Una bona iniciativa que, pel tema, pot fer molt de camí. L'aspecte formal i estètic pot millorar força. La primera entrada (la Benvinguda) és de l'u de setembre.
Hi tenen penjat un video: vosaltres afegiríeu algun altre post-it a la nevera?
L'Agrupació de Veïns de Gràcia (AVG) de Sabadell inicia una sèrie d'exposicions d'artistes del barri al Centre Cívic (plaça del Treball). El que podreu veure són pintures i dibuixos de persones que, tot i no haver estat mai professionals de cap art, guadeixen pintant o dibuixant.
L'obra d'en Frederic Moles i Benet és la primera que podreu conèixer. Des que es va jubilar, dedica moltes estones de la seva vida a pintar i dibuixar, sobretot, paisatges. En Fede no ha après la tècnica del dibuix a cap escola; de fet, de petit diuen que ja ho feia prou bé. El pintor local Antoni Balagueró fou l'única persona per qui es va deixar aconsellar i orientar; recordem amb molta estimació l'Antonio, veí i amic, i també mestre a les úniques classes de dibuix a què ha assistit en Fede.
L'exposició romandrà oberta durant tot el mes d'octubre.
Sinopsi: Un director americà d'origen grec torna al seu país per a una sessió especial d'una de les seves pel·lícules. El que realment l'interessa és buscar les primeres pel·lícules que van rodar als Balcans els germans Manakia, als inicis del cinema.
Dimecres vam fer festa, l'Imma i jo: treballem a Barcelona; l'Aitana i la Irene no: estan escolaritzades a Sabadell.
Moltes treballadores, treballadors i escolars vam gaudir d'un breu -i merescut!- parèntesi, el DOGC (http://www.gencat.cat/dogc/), també. Si entreu a la seva pàgina inicial podeu llegir: "El Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya es publica diàriament de dilluns a divendres no festius, en dues edicions en català i en castellà. La nova Llei del Diari Oficial estableix el caràcter oficial i autèntic del DOGC digital".
Jo creia que la digitalització era una de les característiques o condicions necessàries (malgrat que no suficients) per avançar cap a l'Administració Electrònica; dit una mica exagerat, cap a la modalitat d'Administració Pública que no tanca portes ni finestreta els caps de setmana, que no es limita a un estret horari d'atenció al públic.
En un context de crisi econòmica internacional, amb alguna acció que (per la petitesa del nostre país) considero espectacular (205 Dues notícies, la segona; i 207 Assetjament proendeutament) he repescat una lectura: Un altre món, d'Arcadi Oliveres (Angle Editorial, 2006).
De la part 3, Altres formes d'economia:
"Existeixen tres mites del capitalisme: el del mercat lliure, el de la borsa com a reflex de la situació econòmica i el mite del creixement continuat de l'economia".
Els llibres d'economia expliquen molt bé el funcionament del mercat, la teoria, però la pràctica és una altra. La borsa, enlloc de mostrar la riquesa i la producció d'un país, reflecteix l'especulació. Per fer front al demencial malbaratament de recursos, a la incontrolada despesa energètica: ha arribat el moment de començar a decrèixer.
De tant en tant em cau a les mans El País (abans d'agafar-lo sempre procuro posar-me guants de làtex i després me les rento acuradament). Avui ha estat un d'aquests dies i, casualment, hi havia un article d'opinió que per si sol hagués justificat comprar el pamflet.
Una nació sense estat, un poble sense llengua, és la conclusió del Manifest dels Marges; en la mateixa línia escriu Gabriel Bibliloni (028 Cirurgia plàstica i un futur esplendorós); i l'article d'en Rubert de Ventós hi aprofundeix: davant del rearmament nacionalista espanyol (i també francés), de les posicions essencialistes que adopta des dels punts de vista nacional i lingüístic, el filòsof i exdiputat del PSC aporta una solució senzilla, "[...] 'una llengua és un dialecte amb Estat'. Doncs bé, si això és el que necessitem els catalans per a tenir també nosaltres una llengua, assolim aquest Estat [...]".
