AVíS A NAVEGANTS I COMENTARISTES: ÉS POSSIBLE QUE TINGUEU DIFICULTATS PER A DEIXAR COMENTARIS SI UTILITZEU INTERNET EXPLORER. SI ÉS AIXÍ, AGRAIRIA MOLT QUE M'HO COMUNIQUEU A labelendemadrid@gmail.com, SI US PLAU, I ME'LS ENVIEU SI VOLEU QUE ELS PUBLIQUI. ALTRES NAVEGADORS COM GOOGLE CHROME, MOZILLA FIREFOX, SAFARI, O LINUX-UBUNTÚ, NO DONEN PROBLEMES.
Fou la Diada del 2008, un blocaire i amic comú ens presentà. Em va semblar una dona curiosa, eixerida i amb molta empenta. I em cridà l'atenció, a més a més, la casualitat nominativa del seu nom i cognom amb la meva cosina (que es diu igual). Un any després ens tornarem a trobar a Arenys de Munt el 13S on coincidirem amb una bona colla d'amics blocaires. I durant la sobretaula ens explicà incansable mil anèdotes, recordo que de manera apassionada.
En acabar el referéndum i el recompte victoriós, uns quants perennes dels saraus indepes ens n'anarem a sopar plegats... En Jordi Bilbeny, en Lluís Danés, en Xavier Mir, i la Sílvia que seia al meu costat o jo al costat d'ella. Uns mesos després repetirem taula en un sopar de l'institut nova història on en Jordi Bilbeny i en Ximenis ens explicaren les claus de l'èxit de la consulta a Arenys. Tres mesos després de nou a Osona el 13D ens tornarem a veure, igualment amb un colla de blocaires.
Avui la trucada de l'amic Borinotus m'ha entristit, després, a poc a poc, hem anat fent rutllar la roda per avisar-nos els uns als altres que un dels nostres ja no hi era. A l'igual que a molts, la seva mort m'ha glaçat, i el seu últim post m'ha quedat fix a la retina i l'oïda. Casualitats de la vida, dies abans d'aquest últim post seu jo en penjava un amb el text preciós d'aquesta cançó... Si un adéu d'amor fos encara amor...
Espero que el seu adéu fos encara, i sempre, un adéu d'amor.
12 d'octubre. Mai he tingut res a celebrar un dia com avui, tret de felicitar algun aniversari, o algun sant, que les Pilars no en tenen la culpa (o sí?)
Què voleu que us digui, això del "Día de la raza" (o de "l'arrasa" como puedas) "la Hispanidad" "El descubrimiento" sempre m'han semblat eufemismes d'imperialisme i genocidi pròpies de senyor baixet amb bigoti (i sense).
Més enllà de consideracions catalanistes -a ma casa no se sabia que era això- allò de la patria común de todos loseppañoles ydallendelosmares, ja de petita em produïa certa grima i em feia pensar en aquelles pel·lícules antigues de "Indios y Vaqueros" on els primers sempre eren dolents i traicioneros com deia el meu avi (no te pués fiar... asseverava convençut) i els segons eren molt devots i bons cristians (catòlics-apostòlics-i-romans, no, que eren protestants generalment, però amb el doblatge no es notava i aquí tots tant contents)
El meu avi, no s'ho pensin, no era racista, simplement qualificava el roll que els cineastes de l'època atorgaven als peus-negres de pells roges... A poc a poc, però, la tendència va anar canviant i els de les plomes i les fletxes van passar de malos malísimos, a víctimes protagonistes, això sí, rebent per tots cantons, inclosos cavalls, nens i dones indefenses (que en aquella època ni les dones conduïen autobusos ni sabien que era el feminisme ni els drets dels animals) Havent-hi però un sol vaquero dolent que expiava els mals dels seus congèneres (fent palés, és clar, que no tots eren iguals, faltaria més)
Fos com fos, fent de bons o de dolents, de víctimes o de botxins, jo sempre anava amb els Indis i ballava amb els llops qual Kevin Costner... No és d'estranyar doncs, que amb els Catalans em passés el mateix i hi vulgués ballar... (si algú s'ofèn per la comparació amb els indis o els llops, potser és que no ha de llegir aquests tipus de blocs i sí dedicar-se, per contra, a veure Intereconomía...)
Altrament, també, els fills del "tanto monta, monta tanto" (al final resultà que la Isabel va muntar més que el Ferran, ja sabeu...) fills de la pàtria salvadora, tenien a gala que, en lloc de sanguinaris arrasadors només, eren també uns viva la virgen i se les cardaven totes (verges o no), contribuïnt així al mestissatge inter-racial, tan de moda avui dia entre els europrogres benestants, i repudiat per la noblesa criolla d'aleshores.
