|
AVíS A NAVEGANTS I COMENTARISTES: ÉS POSSIBLE QUE TINGUEU DIFICULTATS PER A DEIXAR COMENTARIS SI UTILITZEU INTERNET EXPLORER. SI ÉS AIXÍ, AGRAIRIA MOLT QUE M'HO COMUNIQUEU A labelendemadrid@gmail.com, SI US PLAU, I ME'LS ENVIEU SI VOLEU QUE ELS PUBLIQUI. ALTRES NAVEGADORS COM GOOGLE CHROME, MOZILLA FIREFOX, SAFARI, O LINUX-UBUNTÚ, NO DONEN PROBLEMES.
L'altre Madriz...  Madrid ahir caminava enganxada als auriculars de les ràdios, pendent dels mòbils, de les televisions dels bars on els treballadors aprofitaven el cigarret o el descans per seguir espectants si finalment érem olímpics; i fins i tot jo, que fins aquell moment tant me feia la qüestió, per no dir que n'havia passat ben olímpicament, anava pendent i amb cert formigueig... Abans d'ahir, en canvi, la gent no és que en parlés gaire, vaja, que tanmateix exercien aquell mig passotisme i indiferència que sorpren a vegades en aquesta ciutat, d'altra banda "tan suya", tan meva...
Ahir, però, com si ens anés la vida amb allò...  10M-04 Línia C2 Corredor del Henares: Guadalajara, Azuqueca de Henares, Meco, Alcalá de Henares (Universidad), Alcalá de Henares, La Garena, Torrejón de Ardoz, San Fernando de Henares, Coslada, Vicalvaro, Santa Eugenia, Vallecas, El Pozo, Entrevías-Ansamblea de Madrid, Atocha... Març. Dia 10. 2004. 07:30h Estació de "Cercanías" de Renfe. San Fernando de Henares... Les imatges comencen a passar fugaces des de l'altra banda de la finestra embolicades pel taronja dels llum artificials a l'horitzó quan encara no és de dia, quan ja quasi no és de nit. A Coslada hi puja un allau de gent. Arribo a Atocha en 25 minuts igual que feia dia rere dia per anar a la Universitat uns quants anys abans. Canvio de tren, deixo enrere Atocha direcció sud, després un bus... Arribo a casa. Engego el mòbil, truco a ma mare, -mama, ya he llegado a mi casa, mañana me quedo aquí, no iré a Sanfer, ya te llamo mañana. Apago el mòbil fins l'endemà... Però l'endemà, els mòbils no van...
L'endemà sonen i sonen ...
L'endemà molts no contesten...
L'endemà... Poques declaracions d'amor m'han semblat tan commovedores. Ni Sant Valentins ni Cupidos han aconseguit mai paraules tan arrossegadores com les del company Companys. Tan se val si va ser una declaració obligada dins un dia especial dins un any complicat dins un estat peculiar dins una guerra tràgica dins .... Les declaracions d'amor són sempre declaracions d'amor i no tinc pas al President Companys per una amant adulador, ans al contrari; sinó precisament per un home assenyat que sabé veure el moll de les coses i les circumstàncies. Aquella declaració d'amor del company Lluís, ens arribà en
moments d'una certa entesa -obligada o no per les circumstàncies de
guerra, o fruit dels avanços que el nou esperit de la República
intentava arrelar, però entesa al cap i a la fi. En un moment cabdal,
Catalunya es mostrà solidària amb el poble de Madrid. Al març del 1937
les tropes italianes van intentar fer-se amb la capital d’Espanya i Companys ens va transmetre als madrilenys l'estimació d'una Catalunya que ens feia costat, tot recolzant aquell altre Madrid que finalment va perdre la guerra.
No podria pas erigir-me en intèrpret dels mots del President; però si més no, deixeu-me que com a destinatària (per la part que em pertoca) i receptora tardana d'aquelles paraules (com a Madrilenya de l'altre Madrid que sóc i que hi visc) em doni per al·ludida i contesti aquella declaració d'amor que mai fou del tot ben corresposta. Una missiva particular d'estimació tot just aprofitant el dia en que el món (in)civilitzat i ensinistrat pel Tall Britànic (on la primavera arriba abans de que acabi la tardor) es diu amb flors i xocolates quant s'estima: El sentiment es mutu Sr. President, encara que ens hagin volgut niar dins el cap (i la butxaca) el monstre de l'egoisme i la desavinença cap al vostre poble, tot cegats pels antics prejudicis i els nous i vells interessos... [Sirvan estas palabras como recíproca declaración de amor] Però,
les declaracions d'amor mai podrien ser sinceres si no es fessin des
del respecte mutu i el reconeixement de l'altre com a entitat pròpia
(que no pas en propietat) i diferenciada [Valguin també, doncs, aquestes paraules com a recíproca declaració de respecte] No
es pot estimar allò que no es pot considerar en si mateix i per si mateix; i no només
com a una extensió de nosaltres i el nostre ego, sense veure'ns més enllà
del propi melic. És en el reconeixement de la diferència on es troba
el nus gordià del respecte i la base de l'estimació sincera; i
tanmateix és la voluntat lliure i mai imposada d'allò que es vulgui compartir, tot i la diferència, el que ens fa arribar a estimar.
Un
dia vaig sentir que només és nostre allò que no ens poden prendre, o
allò que roman amb nosaltres per pròpia voluntat. No calen, doncs, preguntes
ni respostes, el dret de decidir no es demana, s'exerceix. La pedagogia de la comprensió i la necessitat d'aprovació i d'amor
per part de l'altre, estan bé quan hi ha reciprocitat i voluntat
d'entesa; si no, no deixa de ser una síndrome d'Estocolm i llavors l'únic camí efectiu i necessari és la política de fets consumats tant si l'altre ens estima o ens entén, com si no... Tant si us estimem o entenem (i una part de nosaltres ho fem) com si no: el dret de decidir és inalienable.
|
Accés de l'autor
Per l'aut©ria del Bloc i altres delictes menors...
SE BUSCA:
Si me quieres escribir,ya sabes mi paradero:labelendemadrid@gmail.com I si vols rebre els apunts per e-mail, subscriu-t'hi: BLOC ADHERIT A LA 
Bitàcoles d'abord i altres diaris personals en català: 
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Els meus enllaçosAMORES PERROS...
L'HORA...
L'ORATGE
PARAULES...
PER ANTICS COMEDIANTS...
SOMNIS DE POETES
UNA CANçONETA I MO N'ANEM...
Categories
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
