar a l'exprés de París per una banda i en baixà per l'altra, on l'esperaven les autoritats que, després de donar-li la benvinguda a la nostra ciutat, el deixaren instal·lat a l'hotel Ritz. Quan l'insigne físic es presentà a donar la conferència, els estudiants el reconegueren amb alegria i comentaven divertits: "És aquell que venia pel pati a parlar amb nosaltres". En sortir de la conferència, el senyor Bohigas va demanar a en Francesc Pujols: - Escolteu, Pujols, vós que estudieu totes les ciències, ¿em podríeu fer cinc cèntims del que ha dit l'Einstein? - Per menys d'una pesseta no puc dir-vos res. - Això de la quarta dimensió. - Bé, vol dir que el temps pot ser considerat intercanviable amb l'espai i ser posat a les equacions com una altra dimensió. - Sí, sí, això ja ho he entès; però ¿quines són les altres tres?
Nezahualcoiotzin, rei de reis, senyor de nació de nacions, tenia per costum sortir a caçar disfraçat, vestint de manera molt humil, de manera que se'l podia confondre amb un dels seus súbdits. Així podia veure amb els propis ulls quina era la realitat del seu regne sense que les teranyines de la monarquia li enterbolissin la visió. Un dia sortí a la muntanya, i a prop dels límits d'aquells que eren el seus jardins, es trobà un infant que recollia petits branquillons per portar a la seva miserable casa. El rei li recomanà d'entrar a la muntanya -dins dels seus termes- on trobaria tanta llenya seca com voldria. Respongué l'infant.
- No ho penso fer, perquè així ho mana el rei, i si així ho fes, aquest em llevaria la vida.
Preguntà llavors el monarca qui era el rei, i el petit respongué.
- Un homenet miserable, puix pren als homes allò que Déu els ha donat.
Replicà el monarca que bé podia entrar als termes que eren propis del rei, que ningú el veuria ni se'n adonaria. Tot seguit l'infant s'enutjà i renyà el monarca, dient-li que era un traïdor i enemic dels seus pares, car feia recomanacions que els podia prendre la vida.
Tornant el rei cap als seus dominis deixà encarregat l'ordre que prenguessin aquell nen i els seus pares i els portessin a palau. I així fou manat i els portaren ben apenats i atemorits, sense conèixer que eren cridats davant la presència del rei. Un cop arribats, Nezahualcoiotzin, manà als seus domèstics que els donessin certa quantitat de fardos de mantes, molt de blat de moro, cacau i altres obsequis, i els despedí, donant les gràcies a l'infant per la seva correcció en el compliment de les lleis que ell manava; i des d'aquell dia foren abolides les lleis que no permetien entrar als seus dominis, i es donà permís de què tots entressin a les seves muntanyes i aprofitessin tota la fusta i llenya que es pogués trobar, amb la condició que no es tallés cap arbre que estigués en peu, sota l'amenaça de pena de mort si així no es complia.
I promessi sposi és una novel·la històrica escrita per Alessandro Manzoni que recomano especialment, tot i que em penso que no està traduïda al català. La novel·la està molt ben documentada històricament i podem dir que a més d'una obra mestra de la literatura italiana, és també una important font de dades històriques i un fidel reflex de la zona i època on està ambientada, la Llombardia del segle XVII.
Una dada que m'ha sorprès especialment és que als capítols XIII i XVI ambientats a la revolta de Milà, hi apareixen citades en diverses ocasions unes tropes anomenades Micheletti, que després de fer algunes consultes per Internet he arribat a la conclusió que no és pot referir a res més que als anomenats "Miquelets" catalans. Cal entendre que és una novel·la, i per tant ficció, però és molt significatiu que Manzoni no hagués parlat de tropes castellanes o de "terços", com faria actualment qualsevol escriptor de novel·la històrica, catalans i valencians inclosos.
També hi apareixen dos personatges directament relacionats amb la nostra història. Per una banda el català Antoni Ferrer (Antonio Ferrer a l'obra), Gran Canceller de Milà que segons la novel·la fou molt apreciat entre els ciutadans de Milà. Per altra banda tenim el governador i capità general de Milà, en Gonçal de Cardona-Fernández de Córdoba -Gonzalo fernández de Córdoba a l'obra i a la majoria d'enciclopèdies, obviant la part del llinatge català dels Cardona-Anglesola-.
Tanmateix, tot sembla indicar que en aquella època, en aquella zona d'Itàlia, les tropes espanyoles eren anomenades -o també anomenades-, "Miquelets".
Us deixo també un petit text de Gregorio Marañón sobre l'època del Conde-Duque de Olivares. Marañón era un metge i historiador espanyol, que tot i que va flirtejar amb l'esquerra durant la república, i mantingué una posició ambigua durant la guerra civil, un cop arribada la dictadura es convertí en un dels pensadors de referència del falangisme. En especial com a inspirador de la "sección femenina".
És curiós comprovar com Marañón, tot i el seu espanyolisme exagerat, tenia molt clar que el Àustries tingueren un poder molt limitat i havien de respectar les lleis dels diferents regnes hispànics. Contrasta el pensament de Marañón amb les bestieses indocumentades que pregonen els de "Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía". Aquests, quan parlen d'història, es situen més a la dreta que els propis pensadors falangistes (veure aquí).
Francia había desarrollado una política de unificación que, como tantas veces se ha dicho, influyó poderosamente en la actitud del Conde-Duque, porque al enemigo que nos preocupa quisiéramos destruirle; pero, a la vez, la preocupación nos impulsa a copiarle. Mas era el problema en uno y otro país muy diferente. En Francia no era ni siquiera problema político, y bastó a Richelieu para resolverlo meter en cintura, con la crueldad necesaria, a unos cuantos nobles con sangre todavía feudal. En España el problema tenía profundidades biológicas que escapaban y han escapado siempre a las concepciones simplistas de la mayoría de los gobernantes. Los majaderos se ríen cuando se dice que el problema de las regiones es de pura biología; pero es tan biológico como la estupidez de los que se ríen. Las razones políticas de que Portugal, por ejemplo, fuera un reino de España eran tan artificiales que sobre ellas sólo hubiera podido fundar una alianza federada y nunca una sumisión, y ello, a fuerza de siglos de una convivencia infinitamente inteligente, incompatible con las realidades artificiosas, rígidas y nacionalmente anfibiológicas de la política de enlaces o de conquistas. Y fuera ya de Portugal, nación genuina, dentro de España misma, la personalidad de las regiones es un hecho tan vivo, que sólo la pasión, la malicia o la necesidad lo puede desconocer. Hasta el patriotismo del español es, ante todo, regional. Cuando los españoles se encuentran en el extranjero, no hacen, así que su número es un algo crecido, un centro español, sino centros regionales; y, en la vida públicase, lo que más une a un español medio con los demás, por encima de las diferencias políticas, religiosas, etc., es la regionalidad. El Conde-Duque, aunque partiendo del error de querer suprimir las leyes regionales de los pueblos que las tenían, entrevió, en cuanto a la táctica, la verdadera solución del problema, en el sentido de la mezcla paulatina y cordial de las regiones. Pero le hizo olvidar la táctica y todo lo demás su desatinada política exterior, que le obligaba a exhibir a los reinos sacrificios vedados por los fueros, de un modo perentorio, sin tacto ni inteligencia ni cordialidad. Era difícil, en efecto, que ante guerras no defensivas ni inspiradas en un interés nacional, sino de sentido imperialista o religioso, y, por tanto, arbitrario, los portugueses o los habitantes del Reino de Aragón -aragoneses, valencianos, catalanes- se aviniesen a dar los hombres y los dineros que, mientras sus leyes no se modificasen, no tenían obligación de proporcionar. En el asunto de Cataluña la táctica del Conde-Duque no tiene disculpa. No creo que tuviera, com dice Soldevilla, “una instintiva hostilidad” hacia el Principado, sino, tan sólo, una idea política y equivocada del problema. Olvidó que era imposible hacer, ni por las buenas ni por las malas, una suma uniforme de dos sustancias -los dos pueblos, Cataluña y Castilla- históricamente incapaces de fundirse, aunque sí de mezclarse en un mínimo cordial de afectos y conveniencias comunes.
