|
AVíS A NAVEGANTS I COMENTARISTES: ÉS POSSIBLE QUE TINGUEU DIFICULTATS PER A DEIXAR COMENTARIS SI UTILITZEU INTERNET EXPLORER. SI ÉS AIXÍ, AGRAIRIA MOLT QUE M'HO COMUNIQUEU A labelendemadrid@gmail.com, SI US PLAU, I ME'LS ENVIEU SI VOLEU QUE ELS PUBLIQUI. ALTRES NAVEGADORS COM GOOGLE CHROME, MOZILLA FIREFOX, SAFARI, O LINUX-UBUNTÚ, NO DONEN PROBLEMES.
Viendo pasar el tiempo...  Relat intercalat de 36 nombres connexus...
Memòria nombrosa per majoria (d'edat) en 2na volta més revàlida 2 de Desembre. 10.20 a.m. 1974-1992-2010. Avui... Fa 18 anys que tinc 18 anys... 18 anys i encara tinc força, i no tinc l'ànima morta i em sento bullir la sang... Vull i vull i vull cantar avui que encara tinc veu...  La "Borsa" o la vida, això és un "atracu" !!!! (constant) Als prestatges de l'habitació de convidats mostra les fotos de les seues alumnes de l'any passat. Como te quieren li diu un amic, sí, y yo a ellas, contesta la Susana, que s'entendreix com la molla del pa acabat d'eixir del forn. Mira, aquests són els meus xiquets de l'any passat, li dic jo amb la mateixa enyorança que ella. A vegades xatege amb ells, li dic, saps, me troben a faltar i volen que hi torne, però l'administració té altres plans més "retallats" els conteste als xiquets, que, és clar, no ho entenen (ni jo tampoc) La Susana, bilingüe en anglès, parla rus i ha fet de traductora oficial pels "CCFFSE". Amb dues Filologies, acabant la tesi doctoral sobre Dostoievski, anys i panys exercint la docència. Ha viscut a l'estranger molts anys. Ocupació actual: borsista i aturada. I tu? Em diu ella. Amb tants de cursos, carreres, títols, experiència i experiències, tesines, contactes i coneguts de renom, i amb aquesta capacitat per aprendre i parlar llengües, que sentint-te parlar ningú diria que ets de Madrid si no més aviat de Rupit o, si cal, de la mateixa Vall de Càrcer amb harmonització vocàlica inclosa... No puc entendre com encara estàs (estem, puntualitze jo) així, de professió: aturada i borsista. I no serà perquè no busques! Que done fe que sí! Xiqueta, que portes un ritme anant d'aquí allà i picant portes i telefonant.... Sí, nena, conteste jo; l'any passat cobrava poc, però la professió dignificava, i la vocació omplia, ara, però, res, pique portes, em deixe els dits al mòbil, emails, el boca-orella, però de moment rien de rien: borsista perenne. Una borsa que fluctua, opaca, o si més no: poc "lúcida" (ni lúcida ni lucida), on les entrades i eixides et deixen fora del parquet i fora de joc, on les perdues nascudes dels retalls dels tratxets benpagats amb els diners de tots, minven l'educació dels tratxejats, els hi pugen els guanys propis (els seus) i ens deixen sense Educació ni guanys als que no tenim per vestits propis. Jugar en borsa no és el meu punt fort, però que hi juguen (amb mi) s'està convertint ja en tot un art de la resistència i la paciència. Som actius-inactius bOrsatils (que no bUrsàtils) de l'administració. Ens compren i ens venen: ara ens agafen (si ens agafen, que sembla que no) (de la borsa) ara ens hi tornen a deixar... Accions especulatives com les margarides desfullades (m'agafaran, no m'agafaran) no sabem si ens compraran o no a preu d'acció de saldo; i si amb sort ho fan, no podem preveure on ens col·locaran i re-col·locaran. Un amic em va dir en certa ocasió: això és indigne, us tracten com al ramat, sense poder fer res i sempre a disposició, esperant... Ja, però és el que n'hi ha xiqueta, diu la Susana, són lentejas....  