AVíS A NAVEGANTS I COMENTARISTES: ÉS POSSIBLE QUE TINGUEU DIFICULTATS PER A DEIXAR COMENTARIS SI UTILITZEU INTERNET EXPLORER. SI ÉS AIXÍ, AGRAIRIA MOLT QUE M'HO COMUNIQUEU A labelendemadrid@gmail.com, SI US PLAU, I ME'LS ENVIEU SI VOLEU QUE ELS PUBLIQUI. ALTRES NAVEGADORS COM GOOGLE CHROME, MOZILLA FIREFOX, SAFARI, O LINUX-UBUNTÚ, NO DONEN PROBLEMES.
Cau una gota imperceptible de suc fermentat de vinya roja per les escorrialles dolces del got de vi finat i trist que raja dins la boca assedegada de la dona lleugerament embriagada de tafaneries mundanes i que tot ho sap de tant estar al carrer no menys transitat de la ciutat no menys poblada de la comarca no menys coneguda de totes les que ell ha visitat en busca de paisatges urbans a descriure en els seus llibres de viatges inspirats pel viure urbanita i diari dels pobladors anodins que consumeixen els dies en devenir perpetu cap a la nit que tot ho anivella i tot ho reposa sota la foscor protectora i somnolenta que fa que tots els gats siguin marrons i tots els problemes romanguin sedats i imperceptibles com la gota de suc fermentat de vinya blanca que cau per les comissures amargades pel raig de vi mort i trist que glopeja dins la boca seca de la dona lleugerament embriagada de tafaneries mundanes i que tot ho sap de tant estar a la plaça no menys concorreguda del poble no menys habitat de la comarca no menys sabuda de totes les que ell ha visitat en busca de paisatges costumistes a descriure en els seus relats inspirats pel viure tranquil i diari dels pobladors perennes que viuen els dies i dormen les llunes i domiten la nit que tot ho anivella i tot ho reposa sota la foscor calmada i quieta que fa que tots els gats siguin bruns i tots els marrons restin latents i imperteceptibles com la gota de suc fermentat de vinya roja que cau per les escorrialles dolces del got de vi finat i buid que raja dins la boca assedegada de la dona lleugerament embriagada de tafaneries mundanes i que tot ho sap
Deia (i diu) ma mare, que deia (i diu) la dita, que "por San Blas, la cigüeña verás". Aquest any no sé si les cigonyes s'atreviran a voltar amb aquests freds que gastem, i que pelen; però Sant Blai ja hi és.
Diuen que la nevada grossa està per venir, suposo vindrà demà, perquè la d'avui, aquí on sóc, no ha estat per tant, ni calia tancar escoles com si vingués el sutnami. Francament, les he vistes de més grosses (les nevades, de neu, neu)
Suposo que en altres contrades la cosa no ha estat tant lleu i han vist la neu (disculpin el "pareado" rudimentari) com déu mana (caiguda del cel mai més ben dit) Ja dic, aquí, quatre floquets de no res.
Allà per ma casa allende el meridià, encara no han vist el blanc element, i no sé si les cigonyes s'hauran passejat candelera amunt, candelaria avall. Suposo que "el dia de la tortilla" (que jo recordi sempre fou avui) lluirà poc atès que ja no es permès fer foc enlloc i les antigues fogueres que ens escalfàvem mentre menjaven truita i passaven el dia als turons propers, ara estan prohibides.
Tenia la seva gràcia aquella festa gastronòmica oficiosa, que no oficial, on els nanos estàvem dispensats d'anar a classe a la tarda, desitjant que arribés l'hora perquè les mares (normalment les mares) ens recollíssin amb la motxilleta preparada per anar gaudir de truites i fogueres, a veure qui la feia més grossa, només s'hi valien branques seques i papers.
Alguns anys l'ajuntament portava alguna animació. Ara s'ha institucionalitzat i en lloc de fogates hi ha atraccions infantils, concursos de truites, i altres "condumios" gratis. Però ja no tornem a casa amb aquella olor a foc impregnada als cabells, ensutjats de cendres de branquillons caiguts recollit amb afany del terra.
