Alan Kobane4

Quan caigui, si cau, recordeu com era la vida a Kobanê

No hem parat de moure’ns aquests tres dies de casa en casa, de Mersin a Istanbul, visitant la familia que s’ha escapat de Kobanê, per tenir cura de les seves necessitats. Les meves tietes ploren cada nit. I durant el dia, no veig cap flama a la seva mirada apagada. Els meus oncles i cosins fan broma de tant en tant, com és característic entre els kurds en temps de desgràcia (aquell humor negre que s’atribueix als kurds des de l’antiguitat).

Però me n’adono de pressa: a mesura que passen els dies i l’Estat Islàmic és més a prop de l’ofensiva final contra Kobanê, l’ànim de la familia i dels kurds en general minven cada vegada més perquè, a poc a poc, van prenent consciència d’una realitat que fins ara havien decidit negar al seu cap; que la població on han nascut i crescut serà totalment ocupada i saquejada per uns bàrbars nihilistes fortament armats que vénen de fora. És força difícil d’assimilar. I més quan m’expliquen que Kobanê ha progressat molt els dos últims anys.

La província va fer fora els pocs oficials del govern dictatorial d’en Baixar al-Assad que encara quedaven. Els comerços van començar a funcionar, es van obrir joieries, fins i tot va obrir un gimnàs molt gran i amb tota mena d’equipament, que es va convertir en tot un èxit. De fet, un dels meus cosins, l’Azad (23), m’ensenya selfies amb els seus progressos al gimnàs i m’explica com hi anaven tant nois com noies a la mateixa sala (un fet absolutament excepcional a la resta de Síria), i fins i tot hi anaven algunes dones grans amb sobrepès per fer una mica de bici estàtica.

Alan Kobane5

Tot aquest progrés s’ha dut a terme trobant-se la província totalment aïllada a causa del setge a què la sotmetia l’Estat Islàmic per l’est, el sud i l’oest (pel nord, com ja sabeu, hi ha la frontera turca). Ja fa més d’un any que l’Estat Islàmic va ocupar tota la regió vora el riu Eufrates (Firat, en kurd) i va tallar així el subministre d’aigua a tot el nucli urbà. Tanmateix, també va deixar tot Kobanê sense electricitat. Però com va poder Kobanê créixer i prosperar sense aigua ni electricitat? M’expliquen els meus cosins que, al principi, la població va comprar generadors per a cada casa, i passats uns quants mesos el govern del PYD va aconseguir uns generadors d’energia elèctrica gegants que subministraven uns quants carrers alhora. Tot aquest entramat per poder fer vida normal els comportava una despesa enorme en gasoil i un soroll ensordidor. Quant a l’aigua, la van aconseguir foradant el terra i construint centenars de pous al llarg de la ciutat, i instal.lant-hi bombes. Recordem que el sòl de Kobanê és especialment ric en aigua. No obstant això, s’obria un risc de malalties per als més petits atès que l’aigua dels pous no és tractada.

Les meves cosines també m’expliquen històries horribles d’aquest últim any de setge a Kobanê: com la d’en Mohammad, un noi com jo, d’uns 29 anys (vegeu la foto) que era amic de la família (molt amic del meu cosí Ferhad). En Mohammad era professor d’anglès de primària a Kobanê i al maig, quan van acabar les classes, va decidir anar-se’n a Turquia a treballar-hi durant els mesos d’estiu, amb intenció de tornar a Kobanê al setembre. Però per sortit de Kobanê, el seu autocar va ésser detingut pels milicians de l’Estat Islàmic en un control de carretera. Els van fer baixar a tots per inspeccionar-los i un dels islamistes va agafar una noia del braç de manera violenta perquè no portava ben posat el mocador (ensenyava el serrell). En Mohammad va agafar el milicià de la mà i li va reprovar l’actitud, moment en què el milicià va esclatar en còlera i li va clavar unes quantes ganivetades a l’estómac mentre li cridava: ‘Ara veureu què passa a aquells qui decideixen desafiar-nos.’ Va lligar pel coll en Mohammad a la part del darrere de l’autobús i van començar a donar tombs per la carretera. Posteriorment, li van tallar el cap i el van empalar en un costat de la carretera i van deixar el seu cos decapitat (i gairebé sense roba, perquè s’havia estripat quan el van arrossegar) durant tres dies perquè el veiés tothom i prohibint que ningú no el cobrís amb un llençol sota amenaça de mort. A la nit, el meu cosí Ferhad, tot just quan es va ficar al llit, va rebre un Whatsapp amb el cap decapitat del seu amic Mohammad i va quedar destrossat, tot i que no en va reconèixer la identitat fins que li van dir. Aquest fet va sumir Kobanê en el més profund dol, es va omplir la ciutat de fotos gegants d’en Mohammad, que era estimat per tothom, i la gent va prendre consciència del que tenien a escassos quilòmetres de distància. La viva imatge del diable a la cantonada. Cal dir, també, que la mare d’en Mohammad encara avui nega la mort del seu fill, i no descansarà fins que no el pugui veure.