Diuen que el temps és or... Jo diria més bé, que de ser alguna cosa, parcialment comparable i metafòricament assimilable (on la comparació és també imperfecta, però menys; i la metàfora va més enllà del sentit merament pecuniari) és aire, que encara és més valuós i imprescindible per viure. L'aire, difícil de capturar a simple vista, o si més no, difícil de manegar per la tangibilitat tàctil vulgar del comú dels mortals. L'aire, que, paradoxalment però, l'agafem o apressem constantment de manera inconscient i automàtica: ni ens n'adonem. Mecànicament el transformen i utilitzem per nodrir cèl·lules i sang, el cervell se n'alimenta i el cor bombeja, en definitiva: vivim. Però fora de respiracions i altres mecàniques corporals, i deixant de banda els experiments de laboratori i alguns usos concrets del seu tractament industrial, no el podem "retenir" amb els dits modelant-lo i emmotllant-lo al nostre gust. Similar passa amb el temps, el qual "gastem" o utilitzem constantment, mecànicament i rutinària, però d'igual manera ni el podem agafar amb les mans, i ni parlar-ne de "retenir-lo". El temps, (de moment) impossible de "tocar" i manipular col·locant una mica més aquí o allà segons ens convingui, ens permet, però, el parany ingenu de creure que almenys el mesurem més enllà de teories i relativitats. L'aire. Sí, el podem transformar en líquid i encapsular-lo, el podem comprimir i disparar-lo, podem fer el buit d'un determinat espai aspirant-lo, i fins i tot el podem contaminar, enrarir i tallar per la tensió, travessar-lo amb ones, amb llum, amb rajos; però de manera natural i espontània els humans ens hem de conformar amb sentir l'aire passant pel nas, omplint els nostres teixits amb ell. D'igual manera ens hem de conformar amb veure el temps transcòrrer, percebre-lo amb relativa ràpidesa o lentitud, llargària o brevetat; mesurar-lo il·lusoriament en tot cas, i aprofitar-lo: rés tan complicat com això. Tant de bó el temps fos or, només or.  Pantalla gegant, segona fila (a prop però no massa) El cel clar, obert damunt meu; estelat, alguna fugaç, demane un desig. Regaliz, aigua clara, freda, una empanadilla de las de la abuela... El coixí de casa, cadires noves de plàstic lluent i verd. Séc a la cantonada, a tocar passadís, al bell mig m'agrada més. Cadira buida al costat per posar-hi el bolso, l'aigua, i la "rebequita por si refresca" com deia l'àvia. Els xiquets d'ara, com els d'abans, riuen, asseguts i inquiets, al davant. El meu però, no ha volgut venir avui, ahir sí. El so envolta. La foscor de la nit es trenca envaïda pel cel·luloide. Sessió doble. Sis euros. Comèdia suau, còmica, inòcua; tant me fa, només s'hi val la nit evadida i la vida dels altres (però sense els altres) al voltant de la meva durant unes hores. La màgia de la transposició. La màgia del cine. Fills i pares que aprenen a jugar junts, parelles que li retroben el gust perdut al seu amor, humor de llauna de jollibud, paroxisme del vell American lifestyle vindicant-se envers la Playstation lifestyle. Fem un descans, els lavabos a rebentar. El bar de gom a gom. Llums fora, torna Hollywood. Romàntic. Amors a l'inrevés. Anhels vells, gastats i nous. Inquietuts de dona. Passions humanes caricaturitzades, re-editades i reeixides amb un toc de fantasia madeindisney. La vida no és pas així, ja ho sé, potser és pitjor, potser millor, o només diferent, o tal volta indiferent, que encara és més fotut. O potser la realitat supera la ficció, o a l'inrevés. Però per unes hores tot és possible. És com ser-hi a dintre, traspassant la tela blanca, blanca i decorada de vida i moviment aliens...  Les vacances poden ser esgotadores... Tia, posa'm els dibuixos animats... Bonic, si encara és molt (però que molt!) prompte! Dorm un poquet més. Ja tia, però és que mo n'amem a la plaja després... Sí, clar, però primer l'esmorçaret, no? Bé, tia, i després de la plaja mo n'anem a la piscina de m'agüelo? Sí, però després de dinar, després de la siesta... I després mo n'anirem a jugar al parc? I a les atraccions? Jugem una partida al parxis? Me contes un conte? Fem una volta en bici? Tia! Nebot! ¿Te conte jo un conte? Conta'm carinyet. Açò era un xiquet com jo, que volia anar a les atraccions a muntar en les motos... I el xic tenia a sa tia així com tu, que estava molt morena d'anar a la plata, i tenia els cabells així també molt rissats i com rossos i portava un vestidet molt bonic, blanc, i era molt boniqueta i molt bona. Molt