Del llibre de Jiménez Villarejo i Doñate Martín, Jueces, pero parciales. La pervivencia del franquismo en el poder judicial (Pasado y Presente, 2012)
“Desbordats per les circumstàncies o mirant de donar una lliçó a tot el que es plantegés la seva intervenció en actes reivindicatius en contra del Govern, el cert és que, les armes de foc van ser emprades criminalment contra la població...” A Vitòria i a tot Espanya. D’aquí el desenvolupament progressiu d’una resposta repressiva cada cop més violenta protagonitzada per la policia franquista amb el suport i la complicitat de grups armats d’extrema dreta. Per garantir l’eficàcia d’aquesta resposta feien falta dos requisits: “El nul valor de la legalitat i l’absència de control”, és a dir, “la impunitat policial que era un de les peces irrenunciables en els pactes de la transició”. I en aquell gran pacte, comptar amb un aparell judicial complaent amb cert grau de violència de l’aparell repressor franquista, era essencial. En aquest context, té lloc la repressió amb els resultats més greus que després veurem, més altres com la tortura, les sancions administratives pel simple exercici de drets democràtics, els controls policials il·legals, etc. En definitiva: “La repressió indiscriminada a mobilitzacions i la violència selectiva aplicada per grups d’incontrolats i tramesnegres van servir a la dreta postfranquista com a contrapes per controlar el procés polític mentre es desmuntava l’aparell de l’Estat franquista i s’”adaptava” al nou règim als funcionaris armats (policia, guàrdia civil i militars) més implicats idològicament amb el franquisme i més reacis al canvi “entre els que es comptaven no pocs botxins, victimaris i còmplices de la involució”.
Les peripècies de l'heroi indòcil que ha creat Enard t'atrapen de l'inici al final. Està editat a Columna.
Amics meus, les arques són buides, ara els toca el rebre als funcionaris. Han viscut massa bé durant anys, i ara els ha arribat l’hora. Demà, mala maror per a la salut. Tempesta a l’escola. Porteu els nens a la privada. Els últims treballadors de la indústria pesant que no s’han mort de càncer són al carrer. Hem flexibilitzat el mercat de treball, hem reformat la contractació. El contracte de pràctiques s’ha allargat a un any: si us foten al carrer al cap de tres-cents seixanta-quatre dies no us indemnitzen per acomiadament. Aquesta idea retrògrada del salari mínim és profundament d’esquerres i lliga de peus i mans els empresaris que voldrien crear llocs de treball, cal abolir-la. El preu mínim de l’hora de feina ja està al nivell del Marroc, que acaba de revisar-la a l’alça: és massa per lluitar eficaçment contra la competència. Per lluitar contra la competència calen esclaus, esclaus catòlics i contents de la seva sort. Els descontents no haurien d’anar a votar. Els descontents són uns alternatius perillosos i, com a tals, s’exclouen de la democràcia, no es mereixen més que bastonades i detencions massives. La Conferència Episcopal Espanyola recomana als catòlics que siguin parsimoniosos en matèria de fecundacions, perquè una forta natalitat en temps de crisi fa augmentar de manera poc raonable les despeses de l’Estat: Sa Santedat Benet preconitza tota una sèrie de mesures ecumèniques com la missa i la flagel·lació per pal·liar l’excés de desig.
Portem 3 anys continuats pagant els plats trencats
El 2010, Zapatero ens fot la primera clatellada: 5% de retallada salarial.
Des del 2011, ens trobem amb: suspensió de les opos de l’escala auxiliar administrativa, suspensió de les convocatòries internes, no cobertura de substitucions i reforços, suspensió de les opos de promoció a l’escala administrativa, ajornament de la carrera professional (1 milió d’euros que van volar).
En el pressupost de la UAB del 2012, el PAS vam aportar “solidàriament” a l’ajust 4,2 milions d’euros. Això comportava: amortització de places, nou adéu a la carrera professional, retallades a formació.
