Per saber trobar un bon dibuixant, cal només detectar si amb un llapis i quatre ratlles és capaç de traduïr al paper la personalitat de la persona o paisatge retratat. Amb l'escriptura succeeïx quelcom de semblant. Quan un escriptor sap definir tota una ciutat amb només quatre ratlles, amb tanta perfecció com si ho fossis allà mateix, és que estàs davant un gran escriptor, i en Josep Piera, indiscutiblement, ho és. Dino i Donatella viuen a prop de la placeta Sedil Capuano, i ací Nàpols segueix igual: un mercader de verdura fresca, un qualsevol en un racó que et ven la premsa, un quiosc on prendre el cafenet, propagandes i anuncis esgarrats al tufo gris de les parets, gent que xarra en rogle i en veu baixa, Vespinos que passen corrents, llençols estesos, altarets amb marededéus i flors -unes fresques, unes altres de seda o de plàstic-, una làpida romana ací, un pati gòtic allà, botiguetes increïbles on hi ha de tot: dos xicots jugant a cartes, un nen que toca un orgue, una barberia buida, una dona endormiscada al balancí, un gos repantigat al terra del portal, un fuster que apanya mobles, aparadors cridaners... Hi ha criatures atrotinades, cançons a les finestres, jardins als balcons, animetes de fangs cremant eternament en les flames de l'infern, figuretes de betlem, olors: de pasta amb fesols, de bròcul bollit, de roba blanca i lleixiu, de colònia barata, de pixum d'animal, de peix, de dolç, de cafè. Nàpols canvia a millor, certament, just perquè sap en què li cal o pot fer-ho, i en què no.
Una bonica cançó de Bandabardò, dedicada a aquesta vaga tan estranya que no s'entén de res. I petit homenatge a tots els amics que han perdut la feina els darrers mesos, companys que els dels sindicats han negligit, i els governs han oblidat de comptar.
Un dia vingué el sol i digué "...I així sigui! si no em voleu més, me'n vaig No us demanava tant, ni creus, ni altars, però no vull un món en el que no puc respirar" I tothom respongué: "No, t'ho preguem, no te'n vagis! Sense tu no ens podrem embrunir més! Ni esdevenir bells amb la crema bronzejadora oblidant-ho tot en un estiu al mar..." Li oferiren diners però no hi hagué res a fer El sol donà quatre passes i deixà de brillar! però l'home del miracle de la televisió, entrà a totes les cases estrabul·lat d'emoció "Ja hi he pensat jo" digué "És una gran oportunitat, pagueu i us serà ofert... ..un sol de cartró"
Forse s'avess'io l'ale Da volar su le nubi E noverar le stelle ad una ad una O come il tuono errar di giogo in giogo, Più felice sarei, dolce mia greggia,
Più felice sarei, candida luna.
De com vas convertir aquell troç de desert inhòspit, sense sentit, en un camp de gira-sols.
What you really want for yourself
is always trying to break through,
just as a cooling breeze flow through an open window on a hot day.
Your part is to open the windows of your mind.
UN DIA VOLDRIA ANARME’N. UN DIA LLUNY D’AQUEST. ARA NO EN TINC EL CORATGE..M’HE ENAMORAT DE TU, QUE TAMPOC EM CONEIXES! MIRA’M SI POTS! PETIT PUNT BLANC AL MIG DE LA TEVA LLUM, BUFETADA DE VENT, CONTRA EL BRAÓ DEL TEU MAESTRAL. DESAPAREIXO AL TEU IMMENS HORITZÓ,CAPBUSSANT-ME EN L’AIGUA I DISSENYANT REMOLINS QUE VENCEN LA QUIETUD. SI, UN DIA VOLDRIA ANAR-ME’N. UN DIA LLUNY D’AQUEST. MIRA’M SI EN TENS GANA! VULL ROBAR ELS TEUS COLORS, ELS REFLEXOS D’OR QUE EL SOL ET DÓNA AL MATÍ I T’AGUARDA A LA NIT. ASSEURE’M ALS MURS BAIXOS PER RESPIRAR LA MAR, RESISTINT A L’IMPULS FEROTGE DE BESAR ELS TEUS LLAVIS TOUS DE SAL. PERÒ UN DIA VOLDRIA ANAR-ME’N. UN DIA LLUNY D’AQUEST. AMOR MEU, TU ETS AIXÒ QUE NO HE TINGUT MAI!. LA MEVA BOCA ESTRANYA, QUE PARLA LA TEVA LLENGUA, QUE ENFONSA ELS SEUS LLAVIS CONTRA ELS TEUS PER DONAR-TE UN SENYAL DE VIDA, ABANS D’UN ARREVEURE! FARÉ SORROLL PERQUÈ T’ADONIS DE MI I BRILLARÉ COM MAI AL MIG DE LA FOSCOR PER CRIDAR EL MEU AMOR QUE EL VENT ET CANTARÀ AMB UNA RARA SONORITAT. LA LLUNA EM REGALA EL TEU COS QUE SURT DES DE L’AIGUA D’ARGENT, MENTRE QUE NÚVOLS FUMEJANTS INTENTEN AMAGAR-LO AMB JOCS D’OMBRES! A POC A POC, S’APAGUEN LES LLUMS I BAIXA LA NIT MISTERIOSA SOBRE LES CASES, ELS CAMINS, EL PORT, LA MURALLA,L’IMPONENT CATEDRAL, LA CÚPULA PINTADA. BAIXA AL MEU COR, EL TEU SILENCI PLÉ DE TANTES VEUS, UNA ESPÈCIE DE PENA LENTA I DOLÇA ON S’ABOQUEN TOTES LES SENSACIONS QUE MAI MÉS TORNARAN.
Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia i jo ben sol em quede a
Maragall, aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia se'm torna el lloc
d'un gris inútil ball. Ausiàs March em ve a la memòria, el seu vell cant,
de cop, se m'aclareix, a casa, sol, immers en la cabòria del meu desig de
tu que és gran i creix:
"Plagués a déu que mon pensar fos mort E que
passàs ma vida en dorment".
Entenc molt bé, desgraciada sort, l'última
arrel d'aquest trist pensament, el seu perquè atàvic, jove, fort jo sent
en mi, corprès, profundament. Al llit tan gran d'italiana mida passe les
nits sentint la teua absència, no dorm qui vol ni és d'oblit la
vida, amor, amor, és dura la sentència.
Quan tu te'n vas al teu país
d'Itàlia el dolor ve a fer-me companyia, i no se'n va, que creix en sa
llargària, despert de nit somou, somort, de dia. Em passa això i tantes
altres coses sentint-me sol que és sentir-te lluny; ho veig molt clar quan
fa ja cent vint hores que compte el temps que lentament
s'esmuny.
Vindrà el teu cos que suaument em poses en el meu cos quan
ens sentim ben junts, i floriran millor que mai les roses: a poc a poc ens
clourem com un puny.
Una poesia de "Walt Whitman" que m'ha arribat per mail des d'Itàlia.
When Lilacs Last in the Door-yard Bloom’d
I
WHEN lilacs last in the door-yard bloom’d, And the great star early droop’d in the western sky in the night, I mourn’d—and yet shall mourn with ever-returning spring. O ever-returning spring! trinity sure to me you bring; Lilac blooming perennial, and drooping star in the west, And thought of him I love.
II
O powerful, western, fallen star! O shades of night! O moody, tearful night! O great star disappear’d! O the black murk that hides the star! O cruel hands that hold me powerless! O helpless soul of me! O harsh surrounding cloud, that will not free my soul!
III
In the door-yard fronting an old farm-house, near the white-wash’d palings, Stands the lilac bush, tall-growing, with heart-shaped leaves of rich green, With many a pointed blossom, rising, delicate, with the perfume strong I love, With every leaf a miracle......and from this bush in the door-yard, With delicate-color’d blossoms, and heart-shaped leaves of rich green, A sprig, with its flower, I break.
