AVíS A NAVEGANTS I COMENTARISTES: ÉS POSSIBLE QUE TINGUEU DIFICULTATS PER A DEIXAR COMENTARIS SI UTILITZEU INTERNET EXPLORER. SI ÉS AIXÍ, AGRAIRIA MOLT QUE M'HO COMUNIQUEU A labelendemadrid@gmail.com, SI US PLAU, I ME'LS ENVIEU SI VOLEU QUE ELS PUBLIQUI. ALTRES NAVEGADORS COM GOOGLE CHROME, MOZILLA FIREFOX, SAFARI, O LINUX-UBUNTÚ, NO DONEN PROBLEMES.
BLOCAIRES I BLOCAIRAS, AMICS I AMIGUES, BENVOLGUTS I BENVOLGUDES TOTS I TOTES... US PREGARIA QUE CANVIÉSSIU EL NOM DEL MEU BLOC SI ÉS QUE SOU DELS GENTILS (I GENTILES) QUE EM TENIU ENLLAÇADA.
MOLTES GRÀCIES ATENTAMENT: BOIRA DE MADRID.CAT.
Só qui só, que no só io,puix d'amor mudat me só.Io crec cert que res no sia,o, si só, só fantasia,o algun home que somiaque ve alcançar algun do,puix d'amor mudat me só.Só del tot transfigurat;só aquell que era llibertat,i ara d'amors cativat me veig molt fora raó, puix d'amor mudat me só. Si só, puix que en lo món vixc i a mi mateix avorrixc, i segons que discernixcveig la qui em dóna passió puix d'amor mudat me só.
Sonen coets amb fumera artificial i focs d'encenalls, al cel enlluernat de lluna plena. La mar es vesteix d'ones enfurismades. Arriba la calma al capvespre.
Barquetes i vaixells sota els primers raigs de sol, la verge dels mariners matina. Surto al porxo. Carmen. Asseguda als ferros blancs... L'avia ja no hi és. La cadira blanca encara sí. La vida és senzilla. Com ella. Com el seu somriure. Patrona dels mariners, capitans i grumets confien en el seu velam...
Si et trobo a faltar, o em manquen les teves paraules, aixeco el cap i miro la teva vela i els pals, i el teu timó i tota
l'arboradura, i els caps que la lliguen al buc. No son pes mort,
recullen el vent i ens fan navegar a nosaltres, els tripulants. Les partides obligades, Carmen, fan mes desitjable el retorn a port, les partides definitives alcen una altra vela al pal major...
Mil i una cares de mil i una vides que no serem, que ja hem sigut.
A voltes veiem la vida fer voltes i revoltes i vols i en vols... I a cops veiem la vida a cops
Com el pirata coix -capità i grumet del seu vaixell- naveguem de vegades mirant amb els rostres mudats pels gestos i els actes, amb l'ull tapat i la pota de pal. I ens miren i remiren amb la llum segrestada a les pupil·les esteses al vent, ninetes de color d'aire, absent i constant.
Imatges perdudes de retines ingràvides i caixes fosques de revelats i clarobscurs que ens retenen, en un somni, desig và d'apressar el passat i la vida (i les cares, les mil i una, o dos)
Pel·lícules fixes. Canviants, diverses, moltes, i úniques però.
Més enllà de parafrasejar l'obra de Wilde, i salvant les distàncies amb el seu Earnest, la importància del nom és cosa, no sé si rellevant, però si més no, curiosa.
Compartir cognoms amb un desconegut, indica que hi ha la possibilitat, remota o propera, que en un algun moment s'hagin creuat els parentius, o hi hagi algun vincle de llinatge o tribu o clan o lloc de procedència comú; tot i que això últim, amb l'extensió de l'aldea global, cada vegada quedi més diluït. O, sense vincles aparents, simplement es tracti de coincidències ben curioses...
Però sovint em passa que en certs àmbits (als Països Catalans concretament) els meus cognoms finalment acaben per passar desapercebuts, identificant-me o distingint-me més aviat poc, i havent d'afegir irremeiablement el distintiu toponímic com a marca de la meva peculiaritat, amb la qual cosa la identificació fora de casa és fa llavors immediata i concisa. Inconfusible.