I per què Turquia no atura els salvatges? Dimecres 1

Avui ens llevem a Istanbul amb les notícies kurdes a la TV i un no parar de trucades amb la nostra gent dins de Kobanê. Costa de creure, però vam portar amb cotxe al meu cosí i el cosí del meu pare a tres-cents quilòmetres de la frontera, i l’endemà parlem amb ells i tornen a ésser dins de Kobanê, recollint coses i vigilant la casa (quan ja hi ha bombardeigs al nucli urbà). És com si Kobanê tingués una mena d’energia que atrau la seva gent cap endins una altra vegada (fins i tot nosaltres vam estar a punt de quedar-nos-hi, quan hi vam entrar la setmana passada). Suposo que és un sentiment difícil d’explicar, però fàcil d’entendre.

D’entre les últimes noticies que en tenim, l’aviació nord-americana ha bombardat posicions de l’Estat Islàmic prop de l’antena de ràdio de Kobanê. Atacs absolutament insuficients, que no han aturat el lent avanç dels bàrbars. Al llarg de tot el perímetre de Kobanê, les excavadores han foradat una línia d’un metre de profunditat a terra perquè els tancs dels islamistes no els puguin creuar. Després el fill d’en Bozan, un cosí del meu pare, ha rebut un morter a la cama que li ha rebentat els músculs sense afectar-li els ossos. Veig la foto de la ferida i no puc aguantar la mirada.

I, finalment, tenim totes aquelles notícies que apunten a la doble moral del govern turc d’Erdogan. Els ferits de l’Estat Islàmic, els porten a la població turca de Nizip, molt a prop de Jarablús, al costat de la frontera, a través de la porta de Qarqamish. S’han vist fotos dels seus ferits a l’hospital privat de Nizip. El paper de Turquia respecte de l’Estat Islàmic és encara incert perquè les autoritats turques han ajudat moltíssim els refugiats kurds de Kobanê (encara que els hagin faltat moltes mans), però tothom es pregunta per què l’excercit turc, un dels més potents de la regió, no ataca les posicions de l’EI. De vegades, un té un fort sentiment d’impotència i de frustració, sobretot tenint en compte que per als Estats Units i Turquia, atacar les posicions de l’Estat Islàmic seria relativament senzill.

Continuarem molt pendents de la situació a la frontera i al si de Kobanê, i intentarem donar suport als refugiats des de les activitats que es comencen a desenvolupar a Barcelona. Però no perdrem pas l’esperança i la creença basada en el fet que tot allò dolent s’acaba esvaint, i tot allò bo roman. Una idea potser simplista i ingènua per part meva, en la qual crec.

alan kobane

Sortim de la frontera. Dissabte 26

El nostre viatge s’acosta a la fi i ara toca tenir cura de la familia més propera, que hem tingut massa temps aparcada per culpa de la greu situació a la frontera. No som cap ONG i realment no hi havíem de fer res, a la frontera, més enllà de treure’n els nostres. Però la situació ens va absorbir de tal manera i vam veure tanta gent vinculada a la nostra família (més de dues-centes persones) que no vam poder sortir d’aquell indret ple de pols, un sol abrasador i un poble obligat a carregar casa seva a l’espatlla. Podria dir-vos sense cap mena de dubte que mai no m’havia sentit tan emocionalment trencat a la meva vida, com m’he sentit aquesta setmana.

alan kobane3

Avui dissabte parlem amb les tietes i ens confirmen de primera mà algunes de les nostres sospites. Elles van ser a la primera macroonada de refugiats, que van passar a Turquia quan els turcs van obrir completament la porta durant una hora divendres de la setmana passada (nosaltres vam sortir de Barcelona diumenge). La nit anterior havien sentit dues explosions molt fortes prop de Kobanê i divendres a la nit van començar a veure la gent córrer pels carrers cridant que l’Estat Islàmic era a punt d’entrar. Es va tractar d’un efecte contagi i tothom es va veure arrossegat per la por, sense gairebé fer les maletes. Durant la fugida de tota la gentada cap a la filferrada, algunes àvies van caure a terra i les van haver a’assistir d’urgència al costat turc. Ens confirmen també que durant l’últim any, cada dia es llevaven a Kobanê amb el so dels megàfons cridant els noms dels joves guerrillers i guerrilleres caiguts en combat davant l’Estat Islàmic. Cada dia portaven una mitjana de cinc o sis cossos sense vida per enterrar a Kobanê, xifra que ens pot ajudar a fer-nos una idea de la dimensió d’aquest desastre humanitari. Els últims dies abans de l’escapada, la guerrilla de l’YPG feia crides a la gent perquè no se n’anés, que aturaven l’Estat Islàmic, i que mai no entraria a Kobanê. Potser ara mateix es penedeixen d’aquella manera de fer i d’ocultar la veritat a la gent perquè, per una altra banda, els guerrillers de què disposa són molt inferiors al nombre que afirma tenir. Però el que és clar és que si no fos per aquesta guerrilla, que tants morts ha donat per defensar Kobanê l’últim any, ja faria temps que la ciutat hauria estat ocupada per l’Estat Islàmic, com molts indrets més de Síria. Ara només ens queda l’esperança que la guerrilla YPG (com molts sabeu, filial del PKK i d’orientació laica) faci un esforç d’humilitat, reconegui la inferioritat i la manca d’armes, i estigui disposada a pactar amb Turquia i els Estats Units. Disposada a generar aliats i deixar de lluitar sola. Tot i així, els ho debem tot. I més.

alan kobane2

Amb TV3 als combats per la defensa de Kobanê. Divendres 25

Avui divendres hem quedat ben d’hora amb l’enviat especial de TV3, l’Albert Elfa, i el seu càmera, en Jonathan. Ambdós ens han caigut molt bé: a més de persones meravelloses, són molt professionals. No es veuen amb la possessió de la veritat, tal com m’explica l’Albert, sinó que simplement es dediquen a transmetre la realitat del moment i treure la veu al poder per donar-la als qui no en tenen, la gent del carrer.

M’explica la seva experiència a Gaza, els horrors que ha viscut, i com de difícil és intentar mantenir-se neutral en aquests conflictes. Entre més anècdotes, em quedo amb una: cobrint l’última guerra de Gaza, es va emocionar quan li van donar un nadó d’un dia de vida perquè l’aixequés mentre en feia la crònica (una imatge que podria simbolitzar un nou dia per al poble palestí). Ho va gravar, però després ho va veure muntat i va decidir no enviar-ho a la televisió perquè semblava massa propagandístic i parcial i, si ho hagués fet, no hauria tingut la consciència tranquil·la. Arriba a unes conclusions molt interessants: ‘Quan cobreixes un gran conflicte d’aquesta mena, i no pares de rebre crítiques molt dures dels dos bàndols implicats, és quan t’adones que fas bé la feina.’

Portem els dos periodistes cap a la zona adjunta a l’aldea del meu pare, el-Susan (a uns vuit quilòmetres de Kobanê), on ja vam ser fa alguns dies, perquè puguin gravar les posicions de l’Estat Islàmic. Però pels camins de terra, on no hi va gairebé cap mitjà de comunicació, descobrim un turó des d’on es veuen les topades entre la guerrilla kurda de l’YPG i l’Estat Islàmic. El turó es troba a menys d’un quilòmetre de distància de la frontera amb les aldees de Kobanê.

