Hola amics, He de reconèixer que darrerament tinc molt abandonat aquest espai, sobretot des que vaig ser abduít pel facebook fa quatre mesos. Però m’agrada tornar-hi de tant en tant. L’experiència durant l’enregistrament del darrer “Treu Banya” fa que la meva relació amb aquest bloc no es pugui perdre mai. Tenia ganes d’explicar-vos algunes coses que potser ja sabeu, però que em sembla bo de comentar. Fa més de vuit anys que em vaig desplaçar a viure a ses Pitüses, concretament a s’illa d’Eivissa, i en fa sis que visc a Sant Jordi dins del municipi de Sant Josep de sa Talaia. Potser us sona aquest darrer nom. Fa un parell de dies que és notícia per un tema de corrupció, fet molt habitual darrerament a ses illes. No la corrupció, que ve de molt enrere, sinó el fet que sigui notícia. Aquí ja ens haviem acostumat a que les evidències no servissin per posar en evidència res, o més ben dit que ningú s’espantés i en canvi digués: “Aquest sí que en sap… ho veus?” i atorgués encara més prestigi i credibilitat al corrupte. La detenció de l’antic arquitecte municipal de Sant Josep, de la seva dona i del seu fill i de la dona d’aquest darrer, no em sembla suficient pel que ha passat aquests darrers anys en aquesta illa. Mentre els malalts de càncer no tenen ni han tingut una atenció complerta en el seu propi espai geogràfic per la manca d’un servei de radioteràpia i han vist agreujada la seva qualitat de vida pel sols fet d’haver nascut en un lloc oblidat i poc respectat com és Eivissa, en un any els mateixos governants que van permetre aquesta situació van ser capaços de construir la carretera més cara d’Europa, sense ajuts del govern de l’Estat, que pagarem els eivissencs en uns 25 anys. Algú va creure que era més important fer un escalextric a tamany gegant que atendre les necessitats més bàsiques dels ciutadans. Una autopista, per a què durant els dos mesos d’estiu els turistes dopats no s’estavellin en desgraciats xocs frontals. El motiu que es va donar des del defensors d’aquesta magna obra era de seguretat i s’acusava als detractors del projecte de no respectar la vida dels conductors…, la veritat és que no hem baixat per sota de la mitjana de tot l’estat pel que fa al descens de victimes a la carretera. Les autopistas eivissenques han fet que la velocitat general de l’illa augmenti. Així els accidents en els que les vícimes son motoristes, ciclistas o vianants, son el pa de cada dia. Algú va creure també que aquest escalextric havia de tenir un tunel en un tram i que en una altra zona, on conflueixen nou torrents, el traçat seria a una profunditat de vuit metres, amb la conseqüent inundació i tancament de la carretera cada vegada que hi ha una pluja una mica significativa. Ningú ha donat una explicació d’aquest fet i els beneficiaris d’aquest desfici segueixen impunes.
Per més que la justícia, lentament, vagi treient les màscares dels corruptes, el mal ja és fet. I el que es podia dissimular o el que ha quedat enganxat sota les alfombres passarà el filtre de la llei, o haurà prescrit abans no s’actui, com tantes altres vegades . EL PP acumula a les Balears una trista col·lecció de casos de corrupció i els màxims responsables del darrer govern, que està donant tan agres fruits a la comunitat, segueixen fent-se el sord com si no anés amb ells la cosa. Un a les Amèriques, l’altra dient que “no posa la ma al foc per ningú”...I la vergonya? Quina garantia poden oferir uns personatges que no van saber o no van voler posar els mecanismes de control a una situació que, pel que s’està veient, era la de “tonto el que no robi”? Encara m’en recordo del “Vayase Señor González de l’època dels Roldan, Guerra… La diferència és que aquí el Señor Matas va marxar quan el teló encara no havia començat a caure. Com un misteriós actor de película de por de sèrie B que acaba creiente-se el seu paper, ell segueix fent les amèriques sense que ningú el molesti. En canvi el Sr. González la única col·lecció que conserva és la de bonzais, si els conserva.