Encara amb el cor com adolescent, et mira i et veu arreu, a l'arena, a l'aigua, a les roques, a la cadira blanca de ferro recargolat, a dalt un turó, al seient del cotxe, allà on mai has estat, allà d'on mai has partit. Tanca els ulls i et veu a dintre seu, en el record, en la memòria, en la desmemòria, te'n porta al cor, al cap, als braços estimats; penjant del teu coll, del teu alè.
Obre les parpelles engaxades de la son de trenc d'alba i et veu. No hi ets, però et veu. Matinant, despertant en el teu somriure seré, acaronant-li els cabells. No hi ha refugi quan l'ànima se n'enyora, eres tu l'únic recer que li donava la pau quan l'esperit es foragitava, i ara no hi ets. El teu record però, la teua memòria fidel que tanmateix és la seua pròpia, reconforten.
Veu ta mirada en tots els qui l'envolten, les teues paraules li donen confiança.
Jo supose que creure en Déu deu ser una cosa pareguda...
Mon germà amb perruca estrafolària, ulleres de carnaval, i guitarra andalusa; el meu nebodet de la mateixa "guisa" amb guitarreta a mida; servidora amb pandereta i simbomba i perruca de les que piquen...
Ens agrada muntar saraus per "nochebuena".
La nena petita dorm i de tant en tant obre els ulls i la boca per meular com una gateta...
El meu germà, llavors, li canta a cau d'orella mentre li toca amb la guitarra nadales a la filla per calmar-li el plor; i la nena somriu confiada i món germà somriu feliç.
I jo somric...
Somric... Somric i me n'enyoro... Sonen campanes i no són les de Belén...
Campanes fugisseres que entre Nadal i Cap d'any fan adonar-se que el temps també ho és, fugisser i colpidor, i que hi ha poques coses que valguin la pena. I adonats d'això -mortals i efímers com som- l'alegria de la festa se'ns pot esdevenir fàcilment en llàgrima, de goig o de dolor, i el món ens cau a sobre -amb estrelles i tot- per tornar a renéixer, per tornar a començar.
I hom vol sentir llavors l'escalf de l'estimació, llunyana o propera, que s'ha percebut en aquells moments forassenyats que de vegades se'ns han esdevingut, quan tot el seny, assenyadament, ens deixa a soles amb alguna espurna que ens cau del cau secret de la felicitat, com una llágima de Sant Llorenç a l'agost.
I els que no hi són se'ns fan ben presents encara que ningú els vegi més enllà de veure'ls amb els ulls del cor. I mirem de fugir de l'angoixa i la tristor embolcallats amb l'alegria de la ritualització de la trobada anyal, obligada o volguda, enyorada o desitjada...
Dissabte al mati vaig descobrir un d'aquells llocs que en trobar-los sembla que els coneguessis de tota la vida. Com si t'haguessin estat esperant sempre. Llocs que vols compartir, llocs que un cop has gaudit els guardes a la memòria amb els seus colors, la seva temperatura, la llum...
Llocs la percepció dels quals varia segon l'hora del dia... llocs on et sents impressionista i impressionada -com un quadre a mig fer- on la plasmació de la llum et dona la més inusual composició de la realitat, i on els objectes només es veuen en la mesura que la llum hi incideix. I per molt que miris sempre ho veus nou, diferent, excitant, però alhora conegut ... i t'hi sents un Monet pintant repetidament el mateix tema, tot canviant els matisos d'il·luminació cromàtica, la intensitat solar, la boira o la claror...
S'hi veia Monserrat en la llunyania, i el groc i el verd ho inundaven tot... i el sol, tant generós i abraçador m'envoltava... La pluja passatgera augmentava els prismes en capturar els raigs solars i tornar-los invertits, enlluernadors...
Això va ser dissabte al matí, a la tarda però, la llunyania es va acostar entre xàfecs i astres solars escalfadors procedents de més enllà de la ciutat de les esglésies; i diumenge, finalment, allò llunyà es va fer present i proper, vam viatjar al centre del món, del món que vull. La llunyania va desaparèixer a dalt del cim mentre àligues i sargantanes sense cua ens miraven de reüll.
Tenia un deute pendent imperdonable que no em deixava respirar la catalanitat com cal, ara però, ja sóc una altra.... diuen que qui puja a la muntanya màgica mai torna a ser el mateix...
