AVíS A NAVEGANTS I COMENTARISTES: ÉS POSSIBLE QUE TINGUEU DIFICULTATS PER A DEIXAR COMENTARIS SI UTILITZEU INTERNET EXPLORER. SI ÉS AIXÍ, AGRAIRIA MOLT QUE M'HO COMUNIQUEU A labelendemadrid@gmail.com, SI US PLAU, I ME'LS ENVIEU SI VOLEU QUE ELS PUBLIQUI. ALTRES NAVEGADORS COM GOOGLE CHROME, MOZILLA FIREFOX, SAFARI, O LINUX-UBUNTÚ, NO DONEN PROBLEMES.
Les portes tenen bàsicament dos funcions primordials:
Deixar
entrar/sortit, o barrar el pas... També poden "darnos con ellas en las narices" per això és una altra història...
Aquest bloc pretén ser una porta
-d'entrada i sortida i en tots dos sentits- oberta de bat a bat entre
dos mons en teoria (i molt sovint en la pràctica) oposats.
No és la
meva intenció reivindicar res (tot i que a vegades sé que ho
faré) ni tan sols posar-hi noms ni sentenciar; només reflexionar-hi
des de tots dos cantons de l'equació, deixant que les conclusions -si
hi són- arribin per si soles i de tots colors.
La Puerta
de Alcalá que hi veieu -difosa i confusa com a la fotografia- aleshores
era "una altra porta", una porta oberta al món que els madrilenys vam
haver de tancar i protegir dels bombardeigs infligits per aquells que l'història oficial, i els vencedors mateixos (paradoxalment enemics de nacionalismes... tret del seu, és clar) van anomenar: bàndol "nacional".
Una porta per
on, malauradament i malgrat el "No Pasarán", van passar finalment els
botxins. I a més ho van fer "cual elefante en una cacharrería" i tancant
la porta rere seu tot barrant el pas a qualsevol tipus d'entesa. Cap entesa possible no
només entre allò que deien "las dos Españas" (parlant en termes
ideològics) sinó entre els diversos pobles d'allò que algú va anomenar
"la piel de toro" (etiqueta que com a eslògan publicitari no té preu, ja
que recull, amb quatre paraules, l'essència bàsica d'aquella "Espanya"
profunda, taurina i negra, "de piel y raza" que volien enaltir).
I aquí ens hem
quedat, madrilenys i madrilenyes, castellans i castellanes, i d'altres
pobles que conformen allò que anomenen "los españolitos de a pié" (el "tassi" va molt car)
tancats amb l'enemic dintre de les pròpies entranyes, sense saber ben bé que
som ni com anomenar-nos i jugant a ser "campions d'Europa", tot
inventant-nos (a diestro y siniestro: a dretes i a esquerres) una
identitat (que no acabem de trobar) furtada i suplantada per 40 anys
de franquisme i 30 més de "españolismo institucional".
Ha plogut
molt, però la porta segueix tancada amb els botxins a dintre. I malgrat
la pluja caiguda, encara cal que plogui molt més. Per això voldria
deixar la porta oberta (tot fent honor al tòpic -que no acabo
d'entendre d'on ve- que diu que els madrilenys ens les deixem sempre "de par en par"... ) i estrenar un nou "felpudo" on deixar el fang de la
tempesta abans de passar-hi, tot desfent fantasmes i tòpics. Un
"felpudo" davant la porta, on es pugui llegir no només aquell fantàstic "No Pasarán" tan adient enfront la barbàrie; sinó un: "Oh! Benvinguts, passeu
passeu!" tan acollidor davant l'ignorància mútua envers l'altre...
...De la tristor, en farem fum, que casa meva és casa vostra, si és que hi ha...cases d'algú... Oh Benvinguts! [Qualsevol nit, pot sortir el sol. Jaume Sisa]
A cal Joan Olivares, a Otos (a la Vall d'Albaida) el poble dels rellotges de sol... Pels qui gusten del turisme rural i les activitats culturals i lúdiques.
Lentament em trec els guants de la metàfora, perquè vull escriure a pèl sobre els dies que passen... Lentament em trec l'abric de l'escapisme, per dibuixar bell somriures sobre les paraules...
I somniant t’explico tot el que no et sé dir:
que el teu nom sona com un pessic quan el dic,
que no puc pensar a fer res de res quan no hi ets
i quan hi ets no em reconec.
Trobo a faltar un got de llet i torrades de pa amb mantega...
http://www.marcparrot.com/marc_parrot_cat.html
Soy Mujer y un dulce calor me abriga cuando el mundo me golpea. Es el calor de las otras mujeres, de aquellas que no conocí, pero que forjaron un suelo común. Alejandra Pizarnik.