Cada any -sense possibilitat de canvi al calendari per qüestió d'agenda municipal- ous batuts i patates, foc, i corredisses "cerro arriba, cerro abajo", un dia enyorable que ha estat a punt de perdre's. Anys enrere, la Candelaria, era festa oficial al meu poble, atès que n'és la Patrona. Actualment ha perdut el rang de festivitat local (dues per municipi), en favor del Patró de Madrid (San Isidre) d'una banda, i del Patró del poble, que li dóna nom.
Tornant a la tortilla, avui però, l'agenda mana, i millor un sarau divendres que dijous. La tortilla se la menjarà demà San Blai, amb o sense cigonya, mancat de la seva fogata preceptiva (segons marca la tradició) i la gola beneïda com manen els canons; mentre la candelera es queda avui "a dos velas" (mai més ben dit). Espero que demà no nevi gaire allà, que la truita amb neu se'm fa rara. I si no, si neva, que nevi bé, d'aquella neu que fa goig veure-la i jugar-hi.
Acosteu-vos, bones gents Vingueu d'on vingueu Vosaltres que us adoneu De l'aigua que va pujant Sabeu ben bé que aviat Us podeu ofegar Si creieu que val la pena La vida, i us voleu salvar Apreneu a nadar aviat O us ofegareu
JASPs (i JASPES) Vells joves eterns, X, mileuristes sobrequalificats, la generació frustrada, Ni-Ni, Sí-Sí, Sí-Ni, Ni-Sí... ni sí ni no ni blanco ni negro ni todo lo contrario... Adjectius sobren per a la meva generació. Ens han dit de tot, menys bonics, o potser això també i ens ho hem cregut en demasía i ara arriba paco con las rebajas. Se n'han dites moltes, se n'han fetes mil i les que encara vindran. Adjectius a dojo per a una nova&vella generació perduda. Nosaltres sí, ells no, que més voldriem haver-nos perdut tant com ells...
Tots els paradigmes han caigut: a plans B segueixen respostes C que no quandren amb les preguntes A. I la generació X es perd entre N dubtes existencials, i infinites alternatives multiplicades per 0.
Les possibilitats d'èxit són potencialment inabastables i materialment 0'0000. El sistema se satura i devora els seus elements en un intent de descongestionar la maraña, de desembolicar la troca, de simplificar-se, enredant-se i enredant-nos-hi encara més.
Aquesta pràctica del caos sense teoria de l'ídem, desgestiona les frustacions socials i congestiona les frustracions personals i de la psique del ciutadà mediocre; i enerva en escreix la d'aquell que per desgràcia n'és un pèl més conscient, i s'hi angoixa.
Abans hom lluitava perquè no hi haguès explotació laboral, i des de l'ateisme patronal més absolut hi militàvem; i ara hom resa, prega, perquè per favor algú ens vulgui explotar, de lluitar-hi ja ni en parlem. Contra quí? The new&old lost generation ha perdut -ens han amagat- la linde i ja diuen a ma casa que "cuando el tonto sigue la linde, se acaba la linde y el tonto sigue..."
Una lost generation que l'han fet conformar-se (ens hem fet conformar-nos) amb una autorealització de saldos i rebaixes, amb els lluentons del telecirco barato i el pa de benzinera de mitjanit.
Tres insignes blocàries fan anys a primers de desembre. En Pau Vinyes i Roig (el Muntanyenc) i una servidora (la de Madrid) el dia 2; i lo Jaume de Balaguer (lo Marvà pels amics) el dia 3. Aprofitant l'avinentesa de la nostra antiga amistat Pradenca i Vilawebiana, volem ajuntar als nostres amics i amigues i fer-ne una de grossa. Tota una festa... MMM....
Hi ha qui ha proposat una orgia en tota regla... mmm... sento desil·lusionar-vos, l'orgia, si de cas, la farem en privat (que si no després tot se sap) i si més no, amb menys gent, of course, no fos cas que ens passi allò de l'acudit i tinguem problemes d'organització....
Hi ha qui ha proposat també una sessió d'espiritisme... mmm... serà que tampoc, que d'allò de Jallogüín ja fa un més i no volem portar-nos un "castañazo" de castanyada endarrerida.
Hi ha qui ha proposat una bacanal, que l'orgia li queda curta, i vol amenitzar la vetllada amb vi i menjars a dojo... mmm... però és que estem en temps de crisi i servidors només poden convidar a la beguda, al vi, i al cava i a unes olivetes i unes patates, ah! i una coca de recapte que portarà lo Marvà!