Walt Whitman (1819–1892). Da: "Leaves of Grass"- Foglie d'erba
Tothom, fins i tots els més atents cap a la pròpia incorruptibilitat, acaben a la presó de les comissions, tots abans o després es descobreixen cornuts, tots acaben amb una infermera polaca. Per què petar de depressió buscant una feina que fa badallar, per què acabar en una feina a temps parcial fent de tele-operador? Esdevenir empresari. Però de veritat. Capaç de comerciar amb tot i de fer negoci de qualsevol cosa. "Ernst Jünger" diria que la grandesa s'exposa a la tempesta. El mateix repetirien els "boss", els empresaris de la camorra. Ésser el centre de cada acció, el centre de poder. Utilitzar-ho tot com a mitjà i si mateix com a fi. Qui diu que és amoral, que no pot haver-hi vida sense ètica, que l'economia té uns límits i unes regles a seguir, això és només per aquell que no ha nascut per manar, que ha estat escombrat pel mercat. L'ètica és el límit del perdedor, la protecció del dèbil, la justificació moral per aquells que no han sortit a jugar-s'ho tot i guanyar a qualsevol preu. La llei té els seus codis establerts, però no la justícia que és una altra cosa. La justícia és un concepte abstracte que involucra tothom, evitable segons com s'interpreta d'absoldre o condemnar qualsevol ésser humà: culpables els ministres, culpables els papes, culpables els sants i els herètics, culpables els revolucionaris i els reaccionaris. Culpables tots d'haver traït, assassinat, errat. Culpables d'ésser envellits i morts. Culpables d'haver estat superats i derrotats. Culpables tots ells a ulls del tribunal universal de la moral històrica i absolts d'aquell de la necessitat. Justícia i injustícia tenen significat només si les considerem en el concret. De victòria o derrota, d'acte conscient o reflex. Si algú t'ofèn, si et tracta malament, està cometent una injustícia, si en canvi et reserva un tractament de favor et fa justícia. Observant el poder del clan cal aturar-se en aquests raonaments. En aquestes xarxes de judici. N'hi ha prou. N'hi ha d'haver prou. I aquesta és l'única forma real d'avaluació de la justícia. La resta no és més que religió i confessionari. L'imperatiu econòmic és forjat d'aquesta lògica. No són els mafiosos els que persegueixen els negocis, són els negocis que persegueixen els mafiosos. La lògica de l'empresari criminal, el pensament dels "boss" coincideix amb el neo-liberalisme més salvatge. Les regles dictades, les regles planificades, són aquelles dels negocis, del benefici, de la victòria sobre qualsevol oponent. La resta val zero. La resta no existeix. Poder decidir de la vida i de la mort de tots, poder promoure un producte, monopolitzar un tros del pastís, invertir en sectors d'avantguarda, és un poder que es paga amb la vida o la presó. Tenir poder per deu anys, per un any, per una hora. No importa la durada: viure, manar de debò, això compta.
Un llibre molt interessant si voleu entendre el funcionament de la camorra napolitana, com s'estructura i com es connecten totes les xarxes, des del comerç xinès, la falsificació de marques, el negoci negre del tèxtil als suburbis, l'entrada il·legal de mercaderies pel ports, el negoci de la droga amb totes les seves variants i fins i tot una mica de màfia clàssica a l'estil "El padrí". Però no ens enganyem, per molt que l'acció es centri principalment a la Campània, el cert es que ens està parlant d'una "cosa" molt "nostra", de fet Saviano ens explica amb tota cruesa com la nostra sucursal de la màfia napolitana, els anomenats "spagnoli", han arribat a adquirir tant poder que ja són capaços de plantar guerra a la mateixa empresa mare, és a dir, la nova camorra instal·lada a les costes catalanes i valenciana ja és tan poderosa com la napolitana. Sorprèn la poca importància que s'ha donat a la notícia de què ja som els "campions mundials de consum de cocaïna", només algun comentari en tertúlies polítiques, algun article als diaris responsabilitzant aquest post-modernisme frívol que ens envaeix, però poca cosa més. M'imagino que si una estadística com aquesta l'haguessin rebut, per exemple, a la Gran Bretanya, ja estaria tot el país en estat d'alerta i haurien fet dimitir fins i tot la reina d'Anglaterra, en canvi a casa nostra tot és silenci i que la festa continuï, no sigui que perjudiquem el lliure mercat i tingui conseqüències en l'ocupació turística. Així que la "coca" corre lliurement per les nostres costes, els nostres carrers, pels nassos dels nostres familiars i amics, i aquí no passa res. Ningú es pregunta com pot ser que el consum sigui tan alt i que fins i tots els menors tinguin prou poder adquisitiu per obtenir-ne fàcilment. Pot ser si el preu del gram es tan econòmic serà que la mercaderia corre lliurement sense cap mena d'entrebanc, els circuits de distribució funcionen a la perfecció i això només es possible amb un grau molt alt de corrupció, comissions, permissivitat policial i política. Així els ports esportius continuen creixent, l'aprofitament insostenible del litoral, l'especulació urbanística, i al darrera de tot això un creixent negoci turístic, discoteques, hotels, restaurants, camps de golf, casinos...I blanqueja que blanquejaràs.
Sono nata il ventunno a primavera ma non sapevo che nascere folle, aprire le zolle potesse scatenar tempesta. Così Proserpina lieve vede piovere sulle erbe, sui grossi frumenti gentili e piange sempre la sera. Forse è la sua preghiera.
