Al Facebook (FB) hi ha força grups "d'usuaris" de la Zona Hermètica de Sabadell. Entre 10 i 15.000 persones es belluguen cada nit d'uns llargs cap de setmana (que comencen els dijous universitaris) per determinats carrers del barri de Gràcia de Sabadell. Tanta gent concentrada, i el tipus de lleure que hi practiquen, ocasionen inevitables molèsties al veïnat: soroll, brutícia, vandalisme, episodis de violència...
Si volem aprofitar el FB com a eina, segurament cal algun grup o pàgina que doni la veu als veïns de Gràcia, de Sabadell i a tothom qui cregui en una altra forma de lleure juvenil.
Dissabte 25
d’octubre, Zona Hermètica, barri de Gràcia de Sabadell
Quedem
a la una de la nit amb dues periodistes que gravaran imatges d’allò que es pot veure
un dissabte de matinada a la zona.
Allò
que nosaltres hem pogut comprovar en directe durant les dues hores de passejada
nocturna:
1.
Cotxes que van contra direcció pels carrers del barri i s’aturen, s’obren els
portamaletes i comença l’estona de botellón
allà mateix. Les càmeres no dissuadeixen ningú de continuar amb l’activitat.
2.
Grupets de policia (tant municipals com mossos d’esquadra) a la plaça del
Treball i en plena zona de discoteques.
3-
La tanca d’accés del carrer Permanyer, que en teoria és només per al veïnat,
sense cap control policial i oberta, de manera que tothom pot accedir al barri.
4.
El control de la policia és al capdamunt del carrer Permanyer: tots els cotxes
que han pogut entrar s’han d’aturar i han de pagar la multa correponent. Una
nit brillant en termes de recaptació. I els cotxes ja són a dins del barri.
5
Rastres de pixarades per tot arreu i més d’una persona orinant al carrer.
Una amiga m'envia un c/e amb un fitxer adjunt, em diu: "Si tens un moment, llegeix-lo i passa'l". És tracta d'un article del lingüista Joan Solà, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes:
Al programa matinal, des de feia mesos l'encarregat de donar
informació del trànsit, que era del RACC, invariablement pronunciava el riu
Besòs i Sant Adrià de Besòs amb una o tancada: Besós, i això una, dues, set
vegades en molt poca estona, i hi tornava cada vegada que repetia la
informació. El locutor devia ser de primera llengua catalana, perquè
pronunciava bé, per exemple, la z de Sant Quirze i fins alguna altra ò, com la
de les Glòries, indret també habitual en la informació del trànsit. Però hi
havia altres topònims igualment mal pronunciats, amb ó: Vandellós, el Papiól,
etc. Era la mosca vironera de cada matí, de cada setmana, de cada mes, d'un any
seguit. A poc a poc vaig anar observant que també deien Besós altres informants
esporàdics perfectament catalans d'origen; i Banyóles i Escócia; i que una
informant ben catalana de les terres de Lleida deia Serós. De Besós a Bessós no
hi havia sinó un pas de pardal, i efectivament, així apareixia de tant en tant,
encara més deformat, el nostre riu malastruc. Un dia aquell informant
professional va plegar i el va substituir un altre que ja deia,
sistemàticament, impunement, Bessós; de fet pronunciava sordes totes les esses
(Sant Vicenç dels Horts esdevenia «Sant Vicenç dels sords») i usava la
preposició fins sempre sense la a que habitualment li correspon (Anem ara fins
les carreteres de Lleida); i, per descomptat, no feia mai la vocal neutra (deia
Montcada amb una clara a final); etc.
Sense fer escarafalls ni arrencar-nos cap botó de la camisa,
hem d'arribar a la mateixa conclusió de l'altre dia: «això del català» no va de
debò; ni tan sols als llocs més emblemàtics i de més repercussió de tot el
«sistema», si és que hi ha sistema. Però podem afegir-hi algun matís no gens
banal: com que, amb el poder enorme dels mitjans audiovisuals, el mal exemple
es propaga fulminantment, i com que molta gent no coneix tal o tal topònim de
primera mà, doncs a Catalunya Ràdio perillem de no sentir mai Besòs ni altres «manies»
dels «de la crosta», com algú de molta influència en les esferes del govern té
la barra d'escopir-nos a la cara als que simplement clamem per un poble i una
llengua que tinguin la mateixa personalitat i dignitat que els pobles i les
llengües del nostre voltant. En una entrada a la Ronda de Dalt hi ha (si no
l'han canviat aquest estiu) un rètol oficial que diu: «Ronda de Dalt / Besós».
I Besós se sentia en llavis catalaníssims al programa Thalassa del 21 d'agost.
