Els entesos judeocristians diuen que els àngels no tenen sexe. Pot ser. Però gana si que en tenen. I què mengen? Pensaments! Aquesta és la raó última del perquè Déu va crear la humanitat: péixer els seus alats missatgers, cadascun de nosaltres pasta el pa d’àngel.
Avui he obert la nevera i el rebost. Darrerament amb la colla hem fet uns bons tiberis. Hi ha hagut també algun soparet romàntic i la celebració de l’aniversari de la menuda. Cal anar al mercat, al súper i a la botiga de les delicatessen, car hi ha àngels golafres i n’hi ha de sibarites. Què els puc oferir avui? Un pica-pica, unes tapetes, una escudella barrejada...?
Què ha passat? Aquesta és la pregunta que ens fem tots els incondicionals de la roja després de la derrota de la selecció espanyola de futbol enfront la feble i amateur Suïssa. Quin és el perquè d’aquells esguards esmaperduts que vam endevinar en algunes fases del partit, aquella apatia...? La resposta no és evident perquè els responsables del crim (i és que realment ha estat això, un crim) s’han esforçat en amagar qualsevol prova inculpatòria, en que ningú pugui sospitar la seva conxorxa. El responsable últim, el principal culpable, el cervell de l’operació: Joan Laporta.
Es tracta del resultat d’un pla acuradament dissenyat i dut a la pràctica els darrers anys. Un cop es va aconseguir que el pes de la selecció el duguessin jugadors del FC Barcelona, l’encara president va usar tècniques de submissió mental amb la plantilla del Barça per, en el moment oportú, poder controlar els jugadors. Malgrat semblar una teoria conspiratòria, no ho és. Forassenyat? Això és el que volen que sembli!
S’ha especulat molt amb les raons de la relació entre Laporta i els governants de l’Uzbekistan. El que fins ara no havia transcendit és que els assessors uzbeks, que acompanyaren Laporta en el vol de tornada a la ciutat comtal, són científics que havien treballat en institucions psiquiàtriques vinculades a l’antic KGB, especialistes en tècniques que actualment només s’usen a l’Uzbekistan i a Corea del Nord. Tampoc ha transcendit que durant les dues darreres temporades aquests científics van tenir accés al vestidor del primer equip del Barça.
No cal ser més explícit, ni que m’allargui més: es tracta d’una agressió del separatisme català que hem de fer conèixer a l’opinió pública, per la qual cosa et demano la teva col•laboració.
A vegades -poques- em sento lúcid i m'adono que en cada moment tenim les respostes i que el que ens cal és formular les preguntes.
D'entrada ens hem de proveir de certeses (distribuïdes antigament per sacerdots que foren rellevats per científics, i que ara podem adquirir còmodament a Bonpreu).
Després "trobarem" justificacions.
La cirereta del pastís són les necessàries excepcions que haurem de triar de forma acurada.
(A la foto unes cebes de Figueres, els ous que els posi un altre...)
ORDRE AAR/489/2008, de 17 de novembre, per la qual es crea el Llibre genealògic de la raça de galls i gallines Prat i se n'aprova la reglamentació específica i l'estàndard racial (DOGC núm. 5266, de 26.11.2008).
Les negretes són meves:
"La raça de galls i gallines Prat té gran valor zootècnic per la seva rusticitat i gran adaptació a les condicions ambientals adverses."
Article 1 Creació i objectius. 1.2 La creació del Llibre genealògic té els objectius de permetre el control tècnic de la raça i de disposar de les dades que permetin desenvolupar un programa de millora per a la conservació, la selecció i l'avaluació genètica dels animals de la raça, mitjançant el control de rendiments, per tal de destinar-los a la reproducció.
[...]
Annex 1 Reglamentació del Llibre genealògic de la raça de galls i gallines Prat A. Estructura del Llibre genealògic A.1 Registres El Llibre genealògic de la raça de galls i gallines Prat constarà dels registres següents: Registre fundacional (RF), Registre auxiliar (RA), Registre de naixements (RN), Registre definitiu (RD), Registre de mèrits (RM). A.2 Inscripció A.2.2 No s'inscriuen en cap registre els exemplars que presentin tares o defectes morfològics que en desaconsellin la utilització com a animals reproductors o que exhibeixin manca de fidelitat racial.
[...]