Per assegurar la resta del jalar, hem preparat un concurs culinari prou oportú per congriar a la gent que vingui amb el condumio de ca seva, que el bebercio, ja he dit, va per compte de la casa.
Hi ha qui vindrà carregat de coses i qui vindrà de gorrón, o com tot un senyor, que pel cas pràctic és el mateix , és a dir, sense portar-n'hi res, però no passa idem, també són benvinguts, que com més serem més riurem!!!
El cas és que ens hem animat amb allò de la inventiva concursal, i per fer més amena la cosa, a més del concurs culinari, hem preparat dos concursos més...
I més: hi haurà alguna que altra sorpresa.... mmm!!!
Ja tots els ulls que no són ulls, sinó mars marins i submarins, descansen. La passió reposa dalt de la teulada. L'abraçada més esperada, el bes més volgut, els caràcters més imantats, -polarització atraient, pura intuició, complicitat final- descansen ja en la imaginació del novè art, aquell que va més enllà del setè cel...
No hi havia un blau tant blau ni un violeta tan violeta. La primavera se'n porta l'últim "abans i després". Damunt la teulada ja no gateja ni ell ni ella.
Tu saps com va això, el temps passa i les coses canvien. Vivim anys i els anys ens viuen a nosaltres. La gent assenyala dies al calendari (avui n'és un) i dibuixen cors, regalen ocells d'or amb branquetes d'olivera al bec i una pedreta brillant, i es diuen coses eternes, que no ho són pas, o sí. Nosaltres també ho férem i ens vam dir (i fer) coses fins aquell moment desconegudes (per a tu no tant, ja m'entens) i per acabar d'arrodonir la faena vam voler travessar plegats portes tancades ( i ben tancades per diez!) Però ja saps com va això, el temps passa, les portes perden les frontisses, inventem panys i planys, i les coses canvien... O no tant.
Tot torna i retorna igual o diferent, amb altra cara, de l'altre cantó, amb altres noms, però torna. Millor o pitjor, similar o divers, però torna. I allò que sembràrem, collim i recollim, colló! Ja sabíem J.A que mai podríem dir de este agua no beberé ni monseñor no es mon pare... Però ningú t'explicà que potser l'aigua no fa sempre gust d'aigua ni que per ser pare no bastava amb menjar ous encara que en el camí et deixares les banyes... Per si de cas no en varem menjar.
Ja ens han passat divuit anys a tu i a mi, i aquells primers escarceos porucs han fet un majoria d'edat que només el record recorda i corda, ben cordats, lligats a qualsevol temps passats, que -ja sabem- sempre fou millor, o no.
És curiós, J.A. com la vida dona lliçons tot just al sortir de classe, quan ja s'ha lliurat un examen pel qual no hi havia bibliografia disponible, els mestres i els alumnes s'examinen junts, i només el temps aprova o suspèn...
Fa un any (i un dia) parava taula amb menú degustació per celebrar el primer aniversari del bloc, i per postres pastissos al passeig de les estrelles. Aquest any hi afegeixo salsa als plats esperant que siguin més saborosos i us facin profit.
Que no em busquin que no hi sóc. Axí parla l'any que se'n va. Ja no hi és pràcticament. El 24 nit, el 25 dinar, el 26 (al Principat), el 28 pels bromistes... durant aquests dies encara queda any, encara ronda el 2010 fent les seves últimes presentacions públiques engalanat de simbombes, espumillons, llufes, i garlandes, amb olor de canelons i carn d'olla (a can Tió, que aquí no, aquí s'estila el xai i el marisc).
Però el 29, el 30, passen sense pena ni glòria, sense celebracions, l'any moribund ja pràcticament no respira, és temps mort, temps d'espera. El 31, en impás cap el final, l'anciendeu es tanca al corredor dels condemnats tot preparant-se per l'últim sopar qual Jesús camí del Gòlgota.
Aquí li fem les pompes fúnebres en famiília, a ca vostra l'any vell s'acomiada envoltat d'amics. Però allà o aquí, tocant les 12 ningú se'n recorda ja, mor i no hi ha cap dol, al contrari, tothom brinda:
A año muerto, año puesto...
