Les festes de la Mercè acostumen a ser la traca final de l'estiu. L'espectacle ja està rodat i el públic, a Barcelona, sempre és molt agraït. Aquesta vegada hi anàvem convidats per l'Euskal Etxea que organitzava el Concert per la pau, a la Rambla del Raval, amb el grup d'Alcoi VerdCel i els bascos Betagarri.
La pluja i el cel gris van amenaçar durant tot el matí. A les cinc de la tarda, però, provàvem so sense problemes. Després d'una passejadeta pel centre de Barcelona, ens portaven a sopar al Baserri. Els bascos tenen fama de menjar bé i vam comprovar que és una fama justificada! En arribar a la Rambla els VerdCel acabaven el seu concert.
Vam sortir a l'escenari amb una novetat, estrenàvem pancarta! Sobre una lona blanca, les herbes verdes i el sol de tèbia primavera que ens va dibuixar el Joan Alay, vestien el fons. El públic, atapeït, no es va fer pregar. El concert se'ns va fer curt. Vam tocar poc més d'una hora. Civisme europeu...
Dissabte, la Rambla del Raval plena de gent, ridiculitzava les declaracions desafortunades del PP. Era un concert per la pau, una pau que, està clar, no convé a certs polítics, una pau que desestabilitzaria el seu muntatge corrupte, cada vegada més a prop del reality show i més lluny dels interessos del poble. Les fotos les ha fet la Nuri Díaz i el Marc de Propaganda, que a més ha aconseguit que poguéssim estrenar la pancarta aquest dissabte!
Arxius:foto- Joan|foto- concert|foto- proves de so
Hi ha concerts que són com anar de convivències. El d'aquest cap de setmana ha estat així. Quatre hores i mitja d'autopista mediterrània en una furgoneta immensa. Com si anéssim en l'autocar de l'escola. Hi ha hagut temps de tot... fins hem tingut l'oportunitat d'explicar al Miki el viatge que vam fer fa una pila d'anys a Polònia, la història preferida de La Carrau! L'actuació és a l'Alqueria d'Asnar, a la Festa de la Música Tradicional. (continua)
Arxius:foto- cartell|foto- dins la furgo-camerino|foto- amb lo Tio Pep
No ha calgut quedar al local. Tenim els cotxes carregats d'ahir i Manresa és a prop, ens trobarem directament allà. Quan arribem a la plaça sant Domènec, l'equip de so encara no està muntat i aprofitem per a saludar a la gent de l'organització (Fundació Independència i Progrés), i fer un cafè a la terrasseta de darrere de l'escenari. El concert d'avui s'inclou dins els actes de commemoració del l'11 de setembre, i compartirem cartell amb el grup Folkserola, que fa poc van gravar una maqueta als nostre local-estudi. Les proves s'allarguen molt. Per sort tenim el Litus que ens cuida! El Litus és el nostre mànager. Sinergies management i Propaganda pel fet (la discogràfica) tenen la seu a Manresa, i és gairebè com si juguéssim a casa. (continua)
lacarrau |
dilluns, 10 de setembre de 2007 | 15:23h
Al nostre local d'assaig, La Taifa, les hores passen ràpid. Les
parets de moqueta gris s'empapen de cançons repetides una i una altra
vegada, ara amb una estrofa de més, ara amb un canvi de ritme, sense el
tros que se'ns fa llarg, una mica més ràpides, una mica més lentes... La
ventilació és escassa i anar a prendre l'aire, o el fum, a l'habitació
del costat és una excusa perfecta per fer alguna parada de tant en tant.
Aquestes estones, normalment són les que aprofitem per a distribuir-nos
feines, parlar de la logística dels propers concerts... però, sobretot,
és el moment de les reflexions. (continua)
Un escampall de gent, maletes, motxilles i instruments omplíem la sala d'espera de l'aeroport de Berlín. L'avió que ens havia de portar a casa venia de Barcelona, amb el ja típic retard català. El cansament es va convertir en impaciència, era del tot impossible ser a temps a les proves de so de Torredembarra. Bastant més tard de l'hora prevista, arribàvem. Els amics de La Coixinera, que havien de provar darrera nostre, ens cedien una part del seu temps. Els en devem una! El Gerard, de la comissió de festes, ens havia reservat lloc per a sopar a Ca la Padrina. Abans d'acabar-nos el primer plat ja havíem oblidat els entrepans del dia anterior. Darrera la finestra del restaurant desfilaven el Joan i la Rosalia, els gegants de La Torre, que s'acabaven de desvetllar. El sopar i la colla d'amics que vam trobar al concert ens van retornar l'energia, i quan vam pujar a l'escenari, ens havien passat tots els mals! En acabar, després de despedir-nos (de l'Àngel, de la gent de la Seu d'Urgell, del Sergi, del Xavi de ràdio La Torre, del Gerard... ) vam carregar els cotxes bastant més ràpid del que ho solem fer. Una hora més d'autopista i arribaríem a casa!
Les fotos són de l'Anna Mèrida
Arxius:foto- joan|foto- final de concert|foto- Carol
Quan sortim de concert ens agrada saber on anem i acostumem a informar-nos-en abans. Aquest cop però, el temps se'ns va tirar al damunt i entre vacances i dificultats lingüístiques, anàvem bastant perduts. Després d'explicar un munt de vegades que tocaríem a les afores de Berlín (era el primer cop que ens convidaven a Alemanya, i això de sortir a l'estranger sempre fa il·lusió...), va resultar que no, que el Folklorum és un festival de les afores del país, tocant a Polònia! Dissabte al migdia, ens enlairàvem en un cel net de núvols: els Pirineus, els Alps, els rius, el mar... petits com en una maqueta. Una lliçó magistral de geografia. Un cop a Berlín, ens vam encabir en tres furgonetes, els Xerramequ Tiquismiquis, que també havien de tocar aquella nit, i nosaltres. Després de gairebé tres hores de carretera arribàvem a un bosc sortit d'un conte. (continua)
Marxem de la Granadella a altes hores de la matinada. Dormirem a Cambrils, on els pares de la Carol hi tenen una caseta i un hortet. Ens ho han deixat tot a punt, d'aquella manera que només saben fer els pares. Els ho agraïm profundament. Estem morts, la son ens atrapa abans d'apagar les últimes converses. L'endemà , després de dinar, provem so. El sol es deu venjar d'aquests últims dies de mal temps, la temperatura és insuportable. Acabem de provar i donem ànims als companys de l'equip de so, que encara els queda una estoneta de fotosíntesi. (continua)
Terra aspra. Camps segats, pintats de sol, fins on allarga la mirada. Salvatge oest, com diu en Vidal Vidal. Arribem a la Granadella i plou! El terra, empassa golut les escasses gotes que, de moment, no ens deixen provar so. Si a la Granadella no hi plou mai!, sentim que diu un senyor. L'aigua ens dóna uns minuts de treva i provem ràpidament. Sopem al casino, un local d'abans de la guerra amb un teatret entranyable.
La pluja, finalment ha decidit deixar-nos començar. L'entrada del concert és suau. Les cadires del fons estan plenes, però a la plaça hi ha poqueta gent. És aviat i deu costar pair el sopar. Fem mitja part, es reparteix rom cremat. Des que tornem a pujar a l'escenari, l'ambient a la plaça, s'escalfa per moments. Fem dues tandes de bisos enmig d'una eufòria general. Impressionant! Sortim amb la pell de gallina. Les imatges des de l'escenari han estat impagables. Una sardana immensa i arrauxada, com sembla que es ballaven antigament, seguint el ritme africà de DJ Capital, una padrina de més de setanta anys ballant damunt de l'escenari... avis, joves, nens... la plaça s'ha convertit en una festa multi generacional.
Acabat el concert, parlem una estona amb la gent de l'organització. Els felicitem pel festival que, durant catorze anys ha anat solidificant les arrels... són molts anys de molta feina, i hem pogut comprovar que els fruits valen la pena!
Arxius:foto- el concert|foto- sopar al casino|foto- després del concert
Cap de setmana intens. Divendres vam sortir de Terrassa al migdia. Un entrepà a l'autopista i una mica de cua a la frontera. Cap a les sis de la tarda arribàvem. Vinyes i alzines vora el mar. Els pirineus, en mig dels turistes, remullen el cap a les platges de sorra negra de Banyuls. El paisatge no té preu, i l'acollida tampoc. L'acte l'organitzava l'Associació pel foment de la sardana, una
gent que havíem conegut l'any passat per sant Joan en una actuació a
Perpinyà. Vam sopar al seu casal, un vinet dolç de la terra,
d'aperitiu, i un conill amb bolets que ens va fer felicitar als
cuiners.
Després, el concert. L'escenari era en una glorieta de cara al
mar, a la plaça del poble. Molts estiuejants francesos... al principi,
s'ho miraven amb certa distància, però de mica en mica la festa es va
encomanar i van acabar demanant uns bisos que vam haver d'escurçar per
culpa de la pluja.
Vam fer acabar el dia als bancs del passeig
marítim. Un pont, il·luminat amb els colors de la senyera, ens feia de
fons. L'endemà al migdia, vam reemprendre la ruta cap a la Granadella.
Deixant enrere el túnel de Portbou i amb l'esperança que un dia, totes
les barretines, les espardenyes de betes, els adhesius del ruc i les
senyeres no seran només tòpics als aparadors, la llengua i la cultura prendran el carrer i, per fi, començarem a ser un
país normal.
Arxius:foto- la plaça des de l'escenari|foto- proves de so|foto- Núria Vitó|foto- després del concert
A mitjan agost la Vila de Gràcia celebra la seva festa major. Des que vam començar a voltar pels escenaris, aquestes festes han estat una de les cites més ineludibles de l'estiu. La plaça del Diamant, Rius i Taulet, Bailen... i aquest any la plaça Joanic. Cada vegada ha estat molt especial, ho fa especial la gent que s'hi aplega, gent de tots els racons del país, alguns aprofitant les vacances, i d'altres fent veritables malabarismes per escapar-se uns dies de la feina. Anar a tocar a Gràcia vol dir trobar-se un munt de cares conegudes. Aquest any a més, teníem un altre al·licient, havíem de gravar una cançó en directe, La manta al coll, per incloure-la com a bonus track en una edició del nostre darrer disc que sortirà a començaments de setembre al Japó. Que la discogràfica japonesa, Taiyo record, ens demanés els drets del disc per editar-lo al seu país ens va fer moltíssima il·lusió, però, quan a més ens van demanar d'incloure-hi La manta al coll (perquè, la cançó la van escollir des d'allà) va ser com una reafirmació del que sempre hem defensat. La manta al coll, de totes les peces que toquem, és segurament la cançó més fidel a la versió popular... qui diu, doncs, que la nostra cultura no és exportable? Que s'ha de canviar d'idioma per fer arribar la música a la resta del món? Que, per ser multiculturals, hem de deixar de banda les nostres arrels? Us deixem unes quantes fotos del concert, que ens va fer l'Àlex (moltes gràcies una altra vegada!) i un mp3 amb una versió mig pirata de La manta al coll.
Estrenem el bloc de La Carrau amb la il·lusió que sempre fa començar una llibreta nova... hem folrat les tapes amb paper de colors, hem fet punta al llàpis i anem escrivint les primeres paraules amb tan bona lletra com sabem. Com que la nostra pàgina web està de reformes, mentre acabem de pintar i enrajolar, hem decidit apuntar totes les coses que tenim ganes d'explicar-vos, en aquest racó del ciberespai. Hem enllaçat la pàgina web antiga, que encara funciona, per si voleu veure el calendari de concerts, fotos i més informació sobre nosaltres... i també el myspace, on hi podreu escoltar algunes cançons del nostre nou disc Dins la taifa.
Les festes de la Mercè acostumen a ser la traca final de l'estiu. L'espectacle ja està rodat i el públic, a Barcelona, sempre és molt agraït. 
Hi ha concerts que són com anar de convivències. El d'aquest cap de setmana ha estat així. Quatre hores i mitja d'autopista mediterrània en una furgoneta immensa. Com si anéssim en l'autocar de l'escola. Hi ha hagut temps de tot... fins hem tingut l'oportunitat d'explicar al Miki el viatge que vam fer fa una pila d'anys a Polònia, la història preferida de La Carrau!
No ha calgut quedar al local. Tenim els cotxes carregats d'ahir i Manresa és a prop, ens trobarem directament allà. 
Al nostre local d'assaig, La Taifa, les hores passen ràpid.
Un escampall de gent, maletes, motxilles i instruments omplíem la sala d'espera de l'aeroport de Berlín. L'avió que ens havia de portar a casa venia de Barcelona, amb el ja típic retard català. El cansament es va convertir en impaciència, era del tot impossible ser a temps a les proves de so de Torredembarra. 
Quan sortim de concert ens agrada saber on anem i acostumem a informar-nos-en abans. Aquest cop però, el temps se'ns va tirar al damunt i entre vacances i dificultats lingüístiques, anàvem bastant perduts. 
Marxem de la Granadella a altes hores de la matinada. Dormirem a Cambrils, on els pares de la Carol hi tenen una caseta i un hortet. Ens ho han deixat tot a punt, d'aquella manera que només saben fer els pares. Els ho agraïm profundament. Estem morts, la son ens atrapa abans d'apagar les últimes converses.
Terra aspra. Camps segats, pintats de sol, fins on allarga la mirada. Salvatge oest, com diu en Vidal Vidal. 
Cap de setmana intens. Divendres vam sortir de Terrassa al migdia. Un entrepà a l'autopista i una mica de cua a la frontera. Cap a les sis de la tarda arribàvem. 
A mitjan agost la Vila de Gràcia celebra la seva festa major. Des que vam començar a voltar pels escenaris, aquestes festes han estat una de les cites més ineludibles de l'estiu. La plaça del Diamant, Rius i Taulet, Bailen... i aquest any la plaça Joanic.
