Amb ben pocs dies de diferència he llegit un parell d'articles d'opinió al Diario Médico que m'han cridat l'atenció. Ambdós són d'Elena Escala, la redactora cap.
1. El perruquer, nou agent de salut.
Perduda la fe religiosa, i per tant la necessària confiança en el capellà, només 4 beates i un grapat de missaires gosen explicar pecats i penes en el confessionari. Tampoc ens en refiem massa de psiquiatres i psicòlegs, i encara que ho féssim, en aquests moments molta gent considera aquesta despesa un luxe prescindible. Quina figura pot prendre el relleu dels professionals esmentats abans? El perruquer o el barber.
La barberia és sovint un gabinet psicològic: en una ambient distès els clients expliquen problemes personals, laborals, familiars... i a vegades de salut. Segons un estudi publicat al Journal of Applied Gerontology, els estilistes podrien ajudar a detectar problemes de salut com la demència o la depressió en gent gran, i convence'ls que vagin al metge.
Al EUA existeix un programa anomenat Cut it Out que forma perruquers per a reconèixer els simptomes de la violència domèstica i poder ajudar a les víctimes.
Gràcies Endesa, gràcies Vodafone, gràcies ONO, gràcies a tantes i tantes grans empreses espanyolistes i catalanitzadores.
L'Imma em deia que en unes jornades de RSE a les que va assistir, el ponent va atribuir a Willy Brandt una frase que faria més o menys així:
"Si vull anar als EUA a vendre algun producte estaré encantat de parlar anglès, però si algú em vol vendre alguna cosa que em parli en alemany."
Jo ja no dic tant. Si algú es presenta a casa nostra, m'atura pel carrer o em truca per vendre'm un producte, oferir-me un servei o pretèn variar la relació comercial que pugui tenir amb ell o la seva empresa, legalment no li puc exigir que se m'adreci en català, però si que l'entengui!
A vegades -poques- em sento lúcid i m'adono que en cada moment tenim les respostes i que el que ens cal és formular les preguntes.
D'entrada ens hem de proveir de certeses (distribuïdes antigament per sacerdots que foren rellevats per científics, i que ara podem adquirir còmodament a Bonpreu).
Després "trobarem" justificacions.
La cirereta del pastís són les necessàries excepcions que haurem de triar de forma acurada.
(A la foto unes cebes de Figueres, els ous que els posi un altre...)
Hi ha separacions i divorcis civilitzats: Txecoslovàquia, per exemple. D'altres són traumàtics: "La vaig matar perquè era meva!", és el que es desprèn de l'actitud sèrbia vers Bòsnia.
El comportament espanyol* és més proper al conflicte balcànic que no pas a l'educació centreeuropea. Si més no borden molt, oi?
* Sèrbia, Rússsia i Espanya són els 3 democràtics estats que encara no han reconegut a la República de Montenegro.
(A la fotografia la bandera i l'escut serbis: la cosa va d'àligues)
Ahir vaig citar-me amb tota la colla del Feisbuc a les 5 de la tarda a l'Arc de Triomf (de Barcelona, vaig especificar, no fos cas que algú es confongués), però hi havia tanta, tanta, tanta gent que no he trobat a ningú, per la qual cosa, atès que duia la màquina de retratar m'he proposat fer un reportatge fotogràfic.
Ens volen a la platja, nosaltres serem al Parlament, aquesta era la consigna dels organitzadors, Acte de sobirania.
L'escenari amb estelades roges i blaves, i les banderes negres d'aquell llunyà Corpus de sang. Calor i gent, parlaments i actuacions. En Carretero mig amagat. Moltes estelades blaves. En algun moment he pensat: l'independentisme de casa bona surt al carrer! Realment poc a veure amb les manifestacions de l'esquerra extraparlamentària independentista. Però segurament ja tocava: tot suma!
L'acte no s'ha pogut cloure en condicions davant del Parlament de Catalunya perquè l'ajuntament de la capital del país no ho ha autoritzat. Lectura del Manifest al capdavall del Passeig dels Til·lers, i tots en comitiva fins a la porta del Parlament. Allà ens esperaven els 8 parlamentaris d'ERC i un parell de CiU, membres de l'organització els han plantejat el cas. Hi ha hagut la lògica escridassada.
