AVíS A NAVEGANTS I COMENTARISTES: ÉS POSSIBLE QUE TINGUEU DIFICULTATS PER A DEIXAR COMENTARIS SI UTILITZEU INTERNET EXPLORER. SI ÉS AIXÍ, AGRAIRIA MOLT QUE M'HO COMUNIQUEU A labelendemadrid@gmail.com, SI US PLAU, I ME'LS ENVIEU SI VOLEU QUE ELS PUBLIQUI. ALTRES NAVEGADORS COM GOOGLE CHROME, MOZILLA FIREFOX, SAFARI, O LINUX-UBUNTÚ, NO DONEN PROBLEMES.
La boira tenyeix de gris suau el dia. Hi ha gavines que van d'un lloc a l'altre del port. La gavina tenyeix de gris suau el port. Hi ha boires que van d'un lloc a l'altre del dia.
El port tenyeix de gris suau la boira. Hi ha dies que van d'un lloc a l'altre com les gavines. La boira suau tenyeix de dia el port. Hi ha gavines grises que porten el dia de port a port.
La gavina suau dins la boira es perd, de port en port, de gris en gris, de dia en dia; tenyint arreu.
La boira grisa dins el port es guanya, de gavina en gavina, de suau en suau, de nit en nit; tenyint enlloc.
El port boirós. La gavina tenyida. El dia gris. La boira suau.
En aquesta societat nostra tan summament psicosocio analitzada a més pur l'estil "freudià-de-carrer-o-d'estar per casa", hi ha un mal molt estès i amb el qual els psicòlegs fan l'agost venent habilitats d'inteligència emocional, com si fossin píndoles contra la infelicitat.
Un mal que consisteix en la més pura ingenuïtat: pensar que la gent fa les coses, d'entrada, i sempre, de bona fe; i no és així. Allò de la pel·lícula del Guillermo Summer de "to er mundo eh güeno" és només això: el títol d'una pel·lícula, de molta ficció. La realitat és més decebedora. Vaja que la mala baba i l'egoisme no coneixen la crisi.
Però el més greu no és que hagi aquest tipus de suspesos emocionals (allò que vulgarment tota la vida hem conegut com a antipàtics, mal educats, intractables...) sinó que pensem ingènuament que amb quatre sessions d'habilitats relacionals es pot curar als que no ha sabut/volgut/pogut desenvolupar aquestes competències emocionals.
Ens convé creure -per sentir-nos més bé com a societat racional i moderna- que tothom té clar (o hauria de tenir-ho) que allò de l'empatia, l'escolta pro-activa, el saber anticipar-se a la sensibilitat o necessitat de l'altre, etc, és necessari. I sí, és necessari, però no, no tothom ho té ni ho vol tenir clar.
Senzillament hi ha molta gent que ni ho enté, ni ho vol entendre. I així les consultes dels psiquiatres i psicòlegs o terapeutes, es nodreixen tant de la gent que no és capaç o no vol posar en pràctica totes aquestes "virtuts emocionals" i relacionals; com de la gent que en pateix les conseqüències.
I allò que abans per a tothom era simplement una persona egoista, xula, arrogant, manipuladora, mentidera, falsa, despreocupada, antipàtica i així fins una llista innombrable d'adjectius directament despectius (en definitiva una persona de la qual simplement la gent mirava de protegir-se o apartar-se o no deixar-s'hi ferir); ara cal rebatejar-lo amb el mot adient.
I així la cosa és complica. Mirem inútilment de reanomenar els egoístes en "no empàtics" per tal de que se n'adonin dels advantatges de l'empatia i transformar-los en empàtics. Igual passa amb els xulos (o narcisistes), amb els arrogants (o prepotents), amb els manipuladors (o maquiavèlics) amb els mentiders (o cínics), amb els despreocupats (o insensibles) i amb els antipàtics (o insociables)
L'armari vell. Marró, fosc, per dins i per fora. Sense fons, d'armari. Sense armari. Hi he penjat un vestit vell, fosc, dels que desapareixen quan ja no els recordes i treuen el nas quan hi pensem. El vestit fosc, i vell, per dins i per fora; no era meu, era d'una de tantes ombres que hi passen i al cap del temps caminen nues, no necessiten vestit i pengen l'hàbit (i el costum) I aquesta ombra -nua- el penjà -el vestit- un dia, al fons del meu armari vell, sense fons, i sense armari, fosc i vell, per dins i per fora.