EL mal ja és fet i esperem que els nous governants sàpiguen diferènciar les necessitats reals dels ciutadans, de les grans obres mastodòntiques, tant econòmica com físicamente, com la desmesurada ampliació del port de Vila que s’anuncia. En un lloc fet de detalls no és bo que les accions gegantines enterrin els matisos que ens diferencien de qualsevol destí turrístic massiu…
La llàstima de tot plegat és que, de la mateixa manera que els directius que s’han repartit sous i beneficis milionaris dels bancs que ara necesiten ajut dels Estats per no caure i arrossegar a tothom, els governants que han estat burlant la llei per omplir-se les butxaques no pagaran les conseqüències de les seves malifetes, sinó que les acabarem assumint entre tots, un cop més, amb las “Arcas del Estado”. PErquè està clar que hi ha crisi, però i els beneficis multi milionaris d’aquests darrers anys, qui els té? On son?
Potser seria el moment de començar a revisar aquesta llei de l’embut, . Els diners no es creen ni es destrueixen, només canvien de mans.
Superat Sant Jordi i encarats cap a un pont que , per a alguns, és com una segona setmana santa, molt més ben ubicada en el clima, sembla que finalment hi haurà crisi. Es va desmentir a tort i a dret per part del màxim responsable d'economia del govern ,però ara ha canviat d'opinió. L'economia no es recuperarà al segon semestre com ens va dir Solbes abans de les eleccions. Jo, ja no m'extranyo de res. Potser perque fa temps que em sembla que la partitocràcia ha guanyat el pols a la democràcia. Fa pocs dies vaig veure una película que em va recomanar l'amic i guitarrista, Francesc Bertran, molt afeccionat als comics. "V de Vendetta", segurament us sona. Hi ha un moment que el protagonista diu: "Els artistes mentim per mostrar la veritat i els politics menteixen per amagar la veritat". Va ser el millor de la pel·lícula. És evident que la pressió popular pot fer trontollar aquests enquistaments, com en el cas de la Xina i el Tibet. Les protestes en el recorregut de la torxa olímpica han fet que finalment el govern xinès accepti dialogar amb el Dalai Lama. Tan de bo que això passés en molts altres àmbits i en d'altres països. L'Àfrica sempre és l'oblidada. Ara mateix, el tema dels pirates de Somàlia, ha deixat entreveure un país de caps per avall, on impera la llei del més fort, i on els negociants d'armes fan l'agost mentre la població viu en la més gran precarietat i inseguretat. Quan li explico tot això a la meva gosa, que sempre sap escoltar-me, sembla que m'enten. Més que algun que ha fet carrera. Gràcies, Tana g
Per cert, el títol del post és en record del fanzine creat el 1985 al barri vell de Girona, a la casa ocupada al damunt del Carrer Nou del Teatre, en aquell temps, Carrer dels Torrats. I és que sempre hi ha crisi després que uns quants es facin d'or. On son els beneficis multimilionaris de l'especulació immobiliaria? Molta llum per veure-hi clar...
Ha començat el bon temps, han passat les eleccions, tot segueix el seu curs, amb algunes variants és clar. És any també de Jocs olímpics, de sequera, d'eleccions americanes, de canvis, com tots els anys.. Pel que fa als Jocs olímpics, i aquesta sensació d'estar fora del be i del mal de l'esport, no l'entendré mai. Qualsevol artista o intelectual de prestigi ha de prendre una posició davant d'un fet polític però els esportistes d'èlit, els "recordmans", aquests no poden tenir opinió. La idea que l'esport ens uneix per sobre de les diferències en una competició comuna i amb les mateixes regles i condicions és un marc del que s'escapen moltes coses. Per començar, no tenen les mateixes eines ni condicions els esportistes d'un país desenvolupat i democràtic que els d'un país que lluita per sobreviure. Matisos apart, sembla que només podem ser iguals en l'àmbit de les nostres possibilitats físiques i que aquestes estiguin deslligades dels altres àmbits de la nostra existència com som l'intelectual i l'espiritual. L'home que va fundar els Jocs Olímpics i el seu esperit, Coubertain, no podria estar d'acord a fer el joc a un país que menysprea les normes bàsiques de l'existència reglades en la Declaració Universal de Drets Humans només per motivacions econòmiques, més que esportives. Per aixó, el crit dels tibetans, em fa pensar que podria haver estat el nostre, quan tothom esperava a Europa que després de vençut Hitler a la Segona Guerra Mundial, Franco no tardaria a caure davant l'Ordre Inernacional. I finalment els Estats Units van pactar amb Franco per qüestions estratègiques i vam haver de viure, primer els nostres avis i després els nostres pares i nosaltres, les acaballes d'una dictadura, tant se val si de dretes o d'esquerres, una dictadura al capdavall. Els tibetans podran desaparèixer com a país, igual que ha passat amb el Sahara, que mai no seran tractats com els jueus, que després de segles sense país van veure com se'ls hi restituia part del seu territori, i no vull entendre perquè, ni vull pensar que es tracti dels zeros a les xifres de morts en els respectius genocidis, ni tampoc vull pensar que sigui una qüestió purament econòmica però em sembla que no m'equivocaria. Sempre els diners. Com deia un vell cap indígena americà, quan només ens quedin diners ens n'adonarem que no es poden menjar. molta llum g
Sempre fa mal al cor quan es prohibeix una revista, un partit, una manera de pensar, una possibilitat de jugar amb les mateixes regles del joc que els altres. Amb la transició es va intentar establir un joc comú que perdonava massa coses, al meu parer, per poder traspassar la porta de la democràcia quanta més gent possible i de la manera més ràpida. Com deia, tantes concessions cap als qui van tenir la paella pel mànec durant quaranta anys, havien de produir desequilibris a la llarga. Tots sabem el que es va haver de cedir, o hauriem de saber-ho, des dels sectors més castigats, i més renovadors de l’estructura de l’Estat, enfront dels hereus de l’essència dels reis catòlics, que van expulsar els arabs i els jueus que no es van voler convertir al catolicisme, a favor d’una unitat que encara avui arrosseguem. Aquesta lluita de segles no acaba de tenir una solució, malgrat totes les estratègies de l’Estat. El resultat ha estat que la policia acabi fent d’escolta de la dreta més anticonstitucional, encapçalada pel terrorista Saenz de Inestrillas, davant l’esquerra abertzale, que ja no te camins democràtics per la seva submissió a la tirania homicida d’ETA. Ni uns ni altres han condemnat les seves respectives violències, però l’anestèsia de la transició és de llarga durada, i malgrat l’intent que ha suposat la “Llei de la Memòria Històrica”, s’ha demostrat que els fonaments d’aquesta democràcia son encara en el fang de l’Antic Règim. La llei ha acabat evolucionant cap a una caricatura de la llei, buidada de continguts regeneradors. Una cosa semblant al que li ha passat a l’Estatut. Sento, aquest matí, el ressó del debat d’ahir. La simulació del bipartidisme a l’americana és una distorsió més de la nostra realitat, per anar cap a on?…Com sempre, cap a la conquesta de l’ansiada majoria absoluta que permet governar sense concessions. Esperem que algun dia els dos partits d’àmbit estatal no es posin d’acord per escanyar encara més la democràcia. Atrapats en aquesta realitat que ens vol fer cada vegada més invisibles, esperarem el resultat del dia 9 de Març, i en el cas que ningú guanyi d’una manera absoluta, que lletja aquesta paraula, haurem de tornar a sentir els crits que voldran deslegitimar als partits minoritaris en el seu dret a participar en les decisions. Només cal mirar enrere en la història per veure que els nous camins sempre s’han obert des de l’impuls que han realitzat les minories, i de vegades fins i tot els homes sols. I si no que li preguntin a l’esglèsia que fins fa pocs anys no va demanar perdó a Copèrnic i a Galileu, per exemple. I encara volen seguir guiant-nos? cap a on? Cap a la por al seu anunciat apocalipsi en la nova Sodoma i Gomorra? Encara seran capaços de legitimar el paper de la Santa Inquisició com alguns politics han intentat legitimar el paper de la dictadura de Franco, pel be de tots…?¿¿?¿? Millor me’n vaig a fer cançons…, per aclarir la meva ment i el meu vot de distorsions electorals. Per començar, millor votar algú que ens pugui entendre. De fet jo no puc votar ni al ZP ni al Rajoi i la seva nena diabòlica, sinó als seus delegats. I això ja vol dir alguna cosa. Oi, Salvador? Molta llum per veure-hi! I fins ben aviat, desitjo. g
Durant molts anys, als que ens hem intentat expressar amb normalitat en la nostra llengua, el català, se’ns ha demanat explicacions i se’ns ha pressuposat fins i tot la filiació política, aquí i a fora. “Per què no cantes en castellà, doncs, i arribes a un públic més nombrós?“, m’han preguntat moltes vegades.
La lectura que fan és la dels vencedors i la dels vençuts. Per a ells el català és un caprici de quatre radicals venjatius. Però quan els preguntes, per què no parlen en anglès o en xinès per arribar a més gent, et miren com si fossis un ignorant. Perque en el fons, roman en la mentalitat d’una bona part dels espanyols, l’idea que el castellà és la llengua útil, exportable, de tots. I el català, és la darrera voluntad del desahuciat.
Ara, en plena pre-campanya electoral, aquest tema torna a grinyolar en boca d’alguns candidats.
Només de pensar-hi ja em va mal de cap. A veure el dia que ens deixen ser normals, com a qualsevol, amb la seva vida, els seus amics, el seu paisatge, la seva cuina, el seu clima, la seva llengua…Però, malhauradament, és un tema que dóna molts beneficis electorals.
Aquest Nadal, em van regalar el llibre d’Albert Boadella, “Adios Catalunya”, encara no se per què, no l’he pogut començar a llegir. He de dir, però, que tinc curiositat per saber quins son els fonaments de la seva argumentació. Un bon dia, el vaig veure desmarcar-se de tot el que és català, tot i que viu a l’Empordà, i més tard vaig saber de la seva signatura en manifestos i finalment en la fundació del partit “Ciutadans”. Anteriorment, havia vist alguns dels espectacles que havia fet amb “Els Joglars”, i no deixa de sorprendre’m la seva actitud.
És un tema molt enverinat i poc assossegat, aquest de l’identitat i de la llengua. I no se n’hauria de fer tan mal us, ni tanta manipulació. Ja no des dels conceptes de nació i de pàtria, si no des del respecte a la diversitat cultural, és evident que el català no oprimeix ningú sino que lluita per trobar un espai a la seva pròpia casa. Qualsevol diria que cap nen coneix el castellà a Catalunya. És difícil trobar un punt d’equilibri quan no hi ha voluntat des dels grans partits de respectar i protegir la nostra diversitat.
Com em va dir un dia el poeta Joan Margarit: “Jo escric en català perque em dóna la gana”. Jo també escric i canto en català, no per negar cap altre llengua, ni per prescripció mèdica, ni perque m’ho mani cap partit, ni perque la meva religió m’hi obliga. Simplement és la meva elecció. I la llibertat és poder escollir. Així de simple. Com la llibertat d’expressió és poder dir, encara que de vegades el que es diu no coincideixi amb la nostra opinió. Però tot es basa en que hi hagi espai per a tots. A on? És de sentit comú.