Ja ho comentava al darrer apunt, el principal problema és que després de més de cinc segles encara no entenguem la manera d'actuar dels polítics del país veí. Us deixo, com a exemple, una eròtico-religiosa anècdota, contada per "Gregorio Marañón", de com desviava el Conde-Duque de Olivares l'atenció de Felip IV dels problemes de Catalunya, i altres perifèries. Hablando un día el Rey, el Conde-Duque y el protonotario de Villanueva, éste, que, como patrón del convento, conocía a sus religiosas, encomió la hermosura de una de ellas, llamada Sor Margarita de la Cruz. Algunas de las versiones añaden que no fue casual la conversación, sinó intencionadamente dirigida a captar por la sensualidad la atención de Felipe IV, desviándole de las preocupaciones de Cataluña, de Portugal, de Flandes y de la miseria interior, pues todo ello ocurría en los años malos que precedieron a la caída del Valido. El Monarca, lleno de curiosidad, acudió disfrazado al locutorio y se prendó locamente de la monja, que era joven y, en efecto, bellísima. Desde aquel momento no vivió más que para lograrla. “Las dávidas y ofrecimientos del Conde”, la maña del protonotario y la vecindad de la casa de éste facilitaron su deseo. Vivía, en efecto, el protonotario en unas casas que se había hecho construir pegadas al convento; y le fue fácil abrir una comunicación, que daba a la bóveda donde guardaban el carbón las religiosas, dentro ya de la clausura. Por esta vía sacrílega se proyectó el asalto a la monjita. Pero la superiora, advertida, defendió de la real lujuria a su monja, con un recurso teatral, de pura cepa española: la hizo acostar en su celda, sobre un estrado, rodeada de luces y con un crucifijo entre las manos, como si estuviera muerta. Don Jerónimo, que precedía al Rey y al Conde-Duque en su escalo nocturno por la carbonera, se espeluznó al contemplar el espectáculo; y espantado, retrocedió e hizo que el Rey se volviese sin pasar más adelante. Mas “volvió el Conde sus baterías hacia la superiora y al fin consiguió su intento, pasando la adulación desde el sacrilegio a la irreligión”; “y puesta ésta (la monja) en rica gala de azul y blanco, en traje de Concepción, se daban al lecho el Rey y la dama; y el Conde y Don Jerónimo, con dos incensarios, le daban oloroso perfume alrededor de la cama, por un rato”.
Darrerament hi han hagut un parell de polèmiques referents al nomenclàtor de la ciutat de Barcelona. Per una banda tenim la "Plaça de Vila de Gràcia", que enguany perdé la denominació anterior de "Plaça de Rius i Taulet" -amb referèndum inclòs-. I tenim també la polèmica de la demanda d'un carrer o plaça dedicat a "Winston Churchill", amb partidaris i detractors. Dels segons he llegit algunes crítiques, que em semblarien correctes, referides al passat colonialista del personatge, però desafortunades em semblen aquelles crítiques que apunten a la política de no-intervencionisme respecte el règim de Franco. Més quan a la ciutat de Barcelona, ja sigui per desídia, desconeixement, o conformisme, tenim alguns lamentables exemples en els que fins ara ningú hi ha parat atenció.