La o oberta
sembla que té mala peça al teler, doncs. Durant les eleccions d'Alemanya i Portugal hem sentit insistentment vót, un
altre cas erroni que sembla sistemàtic. L'Oriol Camps, encarregat de vigilar Catalunya
Ràdio, lluita per corregir-ho, però «és difícil», em diu.Tanmateix,
els últims dies observo un canvi d'informador del trànsit, i Besòs ja no és
deformat. Doncs millor: no ha calgut denunciar res perquè hi hagués
esmena, almenys en aquest punt.
Deixant aquest detall, fa mesos que sentim el «Pla de
Bolònia» milers de vegades en boca de rectors, de polítics, de tothom. I la
pobra Vall d'Hebron apareix escrita i pronunciada de tres maneres: Hebrón,
Hebron, Hebró. Això no són manies, senyors polítics i senyors professionals: es
tracta de saber si volem ser un poble normal i mantenir la nostra llengua amb
la cara ben alta, sense complexos ni pedaços. En una llengua secularment
perseguida, això vol un esforç suplementari; però, tant o més que un esforç,
demana una voluntat clara de preservar la nostra dignitat.
"[El meu projecte és] la socialització de la ciència des d'una perspectiva pràctica de transformació social de la nostra espècie, l'Homo sapiens."
"Per a aquest projecte tinc ajuts valuosos. En primer lloc l'experiència vital, el treball de camp i de laboratori fets sobre l'evolució humana; les lectures de filòsofs clàssics, antics i moderns; la militància crítica com a estratègia personal i un actitud ferma cap a la intervenció social davant de les circumstancies actuals de crisi d'espècie i de manca d'alternatives consistents. Els elements que es mouen en el meu paisatge contestari són sempre els mateixos i es tracta de conceptes clau que molts dels lectors ja coneixeu: evolució, revolució, socialització, resocialització, humanisme, humanització, hominització, capacitat cranial, tècnica, selecció natural, guerra, violència, integració de la diversitat, complexitat, adquisició, codi morfològic, foc, crisi, llenguatge, intel·ligència operativa, balanç demogràfic, biotecnologia, unitat domèstica, ciutat, catarsi, planetització, futur, Homo sapiens, Homo ex-novo, entre molts altres."
[...]
Llegiu-lo: El naixement d'una nova consciència. Eudald Carbonell. Ara Llibres, SL. Badalona. 2007.
Fa poc llegia un extens article sobre el Govern 2.0, entès com l'ús de valors com la col·laboració o la transparència en l'exercici de les tasques institucionals. Esmentava que la participació ciutadana en els assumptes comuns pot dur a la supressió d'intermediaris entre polítics i ciutadans, i la possibilitat de que els ciutadans s'organitzin per si mateixos al marge dels partits i institucions.
Limitant-se a l'aspecte electoral, l'article també parla de Política 2.0, concepte que concreta en l'aplicació de blogs i xarxes socials en les campanyes electorals. El paradigma, evidentment, és la plataforma tecnològica que va dur a un -aleshores- futur premi Nobel de la Pau a la Casa Blanca.
Es veu que la pràctica totalitat dels partits i polítics usen aquestes noves eines per apropar-se a la ciutadania i millorar llur capacitat de mobilització durant les eleccions. La tendència en el món anglosaxó és que la política cada vegada s'assemblarà més al món de l'empresa "veurem més emprenadors en la política i estaran menys connectats a llurs partits" (Tony Blankley).
Paraules de l'antiga saviesa. Barcelona. Fundació Bernat Metge. 2009.
90. Homo sum: humani nihil a me alienum putu. (Terenci, Heautontimorumenos 77) Sóc home: res del que és humà m'és indiferent .
97. Hominem quaero. (Fedre 3, 19, 9) Cerco un home
2215 Dulce et decorum est pro patria mori. (Horaci, Odes 3, 2, 13) És dolç i honrós de morir per la pàtria.
2216 Mori pro patria dulce licet atque decorum: vivere pro patria dulcius esse puto. Que morir per la pàtria sigui dolç i honrós, ho admeto; però penso que viure per la pàtria és més dolç. (Paròdia del vers d'Horaci)
La dictadura de la incompetència, de Xavier Roig. 2008. Barcelona: Ed. La Campana, pp. 186.
POTSER SI Coincideixo amb l'autor en el retrat que fa de la nostra patètica classe política i empresarial. Malgrat treballar a l'administració pública (o precisament per això, perquè sé quin pa s'hi dóna) reconec que el fet que el sector públic sigui el principal col·lectiu representat tant al Parlament de Catalunya (i en d'altres de l'Europa del sud) és pervers.