He aprofitat per saludar l'Enric Canela i felicitar-lo pel seu acte de dignitat: abandonar el passat 19 d’abril una militància a CDC que es remuntava a l’any 1984. L'Àngel Colom amb la seva colleta. No he trigat massa a marxar.
En algun moment he tingut la impressió de presenciar un sainet (en el país que tenim sovint no arribem ni al nivell de comèdia), en d'altres he pensat que potser si que es belluga alguna cosa. Força diferent a les manifestacions de l'esquerra extraparlamentària independentista. Però segurament ja tocava: tot suma!
Ah! Les fotos a les podeu trobar a http://www.facebook.com/jvreixach, al meu compte de Feisbuc. Les podeu etiquetar, és clar.
Justament avui, pocs dies abans que s'acabi el curs (escolar, polític...) m'ha arribat l'avís de publicació de l'exemplar de juny de l'Avenç. La tramesa permet llegir el text complet de l'editorial, l'he trobada interessant, us la copio:
L'escola 2.0, l'escola del futur?
En allò que ampul·losament s'anomena el debat sobre «el Estado de la Nación», el president del govern espanyol acaba d'anunciar un pla per digitalitzar el sistema educatiu, un pla l'objectiu del qual, en paraules de la ministra d'Educació, és fer «l'escola del futur, l'escola 2.0». El pla preveu donar ordinadors portàtils a tots els alumnes de centres públics i concertats, de 5è de primària a 4t d'ESO, començant el mes de setembre que ve amb els gairebé 420.000 estudiants de 5è de primària (que tenen 10-11 anys).
Aquest matí s'ha celebrat a la casa Llotja de Mar una presentació de les valoracions del programa RSE.pimes (Responsabilitat Social Empresarial per a petites i mitjanes empreses) que coordina o lidera el Departament de Treball de la Generalitat tetraprovincial i el Consell de Cambres de Comerç de Catalunya.
Un dels aspectes que darrerament sonen quan es parla de Responsabilitat Social Empresarial és el de la llengua, la pròpia, la catalana, de com determinades actuacions o pràctiques poden afavorir la integració laboral dels treballadors o la incorporació a altres feines en un moment donat.
Les empreses s'ubiquen en un territori determinat i -tal com diu la teoria- tenen un compromís amb aquells elements fonamentals del territori. La llengua n'és un. Tot això és molt incipient, diuen alguns. Però vist com ha anat la sessió d'avui hom pot afirmar que és pura fal•làcia. Per què?
«En aquesta època la teoria pactista, reelaborada pels doctors de l'audiència i pels juristes de les corporacions públiques, havia assolit uns resultats que revelen el caràcter pràctic de les concepcions polítiques de Catalunya. Mentre arreu d'Europa, ara inclosa Anglaterra, el jusconstitucionalisme desapareixia devorat per l'absolutisme monàrquic, ja que és fàcil combatre una abstracció per una altra, a Catalunya s'esdevenia el contrari: el pactisme sortia envigorit de les polèmiques amb Carles I, Felip II, Felip IV i els seus secretaris, ministres i consellers.
Els catalans recordaven les constitucions fixades per Jaume II, Ferran I i Ferran II sobre els pactes; però, a més, deien que els pactes havien estat assolits mitjançant diners i que aquesta compra - venda d'autoritat s'havia de ratificar a cada nova successió de sobirania. O sigui que el rei no era senyor per fet d'herència, sinó quan jurava personalment les constitucions de Catalunya i, per tant, acceptava de ple l'esperit pactista del país. Aquestes afirmacions anaven tan lluny, que s'arribà a sostenir que cap monarca no podia donar ordres a Catalunya ni nomenar un delegat o funcionari seu -posem per cas, el virrei-, mentre no hagués acomplert el pas decisiu de venir al país a jurar-hi les seves lleis.
Semblarà que aquesta posició maximalista fou purament teòrica. No és ver.»
Jaume Vicens Vives, Notícia de Catalunya, Barcelona, 1954
DECRET 51/2009, de 31 de març, de cessament
del senyor Rafael Olmos i Salaver com a director general de la Policia
del Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació.