Com no tinc paraules per definir aquesta petita meravella de l'escriptor napolità "Erri de Luca", faré servir els mots que una desconeguda "Maria" va deixar a l'apunt "Jo, Erri de Luca" del company blocaire "Pere Meroño". Trobo que la Maria amb les següents quatre ratlles el va definir a la perfecció.
Montedidio és preciós, una història d'infància "napoletana" a la post-guerra, plena d'olors i de llum, amb el xiquet que juga al "bumeràn" al terrat. Una xicoteta meravella, curtet, amb capítols curtíssims -com tots els llibres d'Erri de Luca-.
No sé explicar-ho millor, Erri de Luca té unes mans precioses, enormes, d'obrer.
Un parell de mostres:
Sento crits i veus napolitanes, parlo napolità, però escric italià. Estem a Itàlia, diu el pare, però no som italians. Per parlar la llengua l'hem d'estudiar, és com a l'estranger, com estar a Amèrica, però sense anar-hi. Molts de nosaltres no el parlarem mai l'italià i morirem en napolità. És una llengua difícil, diu, però tu l'aprendràs i seràs italià. Jo i la teva mare no, "noi nun pu, nun po, nuie nun putimmo". Vol dir "non possiamo" però no li surt el verb. Li dic, "non possiamo", bravo,diu , bravo, tu coneixes la llengua nacional. Sí, la conec i d'amagat l'escric, i em sento una mica traïdor del napolità i a la vegada en pensaments recito el verb poder: "'i pozzo, tu puozze, isso po', nuie putimmo, vuie pupite, lloro ponno". La mare no està d'acord amb el pare, ella diu "Nuie simmo napulitane e basta". "Ll'italia mia", diu amb dues eles a l'article, "ll'Italia mia sta in America, addò ce vive meza famiglia mia". "A patria è chella ca te dà a magna", diu i conclou. El pare bromejant li respon: "Allora 'a patria mia si' tu". No vol contradir la mare, entre nosaltres no aixequem la veu, no ens barallem mai. Si està enfadat es tapa la boca amb la mà i es cobreix mig rostre.
Fullejava aquest matí el gruixut llibre "Nuovi raconti romani" d'Alberto Moravia, quan he vist com un paperet es desprenia entre les pàgines i queia suaument planejant, l'he agafat del terra i he vist que es tractava d'un paper de carta de l'Hotel Concordia de Venècia. Estava tot escrit per les dues cares, densament, les línies en tinta blava gairebé es creuaven. He deduït que era una continuació ja que a cap dels dos costat hi he trobat un començament raonable. Deia, en castellà, així:
Dime si recibiste ésta carta.
...miedo de algo o a alguien: Yo le hablé de mi persona, de que yo no tenía familia cercana, nada más que una hermana; que vivía sólo, y hablando de que me gustaba mucho viajar le dije que si yo no hacía más viajes era porque no tenía mucho dinero. Pues sólo tengo como ingreso la pensión de la Seguridad Social y ésta no es muy alta; yo le hablé de mi persona y de algo de mi vida privada, entre otras cosas, porque yo no tengo nada que ocultar o que no se pueda saber de mi vida; en cambio el fué incapaz de contarme nada sobre su vida privada o su familia. Me pareció una persona con una inteligencia, una cultura y unos conocimientos superiores a los que pueda tener un simple electricista. Me pareció que era "un listo" (ya te explicaré otro día la diferencia de matiz entre ser "listo" a ser "un listo"). Por lo demás hablamos largo tiempo de muchos temas, y a él le hacía gracia porque decía que yo sabía de todos los temas, y hablando de la historia de ITALIA y de ESPAÑA con el problema de los nacionalismos españoles -cómo el catalán o el vasco-, le dije algo sobre la configuración de ESPAÑA e ITALIA cómo naciones y que ITALIA no se había configurado cómo Estado hasta el s.XIX con Garibaldi, pues anteriormente estaba formada por las ciudades Estado como Venecia, Florencia, Génova, Nápoles, Sicilia, el Milanesado, los Estados Pontificios, etc... El se reía y decía que seguro que Massimo (tu padre) no sabía tanta historia de ITALIA cómo yo. Me parece que el tiene que ver algo con la construcción de casas o de otras obras, pues se interesaba mucho por las obras que hay en Madrid, por las máquinas de estas obras, y a todas les hacía fotos. Me llamó la atención su interés por las armas; en Madrid se compró un puñal grande de supervivencia, muy sotisficado y que yo no sé para que puede servir, le costó 90€. En Toledo compró dos espadas de acero que le costaron 100€ cada una. Yo "alucino", pues las espadas se pueden tener cómo adorno pero el puñal de supervivencia no sé que pueda servir para otra cosa que para matar o cazar animales (u otras especies). Yo estaba sorprendido pues no me gustan las armas, me dan miedo y creo que tendrían que desaparecer todas las armas que hay en el Mundo. Otra contradicción es que no le importaba gastarse el dinero en estas cosas, y en cambio se ponía a "regatear" para que una camiseta típica de España que costaba 5€ se la vendieran más barata. Su caso salió en las noticias de algún medio de información español, como cosa curiosa o extraña, pues no todos los días se da el caso de una persona que recibe una herencia de muchos millones y una torre en Roma. Lo que yo no me creo que él con lo "listo" que es, no supiera que la señora estaba "forrada" de dinero y que no hiciera todo lo posible para que el testamento fuera a su favor. Ya ves Cristina que cosas pasan en la vida. No dejes de traducir el libro de Juan Benete. Besos. Antonio.