boniqueta i molt bona, dius? Sí. I...saps que?... Tenia un cotxe com el teu, on col·locava la cadireta del nebot i se li emportava a les atraccions on es trobava amb els seus cosinets, i li muntava en les motos i després jugaba al joc dels anecs de plàstic i li donaven una joguina si en treia molts de l'aigua. I sa tia li convidava a rosetes i a... I jugaven a batalletes dins de l'aigua, i feien curses amb les bicis, i ... Bonic meu, i com acaba el conte? ¡No acaba, tia! ¡Perquè al sendemà hi tornen! I al sendemà del sendemà, i a l'altre... Altra volta? I sa tia no acaba morta? No, tia! Que ella está molt forta, que neda i va molt en bici i... T'he dit que era molt bonica i molt bona? Sí, m'ho has dit. Tia, t'ha agradat el conte? Sí molt, és molt bonic... Doncs, au, tia, ja ho saps... Mo n'anem amb la bici? Me'n portes esta nit a les atraccions? Xé, xiquet, una altra vegà? Però segur que ja t'he dit que sa tia era molt bonica i molt bona...? Sí, salamero, m'ho has dit... Deia la meva àvia que "a quien dios no da hijos, el diablo da sobrinos..." En "vull llegir la resta" hi trobareu la versió oriental (no, no és mandarí) i la versió original (sense subtítols)  Ai, xiqueta, el temps passa volant, qui m'ho havia de dir, sembla mentida, com ens ha canviat la vida, si és que és un sospir i ni ens n'adonem. Si aquell dia algú t'haguès explicat on estaries deu anys després, hauries rigut descreguda, que et conec! Doncs mira, potser tens raó... avui, però, probablement ja no riuria tant si algú em profetitzés el meu futur a deu anys vista. Si d'una cosa serveixen els anys, nena, és per saber, almenys, que mai podem dir "de este agua no beberé, ni esta cura no es mi padre..." Diria que fou ahir que tallaves el pastís nupcial i ja han passat deu anys amb tots els seus dies, i totes les seves alegries i penes. Sí querida, situacions que canvien, gent que va i ve, marxant com si mai haguessin sigut, i d'altres que romanen per sempre encara que no els veiem. Sembla mentida com les coses són i deixen de ser... I tant! Inclòs el nuvi, que jo crec que l'únic que va fer bé fou tallar el pastís del casament fa deu anys i desaparèixer en fa sis. Y tu que lo digas! Per sort abandonà l'escena abans que la representació deixès de ser comèdia. Quin descans recuperar la solteria, nena... La de coses que han passat, i la de guions i personatges que han ido y venidoLa teva àvia allà, ay mi nieta que ya tié una carrera... pobre, des d'aleshores, com en un serial televisiu on es renova el repart i l'elenc protagònic cada temporada. Xé, xiqueta ma que parles bé! Elenc protagònic... sempre has parlat de categoria, que fina ella, i pensar que aquell dos de juliol estrenant mil·leni, ni tan sols havies acabat la carrera, encara no tenies ni feina estable... que allò de la política no et feia profit! Sort que ho vas deixar i et vares centrar, te'n recordes el dia de la graduació? quina emoció gastava... Sí, la política, mai se'n sap que hauria passat si... chi lo sa. Que te'n penedeixes, xiqueta? No, que va, acabar la carrera fou el millor que vaig poder fer, mira tu, la política pot ser molt avorrida si t'enquistes o massa trepidant, o arriscada, si no te'n vols deixar portar per... (coi! igual que el matrimoni!) Que no, que no me'n penedeixo, deu anys després sóc aquí, fent una feina que realment m'agrada, en un lloc privilegat i amb gent que paga la pena. Ei, que tu trabajo ta costao! Sí, i temps... Xe, las vueltas que da la vida... y tú, las vueltas que has dao tú! Que tienes más peligro que Willy Fog con un abono transporte! Collò! València? Sí. Qui m'ho havia de dir, i de mestra... Però estàs a gust? I tant! La gent és... cóm t'ho podria dir, afable? més: simpàtica, amable, sense malícia, de poble sà, amb eixe punt extrovertit i mediterrani, molt del sud, com jo, oberta, vaja, com una família... fa pena que s'acabi. I el curs que ve? Doncs on m'enviïn, nena, no sé, potser aquí o allà o acullà, espero que almenys