Algunes ombres cegues no ens miren: ens rebutgen i desvesteixen des del no res. El penjador se'ns despenja aspre i deixa caure el vestit que fuig emprovat al talle de l'ombra nua que ja no ens vol.
Altres ombres, però, ens veuen la brillantor dintre els ulls, s'instal·len dins l'armari, el folren de dibuixos retallats a la paret, ombretes fosques rere l'ombra i el llum, com figures xinesques. Pengen els vestits i romanen als calaixos omplin els plecs i replecs que hi troben. Hi ha ombres diferents, úniques, com espurnes, gúspires... D'altres són totes iguals, sempre volen el mateix mentre ho volen i ho deixen de voler quan ja no volen, ni volen. Es pengen i despengen dels penjadors del vell armari, fosc, per fora i per dins...
Projeccions astrals. Més enllà de si. Evasió corpòria. Impossibilitat infinita d'autocomiat quan el mortal, l'èsser comú, no es pot desacompanyar de si.
A voltes el silenci transmuta i transporta l'individu més enllà d'ell mateix; o tot just el reclou dins seu amb panys subtils fent-lo escoltar només el ressò de la seva psique -insistent- i els seus budells, destronats.
Abstraccions mentals que intuïm rere la mueca impàvida del senyor que ens ven el diari al matí; o dibuixades a la faç del jove que saludem, sord, a les escales, absort pels auriculars, perdut en un món on les notes musicals atronen i furten al cervell les percepcions -potser- autèntiques (o no).
La fuga -metafòrica, virtual, o real- s'ofereix als éssers pensants com un remei alliberador, un desacompanyament -una mitosi- desdoblament de l'ego propi i del "jo" volgut, l'ideat; negant-lo o tot just pensant-hi, recreant-se en el "un mateix" quan més se'l voldria lluny i dispers, inert.
La desconnexió, diuen que sana, molt de moda, actua com a píndola miraculosa, sempre que es pugui desconnectar també d'ella i no enganxi encara més. Zombis somrients o grisos, tristos, o inexpressius, letàrgia o excitació incontinguda, i buida. Zombis amb cares de maquillatge vell i repetitiu, clons dels clons. Iguals. Buscant.
Rendicions -poc apreciades per ser pròpies de covards, o de supervivients- diàries rere la camisa, rere l'abric que fa tres temporades que no es canvia, rere els pantalons que aguanten el fred, sota el barret que no se sap ben bé que cobreix ni per què es posa, però que es posa, i cobreix; o rendicions damunt les sabates que no saben cap on caminen. Ni si caminen.
Només cal un mirall, espill difós i deforme que torni la mirada, la mentida quotidiana de les intuïcions secretes, ocultes rere l'aparença i la veritat.
Tu guanyes, li diu la gent a la vida dia rere dia, i la vida hi guanya, sempre, com la banca, fins que perd.
L'assumpció del no res és el pinzell secret dels inconformistes. La supervivència és una disciplina que gairebé tothom conrea, només alguns en fan un art. Els artistes, però, sovint només ho són quan ja no hi són...
Febre redemptora ingràvida i oblidadissa. Adéus balsàmics i amnèssics. Tot resta clar i mut. Entenedor. Comprés. Exclós.
Cal carregar la guitarra a l'esquena i tornar a fer el camí que un vespre grisremuntant la carena em va dur fins ací. Les ones han de d'esborrar les petjades que deixo en el teu port. Me'n vaig a peu, el camí fa pujada i a les vores hi ha flors.
Cal dir adéu a la porta que es tanca i no hem volgut tancar. Cal omplir el pit i cantar una tonada si el fred de fora et fa tremolar. Cal no escoltar aquest gos que ara borda lligat en un pal sec i oblidar tot d'una la teva imatge i aquest petit indret...
Quan la pausa alenteix el pas del cavall, quan s'ancoren les brides bruscament, o a poc a poc, fins fer que la diferència entre el moviment i la quietud sigui imperceptible: tot s'atura, òbviament. Tot resta immòvil, mort, d'estàtua de museu de cera fosa, sense alè. Cavall de foc apagat a força d'aigües.
