AVíS A NAVEGANTS I COMENTARISTES: ÉS POSSIBLE QUE TINGUEU DIFICULTATS PER A DEIXAR COMENTARIS SI UTILITZEU INTERNET EXPLORER. SI ÉS AIXÍ, AGRAIRIA MOLT QUE M'HO COMUNIQUEU A labelendemadrid@gmail.com, SI US PLAU, I ME'LS ENVIEU SI VOLEU QUE ELS PUBLIQUI. ALTRES NAVEGADORS COM GOOGLE CHROME, MOZILLA FIREFOX, SAFARI, O LINUX-UBUNTÚ, NO DONEN PROBLEMES.
Que con el alma no puedo... Em disculparan si li dedico al Sr. Camps aquests sentits i emocionats acords. No puedo por menos que hacerme eco (bilingüe) del pesar de los valenssians y valenssianes, tots i totes, que ploren hui pel seu estimat President caigut. Gran pèrdua irreparable. Orfes i òrfenes queden (quedem, per la part que em pertoca) en esta nostra Comunitat Valenciana. Els desfiles de moda ja no seran el mateix. Qui portarà la pluja a escola vestida de gurtel? Quién elevará una oda al santo "ladrillo" pan nuestro de cada día? No sufrais queridos valensians. En Fabra vindrà a fer-ne més. No, no, Pompeu no, a aquest no el coneixen ni en pintura...
En una mirada neta... La Comunitat Valenciana és lo més gran que n'hi ha al món. Això he aprés a casa i això he transmitit (sí, sí, transmitit, transmitit) als meus fills...
Enmig del pit hi tenc una finestra blava, oberta sobre el port d'una illa blanca i et mostrarà la mar tempesta i calma. Dins el meu pit hi tenc la meva cambra, obri la porta al fons: sentiràs l'aire, entraràs al jardí; petita estança.
Hi ha un tros amable i lleu al camí vell que porta de l'Alacantí -la millor terreta del món- fins al Baix Segura; camí suau tot flanquejat d'aigua.
D'un costat la mar, solitària i non-edificata, per increïble que açò parega al País Valencià; i d'altre, les salines amb caminets i dreceres estretes de terra roja solcant les aigües plenes de sodi, i d'animals. Aus xicotetes i blanques que no es distingisquen gaire. De tant en tant, un flamenc rosa...
Quan hi passe conduisc tranquil·la, espaiet per no espantar-los, tot ensumant, poquet a poquet, l'aigua que m'envolta.
La mediterrània...
En arribar a San Pedro, em desvie cap al port, també n'hi ha de salines. I un parc natural que hi sobreviu. Amb la mirada cap al nord del sud, hi trobe, de tant en tant, un altre flamenc rosa (au fènix d'allà on renaixen les cendres...) i d'altres aus menors.
El port: on pots vore el mar gran abans d'entrar a la costa del Mar Menor tot anant des de la platja de La Mota (on hi ha el molí vell i el braç de mar que separa els fangs i les salines, de les aigües xiques i la mar "enllacunada") fins a La Puntica. Després bordege la costa des de Lo Pagán a Santiago, on el mar en calma me'n dona més.
Duc un camí pausat tot albirant els pocs racons no assassinats pel formigó, per embriagar-me de les platges salvatges que encara resten perdudes entre el mar immens i la curiositat encerclada d'un mar interior on els capvespres de tardor encara són d'encís.
Llocs i paisatges estimats, propers, antics en la memòria, un regal per quan la vida ja està a tocar. Un nou principi al sud oblidat del País Valencià: Elx, Oriola, Guardamar i les salines... I des de la mar salada i gran, fins al Mar Menor. Reconquerint amb flors i bombons la terra
perduda relíquia adormida d'en Jaume I, on encara queden restes dels seus parlars.