sigui com aquest o millor, el llistó està molt alt. Ha valgut la pena, no eren molts diners, però l'experiència no té preu...Sí, bonica, y para todo lo demás mastercard... Ai, nena, feia temps que ni me'n recordava arribat el dia. Els dos de juliol ja eren com qualsevol altre. Però avui, ves per on, hi he pensat. En ell? No dona, no, Dios me libre! En el pas del temps, en com hem canviat, en tot plegat.... hi he pensat amb un somriure, allà asseguts a la sala de professors, sense alumnes, i gairebé sense professors. Els quatre o cinc de sempre fent l'esmorçaret, llet merengada, aigua-llimó, i fartons... vaja, rematant el curs acabat, ha estat com un banquet de boda, com casar-me de nou però amb mi mateixa i amb l'inici d'un nou camí. Xe, que m'ha sabut a glòria, més que el pastís nupcial de fa deu anys, mira que et dic. Ja serà menys! Que sí xiqueta, que sí, que si un se sent valorat i recolçat, si t'agrada el que fas i la gent que t'envolta... ja dic, això no té preu, facis el que facis, de professor o d'escombriaire, tant és. Els trobaré a faltar... Va xiqueta, que ja et rodola una goteta per l'ull, mira que n'ets de llàgrima fàcil tu...
 El temps imparable, dilueix i calma, i tanmateix envesteix com un d'aquells trens, amb la velocitat despietada d'un viatge sense retorn on l'infinit és l'únic destí, per més inassolible. Març arreplega records, pensaments, emocions... Algunes Catàrquiques i renovadores, d'altres commemoratives, o tanmateix aclaparadores i fulminants. Emocions, records i pensaments, alguns dels quals els voldríem esborrar, i d'altres perpetuar en la memòria per sempre més. Principis i finals condensats en un fragment de calendari creat per la convenció de la mesura del temps humà. I cíclicament hi tornem a passar una vegada i altra, any rere any, damunt els mateixos mesos, el mateixos dies, dies que realment ja no hi són, que van desaparèixer del cronos línial i que recuperem gràcies a la màgia de la percepció cíclica i anyal del pas del temps representat en els fulls artificials d'un almanac...  Fa 20 anys, sota el cel -clar o nuvolat- de la meva ciutat, el meu esperit "contador" contaba estrelles una a una, o de set en set, i contaba somnis. I els contaba en la meva llengua, aquella que polisèmicament confon i barreja "contes" amb "comptes" (cuentos y cuentas, contantes y sonantes), aquella on el significat de "comptar" i "contar" juguen amb l'ambigüitat dels significants, tot fosos en la mateixa paraula -no pas insignificant- i confosos en un sol mot: CONTAR. En la meva llengua, la de naixença, fa vint anys contaba i comptava estrelles a la nit i contaba i contava somnis en trencar l'alba cada 14 del mes en curs. Set dies abans, arribada la mitjanit, amb l'excusa sosa de llençar la bossa de la brossa... quedàvem totes dues al banc del passeig de sota de casa, a qual més ingènua (d'ingenuïtat adolescent) i començavem a "contar estrellas" cadascuna per una punta del firmament, i a poc a poc ens anàvem aproximant al bell mig del cel, llavors miràvem tot d'una la mateixa estrella i la comptàvem l'última...   Ja fa un any que vaig aterrar en aquesta casa, tot just ara, un 25 de gener a les 18:48. Feia si fa no fa un mes que havia pagat l'apertura del local, però no li trobava un nom adient, i els grafismes pels neons de la porta no acabaven ben bé de fer-me el pes... Fou un tria i remena complicat: proves amb totes les coberteries, les cortines, els mobles, els accessoris, la distribució dels calaixos, els ingredients i els aliments per assortir el rebost... El cas és que tant la decoració com el nom del restaurant no acabaven de definir-se i l'obertura de portes es feia de pregar. A més a més, tenia postres de tota mena i mil i una receptes per cuinar, però totes eren escaients per un segon, o tercer, o desè plat, però no pas pels entrants ni molt menys per un primer. Feia temps que freqüentava les taules i menús de molt bons cuiners i cuineres, i someliers i somelieres, de can Vilaweb que em van permetre descobrir alguns més de la mà d'aquests primers; però cuinar-ne jo un... uff, complicat,complicat. Vergonya, falta de pràctica, pudor... Una cosa eren els manuals de cuina, fer-se una truita o un ou ferrat als fogons casolans, i d'altra ben diferent cuinar per un públic tant inabastable com el d'aquesta casa. I si resultava que no venia ningú?  