Ens trobem davant l’antena de ‘Radio Kobanê’, també situada en un turó des d’on es podría bombardar fàcilment el nucli urbà. Les notícies de l’altre dia sobre l’ocupació del turó per part dels bàrbars han resultat probablement falses, perquè la lluita acarnissada es produeix en aquests moments. No parem de sentir el so de trets i bombes, algunes de les quals cauen molt a prop de l’antena. Es disputen un dels indrets estratègics més importants de la zona mentre, tocant la frontera, sota nosaltres, hi ha uns dos-cents vehicles embotits a la línia que els separa amb Turquia: kurds d’aquestes aldees que volen fugir com sigui. Un carro de combat turc no els deixa passar. Ens refugiem darrere d’una trinxera on hi ha dos periodistes turcs ben preparats amb armilles antibala i uns quants habitants de la zona. L’excèrcit turc, a un vint metres a la nostra esquerra, ens fa senyals que ens n’anem, però ens ajupim i no els fem cas. Tot just quan l’Estat Islàmic comença a disparar cap a la nostra direcció (el càmera de TV3 ens alerta pel so que emeten els trets –bales perdudes probablement a uns deu o vint metres per sobre dels nostres caps–), l’Albert rep una trucada de TV3, que ha de despatxar ben de pressa (‘L’Estat Islàmic ens dispara…’). En un moment de tensió, ens veiem obligats a ananr-nos-en, no sense abans deixar que l’Albert en faci la breu crònica. No podrà, en el primer intent, perquè haurà d’agafar aire després de la cursa i la tensió soferta. Ens n’anem i l’Albert i en Jonathan corren cap a Suruç per muntar el material i passar-lo al TN Migdia. Nosaltres anem a la porta principal de Kobanê (per on vam entrar a la ciutat ahir), però hi ha una gran manifestació de joves kurds de Turquia que criden ‘Visca Oçalan’, ‘Visca la resistència de Kobanê’, tant en kurd com en turc. Preparen pedres i els turcs mobilitzen un munt de soldats i camions antidisturbis amb canons d’aigua en pocs moments.

Marxem d’allà cap al pas fronterer on anem cada dia, el de Tel Shahir, perquè serem de més utilitat. Tornem a trobar-nos un gran nombre de refugiats, però molts dels qui ja han entrat a Turquia s’esperen enmig del desert. Ens adonem de fins a quin punt l’aigua que bevem s’evapora. Durant el matí, ja m’he begut quatre ampolles d’aigua petites i em moro de set. Els refugiats de Kobanê, quan creuen, reben una ampolla petita cadascú. Se’ns acaba tota la provisió d’aigua (unes cinquanta ampolles) i tot el pa, en un tres i no res. M’enamoro d’uns nens rossos. El petit, d’un any, no para de plorar. Parlem amb els pares i resulta que els nens són els fills del cosí de la meva àvia, que s’han escapat de l’aldea de Gewrik (que en català significaria ‘Blanquerna’: ‘gewr’ vol dir ‘blanc’). No ho sé, suposo que per això li van posar el nom, perquè la gent d’allà és molt rossa i de pell blanca, tot i que a Kobanê i en uns quants indrets de tot el Kurdistan és habitual trobar-se famílies rosses amb els ulls verds, com és el cas (recordem que els kurds són un poble indoeuropeu, segons uns quants historiadors, originalment de raça ària i descendents dels medes).

Decideixen anar-se’n al nou camp de refugiats per valorar la situació: sinó els agrada, se n’aniran a la població de Suruç per buscar-se la vida (parlem de famílies molt grans, en aquest cas, només aquests familiars de la meva àvia són més de trenta persones, molt difícil d’ajudar). Es fa tard, i passem la tarda amb els periodistes de TV3 que no deixen de treballar al portàtil per a l’edició del TN Nit. Quedem de veure’ns l’endemà dissabte per acomiadar-nos, però a la nit hem de marxar ja fora de la zona per visitar les meves tietes a tres-cents quilòmetres, a Mersin, que ho passen malament perquè van escapar-se amb les mans buides de Kobanê.

