Si voleu conèixer la veritable salut del català a la província de Barcelona no cal que mireu les estadístiques de la Conselleria de Cultura, ni els estudis sociolingüístics, ni els baròmetres del CEO, ni els resultats de les proves de la selectivitat, llegiu el següent apunt: "Diari d’un terrorista lingüístic de l’Alguer" i veureu la crua realitat. En Paolo, un blocaire alguerès que recorda els anys en què a la seva ciutat es parlava només català, en visitar per primer cop Catalunya veu amb perplexitat que gairebé ningú l’utilitza, no s’entenen llavors tants esforços estudiant una llengua que els seus propis parlants estan decidits a ignorar. En un segon apunt –el darrer- la decepció ja és absoluta, "El català, la llengua dels ignorants". Veient-ho des de la perspectiva del Principat pot semblar un títol i un post una mica exagerat, però si en traieu les crostes veureu com no està fent res més que advertir-nos quin pot ser el següent pas, el de l’última generació. Pot ser Frankfurt n'és un avís.
L'última generació
El passat, nos ha donat una llengua, i una cultura, El present, nos l’està encara deixant, El futur, nos la vol treure.
Per cert, el bloc "El galliner de Paolo" té només cinc apunts, però de debò que és una autèntica delícia llegir-los, a veure si visitem aquest company blocaire i augmentant el seu comptador pot ser l’animem a no deixar d’escriure, seria una llàstima!
Us tradueixo la poesia de bones vacances de Stefano Benni al seu bloc, és una mica així com d’anunci amb veu argentina de moda, iterativa. Em sembla però una manera divertida d’adreçar-se a la comunitat blocaire, així que aprofito per desitjar-vos a tots unes bones vacances, a la gent de Vilaweb, a tots els blocaires, i a aquells navegants que per equivocació acaben clickant aquest modest bloc. Encara que un servidor no marxa fins al setembre, de part della trappola: Buone vacanze!
Bones vacances als internautes als xataires als que deixen missatges als de la mula als caçadors als blocaires als linkistes a "Morriso" i "Pinna nobilis", a "Carmilla" a "Elvis" i a "l’Islandès" a aquells que s’intercanvien un mail ja quasi cada dia a la guineu i al gatot a aquells que ens envien els virus tan ràpid com Fabio els extermina a aquells que cerquen per internet els llibres gratis al profesor Colantuano que he descobert que existeix de veritat i m’ha enviat a casa un manuscrit de 1340 pàgines a aquells que ens envien cançons a aquells que et demanen d’escriure la nòvia per mirar de convèncer-la de fer les paus a aquells que la pau la fan de veritat a aquells que carden llegint les meves poesies sense pagar-ne els drets a aquells que anomenen als seus fills "Elianto” i "Memorino” per sort encara cap "Bao"! a aquells que diuen que escric bé però Paolo Coelho és un altre nivell a les propostes de matrimoni, i als que em deixen escrit "vaffanculo comunista di merda” a tants que m’estimen de veritat i a tants farsants que diuen que m’estimen tant quan no costa un duro dir-ho a qui m’ha estat proper en aquest període difícil a qui prefereix jugar a pilota sobre un prat en lloc de veure aquests avorrits mundials a aquells que recolzaran "Il manifesto” a aquells que ajudaran Harambò a aquells que em pregunten perquè no participo als premis literaris a aquells que em diuen que si hi vaig una sola vegada em trenquen les cames a aquells i aquelles que no puc dir als meus amics camerunesos, australians, iranians, ruandesos, tan llunyans, avui que tant sovint s’espatlla el correu electrònic a aquells de la pilotada, als de la cadira de rodes, a Ciccio que em llegeix amb els dits als avis de la pelotari Flaubert que em llegeixen entre pilota i pilota i sobre tot al gran Fabio, el webmaster, que el déu Watanka envià a la Terra per què un vell escriptor pogués navegar per la xarxa al príncep de Curtis el nostre patró i inspirador al meu amic Gepetto que ja no hi és, però tot el mar de Sardegna el recorda a Fattima petita campiona de foot de rue que també és nascuda al més deprimit barri de París a la petita engruna de fortuna que mereixem tots plegats, a aquells que no faran vacances
Recuperant un altre post antic que l’editor havia deixat fet un nyap, és un text de Cecilia Santini, així que de pas aprofito per felicitar-la, avui és el seu aniversari.
Buon compleanno Ceci! Ti voglio bene!