Faré tard, segur. Deixar aquestes coses per l'últim dia no és bo. Acabes comprant qualsevol cosa, i pagant una burrada per quatre xorrades inútils que l'endemà costaran la meitat... Uf, el pàrquing ple, no arribo, ja no arribo, de ben segur que està de gom a gom i les caixeres cabrejades perquè els toca treballar. Fins la mitja nit! Obert fins la mitja nit... Cabrejades, ja ho dic jo. Però tot i el cabreig, et fan bona cara, et cobren molt amables i et feliciten les festes. Admirable. Efectivament, de gom a gom. Tothom ho deixa per última hora, ses Majestats posant-s'hi la perruca, amb un peu al camell i l'altre a la carrossa tibada per un remolc d'última generació; i la gent encara estresada pels passadissos dels hipercores, carrefures, corteingleses i d'altres temples del consumisme. Però com que no estic per gaires reflexions macrosociopolítques, sucumbo a la perentoria necessitat i a la urgència microeconòmica, i viso i reviso els línials adients i els prestatges oportuns... Tranquils que jo trigo poc, en una horeta m'ho ventilo... quatre cosetes de res que tampoc no tinc tanta famíla que regalar. Ja està, això per a... xe, para el carro Manuela! Però com poden cobrar això per tan poca cosa? Bé, nova estratègia: mirar primer el preu... Ara si! ui! que barato... això per la nena, això pel nen, això per... No sé, massa baratu, a veure... coi! quina merd[...] no m'estranya que sigui tan baratu! Redéu! Córcholis y recórcholis! Ja porto aquí dues hores? I sense dinar, no arribo, no arribo...  Fer anys l'últim dia del més no és gens de l'altre món. Fer-ho l'últim dia de l'any pot ser una pu.. Suposo que fer-ho en Nadal o el Primer de Gener també deu ser una pu(ñeta). I si és el dia de Reis.... Sempre surten els listillos que volen "apañar" els regals amb un dos per un (dos dies amb un sol regal...) Encara que ben mirat, també es pot aprofitar per part dels "cumpleañeros" per ajuntar festes, que en temps de crisi va molt i molt bé. El Rober fa anys el dia 31. Poca gent se'n recorda, tothom va atrafegat amb els preparatius de l'últim dia de l'any i entre campanades i raïms no queda temps perquè ningú li canti el japiberdei tuyú. Per subsanar l'oblit, avui a la nit li farem una festa i aprofitarem tots l'avinentesa per retrobar-nos (cosa que no passava des de l'any passat, es a dir des del 26 de desembre -aquí no fem Sant Esteve- en el preceptiu sopar d'amics de tots els anys) i amb l'excusa de l'aniversari i del nou any, ens farem de nou aquesta nit unes "rises", unes birres, una Queimada i un càntics. Farem un cap d'any (endarrerit) entre amics, i menjarem un altre cop el raïm (i empanada galega) a la salut dels anys del Rober... Qualsevol excusa és bona per muntarla... Que ja posats, no ens vindrà d'una altra farra... (o sí)  Al cap i a la fi, per cap d'any cap cap està capacitat per captar la capritxosa i capgirada posició cabdal de l'ultima (o la primera) nit de l'any...  2 de desembre de 1940... 2 de desembre de 1974... En faré 59, així, com qui fa 35... (o era a l'inrevés...?) 
|
Accés de l'autor
Per l'aut©ria del Bloc i altres delictes menors...
SE BUSCA:
Si me quieres escribir,ya sabes mi paradero:labelendemadrid@gmail.com I si vols rebre els apunts per e-mail, subscriu-t'hi: BLOC ADHERIT A LA 
Bitàcoles d'abord i altres diaris personals en català: 
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Categories
Els meus enllaçosAMORES PERROS...
L'HORA...
L'ORATGE...
PARAULES...
PER ANTICS COMEDIANTS...
SOMNIS DE POETES...
UNA CANçONETA I MO N'ANEM...
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