quintana |
dimarts, 11 de desembre de 2007 | 15:57h
Després de moltes setmanes de concerts, assajos, promocions, treballs i negociacions, com en aquells anuncis de torrons de cantarella cansada, torno a casa per retrobar-me amb el meu temps i el meu espai, dins la closca del cargol. Tant com he pogut, he anat donant senyals de vida a través de la nova web: www.gerardquintana.cat. D'ara endavant tornaré a disposar d'una mica de temps per tirar això endavant. Hi ha tantes coses a dir després de tants dies que em donaré el gust de parlar-vos d'una de les coses que han mantingut la meva atenció aquests darrers dies, després de la participació a la manifestació de l'1 de desembre a Barcelona, pel dret a decidir. Feia temps que no participava en una mani tan multitudinària i tan diversa, alhora que tan polèmica. En el darrer disc, "Treu Banya", hi ha una cançó, "Mai Més", que vaig fer pensant en les plataformes ciutadanes, com la "Plataforma Contra la Guerra" a Catalunya, o la "Plataforma Nunca Mais" a Galicia, o la "Plataforma Anti-autopista" a Eivissa, o tantes d'altres que apleguen la diversitat social lluny del joc partidista i invoquen aquell vell refrany de :"la unió fa la força". La "Plataforma pel Dret a Decidir", n'és un exemple. Tot seguit us expico el meu punt de vista a la resta de l'article. Content de ser aquí altre vegada amb vosaltres. La foto és del meu amic, Klaus Pfaff, un bon camí per tornar a casa.
Això no vol dir que abandoni aquest blog de vilaweb. Potser canviaré alguns habits però aquest el penso mantenir i realimentar amb la pròpia web.
Tot el meu agraïment pels que m'heu acompanyat durant aquests mesos en la gestació i el part. I també a la gent de Vilaweb i d'Enderrock per propiciar que això hagi estat possible.
Espero que us hagi semblat tan interessant com m'ho ha semblat a mi.
Recordeu-ho: seguirem aquí fins que ens facin fora.
Punts de venda:
- www.servicaixa.es
- terminals servicaixa
- oficines la caixa
- guixeta teatre cinema maldà :
c/ del pí nº 5 barcelona
tlf: 934813704
horari guixeta : de 15:00 a 21:30 hores
Tot seguit us passo la nota de premsa que han passat als mitjans de comunicació, la gent de promoartsmusic, la meva oficina de management
El cartell és un dels descartats en el procés de creació del cartell definitiu.
quintana |
dilluns, 24 de setembre de 2007 | 00:06h
La gravació del disc ha arribat al final.
El procés de masterització, realitzat per Kei Macias, també.
Avui diumenge he donat el vistiplau i demà mateix es ferà l'entrega del master a la discogràfica Global, que és qui editarà i publicarà el cd.
Finalment he organitzat el cd en quatre parts i un epíleg.
Hagués estat genial que el vinil no hagués passat a la història, o al coleccionisme, i poder editar un doble vinil, amb quatre cares.
De fet, els primers discs que vam treure amb Sopa de Cabra van sortir només en vinil i més endavant es van editar en cd.
Quatre cares amb quatre inicis de disc i quatre finals, és més interessant per aquest treball que no pas 17 cançons seguides.
Per això mateix les he agrupat de quatre en quatre, responent a un procés vital, que detallaré en el cd.
Ara és el moment de preparar el directe amb moltíssimes ganes.
El que veieu a la imatge és el cartell de les actuacions que ferem a la sala Maldà, a Barcelona, per presentar "Treu Banya".
En aquests concerts compartiré escenari amb els dos musics amb els que he treballat la composició de les cançons.
Serà una oportunitat irrepetible per conèixer les motivacions d'aquest darrer treball. Una mena de "Com es va fer...".
Uns concerts de proximitat i amb més coses que les que es poden trobar en el cd, lluny de calcar-ne el seu contingut
Aquests concerts, en principi, no tindràn continuitat.
quintana |
dimecres, 12 de setembre de 2007 | 21:23h
Només queda un dia per acabar el cd: Dissabte dia 15 de stembre. Ens falta mesclar una cançó: WILMA. I organitzar l'ordre i els passos de cançó a cançó. Després, els dos dies de masterització i em sembla que el dia 19 ja podrem entregar el "master" per portar a la fàbrica. Jo diria que la tercera setmana d'octubre el cd serà al carrer. M'agradaria que fos així.