Reflexiona que, mentre que els funcionaris espanyols no tenen cap problema en aprendre les llengües oficials de la UE, senten com un atemptat a llurs drets haver d'aprendre el català, si és aquí on viuen i treballen. "Doncs res, aconseguim que no ho sentin com un greuge; esdevinguem un altre vulgar Estat".
El text es clou amb aquesta frase: "L'espanyol, quina gran Llengua! Només ens manca que Espanya passi a ser un gran Estat veí".
Amén!
Si voleu llegir l'article sencer cliqueu a sota, a Vull llegir la resta de l'article
Administració Pública com a categoria de l'entrada, però podria ser Ideologia (la seva, és clar), o Quotidianitat...
Temps enrere vaig llegir un acudit d'en Farreras: en plena celebració per l'històric i histèric triomf de la roja a l'Eurocopa de futbol (127 I...), un fill li pregunta al seu pare (armat amb una rojigualda), "Com és que hi ha espanyols que no se n'alegren de la victòria d'Espanya?" Resposta del pare: "És que són nacionalistes!"
He refrescat la memòria perquè en el BOSE (Boletín Oficial de Su Estado) d'ahir (dilluns 22 de setembre, vigília de Santa Tecla i previgília de la Mercè) es va publicar una ORDRE de l'enfeinat Ministerio de Economia y Hacienda:
En l'entrada 194 Ética i turisme exposava el meu descobriment d'un Codi Ètic Mundial per al Turisme (ètica i turisme? aquesta relació desvetlla com a mínim curiositat -si no incredulitat o un somriure sarcàstic). El post el tancava una nota en la qual amenaçava amb parlar, més endavant, d'un curiós dret al turisme. Ara que s'ha acabat el període vacacional del comú dels mortals, ataco.
Ja en el Preàmbuldel codi els membres de l'Organització Mundial del Turisme (OMT) fan aquesta mena de declaració d'intencions: "Afirmem el dret al turisme i a la llibertat de desplaçament turístic". Abans ja han assenyalat que "Moguts per la voluntat de fomentar un turisme responsable i sostenible, al que tothom tingui accés en l'exercici del dret que correspon a totes les persones d'emprar llur temps lliure per a finalitats de lleure i viatges [...]".
Avui m'he absentat unes tres hores de la feina, però tranquils: tenia permís dels meus caps. La raó ha estat assistir a la Sessió de presentació del Pla pilot de teletreball a l'Administració de la Generalitat (programa). L'acte ha tingut lloc a la seu de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya (EAPC).
Avui en la presentació han intervingut la secretària de Funció Pública i Modernització de l'Administració (la política), la directora general de Funció Pública (la tecnòcrata), i la subdirectora general de Polítiques Socials, Prevenció i Salut Laboral (la tècnica empàtica).
El Pla començarà a finals d'octubre, tindrà una durada de 6 mesos, serà a temps parcial (1 o 2 dies a la setmana) i se seleccionaran uns 90 treballadors i treballadores de tots els departaments (llur participació serà de caràcter voluntari i reversible).
La sala era plena de gom a gom (més de 150 assistents) i l'auditori format (en desconec les proporcions) per responsables de gestió de Recursos Humans (oi que sona malament?), i empleades i empleats amb interès per teletreballar.
Després de l'exposició del Pla per part de la subdirectora s'ha encetat un torn de preguntes que ha accentuat la meva impressió: el Pla s'ha dissenyat i es vol tirar endavant a correcuita per vés a saber quines raons. Ho he vist molt verd: no contempla el treball amb aplicatius corporatius (només ofimàtica), només podran optar-hi els treballadors que disposin d'equip informàtic i de línia ADSL o cable (no hi ha cessió o prèstec d'equips, no es contempla el manteniment o l'assistència tècnica), no es preveu l'adequació ergonòmica del nou punt de treball...
Malgrat que s'ha admès que era un inici modest, l'objectiu final es considera ambiciós: el model català de teletreball (tatxan!); per la qual cosa m'ha sobtat el nivell jeràrquic de les ponents, l'absència del conseller, fins i tot la del secretari general, i la no presència dels mitjans de comunicació.
