AVíS A NAVEGANTS I COMENTARISTES: ÉS POSSIBLE QUE TINGUEU DIFICULTATS PER A DEIXAR COMENTARIS SI UTILITZEU INTERNET EXPLORER. SI ÉS AIXÍ, AGRAIRIA MOLT QUE M'HO COMUNIQUEU A labelendemadrid@gmail.com, SI US PLAU, I ME'LS ENVIEU SI VOLEU QUE ELS PUBLIQUI. ALTRES NAVEGADORS COM GOOGLE CHROME, MOZILLA FIREFOX, SAFARI, O LINUX-UBUNTÚ, NO DONEN PROBLEMES.
Embolic cibernàutic malgrat el llibre d'instruccions. Tarjeta Roja -a la butxaca- per la desconnexió. Dues hores de proves i més proves: res, la meva banda no és tan ampla i no estic per contractar la del cucú. El Puyal a l'ordinador que això no falla mai. La Sexta et fa dentetes mostrant l'inici. Imatges sueltes del començament...
Quina mandra sortir a buscar un bar.... i quines ganes de veure-ho!!! Sí, no, dubto... Amb la radio n'hi ha prou? Les imatges perdudes de la Sexta abasten? Em vesteixo ràpid, una cua d'urgència als cabells. Sense maquillar. Pantaló i jersei dels de surto un moment que ara torno.
Engego el cotxe, la radio, faig marxa enrera mig metre. Goooool. Ja? Joer! Que s'esperin cony que ni he sortit de casa! Apago el cotxe torno a entrar. La Sexta fa la repetició amb imatge de ressò. Me'n vaig de nou. No faran un altre gol en loque arribo a algun bar(penso jo...)
-I ara? Que encara t'agraden tots dos? -Uff, no sé, és tot tan contradictori... -I do? -Si, me'ls estimo a tots dos... -Doncs n'hauràs d'escollir... -No sé, l'un és tan... i l'altre tan... -I la teva família que hi diu? -És clar que volen al Rubén Martínez, és del mateix poble i tot... i Martínez! -Ja però tu? -També me l'estimo... és això... de la família gairebé... -I l'altre? -En Ferran... -És diu Colomer-Barceló, oi? -Si.. -A mi em sembla un tiu molt interessant, amb una història molt... "història", i a més és català... -Si, i no es queda pàlid cada cop que em veu... té sang a les venes! De fet tot ell sembla un sistema circulatori... -Doncs ara que ho dius... -Encara que l'altre és tan transparent, tan càndid i immaculat... -Transparent i immaculat? Això serà a primera vista, però... -Ja... -Bé, sigui com sigui t'hi hauràs de decidir que la boda és d'aquí uns minuts i encara has de fer les targetes... quines inicials hi posaràs? -Doncs...
Però, això, serà dissabte...vaig dir a l'últim post...
Doncs dissabte ja va arribar...
Avui dilluns, Madrid -encara- s'ha llevat amb la ressaca de la derrota, la gent fa com que no ha passat res en un intent d'oblidar-ho... En arribar a la feina -i atès que hi treballo al departament de català- les mirades han estat molt i molt intenses, i de tots colors. Alguns, per inèrcia, per associació automàtica, i per la meva catalanofília declarada, m'han felicitat. Altres -pensant que només sóc del Barça- m'han mirat com si jo fos el dimoni personificat sis vegades...
Tanmateix ahir, en arribar a casa després d'estar fora un cap de setmana llarg, la famìlia (blanca) em va rebre per telèfon tota sospitosa de traició, i qualsevol símptoma de simpatia culé va ser sancionat amb desdeny de casta, i em vaig veure tota rebutjada com si tingués la grip porcina poc més...
Dissabte al vespre, però, la situació era la contraria: els ulls -inquisidors al principi, i de mofa carinyosa al final- dels blaugrana que m'acompanyàvem em queien al damunt recordant-me la meva querenciablanca y consanguínea de toda la vida.
Ni la més gran de les estimacions i condescendència cap a mi (que no pas cap a la meva dualitat) els podia treure el somriure de satisfació i plenitud de l'aniquilament total que estaven portant a terme... I entre retransmissions radiofòniques i la imatge retinguda a la pupil·la del darrer gol a la tele d'un bar trobat a última hora; els meus acompanyants van gaudir d'allò més amb el festival de gols.
Jo, mentrestant, que volia un empat, em veia abatuda per la golejada, mentre ningú entenia que hauria patit igual si la golejada haguès estat a l'inrevés... i és que com diu mon germà: chacho, eso ya es abusar... ensañaos que estaban con saña, saña: y no había quien los parara... Dios! que escabechina! No han dejao títere con cabeza!
Però, qui voldries que guanyes si només poguessis escollir-ne un? Em preguntàven insistents... I jo erre-que-erre, sempre amb la mateixa contestació:
Saben aquell que diu... va un anglès, un català i un cubà... (i servidora, és clar) per "los madriles"...?
Doncs si, ahir vespre m'acompanyaven televisivament anglesos vestits de groc fosforescent qual llimona acida i catalans de blaugrana com cal. 22 tios en calçotets en emissió oberta, més un cubà (de cos present) vestit de blanc en contrast amb el negre de la seva pell; i el meu amic en Galdric.
I tots tres plegats, el cubà, en Galdric i jo, patint al nostre camp de futbol particular: un "bar-restaurant-garitodecopes" que és diu "La Colonial" al carrer Huertas(Madrid). Tot buit i sense més soroll (i era molt) que els nostres renecs i crits...