Aquest cap de setmana he estat a Milano Marittima, a fer el cangur. He sortit divendres pel matí i he tornat diumenge. El tren cap a Milano Marittima recorre un bon tros de "Campagna Emiliana", la més important zona agrícola del país i la de la fruita. Divendres feia sol, una calor sufocant i tantes coses per canviar en aquest país, al tren hi mancava l'aire condicionat. Per una avaria mecànica hem sortit amb una hora de retard, el trajecte semblava tranquil, viatgers avorrits badaven fora les finestres pensant qui sap què. Ningú parlava, excepte un xicot davant meu, que amb mòbil en mà donava indicacions sobre l’hora d’arribada en una llengua incomprensible, un dialecte italià del sud. He alçat la mirada mecànicament a les seves paraules, i he notat que tenia un tatuatge sobre el braç dret amb un gran cor vermell, hi havia escrit "Perdonami mamma". Just en aquell moment el tren s'ha aturat. Immòbil al ben mig d'un immens camp de presseguers. S'escoltava només el cant de les cigales. Després una veu mecànica ha advertit que el tren tenia una avaria i estaríem aturats per una estona. Ha passat el revisor, una mica acalorat en el seu uniforme, el noi del tatuatge l'ha agafat per la solapa i li ha dit amb mirada amenaçant que estava ja cansat dels continus retards del tren, si l'avaria no s'arreglava ràpid se les veuria amb els seus punys, que li podien fer molt de mal. Tots els passatgers incrèduls amb aquelles paraules s'han fregat els ulls sorpresos, el revisor ha empal.lidit per un moment, després ha recuperat el control de la situació, s'ha alliberat de la seva estretor i ha sortit per controlar l'estat de l'avaria. Un senyor simpàtic que seia al meu costat, per des-dramatitzar, ha començat a relatar quantes vegades el seus trens tenen freqüentment retard, a la seva explicació s'han ajuntat la resta de passatgers, tants que finalment al nostre vagó tothom la feia petar, trenta persones xerrant animadament. Semblàvem un grup de companys de feina en sopar d'empresa quan només érem un grup de persones totalment diferents i desconegudes: Un noi irlandès que viatjava per Itàlia sòl, un empleat de banca que començava les vacances, la directora d'un museu, el noi tatuat que parlava cridant i renegava afegint dues paraulotes a cada frase, una parella en viatge de noces, un grup de colònies amb les motxilles de retorn de les vacances, el venedor de pells, el senyor simpàtic que feia de representant de productes de mecànica... Finalment, cansats d’esperar, hem sortit del tren encara aturat, creuades les vies hem començat a recollir els préssecs dels arbres -pobre pagès!- i a menjar en un pic-nic improvisat. Prop de mig hora després hem re-iniciat el viatge, lentament. En arribar era trista d'haver de baixar d'aquell tren.
Recuperant un post antic que l'editor no va deixar gaire presentable. És un text de Stefano Benni.
Dins d'un raig de sol que entra per la finestra, de vegades veiem la vida a l'aire. I l'anomenem pols. El món es divideix en:
aquells que mengen la xocolata sense pa aquells no es mengen la xocolata si no es mengen també el pa aquells que no tenen la xocolata aquells que no tenen el pa
(Dites cèlebres de l'avi Sòcrates)
Capítol 1.
La desaparició de les estrelles.
He a anat al llit i les estrelles ja no hi eren. He netejat per veure millor pel vidre de la finestra, però no hi havia res a fer. Havien desaparegut. Desaparegudes Sirius i Venere, i Carmila i Altazor. I també Mab i Marylin i Zelda i Aldemartin i les constelacions del gall dindi i la creu de Lennon.
No em digueu que algunes d'aquestes estrelles no existeixen. Són noms que els hi he donat jo. Així reivindico el dret de cadascú, especialment de les nenes fantasioses com jo, a dir les coses no només amb el nom del vocabulari, també amb aquell del vocabualtre, això és amb un nom inventat i escollit. En el fons tots ho fan. Com per exemple els meus pares em van possar per nom Margherita, però jo m'estimo més que em diguin Maga o Maghetta. Els meus companys d'escola, ironitzant sobre el fet que no sóc gaire esvelta, de vegades m'anomenen Megarita, el meu avi que es una mica arteroescleròtic em diu Margheritina i de vegades també Mariella, Marisella o Venusta que era la seva germana. Però sobre tot quan estic contenta m'anomena Margherita Dolcevita.
El guàrdia urbà que em trobo a tota velocitat en bicicleta m'anomenava Vespocapocmargh-. Les mestres em deien Silenciallavall. El meu primer amor, pràcticament l'últim, Marmottina. En aquells temps portàvem tots dos els ferros de les dents i ens donàvem petons metàl.lics que semblaven duels de la Iliada.