Ahir comentava 205 Dues notícies; l'una era la intenció d'alguns socialistes barcelonesos de reivindicar el domini .bcn per la capital (nominal?) del Principat. Pretensió aplaudida pel PP de l'ajuntament, amb la condició que això suposi bandejar ara i sempre el .cat. (Borinotus, a l'entrada, comentava que curiosament els madrilenys no demanen un .mad).
La segona notícia (la que es relaciona amb el títol d'aquest post) és la recent difusió (per part del seu protagonista) de l'expropació de prop de mig milió d'euros a un bon grapat d'entitats financeres:
"Escric en aquestes pàgines per fer públic que he expropiat 492.000 euros a 39 entitats bancàries a través de 68 operacions de crèdits. Incloent interessos de demora, la xifra actual del deute és de més de 500.000 euros que no pagaré."
"Ha estat una acció individual d'insubmissió a la banca que he realitzat premeditadament per denunciar el sistema bancari i per destinar els diners a iniciatives que alertin de la crisi sistèmica que estem començant a viure, i que tractin de construir una alternativa de societat."
"Es tracta d'una acció aliena a cap tipus de violència, que reivindico com una nova forma de desobediència civil, a l'alçada dels temps que corren. Quan el finançament al consum i l'especulació són dominants a la nostra societat, què millor que "robar" als que ens roben i repartir els diners entre els grups que ho denuncien i construeixen alternatives?"
Aquests dies fa vint anys que, a la Sala Cultural de Caldes d'Estrac, es representà una inofensiva (una mica irreverent però força divertida) obra de teatre: Allò que l'aigua s'endugué. Es tractava d'una versió de la legenda local escrita per un autor del poble i interpretada per joves (aleshores!) del poble.
L'acció transcorre a l'època medieval i en Busquets és el funcionari encarregat, des de la corresponent torre de guaita (la Torre dels Encantats) d'alertar a la vila en cas d'un atac sarraí.
Atès que la torre és un edifici oficial hi oneja l'estelada (cal tenir present que el dia de l'estrena era l'Onze de setembre). El segon acte es desenvolupa al nord d'Àfrica, concretament a Magrèbia, país tiranitzat per Mustafà el-Phasha, dèspota que té entre els seus empleats un odontòleg que en mala hora aixeca el vel de la filla del dictador per estudiar un queixal corcat: "Has vist el rostre de la meva filla! Seràs lapidat, devorat per les formigues roges del desert..." De res serveixen els precs i els raonaments de l'odontòleg que finalment crida: "Visca Magrèbia lliure!"
"Oh! Un dentista independentista", exclama el-Phasha.
L'obra també inclou combats entre cristians i musulmans, amb espases i simitarres.
Val a dir que el públic s'ho va passar d'allò més bé en les dues representacions que es feren.
1) Considero que aconseguir el puntCAT per a la comunitat lingüística i cultural catalana ha estat el major èxit que com a nació hem assolitat en força anys. Ara ens podem presentar en aquest nou continent que és la Xarxa com el que som, catalans i punt (puntCAT, és clar!). Es tracta d'una iniciativa (plenament reeixida) que el company enMesVilawebSaül Gordillo ha documentat en una obra de referència, Nació.cat (bloc).
El paràgraf anterior bé a tomb perquè fa un temps, l'ICAAN, l'organisme que regula els dominis a Internet va manifestar que obriria l'aixeta, així els dominis en poc temps es podrien multiplicar. Algunes ciutats s'han afanyat a postular-se com a futures propietàries de dominis: París, Berlín i Nova York. Algun socialista del nostre cap i casal també va aixecar (encara que tímidament) la veu. Ara és el PP barcelonès (aquests si que van de cara -punt 3r) el que advoca per un .bcn i promet donar suport al PSC; la condició és la substitució de les pàgines amb el .catpel nou .bcn
Ja ho sabem: tot el que no vagi a favor de la catalanitat (ja no parlo ni de catalanisme!) en va en detriment i reforça l'espanyolitat; i d'aquesta tàctica els socialistes nostrats en saben un munt!
Una pel·lícula, una banda sonora:
100 anys de l'estelada (