A la foto, alguns dels responsables del resultat final de "TREU BANYA", al camerino després de l'actuació a Jesús, a Eivissa, el passat dia 7 de setembre. De dreta a esquerra, començant pels que estan drets: Manel Vega al baix i contrabaix, Jaume Maristany a la flauta i els saxos, Jordi Busquets a la guitarra elèctrica, Xavi Lloses al piano i teclats, Rosa Pou a les veus, Francesc Bertran a la guitarra acúsitica, Marc Vila a la percussió i, Kei Macias al só. A baix, ajupits, de dreta a esquerra: Josep Cardona, sonador eivissenc que va tocar les castanyoles i el tamborí i la flauta com a convidat, Jordi Ortiz a la bateria,i jo mateix a la veu.
Aquesta és una llista provisional dels concerts més immediats.
Sobretot per no tenir-vos desinformats.
Quan obrim la web a finals d'aquest més o començaments del proper podreu trobar tota l'informació detallada dels concerts i d'altres activitats.
Divendres 16 agost - Alcover
Plaça de l'Ajuntament
Gratuït
Dissabte 24 agost - Porreres (Mallorca)
Claustre dels Santuari de Monti-Sion
20Euros
Dissabte 01 setembre - Sant Quirze del Vallès
Plaça de can Feliu
Gratuït
Divendres 07 setembre . Jesús (Eivissa)
Plaça de la vila
Gratuït
Dissabte 08 setembre . Sant Feliu Saserra
Plaça de l’Esglesia
Preu entrada : 03 €
Diumenge 16 setembre . Montornès del Vallès
Teatre Municipal
23:00 hores
Teatre Cinema Maldà . Barcelona
Dimarts 23 octubre a diumenge 28 octubre
De dimarts a dissabte funció a les 21:30
Diumenge 28 a les 19:00 hores
Preu entrada: per determinar
Dimarts 31 octubre . Girona
Barraques de Girona
Escenari de la Copa
01:00 gratuït
Dissabte 03 de novembre. Manresa
Fira d’arrel tradicional de Manresa
Teatre El Kuursal
Hora per determinar
Divendres 30 novembre . Sabadell
Teatre Pincipal Sabadell
Hora: 22:00
Preu entrada: per determinar
Divendres 21 desembre . Palau Solità i Plegamans
Teatre de la Vila
23:00 hores
preu entrada: 10 €
Quan els angels s’adormen pels cartrons del carrer
Quan la flama s’escampa i s’esten el desert
Quan la dona és el sac que sempre rep els cops
Quan l’home té por de la dona sense por*
Quan el dia s’acaba i no hi ha amor sense preu
Quan la vida és dels altres, quan el plor és sempre teu
Quan tot sembla un miratge, quan res no és del tot cert
Quan la veu se t’ofega i el dolor t’encongeix
Ja no cal mirar enrera per saber el que perds
Ja no val mirar enrera per saber què fer
Quan la guerra és un arma per fer més diners
Quan la música és falsa, és negoci només
Quan la lluna no és plena i estàs sol al carrer
I el silenci és la unica cançó que sents
Quan et tapen la boca per parlar diferent
Quan es perd la substancia, quan el cos és el rei
Quan la pols esdevé pols i se l’endú el vent
Quan de cop te n’adones que no et queda més temps
Ja no cal mirar enrera per sentir el que perds
Ja no val mirar enrera per saber què sents
Quan hi ha homes que s’esforcen i no en treuen mai fruit
Quan et diuen que voles però et sents caure en el buit
Quan el que tens és poc, quan el que tens és molt
Quan no és mai suficient perque no en tens mai prou
Ja no val mirar enrera per sentir-te bé
Per sentir amb més força
Per sentir el que importa
Per sentir sense noses
Per seguir
Per saber
Ja no cal mirar enrera per saber qui ets
Cantar i mesclar. Ja només falta això. Tota la música ja sona. Ara mateix estem construint la mescla del tema que obrirà el disc: "TOTA LA TERRA". Va nèixer com un "haikú", i el vaig anar desarrollant, inspirant la melodia en les "ragues". És una mena de salutació al sol, al nou dia, el punt de partida:
"Tota la terra s'encen,/ tota la terra s'encen,/ vora la mar./ Tota la terra s'encen,/ tota la terra s'encen,/ vora la mar,/ s'encen el cel./ Neix l'horitzó,/ un fil invisible/ que separa els dos móns:/ La lluna, del sol./ Neix l'horitzó,/ un fil que s'estira/ per cada cantó:/ El dels teus somnis,/ i el dels malsons.