Fronteres temporals artificials, potser. Marques cícliques que ens ajuden o ens desbaraten. Però tot ha de tenir un principi, i un final... No cal inventar fites si ja hi són al calendari, no és pas simple, ni fàcil, però sí senzill...
No, que no em busquin que no hi sóc! Crida l'any aquests dies, retirat a morir solitari com els vells elefants, com els eremites a dalt un turó.
La gent reposa colgada al llit. El llop no gosa moure brogit. D’un vell estable mal ajustat la llum eixia. Fuig el diable. La nit és dia. Jesús és nat.
El bou recula poquet a poc. “Decanta’t, mula, per fer-li lloc”. Oh meravella! Penja una estrella de l’embigat. Les profecies són aquests dies. Jesús és nat.
La neu afina xòrrecs avall. Canten el gall i la gallina. Els àngels broden el cel d’estrelles. Els pastors roden amb vestits nous perdent els bous i les esquelles.
Relat intercalat de 36 nombres connexus... Memòria nombrosa per majoria (d'edat) en 2na volta més revàlida
2 de Desembre. 10.20 a.m. 1974-1992-2010.
Avui...
Fa 18 anys que tinc 18 anys... 18 anys i encara tinc força, i no tinc l'ànima morta i em sento bullir la sang... Vull i vull i vull cantar avui que encara tinc veu...
Als prestatges de l'habitació de convidats mostra les fotos de les seues alumnes de l'any passat. Como te quieren li diu un amic, sí, y yo a ellas, contesta la Susana, que s'entendreix com la molla del pa acabat d'eixir del forn.
Mira, aquests són els meus xiquets de l'any passat, li dic jo amb la mateixa enyorança que ella. A vegades xatege amb ells, li dic, saps, me troben a faltar i volen que hi torne, però l'administració té altres plans més "retallats" els conteste als xiquets, que, és clar, no ho entenen (ni jo tampoc)
La Susana, bilingüe en anglès, parla rus i ha fet de traductora oficial
pels "CCFFSE". Amb dues Filologies, acabant la tesi doctoral sobre Dostoievski, anys i panys exercint la docència. Ha viscut a l'estranger molts anys. Ocupació actual: borsista i aturada.
I tu? Em diu ella. Amb tants de cursos, carreres, títols, experiència i experiències, tesines, contactes i coneguts de renom, i amb aquesta capacitat per aprendre i parlar llengües, que sentint-te parlar ningú diria que ets de Madrid si no més aviat de Rupit o, si cal, de la mateixa Vall de Càrcer amb harmonització vocàlica inclosa... No puc entendre com encara estàs (estem, puntualitze jo) així, de professió: aturada i borsista. I no serà perquè no busques! Que done fe que sí! Xiqueta, que portes un ritme anant d'aquí allà i picant portes i telefonant....
Una borsa que fluctua, opaca, o si més no: poc "lúcida" (ni lúcida ni lucida), on les entrades i eixides et deixen fora del parquet i fora de joc, on les perdues nascudes dels retalls dels tratxets benpagats amb els diners de tots, minven l'educació dels tratxejats, els hi pugen els guanys propis (els seus) i ens deixen sense Educació ni guanys als que no tenim per vestits propis.
Jugar en borsa no és el meu punt fort, però que hi juguen (amb mi) s'està convertint ja en tot un art de la resistència i la paciència. Som actius-inactius bOrsatils (que no bUrsàtils) de l'administració. Ens compren i ens venen: ara ens agafen (si ens agafen, que sembla que no) (de la borsa) ara ens hi tornen a deixar...
Accions especulatives com les margarides desfullades (m'agafaran, no m'agafaran) no sabem si ens compraran o no a preu d'acció de saldo; i si amb sort ho fan, no podem preveure on ens col·locaran i re-col·locaran. Un amic em va dir en certa ocasió: això és indigne, us tracten com al ramat, sense poder fer res i sempre a disposició, esperant...
Ja, però és el que n'hi ha xiqueta, diu la Susana, són lentejas....
Diuen que el temps és or... Jo diria més bé, que de ser alguna cosa, parcialment comparable i metafòricament assimilable (on la comparació és també imperfecta, però menys; i la metàfora va més enllà del sentit merament pecuniari) és aire, que encara és més valuós i imprescindible per viure.