Posaré com a exemple el cas del carrer "Cardenal Tedeschini", que comparat amb el cas d'en Churchill no admet justificació. Federico Tedeschini fou nomenat nunci apostòlic a Madrid l'any 1922, càrrec que mantingué fins pràcticament l'arribada la guerra civil espanyola. Amic personal de Benito Mussolini, donà suport a la dictadura de Primo de Rivera i recolzà la represió del catalanisme i el basquisme dins l'església. És en aquella època quan comença la tradició de nomenar al Principat bisbes que no fossin catalans, així com de fomentar la substitució, als sermons i l'ensenyament religiós, de la llengua catalana per la castellana. (Podeu llegir per exemple el treball "La jerarquia eclesiàstica gironina i la dictadura de Primo de Rivera" de "Lluís Costa"). Durant la República mantingué una posició més aviat conciliadora, fins al punt de recomanar als prelats respecte per la legalitat republicana, probablement per una qüestió més política que ideològica. Defensor aferrissat de Franco, fou l'encarregat de defensar l'Opus Dei davant Pius XII, procés que acabaria amb l'acostament definitiu del Vaticà al règim de Franco, i amb la celebració del Congrés Eucarístic de Barcelona l'any 1.952, on Tedeschini i Franco festejaren la victòria sobre la "Barcelona roja". (Al final de l'apunt us deixo l'himne del congrés).
Cal dir, el que tinguem un carrer anomenat "Cardenal Tedeschini" es deu només a una imposició i exaltació del règim franquista. Una vergonya per la nostra ciutat. En canvi, les esquerretes, ens tenen ben distrets amb un personatge tan intranscendent com era en Rius i Taulet.
Reial Ordre de 15 de gener de 1867 on s'obligava als autors d'obres teatrals a posar-hi un personatge, almenys, que parlés en castellà:
"En vista de la comunicación pasada a este Ministerio por el censor interino de teatros del Reino con fecha 4 del corriente, en la que se hace notar el gran número de producciones dramáticas que se presentan a la censura escritas en los diferentes dialectos, y considerando que esta novedad ha de influir forzosamente a fomentar el espíritu autóctono de las mismas, destruyendo el medio más eficaz para que se generalice el uso de la lengua nacional, la reina (q.D.g.) ha tenido a bien disponer que en adelante no se admitirán a la censura obras dramáticas que estén exclusivamente escritas en cualquiera de los dialectos de las provincias de España."
El dubte és, l'ordre reial ha estat mai derogat? No recordo, de fa molt de temps, cap sèrie de televisió catalana de les que veiem per TV3, on no hi hagi un personatge que parli en castellà. La majoria d'entrevistes de la televisió pública a personatges "interessants (entre cometes)", són a persones que no es saben expressar en català i sovint tampoc l'entenen. És habitual a les tertúlies de Catalunya Ràdio o COM Ràdio la corresponent quota d'opinaire castellà. Les entrevistes a peu de carrer dels telenotícies són molt simptomàtiques; ara entrevisto un que parla en castellà, ara un en català. Sorprèn que sembla que es reparteix equitativament la quota al 50% corresponent. L'altre dia m'explicava la mare que en Lluïsset, el meu nebot, havia sortit per TV3. "-Sí, parlava en castellà" em respongué sorpresa. "-Ell que amb prou feines està aprenent a parlar-lo, no entenc que li deuria agafar". La resposta vaig trobar que era ben senzilla, "-Si va respondre en castellà, és perquè li van preguntar en castellà, no hi pot haver cap altra raó".
Gairebé un segle i mig després els catalans seguim aplicant un ordre reial estúpid i totalitari, borbònic, i si no ho fem encara ens hem de fer escoltar que som uns nacionalistes excloents. En fi.