Kobane8

Entrar al Kobanê

L’endemà ens hem llevat amb la notícia que els Estats Units havien bombardejat posicions de l’Estat Islàmic, especialment bases de subministrament, però aquests bombardeigs eren lluny del setge de Kobanê encara, a la ciutat àrab de Raqqa (una de les grans bases militars dels bàrbars). Tot i així, l’Estat Islàmic no ha deixat d’avançar posicions dia a dia, encara que sigui a un ritme de tres o quatre aldees ocupades el dia. El dimecres 24 decidim de deixar la frontera per anar a Diyarbakir, la capital del Kurdistan de Turquia, per visitar una part de la família que es troba allà (la resta de la família és a Suruç —els qui volen tornar ràpidament a Kobanê—, Mersin i Istanbul). En general, la nostra família més propera (tietes, cosins…) es troba bé, i havíem pres la difícil decisió de posposar la seva visita per després de la nostra presència a la frontera. A Diyarbakir (Amed en kurd) notem una especial sensibilitat i activitat vers el setge de Kobanê. Una gran manifestació del sindicat de professors per la ‘defensa de la llengua de la mare’ (llengua kurda) protesta contra el tancament de la primera escola kurda (abans d’ésser inaugurada), però també porten una gran pancarta en solidaritat amb Kobanê i criden ‘Bîjî berxwedanê Kobanê!’ (‘Visca la resistència de Kobanê’).Kobane5

L’endemà (dijous) tornem a la frontera perquè no ens agrada gens què hem sentit. Tot i trobar-se l’Estat Islàmic encara més a prop de Kobanê, molts kurds tornen a casa amb la família (nens i gent gran inclosa). Han vist el panorama dels camps de refugiats, que consideren humiliants, i aquells que tornen prefereixen ‘morir a Kobanê abans que seure en un camp de refugiats’. Cal dir en aquest sentit que la gent d’aquella terra és molt orgullosa. El meu cosí, el cosí del meu pare i el conseller de transports de Kobanê (marit de la meva tieta), ja són una altra vegada a dins i estem en contacte amb ells per telèfon. Ens diuen que molta gent havia tret les rodes dels seus cotxes abans d’anar-se’n de la ciutat perquè l’Estat Islàmic no els pugui utilitzar, si hi arriba a entrar. Comencem a pensar a entrar dins de Kobanê. Però ens trobem amb l’enviat de TV3, l’Albert Elfa, que ens entrevista i vol creuar amb nosaltres la frontera amb el seu càmera. A ell no li deixen, però nosaltres ho aconseguim després d’insistir-hi molt. Hem hagut de parlar en kurd amb els soldats kurds de l’exèrcit turc que hi havia, fins a cinc controls d’accés. Aquests soldats són kurds de Turquia i els comandaments turcs han decidit posar-los en gran nombre per facilitar la comunicació amb els habitants de Kobanê. Alguns d’aquests pateixen molt i aquesta imatge, sumada al fet que ens tracten molt bé i intenten convèncer els seus superiors turcs de deixar-nos passar, m’ha quedat gravada al cap, sobretot tenint en compte la naturalesa feixista de l’excèrcit turc (on no m’esperava trobar-me tants kurds enrolats).

Kobane2

Quan hem arribat en territori de Kobanê hem vist la tensió que s’hi respira, tant dels guerrillers kurds (els últims a obrir la porta final) com de la policia secreta turca, que no para d’enregistrar tothom. Hem decidit no quedar-nos a Kobanê perquè no ens garantien la tornada a Turquia (hi pots entrar, però ja és molt difícil sortir-ne) i en part per les notícies que havíem rebut de l’Estat Islàmic, que havia pres un turó des d’on podrien bombardar la ciutat quan arribin els seus tancs. Tot plegat, notícies des de dins sense confirmar, cosa que representa un altre problema per a nosaltres: la manca de fonts fiables més enllà de la família. (Cal aclarir, és clar, que no som pas ni periodistes ni enviats especials.) Ara, ja a la nit, ens truquen els familiars que són dins la ciutat i el conseller de transports ens diu que ja disposen tots de pistola, però esperen rebre un Kalàixnikov. L’YPG ja reparteix armes a tots els homes que han tornat per quedar-se a casa seva amb la família. També ens diuen que no paren de sentir-se avions de guerra (probablement nord-americans), però en cap moment no han deixat caure cap bomba (vols de reconeixement, suposadament). Demà divendres acompanyarem l’Albert a la zona adjunta a l’aldea del meu pare, el-Susan, perquè pugui gravar per a TV3 les posicions de l’Estat Islàmic. Dubto molt que cometem la bogeria d’entrar del tot a Kobanê. Però quan t’hi trobes, i gairebé pots tocar aquella terra que tant t’estimes… No se sap mai.