L'aire, difícil de capturar a simple vista, o si més no, difícil de manegar per la tangibilitat tàctil vulgar del comú dels mortals. L'aire, que, paradoxalment però, l'agafem o apressem constantment de manera inconscient i automàtica: ni ens n'adonem. Mecànicament el transformen i utilitzem per nodrir cèl·lules i sang, el cervell se n'alimenta i el cor bombeja, en definitiva: vivim.
Però fora de respiracions i altres mecàniques corporals, i deixant de banda els experiments de laboratori i alguns usos concrets del seu tractament industrial, no el podem "retenir" amb els dits modelant-lo i emmotllant-lo al nostre gust. Similar passa amb el temps, el qual "gastem" o utilitzem constantment, mecànicament i rutinària, però d'igual manera ni el podem agafar amb les mans, i ni parlar-ne de "retenir-lo". El temps, (de moment) impossible de "tocar" i manipular col·locant una mica més aquí o allà segons ens convingui, ens permet, però, el parany ingenu de creure que almenys el mesurem més enllà de teories i relativitats.
L'aire. Sí, el podem transformar en líquid i encapsular-lo, el podem comprimir i disparar-lo, podem fer el buit d'un determinat espai aspirant-lo, i fins i tot el podem contaminar, enrarir i tallar per la tensió, travessar-lo amb ones, amb llum, amb rajos; però de manera natural i espontània els humans ens hem de conformar amb sentir l'aire passant pel nas, omplint els nostres teixits amb ell. D'igual manera ens hem de conformar amb veure el temps transcòrrer, percebre-lo amb relativa ràpidesa o lentitud, llargària o brevetat; mesurar-lo il·lusoriament en tot cas, i aprofitar-lo: rés tan complicat com això.
Pantalla gegant, segona fila (a prop però no massa) El cel clar, obert damunt meu; estelat, alguna fugaç, demane un desig. Regaliz, aigua clara, freda, una empanadilla de las de la abuela... El coixí de casa, cadires noves de plàstic lluent i verd. Séc a la cantonada, a tocar passadís, al bell mig m'agrada més. Cadira buida al costat per posar-hi el bolso, l'aigua, i la "rebequita por si refresca" com deia l'àvia. Els xiquets d'ara, com els d'abans, riuen, asseguts i inquiets, al davant. El meu però, no ha volgut venir avui, ahir sí.
El so envolta. La foscor de la nit es trenca envaïda pel cel·luloide. Sessió doble. Sis euros. Comèdia suau, còmica, inòcua; tant me fa, només s'hi val la nit evadida i la vida dels altres (però sense els altres) al voltant de la meva durant unes hores. La màgia de la transposició. La màgia del cine. Fills i pares que aprenen a jugar junts, parelles que li retroben el gust perdut al seu amor, humor de llauna de jollibud, paroxisme del vell American lifestylevindicant-seenvers la Playstation lifestyle.
Fem un descans, els lavabos a rebentar. El bar de gom a gom. Llums fora, torna Hollywood. Romàntic. Amors a l'inrevés. Anhels vells, gastats i nous. Inquietuts de dona. Passions humanes caricaturitzades, re-editades i reeixides amb un toc de fantasia madeindisney. La vida no és pas així, ja ho sé, potser és pitjor, potser millor, o només diferent, o tal volta indiferent, que encara és més fotut. O potser la realitat supera la ficció, o a l'inrevés. Però per unes hores tot és possible. És com ser-hi a dintre, traspassant la tela blanca, blanca i decorada de vida i moviment aliens...
Tia, posa'm els dibuixos animats... Bonic, si encara és molt (però que molt!) prompte! Dorm un poquet més. Ja tia, però és que mo n'amem a la plaja després... Sí, clar, però primer l'esmorçaret, no? Bé, tia, i després de la plaja mo n'anem a la piscina de m'agüelo? Sí, però després de dinar, després de la siesta... I després mo n'anirem a jugar al parc? I a les atraccions? Jugem una partida al parxis? Me contes un conte? Fem una volta en bici?