Doncs en parlava l'altre dia en Partal de la feinada que caldria per explicar i recuperar el contacte dels catalans amb el sud d'Itàlia, com deia a l'apunt "Bellesa, en sicilià", per a ells tota la simbologia de la corona d'Aragó seria espanyola, espanyola o castellana, i punt, ni tan sols anomenar aragonès seria acceptable. Sembla que els borbons també als regnes italians hi van fer una bona feina en la substitució de símbols, tan bona que fins i tot el Magnànim l'imaginen com una mena de "latin lover" amb tota la ferum habitual d'hormones ibèriques. Valgui com a exemple la següent perla que vaig trobar a "Breve Storia della Città di Napoli" de "Giuseppe Campoletti", on explicant la prelidecció del rei pel fill il·legítim Ferran ens descriu el rei de Nàpols com un faldiller, i ens canvia el nostre adjectiu de "Magnànim" pel de "Macho y Caliente". Només li mancaria afegir "y torero que saltaba al ruedo":
Specie l'erede Ferrante (nato dalla dama di corte Marguerita de Hijar o, più probabilimente, dalla bellissima señora Giraldoma Carlino, consorte del barcellonese Gaspare Reverter) fu il prediletto del monarca. Lo volle sempre al suo fianco. Era inevitabile che un tipo macho y caliente come Alfonso, spesso occupato in corribande amorose, finisse per imbattersi nella "fanciulla del cuore", e per lei perdese la testa.
Tot sigui dit, al llibre on he trobat la magnànima cita sí que es parla de les proeses dels catalans al Regne de Nàpols, però una mica ens passa com amb en Dani Pedrosa avui en dia, allò de què quan cau de la moto és català i quan guanya la cursa és més espanyol que la Lola Flores. Els catalans del segle XV reben moltes vegades un tracte semblant, quan són reis, nobles, belles i cultes cortesanes, o quan fan admirables obres d'art i arquitectura, en aquest cas són espanyols, però quan els exèrcits es dediquen a saquejar i violar, llavors són descendents directes de Guifré el Pilós:
Cosa succedeva in città, subito dopo l'ingresso di Alfonso e dei suoi catalani? "I catalani, padroni della piazza, si diedero per mezza giornata al più sfrenato saccheggio; cui per fortuna pose termine il re, comminando la pena di morte per i colpevoli. Ma il peggio era stato perpetrato, e si era rinfocolato nei napoletani l'odio per il catalano, che non sarà mai più placato".(Segueix)
Diu la Cecilia que aquest dies la ciutat està especialment freda, envoltada d'aquella boira matinal que li dona aquella sensació tan irreal i metàl.lica.
Com aquesta poesia de Stefano Benni extreta de "Prima o poi l'amore arriva":
Bologna
L'autobús té una clau al costat. Pot ser també els passatgers són de llauna Jaqueta, corbata engarjolats per tres hores La ciutat fumeja, piazza Maggiore brilla com una paella també ella de metall Un camió groc filòsof, la neteja Hi ha un quiosc, certament els diaris falsejats fets per als nens. Tants titulars cruels, però amagada, una faula. Segurament és només un titella trencat el company que s'enduen També la policia té un cotxet a molles l'alcalde és un ninot de cartó pedra i cola Era tan llunyà i he tornat. Deixa'm jugar amb aquesta ciutat emplaçada en una mà.