A.7 Registre de mèrits (RM) S'inscriuen en aquest Registre, a petició de l'associació gestora del Llibre genealògic i acordat per la Comissió d'inscripció, els animals reproductors sobresortints de la raça que pertanyin al Registre fundacional o definitiu i destaquin per les seves característiques morfològiques, productives i genealògiques. Aquest Registre constarà de dues seccions: a) Secció femelles: accediran a aquesta secció les reproductores que hagin assolit els nivells selectius següents: 80 punts, o més, en la seva qualificació morfològica. Tenir almenys tres descendents inscrits al Registre definitiu. b) Secció mascles: destinada als mascles que assoleixin els mèrits següents: 85 punts, o més, en la seva qualificació morfològica. Tenir inscrits deu descendents al Registre definitiu.
Com és evident aquesta entrada és la continuació de 206 La llunada, 20 anys (1). Dos mesos després reprenc el fil. 20 anys: la mateixa obra, "Allò que l'aigua s'endugué", el mateix èxit, però les coses són diferents...
En el primer post ja vaig comentar les intel·ligents conclusions que algun llavanerenc va extreure de l'obra. Així que, ni curts ni paresosus, la colla de farandulerus i titiriterus, que casualment també érem organitzadors del Carnestoltes del poble, ens vam empescar tot un xou.
El principal component de la crisi econòmica internacional és de tipus financer; però és clar, també afecta (i molt) a allò que en diuen economia productiva (i a la improductiva, i en menor mesura -se'n ressent?- a la parasitària).
En aquest país (i en el de la banda de ponent) un sector que ha rebut de valent ha estat l'immobiliari. Si un parell o tres d'anys enrere ja era difícil (contracte fix, sou mínim bimileurista multiplicat per 2, hipoteca a 60 anys...) exercir el constitucional dret a l'habitatge (145 Per un Habitatge Digne: 1r aniversari), ara ja...
En aquestes condicions, només les tortugues i poca gent més pot canviar de residència (178 Canvi d'habitatge). Els promotors insinuen (105 Lloga'm) o supliquen (165 Va sispli, lloga'm!) que els soferts aspirants a l'aixupluc es decantin pel lloguer.
Quan tens una idea que consideres bona, has de concretar-la ràpidament (en la mesura del possible, és clar!), explicar-la, escriure-la, dur-la a la pràctica, no sigui cas que algú té l'aixafi o t'adonis (al cap de cinc minuts) que es tracta d'una bestiesa com un campanar (o una animalada com la Sagrada Família).
En l'entrada 194 Ética i turisme exposava el meu descobriment d'un Codi Ètic Mundial per al Turisme (ètica i turisme? aquesta relació desvetlla com a mínim curiositat -si no incredulitat o un somriure sarcàstic). El post el tancava una nota en la qual amenaçava amb parlar, més endavant, d'un curiós dret al turisme. Ara que s'ha acabat el període vacacional del comú dels mortals, ataco.
Ja en el Preàmbuldel codi els membres de l'Organització Mundial del Turisme (OMT) fan aquesta mena de declaració d'intencions: "Afirmem el dret al turisme i a la llibertat de desplaçament turístic". Abans ja han assenyalat que "Moguts per la voluntat de fomentar un turisme responsable i sostenible, al que tothom tingui accés en l'exercici del dret que correspon a totes les persones d'emprar llur temps lliure per a finalitats de lleure i viatges [...]".
Aquests dies fa vint anys que, a la Sala Cultural de Caldes d'Estrac, es representà una inofensiva (una mica irreverent però força divertida) obra de teatre: Allò que l'aigua s'endugué. Es tractava d'una versió de la legenda local escrita per un autor del poble i interpretada per joves (aleshores!) del poble.
L'acció transcorre a l'època medieval i en Busquets és el funcionari encarregat, des de la corresponent torre de guaita (la Torre dels Encantats) d'alertar a la vila en cas d'un atac sarraí.
Atès que la torre és un edifici oficial hi oneja l'estelada (cal tenir present que el dia de l'estrena era l'Onze de setembre). El segon acte es desenvolupa al nord d'Àfrica, concretament a Magrèbia, país tiranitzat per Mustafà el-Phasha, dèspota que té entre els seus empleats un odontòleg que en mala hora aixeca el vel de la filla del dictador per estudiar un queixal corcat: "Has vist el rostre de la meva filla! Seràs lapidat, devorat per les formigues roges del desert..." De res serveixen els precs i els raonaments de l'odontòleg que finalment crida: "Visca Magrèbia lliure!"
"Oh! Un dentista independentista", exclama el-Phasha.
L'obra també inclou combats entre cristians i musulmans, amb espases i simitarres.
Val a dir que el públic s'ho va passar d'allò més bé en les dues representacions que es feren.
Una maragallada pot ser una genialitat de l'expresident de la Generalitat, una excentricitat, una pixada fora de test o una piquiponada; depèn de qui en faci la valoració. Aquest dissabte passat a Caldes d'Estrac n'hi va haver una, de maragallada: una trobada força nombrosa de membres de la família Maragall.
Des d'aquest dissabte 13 de setembre, el Parc Joan Maragall de Caldes torna a fer honor al seu nom, torna a lluir, per l'entrada de la Riera, el bust del poeta: l'anterior havia estat robat deu fer un any i mig. Aleshores, el militant cultural local (i bon amic, la companyia del qual des de fa poc ja no podem gaudir) Bartomeu Roig, va proposar que el buit que va quedar després de la desaparició del bust l'ocupés un pergamí amb versos del poeta i un centre floral. Aquesta iniciativa es va acompanyar amb l'elaboració d'un manifest de condemna que fou publicat a les revistes locals 3 Viles i Els Tr3s Micos:
Els sotasignants, ciutadans i ciutadanes de Caldes d'Estrac de diferents ideologies, volem manifestar la més enèrgica repulsa per l'acte vandàlic comès contra el bust de Joan Maragall situat al parc del mateix nom de la nostra vila. Es tracta d'una agressió gratuïta i penosa, que no tan sols envileix i degrada el o els responsables, sinó que, sobretot, atempta contra el nostre patrimoni històric, cultural i moral.
Aquí podeu veure la relació dels primers signants.
La navegació internàutica és com l'Odissea: Ulisses surt d'un lloc sabut i sap on vol arribar, però durant el trajecte ha de creuar Escil·la i Caribdis, escoltar els funestos cants de les sirenes, renunciar als amors de Circe i Calipso...
Aquesta introducció ve a tomb perquè, estant jo al portal de la UOC vaig acabar baixant-me el Codi Ètic Mundial per al Turisme (el teniu adjunt a aquesta entrada, també aquí), es tracta d'un document interessant del que en desconeixia l'existència.
Es tracta d'un codi amb un preàmbul i deu articles, aprovat per l'Organització Mundial del Turisme (representants del sector turístic mundial) l'any 1999, i que té el vistiplau de l'Assemblea General de les Nacions Unides, la qual el considera el marc de referència per "als diferents interessats en el sector del turisme".
Articulat:
Contribució del turisme a l'enteniment i al respecte mutus entre homes i societats
El turisme, instrument de desenvolupament personal i col·lectiu
El turisme, factor de desenvolupament sostenible
El turisme, factor d'aprofitament i enriquiment del patrimoni cultural de la humanitat
El turisme, activitat beneficiosa per als països i les comunitats de destinació
Obligacions dels agents del desenvolupament turístic
Dret al turisme
Llibertat de desplaçament turístic
Drets dels treballadors i dels empresaris del sector turístic
Aplicació dels principis del Codi Ètic Mundial per al Turisme
Si no sabeu de què tracten o bé no us heu afanyat a llegir-los ara a correcuita, no passeu pas ànsia que us explico breument: en els webs d'alguns organismes públics o semipúblics de Ses Illes, fins i tot en la versió catalana, el topònim Eivissa apareix escrit tal com es feia en l'època del dictador que en guerra descansi (Gerona, Játiva, San Baudilio del Llobregat, Torrevieja, San Quirico, San Vicente del Montealto, San Cucufate... si en tenien d'imaginació!).
Com que encara estem en període de vacances vull fer una proposta lúdica i alhora pedagògica.
Hi ha molta gent nascuda aquí sense cap lligam ni familiar, ni comercial, ni de cap altra mena amb Espanya, vull dir que no hi ha viatjat, que desconeix aquest país veí que és Espanya. Hi ha força catalans i catalanes d'aquest col·lectiu que esmentava que, a més a més, per l'educació que els ha tocat patir, per l'adoctrinament impartit des dels mitjans de comunicació (no només els estatals, també els autonòmics), per la influència de la superestructura estatal, se senten es consideren espanyols. Es tracta d'una apreciació errònia que es pot corregir viatjant.
100 anys de l'estelada (