Kobane6

Kobane9

Retrobar-se

El dimarts (23) tornem cap al principal pas de refugiats de Kobanê a la frontera (l’accés improvisat de Tel Shahir), on el dia anterior hi va haver un gran caos i moments de veritable tensió. Aquesta vegada decidim de comprar el doble de provisions de pa i aigua, atès que el dia anterior ens vam sentir desbordats per la ingent quantitat de refugiats. Però aquesta vegada ens trobem amb un panorama una mica diferent. A dins la tanca (o ‘tanca de cribatge’, com en dic jo) hi ha molta menys gent que el dia anterior i només deixen passar una familia sencera cada cinc minuts, per apuntar-ne el nom, vacunar-los i atendre’ls per qualsevol necessitat, i enviar-los finalment cap al segon camp de refugiats habilitat per a ells, o anar a algun altre indret de Turquia en cas que algú els esperi (la mínima part dels casos). El problema és que més enllà de la ‘sala de cribatge’, darrere la filferrada encara hi ha milers de famílies esperant d’ésser admeses i ateses a la tanca. Però aquesta vegada ens deixen entrar a la tanca amb els metges i la resta de periodistes i voluntaris. Parlem amb algunes famílies que afirmen haver estat quatre dies o cinc dormint al mig del camp, per por de no tornar a Kobanê, perquè l’Estat Islàmic és a punt d’entrar-hi. Veiem també un grup d’homes molt senzills de les aldees de Kobanê donant voltes. Resulta que són familiars (llunyans) de l’aldea del meu pare, el-Susan. Es neguen a anar-se’n de la zona perquè hi tenen els animals (la seva vida), encara a l’altra banda de la frontera. Quan dic a un d’ells, d’uns seixanta anys i aspecte de granger, que sóc fill del fill gran d’en Tamo (el meu avi), comença a plorar i a repetir les expressions kurdes típiques de la gent gran (‘Oh, per sobre del meu cap, et beso les mans, sóc el teu sacrifici…’).
Kobane7
Aquestes situacions, repetides moltes vegades des que ens trobem a la frontera, són massa dures per a mi. Trobar-te gent a qui se li il·luminen els ulls quan descobreixen davant seu un membre de la família que viu a milers de quilòmetres de distància i esclaten a plorar, barreja d’enyorança, alegria i tristesa, et deixa fet pols, especialment quan has de mantenir la compostura i continuar aguantant el pes de la resta del dia… Ens quedem una estona amb ells, i un d’ells també comença a plorar perquè les seves tres vaques s’han mort de gana a l’altre costat. Parlen, entre ells, de tirar a terra la gran tanca d’espines per fer passar tots els animals cap al costat turc. Nosaltres no sabem si ho diuen seriosament o es tracta de la broma característica dels kurds (humor negre en moments crítics). Ens passem la resta del dia allà, encara buscant el cosí del meu pare (l’Aló, de noranta anys), però res. Ens diuen per telèfon que continua al centre de Kobanê i que no en sortirà.

Kobane3

Azad Kobane4

Dilluns 22, d’acollir refugiats a ser refugiats

Es curiós com canvien les coses. Durant 3 anys, els àrabs sirians que fugien de la guerra van trobar refugi a la província kurda del Kobanê, que els va obrir les seves portes. Avui són els propis habitants del Kobanê els que han marxat a Turquia per refugiar-se a casa dels kurds del nord. Hem passat de petit oasis dins l’infern sirià, a ser refugiats de guerra. A la porta principal del Kobanê (la més propera al nucli urbà del Kobanê), veiem en Mahmud shamlian, treballador kurd de la Creu Roja. Ens permetia passar al kobani però no ens assegurava la tornada. La porta estava plena de joves kurds d’arreu de Turquia que volien entrar dins del Kobanê per protegir la ciutat de l’avanç de l’Estat Islàmic. Un dels joves, de no més de 30, cridava als seus companys: “he deixat la meva dona i 2 fills per protegir el Kobanê! I ara no em deixen passar?!