De conformitat amb el que estableix l'article 26.h) de la Llei 13/2008, de 5 de novembre, de la presidència de la Generalitat i del Govern, a proposta del conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació i d'acord amb el Govern,
Decreto:
Article únic
El senyor Rafael Olmos i Salaver cessa com a director general de la Policia del Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació, amb efectes des del dia 31 de març de 2009, i se li agraeixen els serveis prestats.
Barcelona, 31 de març de 2009
José Montilla i Aguilera President de la Generalitat de Catalunya
Joan Saura i Laporta Conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació
Va participar en la composició de més de 150 bandes sonores per a
directors tan reconeguts com Alfred Hitchcock, John Huston, Luchino
Visconti i Peter Weir. Fou autor, entre altres, de les bandes sonores de Lawrence d'Aràbia i Doctor Jivago.
Temps enrere, durant unes quantes setmanes, l'Avui venia a qui ho volgués, juntament amb el diari, uns CD amb música de La Nova Cançó del període 1965-1982, un CD per any (apa! Feu números).
Són moltes cançons, i s'hi poden trobar autèntiques perles. Una cançó que desconeixia i que apareix al disc de l'any 1977 és No passareu, cantada per Xavier Ribalta (també he trobat una versió de Mesclat, però no em fa tant la peça, ho sento Titot!).
El text pertany a un poema escrit per Apel·les Mestres amb motiu de la Gran Guerra, i que es va popularitzar a la Catalunya republicana durant la Guerra Civil (casualment Mestres va morir la matinada del 19 de juliol de 1936).
I també és l'excusa per provar nou el servei d'inserció de música que ofereix Mes Vilaweb:
Ja fa uns quants dies que aquesta decisió corre per la Xarxa (en parlava ja fa uns dies l'amic Emigdi): el Termcat ha aprovat recentment la forma apunt com a denominació catalana equivalent al substantiu anglès post en l'àmbit d'Internet per a anomenar els textos que es publiquen en un fòrum o bé en un blog. En alguns casos, també serien vàlids els termes aportació, comentari, intervenció, nota, missatge o, quan el text té una certa especialització i extensió, article.
També s'ha aprovat fer un apunt com a alternativa al verb postejar (de l'anglès to post), amb el significat de publicar una d'aquestes intervencions en un fòrum o en un blog. El Termcat també deixa oberta la porta oberta (segons el context) a les formes penjar un apunt o publicar un apunt.
Tal com fa periòdicament amb d'altres termes fixats pel Termcat, el DOGC ha beneït aquest mot i aquesta locució amb una resolució.
La Terra ha fet una volta al Sol: avui 5 de març fa un any que aquest blog començava a caminar (aleshores era dimecres, enguany és dijous): 001 Bentrobades i bentrobats.
Des d'aquell dia ha plogut força (encara que també hem patit una severa sequera i, fa poc, unes bones ventades). L'embranzina inicial ha anat perdent força 226 Bloc, però menys, l'apunt (perquè és un apunt, no pas un post!) abans diari, ara és setmanal (i encara!), i per a més inri, al pobre blog (blog, no pas bloc, oi mestre Bibiloni?) li ha sortit competència: 267 Bloc [ad]versus Facebook.
Amb tan pocs apunts, el mes passat ni tan sols vaig publicar el rànquing d'entrades més clicades (podeu recuperar les darreres, les de gener: 269 Entrades + clic@ades (gener 2009). Però hi ha ganes de seguir i abans de tirar endavant mirarem de cua d'ull enrere quines han estat les...
Avui, casualment, he anat a raure a una pàgina occitana, alguns dels seus continguts estan reservats per a usuaris registrats; ja sabem com funciona això oi? Un parell de requadres per a introduir una parella de mots: l'usuari i la contrasenya.
Però una cosa m'ha cridat l'atenció, la paraula occitana que es feia servir per a designar la contrasenya: mot de Santa Clara. L'amic Google m'ha permès cercar aquesta expressió i déu n'hi do els enllaços que m'ha proposat. Per posar un parell d'exemples:
1) Ai perdut lo login e lo mot de santa Clara ... cossí me'n sortissi?