La tècnica de titllar de feixista i xenòfob a qui plantegi regular la immigració (tècnica, Xavier, que no és pas exclusiva de l'esquerra: per exemple la dreta l'usa per a criminalitzar les posicions independentistes).
La crítica a la universalització d'algunes prestacions socials com els ajuts a la dependència, les subvencions a la universitat pública: qui es pugui pagar aquestes despeses que se les pagui! Segurament podríem extreure alguna conclusió del mai prou respectat principi de progressivitat fiscal.
També li dono la raó en que cal "modernitzar el cos funcionarial, optimitzar-lo i fer-lo més productiu" però sense confondre l'administració pública amb una empresa: els ciutadans no som clients, som els propietaris, i hi ha una sèrie de garanties que cal protegir per damunt de determinats criteris empresarials.
"De la decadència d'aquest empresariado catalán -que té tan poc d'empresariado com de catalán- o aquesta sociedad civil que potser sí que és sociedad, però que de civil en té tant com la guàrdia que va fundar el duc d'Ahumada [...]".
"[...] la indolència de la socitat catalana, que cada cop més espera que vingui algú a treure-li les castanyes del foc".
Malintzin en nàhuatl, o Malinche en la forma castellanitzada, fou una dona ameríndia de classe alta. En el moment de l'arribada dels conqueridors espanyols (1519) fou inclosa en un grup d’esclaves sexuals destinades als nouvinguts. D'entrada va ser entregada a Alonzo Hernando Puertocarrero, però després passà a Cortés. Malinche esdevingué amant, assessora i intermediària d'Hernán Cortés amb el catòlic nom de "Doña Marina". Participà activament en l'ocupació i destrucció del poble asteca, poble al qual l'invasor va desarrelar, controlar i sotmetre.
Comparant les històries maia i catalana hom pot trobar clares similituds entre la "Maledició de Malinche" i l'expressió "Quan el mal ve d’Almansa...".
Ets usuari de Facebook (FB) i vas fent la viu viu: opines, llegeixes, aportes fotos i vídeos... I un dia t'afegeixes a un determinat grup i dius la teva; no passa massa temps i algú, la Nicole Agag Martos, hi esdevé el teu principal interlocutor: tanta gent en el grup i tan poc moviment; li he de reconèixer a la Nicole Agag Martos el mèrit de ser l'animadora del grup.
La Nicole Agag Martos és una mica despistada: ha oblidat d'afegir la seva foto al perfil. també em fa una mica de pena: quan cliques la impersonal imatge que la identifica i demanes per les seves amistats, observes -amb el cor encongit- que no en té cap. El primer impuls és oferir-te com a amic, però aquesta vegada la fredor del cap ha aconseguit véncer la calidesa del cor: "Ja fa dies que dura el nostre diàleg i ella no s'ha insinuat! Si jo faig el primer pas es podria ofendre o espantar!"
I mira que em sap greu no poder-la reconèixer! Perquè la Nicole Agag Martos si que em coneix a mi i a la meva família: escriu "està clar que a casa teva son de la dreta convergent" i que jo he sortit "reaccionari", però, em diu, que estigui tranquil perquè a la fi també seré un fatxa.
"Es com si del que us ha pogut ensenyar l'escola de la vida no n' haguessiu entés res, es com si de la vostra vida no en sapiguessiu fer-ne res... i alguns ja en sou una mica grandets, es a dir de la vostra vida no en fareu res...de bó". Nicole Agag Martos: m'has ben retratat!
"Ego, xuleria, mancances o corromputs per el pervers". Va per mi, i suposo que per algunes amistats; jo he de reconèixer les meves mancances, i l'expulsió del món lluminós de la missa dominical i de fer d'escolanet, per anar a raure (per culpa de les males companyies i les influències luciferines -no pas satàniques, eh!) al revers tenebrós.
Llegia dies enrere (en un text infonòmic), que l'increment d'informació ens fa més lliures, atès que ens dóna un ventall més ampli d'opcions on escollir; però aquesta riquesa infomativa també ens provoca un augment de l'ansietat per no tenir la certesa d'haver fet la tria correcta.
Perillosament, pot haver-hi gent que delegui en d'altres o en alguna institució perquè li filtri la informació, si això es produeix no s'haurà inventat res de nou: això és ras i curt, el feixisme.
Això implica que aquesta angoixa és un tret necessari (però crec que no suficient) per a la supervivència de la nostra espècie, per a continuar el nostre procés evolutiu. Així doncs...