I és que ahir hi jugàvem tots, des dels que cobren per còrrer sobre la gespa, fins al que mal-cobra per posar-te la cervesa amb una tapa generosa. Mare de Déu Senyor...mai he vist un cubà tan culé -i tan immers en un partit- com aquest!!! I encara menys al bell mig del "foro" (altrament dit "Madrí-Madrí")
En Galdric -que és un d'aquests amics catalans als que faig de cicerone quan volten per aquí- i jo, vam quedar a la Plaza de España, a prop del Cercle Català de Madrid, i tot seguit vam marxar cap al poble. Després de deixar-ho instal·lat com cal a l'habitació de convidats que hi ha a casa dels meus pares per aquestes ocasions, vam sortir a fer un tomb per la capital.
Fa dos anys si fa no fa, que van obrir la prolongació del Metro del Corredor del Henares. Jo no hi havia pujat mai, i em feia gràcia comprovar com la modernitat havia arribat per fi al meu poble. Així doncs, ens varem endinsar -des de San Fernando fins la metròpoli- pels passadissos subterranis del cuc veloç del que diuen és "el mejor Metro del mundo".
Un cop a la Puerta del Sol, visita i trepitjada obligada al KM 0 (orígen de las carreteras radiales nacionales) i passejada per Huertas... Si, ja sé, em diran que tinc "querencia" a aquesta zona, però com que al Galdric no li havia portat mai...
Després de passar per l'efígie de cartró-pedra de "la eppaña cañí" i blasfemar, varem arribar al restaurant Cubà de marres on amb una cervesa et posen una tapa i te'n vas ben sopat. La tele encesa i el partit cinc minuts tot just començat. Molt amablement demanem al cambrer -el cubà ben plantat i guapeton, amb la pell negra d'aquestes lluents, i culé- que si podia posar-li el so a la caixa boba. Hi ho va fer encantat. I entre canya i canya, i tapa i tapa (unes papas arrugás amb una salseta molt bona i d'altres plats típics...) vam passar el nostre vespre madrileny tot malparlant crits d'ànim als de Guardiola (...molt guapo que anava ahir, tot sigui dit) i sense veure més monuments turístics que els que corrien per la gespa del Camp Nou.
El partit, però, doncs "raro, raro", les ocasions tenses... en fi, tot plegat un "quiero y no puedo"... però no sóc en Puyal i no goso comentar, això si, de l'altre partit, del que es va jugar a "La Colonial", d'aquest si que vull parlar:
Un parell de posts enrere ja en vaig parlar. Resumint, pel que no ho hagi llegit: sóc del Madrid (com qui s'estima la seva família) i també m'estimo el Barça (com qui s'estima a l'amant repudiat pels sogres) Si, dos mons contradictoris a primera vista però que ben portat, no és pas tan difícil de compaginar. Encara que -per mor d'aquesta dualitat meva- hi ha jornades de lliga on tot plegat sembla una broma de mal gust.
Com qualsevol madridista que se precie, sóc anticolchoneracomo está mandao. Com qualsevol amant del Barça sóc antiperiquita de mena. Atès aquestes dues condicions, el menú de lliga d'aquest cap de setmana, tenia tots els ingredients per satisfer els meus desitjos futbolístics. El Madrid havia de guanyar als pericos, i el Barça fotre un cop de peu al Patético de Madrid. I tots dos caïns respectius (espanyolistes i patètics) havien de morder el polvo (o la gespa, tan se val).
Dissabte, el primer plat va sortir com estava previst: lleuger com una sopeta i fàcil de pair. Fins aquí tot be. Però diumenge... va arribar la debacle! El bistec ens va sortir correosocual colchónrojiblanco. I ni la dolçor de les postres merengues apropant-se al cap de la classificació, me'n pot treure el mal gust del bistec de marras.
M'explicà un amic de Vallekas, que underbi es lo que viene siendo mayormente un evento deportivo donde los competidores"son" ambos "decasa".... Però... Que vol dir "ser de casa"? Que vol dir exactament "ser de" i tanmateix quina és la "casa" en qüestió..?
Ahir miraren el derbi que pertocava, i ens varem anar a dormir decebuts. No tant pel resultat sinó perquè -segons la lògica del meu amic- en un derbi, si tots dos "són" de "casa", perdi qui perdi, la casa sempre perd. I en tot cas, guany qui guany, ser derrotats pel germà sempre ens deixa amb el corazón partío...
Per si de cas a algú l'ha portat a confusió allò del germà, aclariré que no parlo pas del Barça-Espanyol d'ahir vespre (si en parles, potser al germà li hauria dit directament pel seu nom... "Caïn"? )
Cap derbi ahir al Camp Nou: com deia el meu amic, un derbi és un partit que s'hi juga entre equips tots dos "de" casa"... I l'Espanyol, en tot cas, és "a" casa, però no és pas "de" casa vostra (ni de la meva)...
A cal Joan Olivares, a Otos (a la Vall d'Albaida) el poble dels rellotges de sol... Pels qui gusten del turisme rural i les activitats culturals i lúdiques.
Lentament em trec els guants de la metàfora, perquè vull escriure a pèl sobre els dies que passen... Lentament em trec l'abric de l'escapisme, per dibuixar bell somriures sobre les paraules...
I somniant t’explico tot el que no et sé dir:
que el teu nom sona com un pessic quan el dic,
que no puc pensar a fer res de res quan no hi ets
i quan hi ets no em reconec.
Trobo a faltar un got de llet i torrades de pa amb mantega...
http://www.marcparrot.com/marc_parrot_cat.html
Soy Mujer y un dulce calor me abriga cuando el mundo me golpea. Es el calor de las otras mujeres, de aquellas que no conocí, pero que forjaron un suelo común. Alejandra Pizarnik.