Sé que en caure el sol darrera el ponent, tot el passeig cap al molí és
vesteix d'una llum i colors preciosos, com de postal o revista de
viatges. I com ho sé, pedalejo corrents a quarts de vuit. Arribo al
molí. Davant meu la punta de la Manga separada per les salines. A uns
quants metres, a mà esquerra, el camí que trenca cap el mar obert (el
Mediterrani des de la Playa de Punta de Algas); a la dreta, però, el Mar Menor, encerclat i vestit de
capvespre. El sol es pon, el cel ara és taronja, mig marró.
Per damunt
la linía de l'horitzó, el sol només s'intueix i el seu color rovellat
ens porta fins a un llarg tirabuixó de núvols castanys i horitzontals.
Damunt, el cel, que a poc a poc deixa de ser blau...
Avui ha fet vent. Abans de l'inici del capvespre, suada de la sal de
l'aire, deixo la bici damunt la sorra i m'evadeixo vint minuts submergida
entre les escasses ones d'un mar petit. Envoltada amb la tovallola, des
de la platgeta on els pescadors ancoren barquetes xiques a la vora del
molí, jo espero que el sol s'acomiadi.
I el sol s'acomiada. Torno pel camí a peu, la bici al meu costat. Trio un banc on seure i contemplo com es fa de nit. L'aire sembla més negre, llumetes
de colors a la Ribera. La foscor es va introduïnt. Els fanalets,
curts, com pals clavats que
m'arriben per la cintura, il·luminen tot el camí que s'allarga flanquejat pel mar d'un cantó i per les salines de l'altre.
Miro l'únic rellotge que porto quan no porto rellotge, són gairebé les
nou. El rellotge no sona. El tirabuçó castany s'ha difuminat. Guardo
el rellotge, avui ja no sonarà.
Els anhels suren acristallats, la tinta emmirallada raja del paper humit i salat.
Suro incontinent que destapa somnis d'arena blanca.
La mar s'allunya i s'apropa en ones rocoses,
escuma i bombolles d'alè.
Paraules ocultes. Silenci abissal.
Pel marge del riu baixen les pedres rodones que el corrent arrossega, i amuntegades es disposen i col·loquen fregant la fondària breu de la riba freda que em mulla els peus...
Mort d'aigua que aboca a la mar, part prematur líquid i blau, naixença marina que corre pel llit del seu cabal.
Brollen paraules llaçades dins la botella transparent, vidriosa i clara, per a més enveja dels peixos de memòria fràgil, lectors perennes de secrets, i habitants ingràvids de valls ubèrrimes; relliscant sucosos i insomnes damunt la nit d'estiu, fugissers.
Pel marge del riu baixen escumes "arrebolicaes" que el corrent arrossega, i estrepitoses es desfan i entremesclen fregant la riba llarga de la terra molla que m'ensorra els dits...
Humides, amorfes llacunes minúscules i clares, verdes com la terra vermella i el reg; s'esmicolen rugoses d'aigua taronja, transparents, sus* la pell del taronger
Poseu-li a l'assut soroll, canalla cridant juganera i feliç. Poseu-li estiu i olor a fi de curs...
Assut [s. XIII; de l'àr. as-sudd 'obstacle, obstrucció, presa']
m HIDR Resclosa de poca alçària que hom fa en rius i en rierols per aturar les aigües i fer-ne pujar el nivell.
Com l'assut d'Antella... això fan els xiquets en acabar el curs acadèmic. Aturen les seves aigües i s'oxigénen d'estiu redemptor per deixar-les anar de nou, torrencials i fresques, rere la resclosa vacacional. Plens d'aquella llibertat que donen encara els pocs anys.
Li diuen anar de "barraques" i no és altra cosa que compartir tots plegats, professors (alguns) i alumnes (els més grans), un dinar als "xiringuitos" que flanquegen l'assut. Tot just després de recollir les notes, els cossos exuberants encara dels últims dies de primavera, formen aldarulls i es remullen insultants en les aigües del Xúquer que baixen amb força rere les preses de ferro rovellat.
