Publicat el 11 de maig de 2015
La poesia a les nostres vides: jardins, ocells, estrelles i molt més
“Ocell: Crec que és millor que obris el ulls i fugis de la meva espatlla. Aprofita avui per a creuar extensions marines i encendre’t d’estrelles“.
El poema Música d’arpa, de Joan Brossa, grabat a la entrada dels jardins que duen el mateix nom de l’autor, a la muntanya de Montjuïc, va obrir dins del meu univers de forastera una finestra de grans descobertes aquest diumenge passat. I va jugar fort amb les meves emocions.
Feia alguns dies que buscava informacions per a acomplir amb la proposta demanada dins de la Setmana de la Poesia de Barcelona, que es celebra entre el 12 i el 18 de maig, als alumnes de català de les unitats del Consorci per a la Normalització Lingüística. La nostra missió: sortir a fer fotos de plaques dels carrers, avingudes, monuments, edificis amb noms de poetes, triar un autor, fer una recerca i presentar-la.
Inicialment pensava en parlar d’un dels poetes dels Jocs Florals de Barcelona, per la importància del moviment literari impulsat al maig de 1859 per a la restauració de la lengua en aquell moment històric. Amb totes les recerques que vaig fer, però, no vaig trobar un tema que m’acabés de fer el pes.
Per altra banda, en la recerca sobre Brossa vaig descobrir un munt d’informacions d’un dels poetes vantguardistes catalans més important de la segona meitat del segle XX. També sobre el propri jardí, inaugurat en el 2003, que a més de recordar-nos la seva obra amb un poema escrit i dos visuals, ens evoquen el seu món: el circ, la música i el ball, a através del paisatge, les escultures i els jocs infantils del parc en el marc de la seva Barcelona estimada.
Ja hi havia estat en una altra ocasió, però sense tenir-ne ni idea de la proposta de l’espai de 5,2 hectares, situat entre la Plaça de la Sardana i l’estació del funicular i el telefèric. El qual comparteix la muntanya juntament amb jardins que porten el nom d’altres poetes catalans, com Joan Maragall, Verdaguer i Costa Llobera.
Fins i tot, em vaig interesar encara més per Brossa després que vaig descobrir la influència que el poeta i diplomàtic brasiler João Cabral de Melo Neto va tenir en la seva obra. Nascut a Recife, la meva ciutat, João Cabral va inaugurar una nova forma de fer poesia al Brasil. Al 1955, va escriure el libre “Morte e vida Severina“, on retrata amb exquisits versos la trajectória del “retirante nordestino“, l’emigrant que surt de l’interior del sertão, el semi-àrid brasiler, fugint de les brutals sequeres cícliques i buscant una nova vida a les ciutats del litoral, encara avui actual.
A Barcelona, on va ser vice-cònsol del Brasil (1947-1950), João Cabral va tornar-se amic de Brossa i dels components de la revista Dau al Set. D’acord amb la biografia exposada a la pàgina web de la Fundació Brossa, Cabral els introduí en el marxisme i la necessitat que l’artista es comprometi amb la societat. Gràcies a ell, l’obra del poeta català donà un tomb cap a la realitat amb el llibre “Em va fer Joan Brossa”, del 1950, i esdevingué més compromesa i més acostada a la realitat del carrer.
També em va cridar l‘atenció la versatilitat de Brossa, al explorar en la seva obra gèneres diferents, com el teatre, el cinema, la poesia visual, els objectes, els cartells, les instal·lacions, els poemes corporis, només parlant de poesia, com ell mateix deia.
Per acabar o per començar, com vulguin, el poeta català em va emocionar amb els versus de Música d’arpa, que obren aquest text. Al 4 de maig, dilluns passat, el meu pare es va morir al Brasil, sense que jo estigués a prop per a poder donar-li l’últim adéu.
… Com un ocell va volar. Va tancar els ulls. O els va obrir, com diu el poema. I va fugir de la meva espatlla. Avui creua extensions marines. I certament és ara a encendre’s d’estrelles
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per laforastera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent