AVíS A NAVEGANTS I COMENTARISTES: ÉS POSSIBLE QUE TINGUEU DIFICULTATS PER A DEIXAR COMENTARIS SI UTILITZEU INTERNET EXPLORER. SI ÉS AIXÍ, AGRAIRIA MOLT QUE M'HO COMUNIQUEU A labelendemadrid@gmail.com, SI US PLAU, I ME'LS ENVIEU SI VOLEU QUE ELS PUBLIQUI. ALTRES NAVEGADORS COM GOOGLE CHROME, MOZILLA FIREFOX, SAFARI, O LINUX-UBUNTÚ, NO DONEN PROBLEMES.
Projeccions astrals. Més enllà de si. Evasió corpòria. Impossibilitat infinita d'autocomiat quan el mortal, l'èsser comú, no es pot desacompanyar de si.
A voltes el silenci transmuta i transporta l'individu més enllà d'ell mateix; o tot just el reclou dins seu amb panys subtils fent-lo escoltar només el ressò de la seva psique -insistent- i els seus budells, destronats.
Abstraccions mentals que intuïm rere la mueca impàvida del senyor que ens ven el diari al matí; o dibuixades a la faç del jove que saludem, sord, a les escales, absort pels auriculars, perdut en un món on les notes musicals atronen i furten al cervell les percepcions -potser- autèntiques (o no).
La fuga -metafòrica, virtual, o real- s'ofereix als éssers pensants com un remei alliberador, un desacompanyament -una mitosi- desdoblament de l'ego propi i del "jo" volgut, l'ideat; negant-lo o tot just pensant-hi, recreant-se en el "un mateix" quan més se'l voldria lluny i dispers, inert.
La desconnexió, diuen que sana, molt de moda, actua com a píndola miraculosa, sempre que es pugui desconnectar també d'ella i no enganxi encara més. Zombis somrients o grisos, tristos, o inexpressius, letàrgia o excitació incontinguda, i buida. Zombis amb cares de maquillatge vell i repetitiu, clons dels clons. Iguals. Buscant.
Rendicions -poc apreciades per ser pròpies de covards, o de supervivients- diàries rere la camisa, rere l'abric que fa tres temporades que no es canvia, rere els pantalons que aguanten el fred, sota el barret que no se sap ben bé que cobreix ni per què es posa, però que es posa, i cobreix; o rendicions damunt les sabates que no saben cap on caminen. Ni si caminen.
Només cal un mirall, espill difós i deforme que torni la mirada, la mentida quotidiana de les intuïcions secretes, ocultes rere l'aparença i la veritat.
Tu guanyes, li diu la gent a la vida dia rere dia, i la vida hi guanya, sempre, com la banca, fins que perd.
L'assumpció del no res és el pinzell secret dels inconformistes. La supervivència és una disciplina que gairebé tothom conrea, només alguns en fan un art. Els artistes, però, sovint només ho són quan ja no hi són...
Fuig rialler rere el ratolí hamelític i hipnòtic amb somriure monolític de monalisa.
Toca la flauta i els gats sens botes desfilen davant dels rosegadors.
Guineus felines arrosseguen la cua davant del caçador, caçat. El món
a l'inrevés irromp per la finestra indiscreta com un somni inconnex de llops bonsi bruixes rauxes.
L'home del sac no és pas dolent. Ni voler ser l'home del sac tampoc ho és pas, de dolent. Avui dia tothom vol tenir-ne un, de sac. Ple de blat, d'or, de fama, d'amor o de sexe, d'èxit o d'èxits, d'emoció o d'emocions, de vida o de vides; ple de plens o buit de buits...
El sac o la vida! L'home o la mort... L'home, indiscutiblement l'home (i el sac) que la mort és només pels morts, que en tenen molta, perquè la mort de la que parlen (o pateixen) els vius, és una altra mort. Fictícia. Metafòrica, tant, que diuen que forma part de la mateixa vida... Paradoxa pura.
Però tornem a la vida. I al sac. I a l'home. El de carn i ossos i cervell i cor i budells.
Tornem a l'home.
Avui m'he alçat directe al lavabo. La micció alleuja la càrrega continguda...
<< M'assemblava a algun dels nombrosíssims pobles sense Estat que mai sortien en els imaginaris i poc reals mapes polítics, escolars, o de viatges. El temps em conduïa sense saber quin país, amagat al meu país, em trobaria.
Tanmateix allí s'estava,
apartat del món com jo. Però ser-hi, la existència continuada era el triomf,
existir contínuament entre la desaparició; existir metre els invencibles eren
vençuts, mentre arribaven uns nous invencibles i mentre naltres, els eterns derrotats, ho patíem.
I encara que els gots haguessin abandonat la forma, vull dir que
retornaren a la terra, el prèstec de carns, venes i ossos; les seves idees, més
poderoses que la seva força, vivint sense pa ni aire, alimentant-se de
nosaltres, continuaven esclavitzant-nos.
"La Lola se va a los Puertos. La Isla se
queda sola". Y ésta Lola, ¿quién será, que así se ausenta, dejando la
Isla de San Fernando tan sola cuando se va...?
La Lola... Esa que se va a los Puertos y la Isla se queda sola.
Lola estimava un gat, Isard, se'n deia. D'ànima isarda, és clar, Isard també estimava Lola (sí, l'estimava) d'isarda manera.
Qual gat que era, ronroneaba en busca de carícies, estarrufava el llom i fregava la cua entre les cames generoses de Lola. De cop, capgirat per la seva ànima de gat montés, salvatge, Isard se n'anava, es perdia. I Lola, sola, feia amb la seva solitut una rima consonant.
Abans d'Isard, Lola, acostumada a fugir dels gossos faldillers, també tirava al mont com les cabres. Un dia però, al peu de la carena, la muntanya va caure, la cabra es va adormir i Lola es deixà vèncer per un "meu" miolat amb més de cinc vides i mitja gastades en teula antiga.
Lola i el gat eren com dos amants estranys, de fet, Isard no era el gat "de" Lola, qui entengui d'animals sabrà que realment els gats silvestres (tot i es difressin de casolans) no són de ningú, i a vegades ni d'ells mateixos. Passegen pels terrats, i només és atzar, oportunitat i avinença (avinentesa còsmica o afectiva) que romanguin anys, molts, fidels a les mateixes teules i el mateix regazo; i rara volta es repeteix dues vegades...
Que no em busquin que no hi sóc. Axí parla l'any que se'n va. Ja no hi és pràcticament. El 24 nit, el 25 dinar, el 26 (al Principat), el 28 pels bromistes... durant aquests dies encara queda any, encara ronda el 2010 fent les seves últimes presentacions públiques engalanat de simbombes, espumillons, llufes, i garlandes, amb olor de canelons i carn d'olla (a can Tió, que aquí no, aquí s'estila el xai i el marisc).
Però el 29, el 30, passen sense pena ni glòria, sense celebracions, l'any moribund ja pràcticament no respira, és temps mort, temps d'espera. El 31, en impás cap el final, l'anciendeu es tanca al corredor dels condemnats tot preparant-se per l'últim sopar qual Jesús camí del Gòlgota.
Aquí li fem les pompes fúnebres en famiília, a ca vostra l'any vell s'acomiada envoltat d'amics. Però allà o aquí, tocant les 12 ningú se'n recorda ja, mor i no hi ha cap dol, al contrari, tothom brinda:
A año muerto, año puesto...
Fronteres temporals artificials, potser. Marques cícliques que ens ajuden o ens desbaraten. Però tot ha de tenir un principi, i un final... No cal inventar fites si ja hi són al calendari, no és pas simple, ni fàcil, però sí senzill...
No, que no em busquin que no hi sóc! Crida l'any aquests dies, retirat a morir solitari com els vells elefants, com els eremites a dalt un turó.
Sí, alguns ja ho deien, uns pocs ho sospitaven, güikiliks està a punt de
confirmar-ho, d'altres potser no ho creuran (és que dissimulo molt bé),
però és veritat: sóc un espia del CESID. Ni madrilenya catalanòfila ni res, una espia amb totes les lletres!
Infiltrada com el cavall de Troia.
Inmersió plena dins l'enemic. I visto lo visto he fet meva la proposta
d'algun visionari i he recomanat fervorosament a l'estament de l'Estat
estàtic que quedin prohibit els catalans, en general. Així ens estalviem
setentències sentencioses i arribem a la independència inversa per la
via ràpida. Ja que vosaltres no us acabeu de decidir, prenem les regnes
del regne i afiancem el reino uno, grande, y libre de separatistes i d'altres ingrats.
No tinc prou amb AFILIAR-ME AL PP, he decidit passar a l'acció. España
2000 se'm queda curta, em passe a Eppaña. 20.11 versió güindous vista.
I atès el despropòsit de tot plegat tanco el bloc per vaga particular.
Febre redemptora ingràvida i oblidadissa. Adéus balsàmics i amnèssics. Tot resta clar i mut. Entenedor. Comprés. Exclós.
Cal carregar la guitarra a l'esquena i tornar a fer el camí que un vespre grisremuntant la carena em va dur fins ací. Les ones han de d'esborrar les petjades que deixo en el teu port. Me'n vaig a peu, el camí fa pujada i a les vores hi ha flors.
Cal dir adéu a la porta que es tanca i no hem volgut tancar. Cal omplir el pit i cantar una tonada si el fred de fora et fa tremolar. Cal no escoltar aquest gos que ara borda lligat en un pal sec i oblidar tot d'una la teva imatge i aquest petit indret...
La gent reposa colgada al llit. El llop no gosa moure brogit. D’un vell estable mal ajustat la llum eixia. Fuig el diable. La nit és dia. Jesús és nat.
El bou recula poquet a poc. “Decanta’t, mula, per fer-li lloc”. Oh meravella! Penja una estrella de l’embigat. Les profecies són aquests dies. Jesús és nat.
La neu afina xòrrecs avall. Canten el gall i la gallina. Els àngels broden el cel d’estrelles. Els pastors roden amb vestits nous perdent els bous i les esquelles.
1716 "Que
se consiga el efecto sin que se note el cuidado" *
"...pero como a cada
Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma
particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de
algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la
Nación com el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las
cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto
instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera
que se consiga el efecto sin que se note el cuidado..."
*De la "Instrucción
secreta" que el fiscal del Consejo de Castilla, don José
Rodrigo Villalpando, trasmeté als corregidors del Principat de
Catalunya el 29 de gener de 1716.
Prendrem la copa de terra i beurem àvidament tota la terra i el
mar d'un lent got inacabable. Beurem el cel i la selva. Pujarem
llargues escales, els extingits patrimonis, la queixa de les
guitarres...
Soy Mujer y un dulce calor me abriga cuando el mundo me golpea. Es el calor de las otras mujeres, de aquellas que no conocí, pero que forjaron un suelo común. Alejandra Pizarnik.
A cal Joan Olivares, a Otos (a la Vall d'Albaida) el poble dels rellotges de sol... Pels qui gusten del turisme rural i les activitats culturals i lúdiques.
Lentament em trec els guants de la metàfora, perquè vull escriure a pèl sobre els dies que passen... Lentament em trec l'abric de l'escapisme, per dibuixar bell somriures sobre les paraules...
I somniant t’explico tot el que no et sé dir: que el teu nom sona com un pessic quan el dic, que no puc pensar a fer res de res quan no hi ets i quan hi ets no em reconec. Trobo a faltar un got de llet i torrades de pa amb mantega... http://www.marcparrot.com/marc_parrot_cat.html
