La dictadura de la incompetència, de Xavier Roig. 2008. Barcelona: Ed. La Campana, pp. 186.
POTSER SI Coincideixo amb l'autor en el retrat que fa de la nostra patètica classe política i empresarial. Malgrat treballar a l'administració pública (o precisament per això, perquè sé quin pa s'hi dóna) reconec que el fet que el sector públic sigui el principal col·lectiu representat tant al Parlament de Catalunya (i en d'altres de l'Europa del sud) és pervers.
La tècnica de titllar de feixista i xenòfob a qui plantegi regular la immigració (tècnica, Xavier, que no és pas exclusiva de l'esquerra: per exemple la dreta l'usa per a criminalitzar les posicions independentistes).
La crítica a la universalització d'algunes prestacions socials com els ajuts a la dependència, les subvencions a la universitat pública: qui es pugui pagar aquestes despeses que se les pagui! Segurament podríem extreure alguna conclusió del mai prou respectat principi de progressivitat fiscal.
També li dono la raó en que cal "modernitzar el cos funcionarial, optimitzar-lo i fer-lo més productiu" però sense confondre l'administració pública amb una empresa: els ciutadans no som clients, som els propietaris, i hi ha una sèrie de garanties que cal protegir per damunt de determinats criteris empresarials.
"De la decadència d'aquest empresariado catalán -que té tan poc d'empresariado com de catalán- o aquesta sociedad civil que potser sí que és sociedad, però que de civil en té tant com la guàrdia que va fundar el duc d'Ahumada [...]".
"[...] la indolència de la socitat catalana, que cada cop més espera que vingui algú a treure-li les castanyes del foc".
La Terra és un indret molt poblat i cada vegada ho és més. L´u de gener de l´anys 2002, la població de la Terra era de sis mil dos-cents milions de persones, és a dir, 6.200.000.000.
Vint-i-tres països tenen més de cinquanta milions (50.000.000) d´habitants. Deu països en tenen més de cent milions (100.000.000).
La Xina en té gairebé mil tre-cents milions (1.300.000.000). unes quantitats tan grosses són difícil d´entendre, però què passaria si ens imaginéssim tota la població de la Terra com si fos un poblet de només 100 persones? En aquest poblet imaginari, cada persona representaria uns 62 milions (62.000.000) de persones del món real. Un centenar de persones podrien viure molt bé en un poblet petit. Si coneixem com són i com viuen, potser podrem saber més coses sobre els nostres veïns del món real i sobre els problemes que es trobarà el nostre planeta en el futur.
Sura Al-Fàtiha (El proemi, la primera i l'obertura)
En el nom de Déu Únic, Al·là, el Compassiu per excel·lència, el molt Misericordiós!
Lloat sigui Déu, Senyor de tot i de tots, Senyor de l'univers sencer, visible i invisible, el Compassiu per excel·lència, el molt Misericordiós, l'Amo i Senyor del dia del judici final, dia de la religió vertadera, dia del judici de la història.
A Tu sols servim. A tu sols preguem. En Tu sols confiem. Tu sols ens salvaràs.
Guia'ns, mostra'ns el camí segur, el camí dels qui vols ajudar generosament, no dels qui t'han aïrat en contra seu, ni dels qui s'equivoquen.
Des que em vaig llegir aquest llibre em miro d'una altra manera els arbres que en molts trams passen ran de la finestra durant el camí que faig cada dia fins a la capital. Els ferrocarrils de la Generalitat transporten des de fa anys un munt de sabadellencs mig adormits cap a Barcelona: a vegades fem un cop de cap, llegim o badem.
Durant uns dies -i gràcies a Larreula- en passar per Vallvidrera m'imaginava aquella noia morena, una marroquina criada a Catalunya que s'ha tret la carrera de magisteri i parla un català impecable, plena dels dubtes que comporta no ser d'aquí ni d'allà.
És un llibre que us recomano perquè ofereix una altra visió de la immigració però, a més a més, retrata la dificultat que tenim els humans, entre altres coses, per no fer mal a les persones que més ens estimem.