Els anglosaxons, però, més estirats i freds, primmirats i "mu agquerositos pa to y pa sus cosas" (com deia m'abuelita) i sense profilàctics de l'època, s'absteniren de sucar-hi i es dedicaren a "netejar", per omplir-ho més tard a cop de cadenes, amb noves remeses de colors africans. I així ens podrem trobar un continent certament variopinto en matisos i mestissos al més pur estil United colors of Benetton... Sí que hi han fet, sí, per la interculturalitat i la mescolança (per voluntat libèrrima)
Arxius:No vull desfilades militars.- Si hi hagués més escoles de música que militars als carrers hi hauria més guitarres que metralletes, i més artistes que assassins...|Celebrar, què?
La cosa avança així sigui dalt un camió mòbil. Hi som molts, a la gent li costa arribar i les marges del riu es col·lapen. La crònica blocàire de la manifestació aquí. La crònica de la manipulació aquí, que perquè no hi hagi "bailes de cifras diremos que había varios miles de personas" segons la versió impresa de Las Provincias. En fi, sembla que ara ja si fem por. Això està bé.
Com cantà en Llach, ja no ens sap pas greu dur la boca tancada, sou vosaltres qui heu fet, del silenci paraules...
Política, uf, quina mandra. El Cairo, manifestants, Mubaraks de torn destronats, eleccions municipals, esquerres, dretes, llibertadors, la independència que no arriba; que si Mas no puja més i altres plantes i desplantes i tributs des-desplantats (pocs encara). Crisis i crisis i crisis... Sí, quina mandra tot plegat. Xe, xiquets, apago la tele.
Parlem millor del temps. Sí. Com qui no parla de res. O de tot. És més "socorrido". Del temps, sí. Del temps que fa que els manifestants egipcis, d'allà o d'ací, s'agiten qual Nefertiti nefrítica. Del temps que fa que els models municipals (i les seves ereccions, vull dir eleccions) queden curts (i curtes) en un sistema on la descentralització administrativa desadministrada des de la centraleta amb operadora d'imperi no funciona i el model autonòmic fa temps que apagà la cafetera comuna i els atributs dels tributs pengen a cajón sueltu (que lascajas no abasten, com no abasten ja un parell de cajones ben posats)
Avui he fet un dibuix. Un rectangle gran, uns de més petits com dos ulls, amb dues creuetes. Finestres frontals. Un arc entre els dos ulls, com una boca, i al damunt un sostre de triangle quadrat, un sombreret. Ben bonica m'ha quedat la casa, sembla sorpresa. Hi he posat un arbret, amb dues branquetes, com dos braços; i la copa grossa, verda d'abril.
Al cel un núvol, només un. Blanc de cotó. El cel blau, com el riu, estret, que baixa per la muntanyeta que he posat al costat esquerre de la casa. Darrere hi ha un pou, amb un arc i una galleda que pengim-penjam deixa anar dues gotetes d'aigua, freda, de pou. Li'n donaré al gos, que, de cua llarga, està estirat, assedegat.
L'arbre de branquetes com braços, gronxa al vent, que se n'ha portat el núvol, blanc i sol al cel blau, com el riu estret que baixa per la muntanyeta que hi ha al costat esquerre de la casa; i darrere: un pou, amb un arc i una galleda que pengim-penjam li ha donat aigua al gos, de cua llarga, estirat. Ja no té sed.
Dibuixo de nou núvols, de blau intens, i un arbre més, sense branques. Li les trec al primer. Pinto dues muntanyes. Passo la pintura negra pel riu. El faig més gros. Pinto flors? I un avió, i un globus, jo hi viatjo. Pinto ulleres al sol, groc. Passo la pintura roja per la teulada. Un ocell-peix damunt l'arbre. Ocellets en M i herbes en V.
Miro a través del pou. Està fosc. L'esborro. Pinto dues flors.
El seu número, de ser-hi, seria el més discret i senzill, complicat i valuós, de tots els nombres naturals, primers, i enters. Però el seu número no hi és.
No és ben bé "número", no forma part de cap succesió d'elements ni fa referència al nombre amb el qual una cosa és designada dins d'una sèrie o una
col·lecció.
Tampoc és "nombre" referint quantitat, que l'infinit no es pot abastar ni quantificar; el destí no es "nombra" ni nomena ni numera que la seva samarreta no porta número: se li obre la porta de ple (infinit) o se'l llença al no res (zero)
No, la seva samarreta no en porta. No és el número 1, ni el primer, ni l'últim, ni l'anterior, ni el darrer, ni el successor, ni un més, ni el següent, ni el predecessor. No és el nou, ni el deu, ni déu, ni el vell. És. Simplement és. I hi serà. Sense número. Sense nombre. No hi ha un abans, ni hi ha un després, ni un mentrestant. Intemporal. Perenne. Únic. Irrepetible. Etern.
No, la seva samarreta roman verge de numeració, intacta de polinomis, i plena d'equacions infinites, irresolubles, on l'x guarda l'incògnita certa de l'avenir incert. El seu número -inexistent- no el té ningú més, ni ell. La seva samarreta no es retira, ni jubila, ni resta penjada a l'estadi, no li calen recordatoris ni homenatges pòstums. No té número. La samarreta del destí -retrobat o perdut- no té número.