Però la pausa precedida de més pausa, no és pausa, és continuació de la immobilitat. La pausa no és possible si no hi ha dinàmica prèvia. Fem pauses si venim del moviment. La deceleració progressiva fins l'atur no és pausa, el moviment permanent però estàtic, no és pausa. És ralentí. Pausa desvirtuada en el mot i en el sensum*i en elsenso.
Pausa? Més encara? Pregunta el cavall després d'un passeig tant lent i fragmentat que li fan mal les anques de tant frenar la seva naturalesa, la seva condició natural cap al moviment. Pausa, eufemisme suau. Inanició del viure disfressat de pausa. Atur del riu d'Heràclit, del fluir permanent i natural, però extraordinari.
Quan el ritme ja és pausat i lent per se (o per self o per altri), tant lent i dilüit que gairebé ni hi és, la pausa afegida és torna doncs la paradoxa que el destí ens guarda per gastar-nos la gran bufa de l'últim tic-tac. Tot fent del metrònom el testimoni inútil d'allò que no ja és, d'allò que no circula, d'allò que no navega, d'allò que ja no es mou, atrofiat per la inanició i la inacció de la pausa permanent. Quiet, encotillat, inmòvil, és queda doncs sense història que contar, sense moviola que moure. Oblidat. Negació del sentiment. Categoria inexistent: imposible d'inventar.
Tot és relatiu, sí, e vero. L'única mesura és allò que ens envolta, el món conegut o albirat. Un altre món inventat que gira i gira, però, malgrat les pauses del vell món...
Pomes verdes, grogues, roges. Verdes. Pomes: cercles lluents de verds àcids. Hi ha un núvol blau dins un cel blanc. Claraboia al sostre. Clara, blava: Sol de matí de tardor resistent.
Colors, olors, calors d'hiverns de xemeneia. Gris difós, maragdes oníriques. Tranquil·litat imperturbable. Poma rodona i taronja: perenne i visible que no espera. Matí blau de poma verda.
Ha tornat l'hivern a Madrid, fa fred ja. Gris, tot és gris. La pantalla és grisa, els punts són grisos. Asumpció del gris: un adéu al verd rodó de no fa gaire. Les fulles roges moren grogues a terra, el marró tebi fugint. El cel perd el taronja i el blau, rosa pastís dels últims capvespres de color de tardor damunt les teulades de pedra.
Gris. Les imatges són grises, d'aquell gris constant que enfonsa els vaixells invisibles i perduts per la maror. Cases grises, tancades, oblidades, forns freds que deixaren de fer pa. Quan tot és gris, tot és gris.
Una mar nova, diferent a tot allò conegut, solcarà la vella arboradura i el pal major oblidarà les veles i els vents lluny de la fleca. El pa perdrà el llevat i el llevant i li florirà molsa de fonts humides.
L'altre dia feia l'examen d'un curs de didàctica i coses d'eixes que fem els professors per reciclar-nos i innovar (que diuen que és "lo més in de lo in" i és el que toca fer com docents-decents) on una de les preguntes deia: que és un error constructiu?
És clar, qualsevol que sàpiga de que va la cosa, i els que no també, intuirà que és un error del que es pot aprendre i que serveix per a construir més coneixement.
Fins aquí sembla fàcil. Però més enllà de l'aula, la vida està plena d'errors -molts- que en si mateixos no són ni constructius ni instructius ni destructius, simplement són, i només passat el temps n'aprenem i ens n'adonem de la seva "moralitat" (o com deia la meva avia: de la moraleja del cuento, o la gracia del chiste).
Veiem doncs, impotents, que ja no sembla tan fàcil: sovint fem tard i no hi ha marxa enrere davant l'error, per molt que n'aprenguem. I, per si no en tenim prou, quan creiem que sabem les respostes, que hem aprés la lliçó, que l'error o el "revés" ens ha fet més forts i més savis; llavors vé algú (sovint nosaltres mateixos) i ens canvia les preguntes...
Oportunitats perdudes, ocasions fugaces, despropòsits sense sentit als que no trobem el què. El dó de la inoportunitat n'és el més comú, petites frustracions diàries ens aclaparen i les arrosseguem i amunteguem al nostre cervell mentre anem fent d'un gra massa fins que omplim la pica i senzillament ens col·lapsem o ens hi vessem.