Per part de la Gene, el 2012 ens van treure: la productivitat, l’ajut menjador, l’oferta pública d’ocupació, dies de permís, la reducció de jornada retribuïda per cura de fill menor d’un any, les millores d’IT,... A més a més, la provisió de places havia de comportar que l’interí o interina anés al carrer, ens van incrementar la jornada a 37,5 h, es van retallar el 5% els salaris (1/14 part de les retribucions anuals en el PAS laboral) i es van suspendre les jubilacions parcials de personal laboralitzat.
I en el 2013, continuem pagant els plats trencats: nova retallada del 5% i el conveni del PAS laboral, com molts altres, bloquejat.
El Vallès Occidental, amb 730 EROs l’any 2012, encapçala les comarques amb més EROs de Catalunya, només per darrera del Barcelonès.
Dels EROs al Vallès Occidental, 420 han estat de suspensió, 212 de reducció i 98 de rescissió. Les dades corresponen només als mesos de gener a novembre, perquè des d’aquest mes el Govern de la Generalitat ha deixat de proporcionar dades.
Realisme. Per a mi, aquella paraula només servia per justificar el conformisme moral, els actes mesquins i els oblits indignes que els homes cometen cada dia. El realisme era també el corró compressor que permetia a la gent que té el poder, o engrunes, molles de poder en aquesta societat, esclafar tots els altres.
(Fabio Montale, detectiu de ficció creat per Jean-Claude Izzo, a Soleá).
L'autor ho remata amb la frase següent (en boca del seu personatge):
Amb 21.500 persones aturades a Sabadell (dades de l’atur registrat al març), està clar que aquest 1r de maig ve marcat per la crisi i els efectes socials dramàtics que està provocant: atur massiu, desnonaments, pobresa… Les polítiques que imposen els governs no fan més que enfonsar-nos encara més en aquest pou de la crisi econòmica i la pèrdua de drets laborals i socials, mentre segueix el fabulós transvasament de riquesa (del treball al capital, per descomptat!).
Així ho explica l'informe mensual de la Caixa(abril 2013):
"La reculada (dels costos laborals) va ser especialment intensa al sector públic, del 14,4% interanual, a conseqüència, en gran part, de la supressió de la paga extra de desembre dels empleats d'aquest grup. Destaca també la caiguda registrada en l'àmbit de la sanitat i dels serveis socials, del 9,3%.
"La caiguda dels costos laborals a Espanya va superar amb escreix la de la resta de països de la zona de l'euro, la qual cosa permet que l'economia continuï guanyant competitivitat. Com a contrapartida, tenint en compte que l'augment mitjà anual de l'IPC va ser del 2,4% el 2012, els treballadors van perdre poder adquisitiu.
"En definitiva, el deteriorament del mercat laboral continua."
Ja ho veieu: molt més pobres però "guanyem competitivitat"... #canvi de sistema ja!
Article de Virgínia Domínguez, portaveu de l’Entesa per Sabadell a iSabadell.cat
El Quart Cinturó, o Autovia Orbital de Barcelona, va ser concebut ja fa 50 anys. És a dir, cal situar-se en el context dels anys 60 del segle passat, amb un urbanisme plenament immers en el desarrollisme i en el procés d’accés massiu de la ciutadania al vehicle privat.
Cal pensar que en aquell moment, fa mig segle, no es contemplaven ni tenien cap transcendència en les normatives els efectes adversos de la mobilitat basada en vehicles a motor, com ara l’ocupació indiscriminada del territori, la destrucció del medi natural, l’esgotament dels recursos energètics, la contaminació o els efectes sobre la salut pública.
ARTICLE D’OPINIÓ Lluís Perarnau, membre de l’Entesa per Sabadell
A més de la crisi econòmica i social que assola Europa, a l’estat espanyol assistim a la crisi del règim sorgit de la Transició. El règim polític de la Constitució de 1978, el de la monarquia borbònica i el bipartidisme PP-PSOE, el de les autonomies dins la “inquebrantable unidad” d’Espanya, aquest règim, està en descomposició. L’escàndol dels sobresous en negre, els comptes a Suïssa i el finançament il·legal al PP… a qualsevol altre país amb una cultura democràtica més arrelada i una mica més de decència pública, hagués comportat la dimissió fulminant del cap de govern. A Espanya no. Al país de la novel·la picaresca, al país del “mayor ladronzuelo, el rey”, no cal filar tan prim. Serà interessant veure com se’n surt el PP dels procediments judicials i, fins i tot, es poden fer apostes sobre si aconseguirà o no sortir impune de la trama Gürtel i el cas Bárcenas. Però sobre el que no hi pot haver cap dubte és sobre l’efecte demolidor que està tenint tot això en la consciència de la gent. Al més crèdul, que encara confiava en la justícia com a institució “independent” i “equànime”, també se li cau la bena dels ulls. La justícia és aquella teranyina on queden atrapats només els petits. Els poderosos no han de témer.