Ens desplacem cap a Tel Shahir, l’altre punt fronterer al costat del Kobanê, i on més gent s’acumula i més greu és la situació. Però ens truquen uns familiars de més enllà del kobani que es troben al peu de l’aldea del meu pare, el Susan, a uns 8 quilòmetres de la ciutat, al costat turc. Ens diuen que l’Estat Islàmic és visible a escassos quilòmetres des del penyassegat i que hi ha hagut intercanvi de trets, fins que les tropes kurdes del YPG han anat retrocedint cap al Kobanê. Arribem a la zona i ho veiem amb els nostres ulls. A les petites poblacions de l’oest, l’Estat Islàmic n’és l’amo i senyor. Parlem amb familiars del meu pare que han escapat per aquell punt del Susan (on no hi ha accés fronterer) i han passat la nit al penyassegat. La Midia, una noia d’uns 25 anys, ens explica que totes les dones van marxar ahir per evitar que l’Estat Islàmic “taqués el seu honor”. Preguntem pel cosí del meu pare, l’Aló (d’uns 90 anys), i ens diuen que la família l’ha obligat a anar cap al centre del Kobanê, ja que si es quedava al Susan, hagués estat executat com altres avis de la zona. Un dels nanos, d’uns 14 anys, ens diu que ahir a la nit va trucar a un amic seu a l’aldea, i que va contestar un milicià de l’estat islàmic, somrient, convidant-lo a “unir-se als seus amics degollats”.

Azad Kobane5

Al final hem acabat a la porta principal del Kobani (tel shahir) i hem assistit a la imatge de la impotència. Més de 50 mil persones d’un costat, rere la tanca d’espines, amb cotxes, tractors, ramats d’ovelles i d’altres animals, i una mena de tanca amb unes 5000 persones, la majoria dones, nens i gent grans, que vindria a ser com la “sala de cribatge”. Tot en mig d’un sol abrasant i petites tempestes de sorra. Només hem comprovat la presencia de l’ong turca AFAD, que era la que organitzava l’assistència als refugiats i a quins deixaven creuar primer, segons la urgència. Després hem vist un parell de cotxes de l’ONU, tot plegat molt insuficient. La gent patia un gran estrés, ja que algunes persones portaven rere la tanca més de 48 hores. Els autocars arriben a un ritme de 5, 6 autocars cada hora, i ara porten als refugiats cap a un segon camp que estan preparant, donat que el primer (camp de Sulaiman) està ple. Aqui és el problema, doncs, fins que no arriba un autocar nou, no deixen pasar unas 50 persones, deixant a la resta dins la tanca fins nou autocar. Tot i així, hem assistit a la humilitat i senzillesa d’aquesta gent de poble, quan, repartint les ampolles d’aigua, una dona amb 2 nens als braços s’ha negat a acceptar l’aigua i ens ha dit que ella i els nens poden aguantar, que millor donem l’aigua a la gent gran, que són els que estan patint més. Ens passem tot el dia allà, i comprovem que el trànsit de gent no s’acaba. Tornarem demà al matí.

Tornem per Suruç i quan baixem del cotxe per comprar aigua la policia apaga l’enllumenat del carrer principal i comença a tirar gasos lacrimògens. Mai ho havia passat tant malament, pensava que m’ofegaria i els ulls, literalment em cremaven. Els joves kurds del Suruç estan molt alterats per la possible pèrdua del Kobanê i s’enfronten a la policia, que no té cap mirament a l’hora d’utilitzar la força. Vam poder restablir-nos a un supermercat, gràcies a l’ajuda d’un home que ens va donar el secret contra els efectes dels gasos: aigua amb llimona. No hem deixat de veure megàfons denunciant la pèrdua de nens entre la multitud, especialment un cop a Suruç, on hi havia un gran caos de transit i gent.

Azad Kobane3

Encara hi han diverses organitzacions en camí cap a la frontera del Kobanê, parlo amb algunes d’elles, como Telecom Frontiers, i diuen que arriben el dimecres. Massa tard. A més a més, ofereixn mòvils gratuïts als refugiats. Suposo que hi han necessitats molt més importants que aquesta en aquest moment…. A la nit, un bon amic de Barcelona m’escriu. El poso al dia sobre els esdeveniments. I em diu: “aquí tothom està pendent del resultat del Barça; quina merda de món”.