A un grup nombrós de veïns del barri de Gràcia de Sabadell ens passa una cosa: tenim a tocar bars i discoteques de l'anomenada Zona Hermètica (us deu sonar, a començament de setembre hi va morir, apunyalat, un noi de vint-i-set anys).
El que volem els veïns és que aquesta zona de lleure sigui traslladada a Sant Pau de Riu-sec (polígon que s'està construint separat de les zones habitades, on també s'encabirà un nou Ikea). L'Ajuntament menysprea la gent del barri fent veure que el problema és una MANIA de l'Agrupació de Veïns, quatre arreplegats que s'han de queixar per alguna raó o altra.
Al web http://www.referendumindependencia.cat/ de la Coordinadora per la consulta sobre la independència es penjaran, properament, els protocols i documents organitzatius per dur a terme les consultes. Per guanyar temps us adjunto els esborranys:
a)de la moció, i b) del document Pas a pas, com organitzar una consulta,
amb els que està treballant la Coordinadora perquè puguin ser usats als diferents municipis.
Si pertanyeu a una associació interessada en organitzar un consulta, o voleu rebre informació, o col·laborar, en el web esmentat teniu un parell de formularis a la vostra disposició.
A 291 Vamos a hacer un país... ja comentava la il·lusió que em fa poder participar, modestament, en el procés de construcció d'un país nou i d'un nou país. Construir entre tots un país que valgui la pena.
Contribuir a la constitució de la república catalana, que serà tal com nosaltres decidim: la religió podrà ser una qüestió personal íntima de cadascú i no hi haurà una religió d'estat; gaudirem d'una administració de justícia de nova planta; podrem triar si volem la majoria d'edat als 16 anys; serà una república sense exèrcit si així ho decidim; una política educativa enfocada a les necessitats de la nostra ciutadania; una economia social i productiva derivada de l'administració dels nostres recursos, curosa amb el patrimoni natural i cultural amb que, respectivament, ens ha "privilegiat" la natura i que hem constrüit al llarg de la nostra història; establirem pensions realment dignes per a la nostra gent gran, la supervivència de la nostra llengua i la nostra cultura estaran garantides.. i segurament se us acuden moltes altres coses.
Manca un any per a les properes eleccions autonòmiques, per a les eleccions al parlament regional del Principat de Catalunya i, hores d'ara, les perspectives són força diferents a les que hi havia un mes enrere.
L'Enric Canela (La Gran Coalició) i en Xavier Mir (RCat comença a ser PIT?), només per esmentar dos activíssims independentistes amb incidència dins i fora de la Xarxa, coincideixen en la necessitat d'una candidatura independentista tranversal, d'ampli espectre ideològic, una candidatura que en l'hipotètic cas d'obtenir majoria absoluta declarés la independència des del Parlament del Parc de la Ciutadella, i en un escenari més realista forcés una declaració del Parlament sobre aquest tema i dediqués la legislatura a ampliar les bases socials i polítiques del sobiranisme.
Fa un any i mig jo atorgava el protagonisme del camí vers l'alliberament nacional a la CUP (008 Sargint camises), ja he dit que des d'aleshores les coses han canviat força, i a més la CUP ha decidit ajornar el salt fora de l'àmbit municipal. Per als companys que he esmentat, el pal de paller d'aquesta candidatura seria Reagrupament (287 Cerdanya)...
Temps era temps, la consigna oficial era fer la 2a transició espanyola, la definitiva, l'encaix d'una vegada i per sempre més de les nacions (o nacionalitats) no castellanes en l'estat espanyol (la nostra filla petita s'hagués hagut de dir Alícia, perquè hauria nascut a l'Espanya de les meravelles, a la zapaterista Espanya plural -oximoron). Dissortadament no ha estat així! Snif!
Cada vegada hi ha més gent que s'adona que es tracta de fer cap 2a transició, que cal provocar la ruptura, que cal pronunciar amb veu ben forta i clara: adéu Espanya! I obrir el procés constituent de la República Catalana. M'il·lusiona pensar que aixecarem un Estat nou, des d'un moment en què tot està per fer i tot és possible.
En aquella seva transició, es reconciliaren espanyols de dretes i d'esquerres. La jerarquia catòlica, la judicatura, l'oligarquia financera i empresarial, l'exèrcit, creuaren el mar Roig sense mullar-se (miracle!). El triangle de la corrupció romangué intacte: polítics provinents del franquisme que contaminaren els nous càrrecs electes, una classe empresarial que cresqué gràcies als favors de l'antic règim, i una justícia hereva de la repressió i del falangisme. No hi hagué un trencament, no es bastí una justícia de nova planta, no es depuraren responsabilitats ni es castigaren delictes i crims de membres de la classe empresarial, ni de polítics i funcionaris.