Més enllà de l'histrionisme que caracteritza els dos personatges, hi ha
molta similitud en la manera d'actuar en les respectives etapes de
govern. Per exemple, els dos presumien d'un progressisme radical que
poc té a veure amb la realitat més enllà de la retòrica. També
coincidien en el tema català, en allò de saber i entendre el "problema
catalán". Espartero, de la mateixa manera que Zapatero, fou aclamat a l'arribar a
Barcelona amb la regència sota el braç. Això els portava a un discurs
imprecís, tebi, amarat de bones paraules envers Catalunya. Quan en
realitat la seva acció política es desenvolupava en el més pur estil de
centralisme radical i il·luminat. En resum, bones paraules acompanyades
del més absolut immobilisme. Llegiu per exemple les següents línies que
"Josep Pla" dedicà al general Espartero; El paral·lelísme amb l'època
actual és extraordinari:
Espartero, regent d'Espanya, es trobà
sense cap enemic apreciable, perquè el qui li podia fer ombra, en el
sentit militar i polític, Narváez, havia emigrat. Ara: el pas del
general progressista per Barcelona demostrà clarament el que era:
primer, no sabia res de res; després, era un considerable demagog i
finalment ho prometé tot i no féu res per realitzar-lo. Els catalans li
demanaren l'enderrocament de les muralles. "Ho farem de seguida, ràpid,
no en dubteu pas!". Al cap de tres setmanes deia que l'enderrocament de
les muralles havia de ser objecte d'un acord del Consell de Ministres i
de les Corts. Li demanaren l'enderrocament de la Ciutadella com a
estigma del despotisme. "¡Claro! ¡Claro!, el estigma del despotismo, ¡dónde iremos a parar!" Ni parlar-ne. Hem de fer carreteres, perquè les mercaderies resultin més barates, hem de fer el port de Barcelona... "Sí, sí, desde luego, todo se hará y rápido."
No es feu mai res, ni parlar-ne. Els obrers li deien -a través de
papers raonats- que no es deixessin fer més fàbriques a l'interior del
nucli de Barcelona, que els feia una vida amuntegada i insuportable, i
que les fessin a l'extraradi. "Pero, hombres, por Dios -contestà-, la salud de los obreros es la única cosa que me interesa. Todo lo verán confirmado." No veieren res, com és natural. Després hi hagué la qüestió proteccionista, en la qual tot Barcelona era interessada.
-Està bé; camarada; però jo voldria un carnet en català. -Bah! A tu, que ets internacionalista, que t'importa de les nacions. -Llavors, doneu-me un carnet en l'idioma internacional. -Idioma, pròpiament i actualment internacional ne se'n coneix pas avui. Cal, mentre que això no existeixi, prendre l'idioma de l'una o de l'altre nació, perquè no anem pas a estendre els carnets en llatí. -Ara, doncs, tu mateix véns amb mi. Perquè, nació per nació, jo sempre m'estimaré més una nació inerme; idioma nacional per idioma nacional, jo sempre triaré l'idioma que no tingui soldats darrera.
En el segle dinovè el mot "nacionalisme" serví, de bon començament, per a designar els moviments de reivindicació nacional per part dels pobles oprimits o dominats. Hom parlava de nacionalisme irlandès, del nacionalisme polonès, del nacionalisme txec, i eren anomenats nacionalistes els patriotes d'Irlanda, de Polònia, de Bohèmia. Hom entenia per nacionalisme l'ideal d'unitat i llibertat de les nacions veritables, diferents dels Estats oficials.
A finals del segle nasqué a França una altra accepció de mot, la significança del qual fou deformada en el sentit del fanatisme patriòtic i de l'oposició agressiva a altres pobles i fins a l'esperit universal. Aquesta accepció fou introduïda per Maurice Barrès i adoptada pels homes de l'Action Française, especialment perCharles Maurras. I avui és corrent a tot el món parlar del nacionalisme francès, alemany, italià, polonès o serbi, per a significar sentiments i principis que no són ja diferents, ans bé oposats per diàmetre als sentiments i principis que proclamen el dret de les nacions autèntiques a la llibertat.
