|
AVíS A NAVEGANTS I COMENTARISTES: ÉS POSSIBLE QUE TINGUEU DIFICULTATS PER A DEIXAR COMENTARIS SI UTILITZEU INTERNET EXPLORER. SI ÉS AIXÍ, AGRAIRIA MOLT QUE M'HO COMUNIQUEU A labelendemadrid@gmail.com, SI US PLAU, I ME'LS ENVIEU SI VOLEU QUE ELS PUBLIQUI. ALTRES NAVEGADORS COM GOOGLE CHROME, MOZILLA FIREFOX, SAFARI, O LINUX-UBUNTÚ, NO DONEN PROBLEMES.
Sons i Paraules  Espurnes... urnes, urpes, uses, use, usa, uses, eures, ésser, és, es, en, esper, nespres, nues, neu, neus, Perú, pur, pures, pureses, puré, purés, prunes, perses, pres, preses, pus, preu, preus, Reus, reus, reu, runes, rus, res, rep, représ, sé, se, ser, serp, serps, seure, seré, sens, sense, suspén, suspèn, súper, superés, superes, supere... Superen...  <<Sovint la història està feta de petites històries que semblen poc importants però que acaben marcant fites històriques. Una d'aquestes és la que avui recordarem a la Institució Cultural del CIC. Hi commemorarem un acte senzill que es va celebrar avui fa mig segle, el 19 de desembre del 1961, en un pis de l'immoble del número 27 del carrer Santaló de Barcelona, la primera seu del CICF (Centre d'Influència Catòlica Femenina). Aquell dia va néixer la Nova Cançó>>  'Aquesta albada pleníssima de suburbis em corprèn, aquesta inquieta tristesa d'estimar a soles,
el cristall i la boira dibuixada en la finestra,
l'herba que creix neutra en aquesta solitud arruïnada, L'home del sac no és pas dolent. Ni voler ser l'home del sac tampoc ho és pas, de dolent. Avui dia tothom vol tenir-ne un, de sac. Ple de blat, d'or, de fama, d'amor o de sexe, d'èxit o d'èxits, d'emoció o d'emocions, de vida o de vides; ple de plens o buit de buits... El sac o la vida! L'home o la mort... L'home, indiscutiblement l'home (i el sac) que la mort és només pels morts, que en tenen molta, perquè la mort de la que parlen (o pateixen) els vius, és una altra mort. Fictícia. Metafòrica, tant, que diuen que forma part de la mateixa vida... Paradoxa pura. Però tornem a la vida. I al sac. I a l'home. El de carn i ossos i cervell i cor i budells. Tornem a l'home. Avui m'he alçat directe al lavabo. La micció alleuja la càrrega continguda...  << M'assemblava a algun dels nombrosíssims pobles sense Estat que mai sortien en els imaginaris i poc reals mapes polítics, escolars, o de viatges. El temps em conduïa sense saber quin país, amagat al meu país, em trobaria. I encara que els gots haguessin abandonat la forma, vull dir que retornaren a la terra, el prèstec de carns, venes i ossos; les seves idees, més poderoses que la seva força, vivint sense pa ni aire, alimentant-se de nosaltres, continuaven esclavitzant-nos. Sabien on i com trobar-nos. >> (La dona que mirava la tele, Dolors Miquel. Pàg 16)
La dona que mirava "La dona que mirava la tele" (de Dolors Miquel) by B.M.M. Gener 2011  Els miralls, trencats o sencers, reboten la imatge invertida.
Còncaus o convexos, plans, allargats, de mig cos o de cos sencer: espills... Ens retornen la mirada traspassada amb moviments dislèxics, sense sentit, com un jabberwocky imaginat. Reflexió i refracció de la llum, vidres opacs, miralls d'aigua, cristalls amb vida pròpia on Alícia hi buscà... Habrá un dia en que todos, al levantar la vista, veremos una tierra que ponga libertad.
Haremos el camino en un mismo trazado, uniendo nuestros hombros,
para así levantar, aquellos que cayeron gritando libertad ...
Retoñarán aladas de savia sin otoño,
reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida. Porque soy como el árbol talado, que retoño y aún tengo la vida. Miguel Hernández (Para la Libertad) ....car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs. Vicent Andrés Estellés. 4 de setembre de 1924 - 4 de setembre de 2010.
Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en
terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peçó d’una orella. El nostre amor és un amor brusc i salvatge, i tenim l’enyorança amarga de la terra, d’anar a rebolcons entre besos i arraps. No hi havia a València...
 No sap ploure... Divendres nit, Torrent, amenaça tempesta, el cel s'electrifica, fa olor a humitat, costa d'arribar als jardins de l'Auditori, els senyals indicadors des-indiquen. Fa una nit agradable, fresca, que fa oblidar els graus de mercuri sufocants de la Costera. A l'Horta Sud, però, l'ambient és, ja dic, agradable.