Per a les eleccions del febrer del 36, el PCE plantejava la fórmula del Front Popular (una coalició àmplia que incloïa a forces burgeses), mentre que el POUM defensava un front únic de les organitzacions obreres. Els pactes amb els republicans, en el cas del POUM, es contemplaven només com a pactes limitats i sense renunciar a les “aspiracions màximes”. L’acord electoral de les esquerres és fixava tres objectius immediats: - derrotar la contrarevolució a les eleccions, - amnistia, - restabliment de l’Estatut de Catalunya. A partir d’aquí, en teoria, cadascú podia seguir el seu camí. A la pràctica, els republicans van imposar els seus vetos: No a la nacionalització de la terra, no al subsidi d’atur, no a la nacionalització de la banca, no al control obrer. Ho tenien clar els republicans!
30.000 presos polítics no estaven a la presó per l’amnistia i l’Estatut, sinó per lluitar contra el feixisme i per la transformació socialista de la societat. Acceptar els vetos dels republicans era trair les aspiracions de les masses. Als dirigents del PSOE i el PCE, acceptar aquesta política ja els estava bé. Era el que defensaven que s’havia de fer. Però, i el POUM? Aquest constituïa un moment perfecte per diferenciar-se de tots els altres, mantenint una actitud conseqüent. Era una oportunitat per demostrar a la pràctica que hi havia un programa alternatiu que, a més a més, connectaria amb l’experiència viscuda per molts militants.
De la insurrecció d’Astúries a la creació del POUM
A l’octubre del 34 es dóna la insurrecció d’Astúries. Cap a finals de 1933, el BOC planteja les Aliances Obreres com un acord electoral de les organitzacions obreres enfront de la dreta. A Catalunya, aquest acord es faria entre el BOC i el PSOE. Es manté una reunió amb Largo Caballero per estendre-ho al conjunt de l’estat. A Astúries i Catalunya, aquests acords es concreten amb un compromís de classe: no es pacta amb partits burgesos (republicans). De fet, a la USC se la fa fora de l’Aliança Obrera de Catalunya per la seva política de pactes amb ERC.
Les Aliances Obreres, però, prenen la forma d’organismes elegits per les cúpules dels partits, no per delegats elegits des de les bases. No prenen, així, la forma dels Consells Obrers. Un altre element és l’oposició de la CNT a participar-hi, pels seus prejudicis antipolítics. L’excepció a aquest punt és Astúries, on sí participa la CNT en l’Aliança Obrera. I aquest és, de fet, el punt principal pel qual la insurrecció sí trioma a Astúries (i no a la resta de l’estat).
Quant al PCE, del “tercer període” dóna un gir cap a “les democràcies occidentals”, postul·lant ara el Front Popular. Aviat, la unitat socialista-comunista que propugnava el nou gir pel Front Popular s’amplia a les forces burgeses, en la línia de l’objectiu estalinista d’afermar una aliança entre la URSS i les potències “aliades”.
Les idees del marxisme revolucionari són d’una actualitat inapel·lable. Des de les revoltes al món àrab, amb la caiguda de dictadures com la de Ben Alí a Tunísia i la de Mubàrak a Egipte, que han obert un nou cicle de revolució a la riba sud de la Mediterrània, a la crisi econòmica, social i política els països del sud d’Europa, la crisi econòmica que assola també a les potències: EUA, França, Gran Bretanya... Passant per la crisi política del règim a l’Estat espanyol, amb el descrèdit absolut de Rajoy, no només per la seva Reforma Laboral i els atacs del PP a la classe obrera, sinó també per l’escàndol dels sobres de Bárcenas; la bancarrota de la socialdemocràcia; les mobilitzacions generalitzades (marea verda a Madrid, marea groga, sanitat, PAH,...), que entronquen amb les de fa 10 anys contra la guerra, ... Som en els inicis d’un procés de canvis, de canvis revolucionaris. I és per això que cal prestar atenció a la teoria i a les idees del marxisme.