Mentre que per un costat creix l'ús del mot "nacionalisme" en l'accepció barresiana o maurrasiana, per un altre costat minva el seu ús en la primitiva accepció pel fet d'haver aconseguit la plena llibertat nacional la quasi-totalitat dels pobles que per ella lluitaren i d'haver desaparegut per tant el caràcter reivindicatori de llurs respectius moviments. Un escriptor francès pertanyent al grup ideològic de l'Action Française, René Johannet, ha proposat d'evitar els equívocs a què donà lloc el doble sentit dels mots "nacionalisme" i "nacionalista" amb l'adopció dels mots "nacionalitarisme" i "nacionalitari" aplicats al sentit corresponent al principi de les nacionalitats; els nous termes, de fonètica una mica dura, no han tingut gaire acceptació.
Jo he preferit, doncs, de conservar el pristí sentit al terme "nacionalisme", tot expressant ben clarament aquesta significança; però he substituït molt sovint el mot "nacionalista" pel de "nacional", que té per si mateix tota la força expressiva del sentit que li dono. Dir, per exemple, "català nacional" és tant com dir "català nacionalista", i crec que és dir-ho d'una manera més pura i més clara. Així mateix fóra desitjable que el mot "catalanista" pogués ésser substituït pel de "català"; però avui hi ha encara molts catalans que no són catalanistes, que no són catalans nacionals, que no tenen consciència de la pròpia personalitat distintiva, i per això no és convenient ni prudent de renunciar tot seguit a l'ús del mot "catalanista" que, a desgrat del seu caràcter de limitació geogràfica, té un noble valor d'idealitat. El catalanista és el català amb consciència nacional. I quan la generalitat dels catalans tinguin aquesta consciència, no caldrà fer a Catalunya la distinció interior que el mot "catalanista" implica.
Del llibre "Nacionalisme i Federalisme" d'Antoni Rovira i Virgili:
És aquí cosa corrent, entre bona part dels catalanistes i federalistes presentar la França com a model suprem d'unitarisme i centralització. De França han vingut i vénen, segons ells, tots els mals exemples polítics que han fet d'Espanya un Estat rígidament unitari. Per ells, el centralisme és un producte d'importació francesa. És París qui ha encomanat a Madrid el terrible mal. I en ocasió de la gran guerra, no han mancat alguns catalanistes escadussers que declaressin incompatible amb l'ideal de Catalunya la simpatia envers la França i sos aliats. Afortunadament, els catalanistes que creuen això darrer són tan pocs, que només poden servir per mostra. No hem de negar que sigui centralista el règim francès, ni la influència que aquest règim ha tingut damunt Espanya. No hem d'amagar que les nostres idees autonomistes i federalistes xoquen amb els principis d'uniformitat que la Revolució va fer prevaler dins el règim polític de la França contemporània. Però hem de negar dues coses: primera, que la centralització espanyola sigui deguda a l'exemple nociu que de l'altra banda dels Pirineus venia; segona, que l'unitarisme francès sigui essencialment contrari al principi de les nacionalitats. Les tendències unificadores, a Espanya, són ben anteriors al predomini del principi unitari dins el règim de la França. La viva i vera arrel d'aqueixes tendències està en el caràcter absorbent i dominador que va prendre des de bon principi l'Estat castellà. El procés destructor de les llibertats nacionals dels diferents pobles d'Ibèria va començar abans d'ésser proclamada la França "una i indivisible", abans de pujar al tron d'Espanya els Borbons francesos, abans i tot de la dinastia de la casa d'Àustria. I durant aquests períodes, el procés va anar desplegant-se i avançant, unes vegades mitjançant disposicions polítiques i altres vegades mitjançant cruentes violències i guerres i tot. La història de la centralització espanyola no comença en les declaracions rotundes dels ingenus constitucionals de les Corts de Cadis. Ve de més lluny i de més endins. A Espanya, l'unitarisme és un fet intern, no una influència externa. És expressió íntima de l'ànima de la raça central peninsular, no una moda exòtica. Si a Espanya han anat adoptant-se les innovacions centralistes procedents de la França, és perquè aqueixes innovacions responien plenament a l'esperit dels que han vingut exercint l'hegemonia dins l'Estat espanyol. ¿Hi ha algú que de bona fe pugui creure que sense l'exemple gal·licà la vella llibertat de les nacions ibèriques subsistiria? ¿Hi ha algú que pugui sostenir que, lliure de les influències de la França, la Península estaria avui organitzada federativament?