L'orador presenta el concert, llegeix una mena de manifest, o de declaració d'intencions. En Miquel Gil serà el primer en actuar, li saludem, xe, xiqueta no te'n perds una, ja veus. En Pep Gimeno (el Botifarra) al costat, a vore que tal, xiqueta, que has pujat d'aiXàtiva ara? Sí, és clar. Bé, anem a tocar, mos vegem. Agafem cadires i ens col·loquem darrera, a l'última fila. Xe, jo tinc fam, vosatros no? Xiqueta, vaig a vore si agarre uns bocates espereu-me ací que ja torne. Sembla que "xispeja", res, són quatre gotes... Uf, quin tros de llampec... En Miquel comença amb l'Ovidi, Teresa sona a homenatge sentit. I amb Veles e vents ens remunta a la València marchiana ridiculitzada per la Barberitat del "Rito" urbanístic. Tornen algunes gotes de pluja insistents...  Melibea... Ciutat homèrica i tessàlica; figura d'antiga mitologia, filla d'Anfión i Niobe, clorada de blanca pal·lidesa; o una oceànide progènie d'Oceà i Tetis, esposa de Pelasgó i mare de Licaó; asteroide nº 137; l'Hort de Guillén; o música del foro... Tot això és Melibea... i més: Retrat sublim de la passió humana, de la força dels sentits més amants... Un suïcidi del cos que engendra la vida, estimant i eterna... Melibea s'enerva com un tret cap a la mort, com una bestiola alada i encegada per la llum, fràgil i vulnerable, perplexa pel gaudi total de la vida, impotent davant el dolor que provoca la resignació de l'adéu, renúncia que l'arrossega sense contenció, quan la desesperació de la fi es fa insuportable. No s'hi val tornar-se enrere. Melibea, encara sense voluntat, és mereixedora de respecte i trobem en la seva passió un lliurament forassenyat a l'absolut, un salt final. Tota ella, cos i ànima, no tenen més que un rumb i una sola jugada, una sola carta, una sola oportunitat, i un sol risc, infinit, i definitiu. No, no s'hi val tornar-se enrere...  Fa temps que per allò de la meva tesi doctoral sobre la música en català, i per les múltiples coneixences en aquest món de la faràndula que hi he anant fent, acabo la major part de les voltes -amb excepcions- convidada i assistint de franc (o de baes que diuen per ací) a molts concerts: grans i petits, de primera divisió i de divisió d'honor, subrealistes i anecdòtics, o de tot un poc i de res massa. En canvi, però, quan l'objectiu és recaptar fons per alguna bona causa, servidora s'escura la butxaca (que no és que la tingui molt prolixa en imputs, però sí molt generosa en outputs quan l'ocasió s'ho val) i acabo exclamant allò del Capità Moro d'Alcoi: XE, AÇÓ HO PAGUE JO! Sí, açó ho pague jo. A l'estil del més pur i histrònic Xavi Castillo en qualsevol de les seves actuacions i monòlegs, inclosa la d'anit al concert (on va ficar-se tot el públic a la butxaca de la seva lleugera i ventilada sotana amb caiguda de Bisbe de passarel·la) Doncs qual Capità Moro, anit açò ho vaig pagar jo i amb molt de gust. No només perquè els deu euros aprofitaven en primer lloc, i fonamentalment, per posar-hi el nostre granet d'arena per paliar els efectes el terratrèmol d'Haití. Sinó també perquè, de manera més prosàica, el contingut artístic -qualitatiu i quantitatiu- de l'esdeveniment, ben valia, si més no, unes mil sis-centes peles de les d'abans. Barato, si senyor: 10 € per tota una marató musical (i humorística) en un recinte (municipal, si no ho tinc malentès) prou i prou digne, organitzat amb el voluntarisme de tots: dels organitzadors i dels artistes. Francament, em va semblar un preu que ni a les rebaixes d'agost. No podria dir ben bé quant de públic n'hi havia (sabeu que sóc de lletres i el "ojode buen cubero" el tinc guenyo) però desafortunadament no estava ple, encara que -tot sigui dit- la seva capacitat d'aforament era difícil d'abastar. En canvi, però, potser erem pocs (que tampoc) però ben avinguts i prous per deixar el pabellò ben alt pel que fa a la recaptació de la barra... Així doncs vagi un cosa per l'altra. Els artístes, uns de més coneguts, i d'altres... i els seus cants tenen
l’encís del matí suau d'un dia feliç! http://www.goear.com/listen/1226dbc/Llevantina-sardanes-cantades Una donzella de la Costa de Llevant, a l'abrandar-se la llum clara en l'horitzó, sentia en somnis les paraules de l'amant que va deixar-la sola i trista en el dolor. Ai! on és el meu amor, que no el tinc en la mirada?
1974.... Però no puc anar a estimar-la,  De qué callada manera
se me adentra usted sonriendo como si fuera la primavera Yo, muriendo... Y de qué modo sutil me derramó en la camisa todas las flores de abril. Quién le dijo que yo era risa siempre, nunca llanto,
como si fuera la primavera... No soy tanto... En cambio, qué espiritual que usted me brinde una rosa de su rosal principal De qué callada manera se me adentra usted sonriendo como si fuera la primavera... Yo, muriendo...  Si tinc fam menjo pa, si tinc fred encenc foc, i penso: ...Si avui plou, demà farà bon dia... De mica en mica (J.M.Serrat, adaptació lliure): |
Accés de l'autor
Per l'aut©ria del Bloc i altres delictes menors...
SE BUSCA:
Si me quieres escribir,ya sabes mi paradero:labelendemadrid@gmail.com I si vols rebre els apunts per e-mail, subscriu-t'hi: BLOC ADHERIT A LA 
Bitàcoles d'abord i altres diaris personals en català: 
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Els meus enllaçosAMORES PERROS...
L'HORA...
L'ORATGE
PARAULES...
PER ANTICS COMEDIANTS...
SOMNIS DE POETES
UNA CANçONETA I MO N'ANEM...
Categories
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