Azad Kobane1

L’Exili del Kobani

Les notícies que ens arribaven el divendres 19 a la nit eren espantoses. L’Estat islàmic es trobava a tan sols 30 quilòmetres del Kobanê, una província del Kurdistan Sirià que, per altra banda, va ser una de les primeres en sortir al carrer al 2011 per manifestar-se contra la dictadura de Bashar Al Asad. Jo sóc nascut a Barcelona i he viscut tota la vida a Calafell. Però també he viatjat sempre que he pogut al Kobanê, on és (era) tota la família del meu pare. Vam decidir sortir urgentment el diumenge cap a la frontera entre Turquia y el costat sirià del Kobanê.

En tan sols dos dies, més de 45 mil veïns del Kobanê han creuat la frontera i han abandonat les seves vides, dormint a les voreres de les poblacions turques després d’haver fet molts quilòmetres a peu. Molts homes s’han quedat al poble per defensar-lo juntament amb les forces de protecció civil kurdes (YPG). Durant el nostre viatge el dia d’ahir (diumenge), ens truca un amic del Kobanê i ens diu que unes 5 mil persones han quedat atrapades al costat sirià de la frontera. Els islamistes arribaven avui al Susan, l’aldea on va nèixer el meu pare, vora el Kobanê. Em diuen que tothom ha marxat del Susane, excepte L’Aló, un ancià d”uns 90 anys, i cosí del meu pare que vaig conèixer al 2008 i al qual m’estimo moltíssim. S’ha negat a marxar del poble i és l’unic habitant del Susan (aldea d’unes 500 persones). Quan els seus nets el van intentar obligar a marxar, va insistir en que volia morir al Susan, la seva terra…

A la nit del diumenge arribem a Suruç, un poble que ha rebut el major número de refugiats, i a escassos quilòmetres de la frontera. Els carrers principals estan tallats per l’excèrcit turc i se senten trets. No hem pogut creuar Suruç, i segons ens han dit, uns quants centenars de joves han arribat des de la ciutat d’Amed (Diyarbakir) per creuar la frontera cap al Kobanê i adherir-se a la lluita contra l’Estat Islàmic. Sembla ser que els joves van desarmats i reben un fusell, roba i munició un cop aconsegueixen entrar al Kobani. Pel que sabem, l’excèrcit turc ha utilitzat munició real contra aquest joves, ja que almenys un d’ells ha estat ferit d’un tret a la cama. No en sabem res més. Però dos familiars nostres s’han quedat a l’altra banda de Suruç i no hem pogut arribar a ells. Marxem el meu pare, el meu tiet i jo cap a Urfa, la població gran que més refugiats ha rebut fins ara, juntament amb Entep (Gaziantep).

Demà dilluns a primera hora tornarem a Suruç on encara hi son els dos familiars del meu pare, i tot seguit marxarem tots cap a la frontera, on la situació dels refugiats és més crítica (hem d’esbrinar si els 5000 civils atrapats al costat sirià han aconseguit creuar o no). Parlo amb el meu tiet que porta dies a la frontera i la seva versió és molt i molt pessimista. Diu que tothom creu que en un parell de dies l’Estat Islàmic ocuparà el centre del Kobanê, i ja no queda ni una sola dona al poble, més enllà de les que agafen armes. És ben sabut que si els islamistes aconseguien entrar, el primer que faran, a més de saquejar casa per casa, és segrestar les dones per vendre-les per casar-les (preus que oscil.len dels 500 als 1500 $ per dona). Tant el meu pare com jo no ens podem fer a la idea. No ens podem imaginar un poble com el Kobani totalment saquejat i en mans dels islamistes. Ens sembla irreal, com si passés el mateix a Calafell, Cunit, Cubelles, Vilanova i Sitges (l’equivalent al Kobanê en quant a dimensions i població). Veurem qué passa en els propers dies. El que sí comencem a tenir claríssim, és el fet que la comunitat internacional no farà res per evitar la caiguda del nostre estimat Kobanê.