Tia! Nebot! ¿Te conte jo un conte? Conta'm carinyet. Açò era un xiquet com jo, que volia anar a les atraccions a muntar en les motos... I el xic tenia a sa tia així com tu, que estava molt morena d'anar a la plata, i tenia els cabells així també molt rissats i com rossos i portava un vestidet molt bonic, blanc, i era molt boniqueta i molt bona. Molt boniqueta i molt bona, dius? Sí.
I...saps que?... Tenia un cotxe com el teu, on col·locava la cadireta del nebot i se li emportava a les atraccions on es trobava amb els seus cosinets, i li muntava en les motos i després jugaba al joc dels anecs de plàstic i li donaven una joguina si en treia molts de l'aigua. I sa tia li convidava a rosetes i a... I jugaven a batalletes dins de l'aigua, i feien curses amb les bicis, i ...
Bonic meu, i com acaba el conte? ¡No acaba, tia! ¡Perquè al sendemà hi tornen! I al sendemà del sendemà, i a l'altre... Altra volta? I sa tia no acaba morta? No, tia! Que ella está molt forta, que neda i va molt en bici i... T'he dit que era molt bonica i molt bona? Sí, m'ho has dit. Tia, t'ha agradat el conte? Sí molt, és molt bonic... Doncs, au, tia, ja ho saps... Mo n'anem amb la bici? Me'n portes esta nit a les atraccions? Xé, xiquet, una altra vegà? Però segur que ja t'he dit que sa tia era molt bonica i molt bona...? Sí, salamero, m'ho has dit...
Deia la meva àvia que "a quien dios no da hijos, el diablo da sobrinos..."
Ai, xiqueta, el temps passa volant, qui m'ho havia de dir, sembla mentida, com ens ha canviat la vida, si és que és un sospir i ni ens n'adonem. Si aquell dia algú t'haguès explicat on estaries deu anys després, hauries rigut descreguda, que et conec! Doncs mira, potser tens raó... avui, però, probablement ja no riuria tant si algú em profetitzés el meu futur a deu anys vista. Si d'una cosa serveixen els anys, nena, és per saber, almenys, que mai podem dir "de este agua no beberé, ni esta cura no es mi padre..."
Diria que fou ahir que tallaves el pastís nupcial i ja han passat deu anys amb tots els seus dies, i totes les seves alegries i penes. Sí querida, situacions que canvien, gent que va i ve, marxant com si mai haguessin sigut, i d'altres que romanen per sempre encara que no els veiem. Sembla mentida com les coses són i deixen de ser... I tant! Inclòs el nuvi, que jo crec que l'únic que va fer bé fou tallar el pastís del casament fa deu anys i desaparèixer en fa sis. Y tu que lo digas! Per sort abandonà l'escena abans que la representació deixès de ser comèdia. Quin descans recuperar la solteria, nena...
La de coses que han passat, i la de guions i personatges que han ido y venidoLa teva àvia allà, ay mi nieta que ya tié una carrera... pobre, des d'aleshores, com en un serial televisiu on es renova el repart i l'elenc protagònic cada temporada. Xé, xiqueta ma que parles bé! Elenc protagònic... sempre has parlat de categoria, que fina ella, i pensar que aquell dos de juliol estrenant mil·leni, ni tan sols havies acabat la carrera, encara no tenies ni feina estable... que allò de la política no et feia profit! Sort que ho vas deixar i et vares centrar, te'n recordes el dia de la graduació? quina emoció gastava...
Sí, la política, mai se'n sap que hauria passat si... chi lo sa. Que te'n penedeixes, xiqueta? No, que va, acabar la carrera fou el millor que vaig poder fer, mira tu, la política pot ser molt avorrida si t'enquistes o massa trepidant, o arriscada, si no te'n vols deixar portar per... (coi! igual que el matrimoni!) Que no, que no me'n penedeixo, deu anys després sóc aquí, fent una feina que realment m'agrada, en un lloc privilegat i amb gent que paga la pena.Ei, que tu trabajo ta costao! Sí, i temps...
Xe, las vueltas que da la vida... y tú, las vueltas que has dao tú! Que tienes más peligro que Willy Fog con un abono transporte! Collò! València? Sí. Qui m'ho havia de dir, i de mestra... Però estàs a gust? I tant! La gent és... cóm t'ho podria dir, afable? més: simpàtica, amable, sense malícia, de poble sà, amb eixe punt extrovertit i mediterrani, molt del sud, com jo, oberta, vaja, com una família... fa pena que s'acabi.