Pel que fa a l’Estat espanyol, 77 anys després de la revolució del 36, quan alguns volen desacreditar les vagues, la lluita de classes i el propi concepte de classe obrera, perquè, segons diuen, això forma part del segle XX i ja som en el segle XXI, és sorprenent la de temes que encara avui són increïblement vigents: la qüestió de l’Església i el seus privilegis, la Monarquia i l’aparell reaccionari de l’Estat, el domini de l’oligarquia financera, la qüestió nacional...
Avui, per a àmplies capes de la població queda clar que vivim en una democràcia devaluada. Una democràcia que, en realitat, amaga la dictadura del capital. El motor de la història segueix sent la lluita de classes. Això tampoc no ha canviat, per més que alguns repeteixin el contrari. En aquest i els posts següents, ens endinsarem en un procés revolucionari concret: el de l’Estat espanyol, del 1931 al 1937. Les revolucions no segueixen un patró prefixat, però sí que podem copsar paral·lelismes en les dinàmiques, en els xocs entre les diferents classes, i hi podem treure moltes lliçons que ens serveixen avui, per a Egipte o Tunísia, per a Veneçuela o Bolívia, per a Grècia o l’Estat espanyol.
Nin i Trotski sobre la construcció d’un partit revolucionari
El 1931 l’Oposició d’Esquerres (la fracció de Trotski a la Internacional Comunista) a l’Estat espanyola era l’Esquerra Comunista (ICE), que amb Nin al capdavant tenia una orientació cap a la Federació Comunista Catalano-Balear (federació escindida del PCE oficial, encapçalada per Maurín).
Mentre CiU i ERC preparen el terreny per a una nova tisorada (tot i les gesticulacions, la realpolitik sempre s’acaba imposant), avui llegim al diari que Catalunya destina el 8% del PIB a pagar el cost del deute. Els interessos aquest any pujaran a 2.200 milions d’euros i el deute de la Generalitat frega els 51.000 milions. Mas-Colell culpa l’Estat per un finançament insuficient. I no li deu faltar raó. Però el tema és: fins quan seguirem atrapats en aquesta trampa del deute als bancs? Quan decidirem trencar les regles del joc, abans de seguir tancant quiròfans i escoles?
A la banca ja se li han donat 185.000 milions d'euros en ajudes. Això és el 18,5% del PIB de l'Estat espanyol. No està malament, no?
Article d'opinió de Virginia Dominguez Alvarez. Regidora Portaveu del Grup Municipal d’Entesa per Sabadell
Manuel Bustos ja no és l’alcalde. Primer es va apartar uns centímetres, després va tornar, però finalment ha hagut de renunciar i ara el ple ha votat un nou alcalde, Juan Carlos Sánchez, únicament amb els vots de grup socialista.
Es posa així un punt i seguit a una etapa de gairebé 14 anys de mal govern, que deixa com a herència una ciutat grisa, apàtica, que ha perdut gran part del seu sentit crític, com a conseqüència d’una estratègia reeixida per destruir la participació real, amagant-la rere la creació de consells presumptament participatius; establint relacions clientelars amb les entitats; i perseguint i criminalitzant tot tipus de discrepància.
Una etapa que ha acabat amb la imputació –minimitzada en tot moment pel PSC– de Manuel Bustos, tres regidors, tres càrrecs de confiança i el cap de la policia municipal per delictes contra l’administració pública en el Cas Mercuri. Un llarg procés, que ha propiciat l’acció unitària de l’oposició i ha forçat finalment la renúncia a l’alcaldia, malgrat els imputats Manuel Bustos, Paco Bustos i Joan Manau, mantinguin indignament l’acta de regidor i romanguin al consistori sense cap altra obligació que la d’assistir al ple municipal un cop al mes.