Que hay de nuevo, viejo...? (de l'il·lustre Bugs Bunny)
Porto tot el dia amunt i avall, aparcar a València a prop del PROP,
més enllà d'un joc de paraules, és una quimera... Sort dels "gorrilla"
que m'han indicat on deixar el cotxe, allà a un descampat perdut i ple de fang i
bassals, a tocar l'Hospital de la Fe.
La
funcionària que m'ha atés ha estat molt amable i m'ha vist tan perduda
pel que fa a l'engranatge administratiu de la Conselleria d'Educació,
que m'ha fet una explicació ben exhaustiva de la meva situació actual com a professora interina i de les meves opcions a partir de
gener del 2010
Barrant camins de fang mentre el dia s'allunya i la foscor s'acosta tremolosa mirant de treure-li un xic de llum a la mirada caiguda d'uns ulls tancats a la claror passada prohibida i entremaliada en el dubte i la certesa d'un avui potser fred o potser tebi...
Cossos que traspuen tot delirant de febre de tardor pel somni d'uns hiverns que no arribaran tot ancorats a l'estiu primer i creador dels records i d'altres dèries...
Budells i entranyes recargolant-se que enerven l'escriptura i alliberen els dits sense pauses ni normes com si el cervell i el dolor i la febre dictessin els impulsos mecànics sota el soroll relaxant de les tecles tot esvaint fantasmes perennes que van i venen com les fulles dels avets perduts que ja no hi seran...
Esquenes nues desfullades de tardor i altres febres...
Somnis extraviats que treuen els nas des de l'altre cantó dels ulls brillants i febrils dels que ja no miren ni escolten la memòria tossuda d'allò que fou...
Somnis arraconats fins que un dia la febre ja no escalfi termòmetres ni estòmacs adolorits i inanimats...
-Fa mal el cap -És l'estrés... -Fa mal el cap -Són les cabòries -Fa mal el cap -És el cansament -Fa mal el cap -És el cor... -Fa mal el cap -És la tardor -Fa mal el cor -És el cap...
Anestèsies, adormideres públiques, epidurals col·lectives i oblits populars, memòries solitàries, alzheimers de les masses, apaties de l'ànima. Placebos i prozacs del cor i del cos, poesia analgèsica de la ment i l'esperit, vàliums socials que ens duen, de nou, per camins vells, gastats, viscuts, i plens de polsim acollidor.
Hedonismes malentesos i receptes màgiques, conjurs i encanteris per fugir del dolor i dels budells recargolant-se punyents i afilats, aspres com la roca, en fregar-se llurs parets i ses entranyes, buits...
El dolor, enemic ferotge a batre, tot recorrent, sovint, a l'apatia quan aquest ens colpeja l'ànima comuna, solidària, empàtica i egoista alhora; social i psíquica: de la psique de l'homo sociabilis a la psocis de l'homo solitaris.
L'apatia, amiga i òpium quan escau, enemiga terríbilis a conquerir tot recorrent, a cops, al dolor que ens reivindica com a homos sensíbilisendoípsics... on l'ipsum en nominatiu és una fàbula, adhoc i al·legòrica, de la catarsi acusativa -comuna i eremita- vocativa cap a un mateix...
Amagatalls d'aigua, furtius racons d'hiverns cavernaris on la llum no fa mal...
Que hi pot haver en 3,6 mm..? 3,6 mm de gota d'aigua? Una llàgrima, una
piga? Un lunar? Un sospir ocupa menys de 3,6 mm?
No ho sé, mai ho havia pensat... Les
mesures i llargàries sempre les havia calculat antropomètricament i
l'antropo-guia que marcava el barem universal sempre havia estat jo mateixa, és a dir:
que volia saber quan feien tres metres? fàcil, dues vegades jo. I així anava fent.
Si, ja sé que és una mica rudimentari i potser primari o infantil, però crec que tothom, si fa no fa, mesura des del seu lloc i
des del seu jo, com a punt de partida, com a punt de refèrencia íntim
projectat i extrapolat més enllà de nosaltres mateixos per mesurar el
que ens envolta...
Però com podem calcular quan el que ens demana mesura no és res del que ens
envolta si no que ho tenim a dintre? Faig un metre i mig d'alçaria i
peso... (això és secret d'estat...) i com que sóc de lletres,
encara no acabo de poder calcular quantes vegades hi ha 3,6 mm dintre
meu... ni em cal....