Ja ho diu en Cucarella que el Viquipèdia és una casa de putes sense ama. Busco informació de Lluís de Requesens, i em trobo tot just quatre línies mal comptades que ben poca informació donen. Quin menyspreu cap un dels personatges més importants -per bé o per malament- de la nostra història, de la catalana, i també n'hauríem de dir de l'europea. En podreu trobar més informació al Wikipedia en alemany, anglès, francès o holandès. Fins i tot en trobareu ressenyes en rus i en suec. Tanmateix la millor i més detallada descripció del personatge la trobareu, com no podia ser d'altra manera, en castellà. Ben documentat però alhora se'l fan intencionadament ben seu. Fou governador de Milà, dels Països Baixos, heroi de la Batalla de Lepant i "Encomendador Mayor de Castilla", que seria com dir cap militar del regne de Castella. El més interessant del personatge, i que obvien les enciclopèdies, és que en Lluís de Requesens sempre es va sentir ben català -com demostra la correspondència amb la seva mare, Estefania de Requesens-. Així que els suposats poderoríssims exèrcits de la Castella imperial estaven comanats per algú que a casa seva parlava català. Ben diferent de la història que ens van fer imaginar.
Lletra d'Estefania de Requesens a la seva mare Hipòlita de Liori, comtessa de Palamós, 23 de novembre de 1534 (Quan Lluís de Requesens tenia 8 anys).
... Lluïset besa les mans de vostra senyoria i diu que estudiarà molt, i així ho fa, i que no serà aveciat, i que totstemps se recorda de vostra senyoria, i que la vol més que a tots nosaltres, i que vol ser català: que ja defensa la terra ab los altres patges del príncep [Felip] que li diuen mal de Catalunya.
Trobo que la gran virtut del Wikipedia ha estat poder copsar com es pensa i es fa una enciclopèdia, constatar com és principalment un instrument de dominació política, cultural i nacional. Comprovar com de cínics podien arribar a ser aquells savis il·lustrats de l'Académie. Certament, el que ens ha ensenyat la Wikipedia és que fins i tot les enciclopèdies cal mirar-les amb ulls crítics, pel que fa a un servidor, ja no tindran mai més l'última paraula.
Tots hem vist de petits, a l'escola, un impressionant mapa on es veia
l'extensió de l'imperi espanyol ocupant la totalitat de la superfície
del continent sud-americà -amb la salvetat del Brasil-. És real aquesta imatge, o és una simple exageració portada als llibres de text amb una clara intencionalitat política?
Al Quijote, capítol XXXV de la Novel·la del Curiós Impertinent, doña Leonela ens dóna un didàctic abecedari amorós. Diu així:
Carta a la 
Un exèrcit d'aristòcrates. Les darreres fuetades de l'Ancien Régime. Una comunió d'emigrats que colpejaven amb ràbia i honor el darrer alè. N'hi havia de normands, bretons, gascons, provençals, navarresos, languedocians, bearnesos... Un exèrcit desigual, integrat tant per vells com per adolescents. Cadascú amb el seu uniforme de glòria familiar. Descosits, mànigues massa llargues, o vestits massa ajustats i curts. L'antiga vesta d'un jove noble que ja s'havia fet massa vell, pot ser l'uniforme de gala d'algun avi rescatat d'un bagul polsós i oblidat. Comtes, barons, ducs, cavallers de l'ordre de Malta. Ens fèiem anomenar l'exèrcit dels prínceps. Avançàvem amb pas desigual, sense cap mena d'ordre, el fang anava cobrint vellut i medalles. Érem militars, però no pas soldats, no podíem seguir cap disciplina, la dignitat superba del noble ens ho impedia. Un monocle es trencava producte d'una explosió, un veterà avançava coixejant amb un bastó finament treballat, d'empunyadura d'or. Un oficial aixecava amenaçant un sabre, mentre els obusos explotaven a pocs metres. Els fusells alemanys eren d'una pesadesa horrorosa i falliven contínuament. Però tot i així avançàvem amb fermesa camí de la posició de Thionville. Més de trenta generacions de noblesa ens acompanyaven i ens feien invencibles.