Lliure de complexos i manies, alguns agosarats es llencen al torrent que amb força els fa baixar pel cabal del riu empresonat pels murs de contenció. Una corda de trapezista amb un sol pal es gronxa damunt els seus caps, un pal penjant d'un ferro perpendicular al sentit del riu; alguns l'agarren al vol -mentre baixen veloços- per fer-hi piruetes. Un cartell ho prohibeix... res més incitant als 17 anys. La gran massa adolescent es banya a dalt, esverada, on l'aigua, però, roman tranquil·la i aturada, trencant el seu recés només pels capbussons cridaners, voluntaris o sobtats, de la canalla.
Abans, però, inflen (inflem) l'estòmac de paella, sangria, fotos del viatge de fi curs i somriures que passat el temps recordaran, quan els dies d'Institut ja no hi siguin.
Es desdibuixen lleument les línies entrebancades que separen els dos cantons de l'aula; deixem de ser professors: entre nosaltres, i per a ells, que en aquests moments ens perceben veïns, desproveïts del rictus acadèmic, potser fins i tot amics. I envestits quedem (si tenim sort) d'aquell amor-odi al germà gran del que sempre es renega quan ens reny, però que passat el temps hom li rendeix tribut pels mèrits. I si la sort i la seva estima escolar no ens acompanya, caurem doncs al sac dels docents oblidats o, malauradament, dels recordats odiosament i eterna.
Més enllà del títol de la cançó d'en Feliu Ventura, anar a Alacant -per interior- pot ser tota una odissea o més aviat un via crucis... Especialment si ho vols fer sense prou benzina.
Fa unes setmanes que baixo dimarts i dijous a Sant Vicent del Raspeig (l'Alacantí) des de la Ribera Alta. El curs que faig a la Universitat d'Alacant paga la pena, i ja no em vindrà d'uns quants kms amunt i avall... A més, el paisatge i la conducció aprofiten per molt i molt...
Les revoltes del Barranc de la Batalla, bordejant Alcoi per la circumvalació, ja les tinc gravades a la memòriarram de la meva guia d'abord i en travessar-lo em venen al cap antigues llegendes de dracs i miracles.
Abans
del barranc (o després, segons si hi vaig o si me'n torno) el túnel de
l'Olleria, i més enllà: el Port d'Albaida on les obres, els cons, els
carrils invertits, i la il·luminació nocturna (poc encertada, la
veritat) fan del viatge (especialment el de tornada) força complicat.
De fet, la tornada de nit -durant bona part del camí- és tota una gimcana que ni el parísdakar més accidentat...
Tanco les parpelles i la torno a veure, la lluna, un xic mossegada a dalt a l'esquerra, però tan lluent que fa mal als ulls, cegant l'ànima inquieta que sota el seu encís es calma...
Rodona imperfecta, tota gronxant-se dins la mar que porta un sau vaivé de color negre i brillant... Les ones colpegen les barquetes amb un "tintineo" -harmoniós i metàlic- de màstils ferms.
Una balustrada blanca i nova, separa l'aigua del passeig sota la pineda, i els bancs, grans, de fusta fosca, et deixen descansar mentre contemples fulles de palma esgarrapant la nit.
Més enllà, on comença la platja, fileres de palmeres trenquen el cel, de color d'atzabeja intens, blau fosc i blanquinós en barrejar-se amb la lluna...
Al fons, un tros d'horitzó, tallat per un fil de terra salinosa; i més acà...
A cal Joan Olivares, a Otos (a la Vall d'Albaida) el poble dels rellotges de sol... Pels qui gusten del turisme rural i les activitats culturals i lúdiques.
Lentament em trec els guants de la metàfora, perquè vull escriure a pèl sobre els dies que passen... Lentament em trec l'abric de l'escapisme, per dibuixar bell somriures sobre les paraules...
I somniant t’explico tot el que no et sé dir:
que el teu nom sona com un pessic quan el dic,
que no puc pensar a fer res de res quan no hi ets
i quan hi ets no em reconec.
Trobo a faltar un got de llet i torrades de pa amb mantega...
http://www.marcparrot.com/marc_parrot_cat.html
Soy Mujer y un dulce calor me abriga cuando el mundo me golpea. Es el calor de las otras mujeres, de aquellas que no conocí, pero que forjaron un suelo común. Alejandra Pizarnik.