Amb tot l'enyoro. També amb catorze anys i nou mesos es pot enyorar.
I? Massa aviat dieu? I si em moro als 15?
Estava parlant de les estrelles. Lo estrany era que el cel era serè, feia poc, quan he acompanyat fora Pisolo, el meu gos, a la seva sessió de seixanta minipixades. Per tant no podien haver estat els núvols a amagar-les. En efecte, he obert la finestra i he vist que precíssament on una hora abans hi havia el prat i els arbres, havien plantat un panell enorme, com una pantalla de cinema, quaran-cinquanta metres, i a sobre hi havia escrit:
En obres.
Era aquell panell immens que cobria les estrelles. Que està passant? M'he preguntat.He allargat el coll fora com una tortuga a la primavera, i he vist diferents tipus de camió. Carregaven vidres, tubs i blocs de ciment i també lavabos i rajoles. Ara he comprés. De feia temps esperàvem que algú comprés el tros de terreny veí al nostre per construir-hi una casa.
Estava excitadíssima, hauria volgut despertar la mare o l'avi o els meus germans, però era tard i llavors he xiulat per cridar Pisolo i ell ha vingut. Pisolo és el meu ca-catàleg, per què més que un creuament és més aviat un catàleg de totes les races canines i animals i inclús vegetals habitants de la terra, em fan riure els experiments genètics i clonacions, Pisolo és més complicat, és un dels més misteriosos Arcimboldi de la natura. Podríem descriure'l així.
Cos cilíndric de porquet. Potes del devant d'ornitorrinc. Potes del darrera de granota princesable. Orella dreta de guineu del desert. Orella esquerra pendulant de cocker. Nas de pterodàtil ulls de camaleó nas de búfal bigoti de cerveser i dents de piranya. Cul d'ànec. Cua retorçada de mico. Pèl de cinfalepro trossejat i tacat. No sabríeu descriure el color. Diem color de drap de benziner. Tot amb algun cromosoma de rat penat, de caimà i d'ameba. Però tot això no exhaureix la bellessa de Pisolo.
El meu avi diu que cada bellesa és complicada, i que Pisolo és com una casa, o com el món sencer. A cada casa hi ha l'habitació bona, el bany brillant i els mobles antics, pero també les golfes polsoses, les canyeries humides i els corcs que roden, l'habitació dels jocs i el celler fosc que espanta i atreu a nosaltres els nens. A cada casa que creiem conèixer bé hi ha sempre quelcom oblidat, amagat, un senyal d'un altre planeta. Intimitat i aventura. I així al jardí descobrim un misteriós escrit sobre l'escorça d'un arbre, o una flor mai vista, al carrer que fem tots els dies hi ha un passatge fosc, a la ciutat hi corre un riu subterrani, i al nostre pais viu una banda amagada d'assassins.
Avui fa un dia preciós a Bologna, per fi primavera! Trec el cap per la finestra de l'oficina i veig carrers i arbres en flor. Espectacle bellísim, si no fos pel rostre de Berlusconi en format gegant que, somrient en un cartell publicitari, és allà per recordar-nos que ha rebaixat les taxes sobre els nostres estalvis. Clarament és una gran bola, des que ell és al govern, els italians, d'estalvis no en tenim. En aquests dies que s'aproximen les eleccions, la televisió, la radio, i els cartells, no fan més que martiritzar-nos amb els comicis. Ahir per la tarda, per exemple, hem estat pendents de la televisió, perquè hi havia l'enfrontament Prodi-Berlusconi, dues personalitats oposades al xoc, s'enfronten al matx dues maneres divergents de veure Itàlia. Berlusconi, avorrit i ple d'orgull propi, magnat de la televisió -i per això informadíssim de les millors estratègies d'audiència i espectacle- que com un escolanet ha après la lliçó de memòria per tal de captivar els italians. I Prodi, un professor universitari acollit a Bologna, que amb la seva calma i gentilitat ha desmuntat el discurs de l'adversari punt per punt. Aquest primer desafiament electoral l'ha guanyat Prodi, en part més pels seus propis mèrits que pels errors del contrari. En els límits del possible, Il Professore ha buscat de transmetre a qui l'escolta un missatge positiu, i sobre tot un canvi de rumb pel futur. Quan més objectius esdevenen el periodisme i el discurs polític, més s'evapora el miracle berlusconià, no serà molt, però és suficient en aquesta Itàlia cansada i amenaçada. Aquest matí fins i tot els diaris estrangers n'han parlat de la decadència del senyor Berlusconi, el vot d'abril espero que porti a canviar les coses, i que aquesta volta sigui la de veritat.