Tota la terra s'encen,/ tota la terra s'encen,/ vora la mar,/ s'encen el cel,/ s'encen el cel./ Neix l'horitzó,/ un fil invisible/ que separa els dos móns:/ La lluna, del sol./ Neix l'horitzó,/ un fil que s'estira/ per cada cantó:/ El de la vida, i el de la mort.//"
Ja he cantat 10 cançons i, per tant, m'en falten 7. També falten veus a 9 cançons més. Si aquest fos un disc de vinil seria doble, uns 35 minuts per disc i, per tant, entre 17 i 18 per cada cara. De fet, me l'estic plantejant així, tot i que anirà tot contingut en un únic cd. Això cada cop té més forma, un viatge amb principi i final oberts, a la mida de cadascú. Estic intentant assumir amb l'ajut del Xavi Lloses i en Kei Macias, aquest final d'etapa amb la màxima coherència però sense perdre gens de llibertat. Tot va cap allà on havia somniat.
A la fotografia, una imatge de l'equip del darrerr concert abans de la gravació, a Formentera. Al límit de La Mola preparats per saltar a l'estudi. En Francesc Bertran, en Ferran, i jo. El mateix equip que vam anar ahir a Alcover per fer una actuació a la Plaça Nova. Ens ho vam passar moolt bé. Ja teniem ganes de tornar a pujar a l'escenari. Ara, a seguir la feina i a esperar el dia 24 per tornar a actuar, en aquest cas a Porreres, Mallorca, i amb un equip més ampli de 5 o 6 musics.
Els dies passen com llamps i quan m'en vull adonar ja hem avançat una setmana en el calendari. Aquí tot va bé. Aquests dies han passat moltíssimes coses entre tormenta i ruixat. L'Àlex va tocar uns violins genials el dimecres passat, la Rosa Pou gravar veus en cinc cançons el dissabte. Ahir mateix, en Xavi Lozano, tot i que no estava previst en principi, va gravar unes flautes (noruega, sudamericana, xinesa, hindú, eslovaca...). La veritat és que totes les col·laboracions han estat de luxe per a allò que m'havia proposat.
La flauta, el vent, l'alè, la vida, s'està obrint espai i s'està convertint en un dels trets característics del cd. La veritat és que tothom que va passant per aquí i escolta alguna cosa, reacciona amb sorpresa. I estic content que sigui així. La meva intenció no és repetir uns esquemes que funcionen, sinó fer-los evolucionar i sorprendre'm jo el primer, i els musics que hi participen. Així podem fer que sigui divertit per a tots nossaltres i que puguem transmetre aquesta energia als qui ens escolten. No crec en les fotocòpies i cada moment que vivim és diferent, no pot ser que no canviem, no m'ho crec, si estem vius.
Queden encara algunes sorpreses. Sóc d'aquells que creuen que no es pot parar de gravar fins que s'acaba la mescla. Ja sé que és un mal de cap pels tècnics però estarem amb el micro obert fins l'ultim dia.
Fa uns quants dies que lluito per trobar una estona i poder entrar a escriure unes ratlles. M'ha costat però per fi ha arribat el moment. Ara mateix estem en una pausa de tres dies, mentre a l'estudi de gravació enregistren un disc de jazz, i jo miro de prendre una mica de perspectiva i gaudir de bona companyia.
Ha estat una semana una mica estressant, però sobretot per coses alienes a la pròpia gravació. No us ompliré el cap amb els meus problemes amb la Renfe o amb els horaris dels avions, o amb els problemes de llum, tot i que també ho he patit tot plegat d'una manera o altra aquests darrers dies.
Després de la visita del Jaume Maristany, que va posar un parell de flautes i un parell de saxos, he vist que som en aquell moment en el qual he de vigilar i no deixar-me portar per la densitat. Vull que les cançons sonin orgàniques i naturals, sense vestir-ho tot de grans arranjaments amb grans reverberacions.