El somni era aquella tarda freda i tènua de novembre, al jardí botànic.
Giacomo Leopardi (Dialogo di Torquato Tasso e del suo Genio familiare)
Genio: Come stai, Torquato?
Tasso: Ben sai come si può stare in una prigione, e dentro ai guai fino al collo.
Genio: Via, ma dopo cenare non è tempo da dolersene. Fa buon animo, e ridiamone insieme.
Tasso: Ci son poco atto. Ma la tua presenza e le tue parole sempre mi consolano. Siedimi qui accanto.
Genio: Che io segga? La non è già cosa facile a uno spirito. Ma ecco: fa conto ch'io sto seduto.
Tasso: Oh, potess'io rivedere mia Leonora. Ogni volta che ella mi torna alla mente, mi nasce un brivido di goia, che dalla cima del capo mi si stende fino all'ultima punta de' piedi; e non resta in me nervo né vena che non sia scossa. Talora, pensando a lei, mi si ravvivano nell'animo certe immagini e certi affetti, tali, che per quel poco tempo, mi pare di essere ancora quello stesso Torquato che fui prima di aver fatto esperienza delle sciagure e degli uomini, e che ora io piango tante volte per morto.In vero, io direi che l'uso del mondo, e l'esercizio de' patimenti, sogliono come profondare e sopire dentro a ciascuno di noi quel primo uomo che egli era: il quale di tratto in tratto si desta per poco spazio, ma tanto piú di rado quanto è il progresso degli anni; sempre piú poi si ritira verso il nostro intimo, e ricade in maggior sonno di prima; finché durando ancora la nostra vita, esso muore. In fine, io mi maraviglio come il pensiero di una donna abbia tanta forza, da rinnovarmi, per cosí dire, l'anima, e farmi dimenticare tante calamità. E se non fosse che io non ho piú speranza di rivederla, crederei non avere ancora perduta la facoltà di essere felice.
Genio: Quale delle due cose stimi che sia piú dolce: vedere la donna amata, o pensarne?
Tasso: Non so. Certo che quando mi era presente, ella mi pareva una donna; lontana mi pareva e mi pare una dea.
Genio: Coteste dee sono cosí benigne, che quando alguno vi si accosta, in un tratto ripiegano la loro divinità, si spiccano i raggi d'attorno, e se li pongono in tasca, per non abbagliare il mortale che si fa innanzi.
Doncs, no en sé el perquè, però cada vegada que escolto algun polític català parlant de l'aeroport del Prat, o en llegeixo algun article al diari, em ve al cap aquesta divertida cançó de Rita Pavone:
DATEMI UN MARTELLO (Bardotti / Maya e Seeger) Rita Pavone (Itàlia)
A-a-aah A-a-aah Du du du da Du du du da Du du du
Datemi un martello
Che cosa ne vuoi fare?
Lo voglio dare in testa a chi non mi va
A quella smorfiosa con gli occhi dipinti che tutti quanti fan ballare lasciandomi a guardare eh eh che rabbia mi fa um um che rabbia mi fa
Du du du da Du du du
Eh eh datemi un martello
Che cosa ne vuoi fare?
Lo voglio dare in testa a chi non mi va A tutte le coppie che stanno appiccicate che vogliono le luci spente e le canzoni lente Che noia mi da, uffa che noia mi da
Per saber trobar un bon dibuixant, cal només detectar si amb un llapis i quatre ratlles és capaç de traduïr al paper la personalitat de la persona o paisatge retratat. Amb l'escriptura succeeïx quelcom de semblant. Quan un escriptor sap definir tota una ciutat amb només quatre ratlles, amb tanta perfecció com si ho fossis allà mateix, és que estàs davant un gran escriptor, i en Josep Piera, indiscutiblement, ho és.
Núvols de llàgrimes
Del llibre "Gomorra" de "
Fullejava aquest matí el gruixut llibre "Nuovi raconti romani" d'Alberto Moravia, quan he vist com un paperet es desprenia entre les pàgines i queia suaument planejant, l'he agafat del terra i he vist que es tractava d'un paper de carta de l'Hotel Concordia de Venècia. Estava tot escrit per les dues cares, densament, les línies en tinta blava gairebé es creuaven. He deduït que era una continuació ja que a cap dels dos costat hi he trobat un començament raonable. Deia, en castellà, així:
Doncs en parlava l'altre dia en 
Diu la 