latrappola |
Itàlia |
divendres, 30 de desembre de 2005 | 19:42h
Quan arribis a Nàpols si pots cerca un CD de Renato Caruso amb la cançó "O' Sole Mio". Una altra cançó bellíssima és "Funiculí Funiculà": Aquesta cançó fou escrita el 1880 en ocasió de la construcció a Nàpols del funicular que portava els turistes fins la boca del cràter del volcà Vesuvi. Finalitzada la construcció i passats els primers moments d'entusiasme després de la inauguració, succeí el que ningú havia previst: el funicular ningú no l'utilitzava. Els turistes preferien pujar les rampes del volcà amb els vells mètodes, amb l'ase o en "porpantines", perquè era més romàntic...Els gestors de l'invent pensaren llavors, només la fascinació d'una cançó ben feta podria acostarels turistes i els napolitans al funicular. La cançó obtingué el resultat esperat i no només això: Fou la més cantada aquells anys i inaugurà el període d'or de la cançó napolitana, d'aquell moment en endavant les cançons en dialecte napolità foren conegudes a tot el món i no només a Itàlia. Després la tercera destrucció esdevinguda el 1994, la "funivia" no fou mai més reconstruïda, però sí substituïda per un telecadira avui en desús.
El vent sorgia del mar, venia de Capri envestint fort la nostra riba de l'illa. "Com és per vos lo scirocco?". Vaig demanar. "És lo pitjor vent. Canvia el rostre a l'illa, s'endú una platja, n'augmenta una altra. No és un vent, lo scirocco és còlera. El cel desapareix, l'aire calent s'aferra al cap, no et deixa pensar. No convé de fer fills quan hi ha lo scirocco, no s'han de prendre decisions. Fa revifar els incendis. Fa ressonar la campana, la sents?". Un dring tenebrós superava l'udol del vent i arribava dèbil a la platja. "És un vent furiós". El vaixell de Caia girava el cap frontal de l'illa, ja no es veuria més. El castell fou reconstruit el 1441 per Alfons el Magnànim, és també de l'època catalana la construcció del pont artificial que unia el castell amb l'illa principal. El Magnànim va fer construir també poderosos murs i fortificacions on trobava protecció i refugi la població d'Ischia dels atacs dels pirates.
Es diu que fa segles, quan Ulises viatjava pel Mediterrani cercant la nadiua Ítaca, tota la costa tirrenaica era disseminada de llocs encantats i paranys amagats. El punt més perillós, pels navegants, era l'estret entre Scilla i Cariddi. Però més al nord, entre la costa napolitana i la del Laci, a l'encanteri s'hi afegia la seducció, on hi podien cedir els mariners incauts o inadequadament avisats. L'heroi Ulises excel.lia però en astúcia i cautela, altrament en tenacitat. Així no esdevingué víctima de la bella i temible encantadora Circe - què havia transformat els seus companys en garrins - ni fou captivat per la seducció de les sirenes. Aquestes criatures encantadores conegudes per l'armonia del seu cant, habitaven als illots propers a l'assentament de Positano i el cap on acaba la península sorrentina.
Coneixent la trampa i el perill, decidit però a no fer-se enrere, Ulises ordenà als seus homes de lligar-lo al pal major de la nau per no escoltar les melodioses notes de les sirenes i resistir així al seu reclam.
Així es salvaren. Però per les seductores criatures del mar fou una veritable humiliació! Tres d'elles, Leucosia <>, Ligea <> i Partenope <>, es llevaren la vida voluntàriament. La primera anà a expirar sobre la platja de Posidònia, la segona de les maresmes fou transportada al sud, sobre la riba de Terina a Calabria. I la tercera surà exànime fins a l'interior de la gran badia dominada pel Vesuvi fumejant. Es mantingué durant cert temps a la deriva, fins que el blanc, immaculat cos, embarrancà contra l'illot de Megaride, és a dir al cor de l'actual golf de Nàpols. Morint, i descendint al fons de la badia, així la jove immaculada Partenope cedia el seu bell nom a la ciutat naixent.
Degut a la caça despiatada, en una zona de l'illa de Billabong, els animals s'han refugiat en un recòndit cau, l'únic lloc on els caçadors no s'atreveixen a arriscar-se.
Allà, en l'estret i promiscu espai, han nascut amors insòlits.
Del llibre "Tu, mio", d'Erri de Luca.