Això ho va escriure 
Agafa el got de vi amb molta força, com si el vulgués trencar. Amb la mirada perduda en una ombra indefinida, com si estigués parlant amb els records del passat. Em diu que si no hagués estat per la crisi del 29 haurien tingut una infància feliç. "-Tot anava bé fins que el pare va perdre la feina per la gran depresió. Després tocà viure com vam poder. Foren uns anys difícils. Anys més tard arribà la República i semblava que tot s'arreglaria. Al pare li va sortir un bon càrrec de funcionari de presons. I quan ja semblava que tot havia d'anar rodat, esclatà la Guerra Civil. Un altre cop ens tornàvem a trobar sense res". S'acaba el got d'un glop sec, i em diu amb veu baixa, "-La resta fou terrible!". Li pots veure l'expresió d'amargor. Anys més tard hauria d'abandonar el país a l'exili. Amb el temps ja ha après a renunciar aquell país que somniava. Ara el que més li recorda la nació perduda és la República, però francesa. La França, que diu ell. Aquest país que tampoc li acaba de fer el pes, però pensa que és millor que tornar i veure en què han convertit Espanya. El problema de l'exiliat és que ja no pot tornar més, les coses mai tornen a ser com eren abans. Només t'ho pots arribar a imaginar, per això la millor solució és mirar de no acabar de tornar mai, i viure del record. Una vegada més em pregunto si serà el darrer cop que li escolto aquestes paraules.
De la novel·la "La forja de l'exili", de Lluís Racionero:
Nezahualcoiotzin, rei de reis, senyor de nació de nacions, tenia per costum sortir a caçar disfraçat, vestint de manera molt humil, de manera que se'l podia confondre amb un dels seus súbdits. Així podia veure amb els propis ulls quina era la realitat del seu regne sense que les teranyines de la monarquia li enterbolissin la visió. Un dia sortí a la muntanya, i a prop dels límits d'aquells que eren el seus jardins, es trobà un infant que recollia petits branquillons per portar a la seva miserable casa. El rei li recomanà d'entrar a la muntanya -dins dels seus termes- on trobaria tanta llenya seca com voldria. Respongué l'infant.
Ja ho comentava al darrer apunt, el principal problema és que després de més de cinc segles encara no entenguem la manera d'actuar dels polítics del país veí. Us deixo, com a exemple, una eròtico-religiosa anècdota, contada per "Gregorio Marañón", de com desviava el Conde-Duque de Olivares l'atenció de Felip IV dels problemes de Catalunya, i altres perifèries.
Darrerament hi han hagut un parell de polèmiques referents al nomenclàtor de la ciutat de Barcelona. Per una banda tenim la "
Reial Ordre de 15 de gener de 1867 on s'obligava als autors d'obres teatrals a posar-hi un personatge, almenys, que parlés en castellà: 
Més enllà de l'histrionisme que caracteritza els dos personatges, hi ha
molta similitud en la manera d'actuar en les respectives etapes de
govern. Per exemple, els dos presumien d'un progressisme radical que
poc té a veure amb la realitat més enllà de la retòrica. També
coincidien en el tema català, en allò de saber i entendre el "problema
catalán". 
Aquest apunt és un text de Rovira i Virgili que serveix com a complement de l'article "
Del llibre "Nacionalisme i Federalisme" d'Antoni Rovira i Virgili:
Ja ho diu en 