Ai, nena, feia temps que ni me'n recordava arribat el dia. Els dos de juliol ja eren com qualsevol altre. Però avui, ves per on, hi he pensat. En ell? No dona, no, Dios me libre! En el pas del temps, en com hem canviat, en tot plegat.... hi he pensat amb un somriure, allà asseguts a la sala de professors, sense alumnes, i gairebé sense professors. Els quatre o cinc de sempre fent l'esmorçaret, llet merengada, aigua-llimó, i fartons... vaja, rematant el curs acabat, ha estat com un banquet de boda, com casar-me de nou però amb mi mateixa i amb l'inici d'un nou camí. Xe, que m'ha sabut a glòria, més que el pastís nupcial de fa deu anys, mira que et dic. Ja serà menys! Que sí xiqueta, que sí, que si un se sent valorat i recolçat, si t'agrada el que fas i la gent que t'envolta... ja dic, això no té preu, facis el que facis, de professor o d'escombriaire, tant és. Els trobaré a faltar...
Va xiqueta, que ja et rodola una goteta per l'ull, mira que n'ets de llàgrima fàcil tu...
El temps imparable, dilueix i calma, i tanmateix envesteix com un
d'aquells trens, amb la velocitat despietada d'un viatge sense retorn
on l'infinit és l'únic destí, per més inassolible. Març arreplega records, pensaments, emocions... Algunes Catàrquiques i renovadores, d'altres commemoratives, o tanmateix aclaparadores i fulminants. Emocions, records i pensaments, alguns dels quals els voldríem esborrar, i d'altres perpetuar en la memòria per sempre més.
Principis i finals condensats en un fragment de calendari creat per la
convenció de la mesura del temps humà. I cíclicament hi tornem a passar
una vegada i altra, any rere any, damunt els mateixos mesos, el
mateixos dies, dies que realment ja no hi són, que van desaparèixer del
cronos línial i que recuperem gràcies a la màgia de la percepció
cíclica i anyal del pas del temps representat en els fulls artificials
d'un almanac...
Fa 20 anys, sota el cel -clar o nuvolat- de la meva ciutat, el meu esperit "contador" contaba estrelles una a una, o de set en set, i contaba somnis.
I els contaba en la meva llengua, aquella que polisèmicament confon i barreja "contes" amb "comptes" (cuentos y cuentas, contantes y sonantes), aquella on el significat de "comptar" i "contar" juguen amb l'ambigüitat dels significants, tot fosos en la mateixa paraula -no pas insignificant- i confosos en un sol mot: CONTAR.
En la meva llengua, la de naixença, fa vint anys contaba i comptava estrelles a la nit i contaba i contava somnis en trencar l'alba cada 14 del mes en curs.
Set dies abans, arribada la mitjanit, amb l'excusa sosa de llençar la bossa de la brossa... quedàvem totes dues al banc del passeig de sota de casa, a qual més ingènua (d'ingenuïtat adolescent) i començavem a "contar estrellas" cadascuna per una punta del firmament, i a poc a poc ens anàvem aproximant al bell mig del cel, llavors miràvem tot d'una la mateixa estrella i la comptàvem l'última...
A cal Joan Olivares, a Otos (a la Vall d'Albaida) el poble dels rellotges de sol... Pels qui gusten del turisme rural i les activitats culturals i lúdiques.
Lentament em trec els guants de la metàfora, perquè vull escriure a pèl sobre els dies que passen... Lentament em trec l'abric de l'escapisme, per dibuixar bell somriures sobre les paraules...
I somniant t’explico tot el que no et sé dir:
que el teu nom sona com un pessic quan el dic,
que no puc pensar a fer res de res quan no hi ets
i quan hi ets no em reconec.
Trobo a faltar un got de llet i torrades de pa amb mantega...
http://www.marcparrot.com/marc_parrot_cat.html
Soy Mujer y un dulce calor me abriga cuando el mundo me golpea. Es el calor de las otras mujeres, de aquellas que no conocí, pero que forjaron un suelo común. Alejandra Pizarnik.