Prendrem la copa de terra i beurem àvidament tota la terra i el
mar d'un lent got inacabable. Beurem el cel i la selva. Pujarem
llargues escales, els extingits patrimonis, la queixa de les
guitarres...
Diuen que a taula i a llit al primer crit. I el rei ha cridat els cavallers i cabelleres a la cort per fer el menú i organitzar el convit. El llit a mig desfer (missioner clàssic de a dos, triosmanidos o orgiàstica bacanal de poder?) i la taula a mig parar, i encara no sap qui convidarà ni com els hi seurà (o jaurà)
A taula o al llit, lluiran llurs millors vestits, o palmitos, barrets i posats; mudats de diumenge (i de parer?) o fidels a la fidelitat suposada. Llavors esbrinarem, si tenim ulls avesats, com l'emperador porta tratxe nou, o si realment sempre ha anat nu entre llençols i estovalles...
"Contra más gente vaya a votar, contra más participación haya, tendremos un autogobierno mayor, y un gobierno más fuerte" (Montilla dixit a peu d'urna)
Contra más? Contra MAS? Cuánto más? Cuanto más... Cuánto MAS? Cuánto MAS!!!!
- Que tal nena? - Ja veus, com sempre... - I "la cosa"que tal...? - En fi, val més no parlar-ne...
- Como si lo viese: mucho prometer antes de meter y una vez metido...
- Doncs sí, però...
- Coi! Espavila que ja són anys i panys (molts panys!) així. Se't passa la vida!!! - Ai! Però és que... - Que mira que te lo tengo dicho, cienes y cienes de veces! Que passa de tu! - No sí... - Que va a la seva. Que l'oblidis! Que t'utilitza!
Si me lo pregunta usted como Artur Mas le digo que sí, si me lo pregunta como presidente de CiU ya es otra cosa... Entonces Sr. Mas ¿Le doy a la tecla de "pasar pregunta"? No, no. Escriba usted lo que yo le he dicho. Es que eso, el programa (informático) no me deja ponerlo.
Pero es que yo no sé en calidad de qué he venido ¿Usted ha invitado a Artur Mas o al presidente de CiU? A Artur Mas, creo, ¿no? no sé... Vaya, Sr. BNF, ¿Que invita usted a cualquiera? Sí, pues será eso, que invito a cualquiera... (rialles)
Bueno, pues si estoy aquí solamente (solamente?) como Artur Mas, le diré, ni más ni menos, que sí, señor Buenafuente. Bien, apreto entonces la opción "SÍ"... [aplaudiments... aplaudiments? Marededéusenyor (el públic de) La Sexta s'està desbocant ja fora mida...!!! Genial!]
[Per acabar d'arrodonir-ho, un Andreu (BNF) i un Berto (R) coronats de borriquinpie" sopant bogbones de xocolata reial.] "de a
Cara de bonachón, tranquil, un persona del poble, humil, un home de partit, discret, i un increïble home normal... bla, bla, bla... En definitiva un home "mu bien mandao" que no dona problemes (als seus) ni els resol (als nostres)
El meu dit del zàpin no se'n va poder estar i s'abaixà de La Noria, mentre el MHP saltava pel trampolí. No m'hi vaig quedar a veure si la piscina hi havia prou aigua freda perquè el Tío Pepe no s'escalfés, ni si tenia un socorrista de zumosol per si de cas un mal tràngol de clor li ennuegava l'entrevista i l'enverinava el vi.
Abans de canviar de canal, però, encara tingué temps de veure la pregunta maliciosa del Jordi: Per què Barcelona i no Madrid, per què la seva família va emigrar a Catalunya i no a Madrid o altres llocs? (Això, això pregunto jo, per què collons?)
Família, hi tenien família, i Catalunya li semblava més plena d'oportunitats...
Vaja, qual el Moreno de la fe... però amb més ressorts i diferent sort.
Raons no li manquen, ni per fer campanya ni per dir el que diu:
Que al País Valencià no podem veure la TV3 ja ho sabem, que és un atemptat contra la cultura i llengua comuna també, que sense València no hi ha independència encara més.
Ja ho sabem tot això. Cal que en Jan ho repeteixi? SI, i tant.
A cal Joan Olivares, a Otos (a la Vall d'Albaida) el poble dels rellotges de sol... Pels qui gusten del turisme rural i les activitats culturals i lúdiques.
Lentament em trec els guants de la metàfora, perquè vull escriure a pèl sobre els dies que passen... Lentament em trec l'abric de l'escapisme, per dibuixar bell somriures sobre les paraules...
I somniant t’explico tot el que no et sé dir:
que el teu nom sona com un pessic quan el dic,
que no puc pensar a fer res de res quan no hi ets
i quan hi ets no em reconec.
Trobo a faltar un got de llet i torrades de pa amb mantega...
http://www.marcparrot.com/marc_parrot_cat.html
Soy Mujer y un dulce calor me abriga cuando el mundo me golpea. Es el calor de las otras mujeres, de aquellas que no conocí, pero que forjaron un suelo común. Alejandra Pizarnik.