Tant me fa quants 3'6mm m'hi caben ... amb una vegada que hi càpiguen n'hi ha prou...
3'6 mm d'allò que no hauria de ser on no hi hauria d'estar...
He anat a buscar una cinta mètrica, d'aquelles de costurera, i m'he mesurat mig dit,
o mitja ungla del dit petit (d'unes mans també petites, com petits tinc tanmateix els peus que amb un 34-35 ja faig) i el cas és que tinc lunars i pigues més
grans de 3,6mm
Per què m'haurien d'espantar aquest 3,6mm de res...? Per què una part ínfima de mi mateixa m'hauria de fer nosa? Que tenen d'important aquests
3'6 mm que no ho tinguin pigues, lunars, pestanyes, llàgrimes, salives
microscòpiques, epitelials, suors, pels, folículs, grans, punts negres,
la nineta dels meus ulls, les arrugues de riure'm, "la comisura de los labios",
el foradet que encara sobreviu als lòbuls de les meves orelles...
Que
tenen d'mportant o de feixucs aquest 3,6 mm que no ho tinguin aquestes
altres milimétriques parts del meu cos?
"Lo que no puede ser no puede ser y además es imposible..."
Així de categòrica sentenciava sempre la meva avia, amb aquella saviesa dels anys plens de tot, de vida i de mort, de dol i de tristesa, d'alegries; anys plens d'anys i temps ple de temps...
Però tanmateix deia mi abuela -amb la contradicció pròpia de la vida- que "nada es imposible si de verdad lo quieres"... i que "querer es poder..."
I amb aquesta paradoxa anem fent, mirant de tirar sempre una miqueta més endavant, amb l'esperança de que allò que en principi no podia ser, acabés sent -almenys en part- per arte-y-gracia-del-empeño-y-el-tiempo...
Però arriba un moment en la vida, en el qual hom es pregunta si certs esforços val més deixar-los estar, o en canvi, encara es pot esperar, si encara hi ha lloc per l'esperança. I es dubta no perquè no mereixin la pena, sinó perquè es tornen esforços tan aparentment inútils, que no poden ser, i a més a més són impossibles...
I és aquí quan hom s'enfronta a la frustració i a la disjuntiva, i ens veiem tot sols entre el dolor de la pèrdua futura d'allò tant estimat que hauria pogut ser i ja no serà; i la ferida present dels sentiments colpejant amb força contra la sort que passa de llarg...
Avui, un dia gris. No és cap data especial encerclada al calendari. Tan sols un dia d'aquells plorosos, plomissos.
Motius de pluja n'hi trobes, raons assenyades potser no, però sovint la pluja llagrimosa dels dies foscos no sap de raons ni senys, sinó d'emocions, d'absències...
Avui, capvespre claustrofòbic, les parets de la casa cauen com ganivets esmolats.
Apoqueta nit, només la letàrgia, l'stand by de l'ànima, la son més profunda i el somni més balsàmic, deixen descansar el cor i alleugereixen pluges i núvols emboirats.
A l'albada buida, tan sols les tecles d'un vell ordinador es revelen (i rebel·len) com la única catarsi a l'estat d'asfíxia grisenca, quan només les paraules acaronen el record i minven les distàncies -apropant-nos el temps futur- per fer més lleuger el present ...
A cal Joan Olivares, a Otos (a la Vall d'Albaida) el poble dels rellotges de sol... Pels qui gusten del turisme rural i les activitats culturals i lúdiques.
Lentament em trec els guants de la metàfora, perquè vull escriure a pèl sobre els dies que passen... Lentament em trec l'abric de l'escapisme, per dibuixar bell somriures sobre les paraules...
I somniant t’explico tot el que no et sé dir:
que el teu nom sona com un pessic quan el dic,
que no puc pensar a fer res de res quan no hi ets
i quan hi ets no em reconec.
Trobo a faltar un got de llet i torrades de pa amb mantega...
http://www.marcparrot.com/marc_parrot_cat.html
Soy Mujer y un dulce calor me abriga cuando el mundo me golpea. Es el calor de las otras mujeres, de aquellas que no conocí, pero que forjaron un suelo común. Alejandra Pizarnik.