Gràcies per la descoberta, gràcies pel camí i la mà estesa...
Fa més de vint anys i només recordo la sed. La sed i les cases típiques de poble. I la calor. Quina calor, i quina sed. La meva avia insistia aquell dia, tota enyorada, en ensenyar-nos els recorreguts que l'aigua hi feia quan el riu en portava.
Només recordo la sed. Molta sed mentre ella ens mostrava les roques foradades per on antuvi sortia a dojo el riu Calvache al parc de Donace. Però aquell dia, aquells anys, no n'hi rajava. Les fonts seques i els camins inacabables fins deixar enrere la pols.
Jo només tenia sed i pocs anys, i la meva avia només parlava -enmig de la meva sed- d'un aigua que ja no hi era. Recordo aquella sed i els ulls d'enyorança de mi abuela, molta enyorança en tornar al poble aquell dia.
Han passat més de vint anys i avui he viatjat sola, el paisatge solejat m'escalfa les galtes a través del vidre i el verd-groc apaivaga i asserena la meva ànima. La música de la radio em distreu de cabòries i conflictes. Conduir és bona teràpia. Casi per inèrcia arribo al poble. La meva avia ja no hi és i a la família llunyana d'allà només la veig de funeral en funeral on sempre ens repetim allò de "a ver si nos vemos en mejores circunstancias". Però les circumstàncies s'han de buscar, qualsevol circumstància és millor que un funeral, i mai és massa tard ni massa lluny per tornar.
Arribo i no sé ni on buscar, les cases de poble que jo recordava són esbossos i retalls infantils. Sé els noms, cognoms, malnoms, vincles i parentius, pregunto al bar. De seguida me'n donen noticies i m'hi veig asseguda a taula davant de migas i gachas, com aquell dia de fa vint anys.
De cop comença la sed una altre vegada, però avui l'aigua ha tornat, el riu corre i les fonts calmen als assedegats. Ells vells que m'hi queden m'ensenyen les esquerdes a les roques per on torna a brollar vida, i el verd i el murmuri transparent de l'aigua m'amera de pau. Ells vells que m'hi queden m'expliquen històries i me'n parlen amb aquell castellà només comprensible pels que ens hem alletat d'ell encara que sigui de fora estant. Darrera de cada paraula, de cada gest, de cada arruga, darrera d'aquell accent tan propi, torno a sentir la meva avia. Ella ja no hi és, l'aigua sí...
Només han estat dos dies escassos, dos dies estranys, dos dies estrets al temps, desconnectada de tot. Dos dies fent un camí de retrobada. Un camí potser l'únic possible, l'únic camí necessari... un camí de tornada a l'orígen, d'avançada cap a l'epicentre propi, al punt zero, allà on tot comença i on tot encara és possible.
Un camí dolç i amarg marcat serenament per absències i presències. Tant de bo ella hagués pogut tornar a sentir l'aigua sortir de les roques, haguès pogut beure amb mi a la font de pedra vora el riu compartint amb ella sensacions i descobriments... Però, a vegades crec que d'una manera o altra, ja ho hem fet, d'una manera o altra ho farem de nou...
De tornada a Madrid, per petites carreteres secundaries entre poblets i poblets no menys petits, amb el sol de cara cap a ponent, he respirat per fi serenor.
A cal Joan Olivares, a Otos (a la Vall d'Albaida) el poble dels rellotges de sol... Pels qui gusten del turisme rural i les activitats culturals i lúdiques.
Lentament em trec els guants de la metàfora, perquè vull escriure a pèl sobre els dies que passen... Lentament em trec l'abric de l'escapisme, per dibuixar bell somriures sobre les paraules...
I somniant t’explico tot el que no et sé dir:
que el teu nom sona com un pessic quan el dic,
que no puc pensar a fer res de res quan no hi ets
i quan hi ets no em reconec.
Trobo a faltar un got de llet i torrades de pa amb mantega...
http://www.marcparrot.com/marc_parrot_cat.html
Soy Mujer y un dulce calor me abriga cuando el mundo me golpea. Es el calor de las otras mujeres, de aquellas que no conocí, pero que forjaron un suelo común. Alejandra Pizarnik.
