1) Considero que aconseguir el puntCAT per a la comunitat lingüística i cultural catalana ha estat el major èxit que com a nació hem assolitat en força anys. Ara ens podem presentar en aquest nou continent que és la Xarxa com el que som, catalans i punt (puntCAT, és clar!). Es tracta d'una iniciativa (plenament reeixida) que el company enMesVilawebSaül Gordillo ha documentat en una obra de referència, Nació.cat (bloc).
El paràgraf anterior bé a tomb perquè fa un temps, l'ICAAN, l'organisme que regula els dominis a Internet va manifestar que obriria l'aixeta, així els dominis en poc temps es podrien multiplicar. Algunes ciutats s'han afanyat a postular-se com a futures propietàries de dominis: París, Berlín i Nova York. Algun socialista del nostre cap i casal també va aixecar (encara que tímidament) la veu. Ara és el PP barcelonès (aquests si que van de cara -punt 3r) el que advoca per un .bcn i promet donar suport al PSC; la condició és la substitució de les pàgines amb el .catpel nou .bcn
Ja ho sabem: tot el que no vagi a favor de la catalanitat (ja no parlo ni de catalanisme!) en va en detriment i reforça l'espanyolitat; i d'aquesta tàctica els socialistes nostrats en saben un munt!
Malgrat que les seves investigacions són dels anys 60, els estudis sobre obediència (Els perills de l'obediència, 1974) de Stanley Milgram (psicòleg de la Universitat de Yale) són encara una referència en el món científic. A la Wikipedia podeu consultar la següent entrada: Milgram experiment (anglès).
Resumint molt, aquest investigador va intentar mesurar la voluntat del participant en un experiment (L) per a obeir les ordres d'una autoritat (V) d'inflingir dolor a una altra persona (S) encara que les ordres entrin en conflicte amb la seva consciència.
La finalitat de l'experiment era mesurar la quantitat de dolor que podia inflingir un ciutadà de peu pla a un altre (ni plantes, ni simis) només perquè ho exigia una autoritat. La majoria de participants va seguir l'experiment malgrat llur certesa que causaven dolor al subjecte. L'excessiva predisposició dels adults a acceptar una ordre fou el principal descobriment de l'estudi.
Dimarts vaig ser a la bibilioteca. Com que el proppassat dia 5 fou el desè aniversari de la mort de la Maria Mercè Marçal (web del centre de documentació que duu el seu nom i bloc) hi havia una taula amb la seva obra exposada. Vaig fullejar els seus llibres de poemes i en vaig triar un per endur-me'l: Cau de llunes, premi Carles Riba 1977, amb una sextina a mode de pròleg de Joan Brossa.
La poetessa enceta el seu treball amb un títol i tres versos:
DIVISA
A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Drap de la pols, escombra, espolsadors, plomall, raspall, fregall d'espart, camussa, sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra i sabó en pols, blauet, netol, galleda.
Cossi, cubell, i picamatalassos, esponja, pala de plegar escombraries, gibrell i cendra, salfumant, capçanes.
"Lluitarem contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts".
Lluís Maria Xirinacs fou un personatge controvertit i polèmic. Ens deixà ("La vida ningú no me la pren. Jo la dono" / "Saber-se retirar a temps i amb elegància!") per decisió pròpia, quan va considerar que havia arribat el moment. Escriu Lluís Busquets de la Fundació Randa: "Hi ha un Xirinacs acceptat (...) el Xirinacs pacifista de les vagues de fam (...). Però la seva personalitat no es va exhaurir als anys setanta". Busquets fa referència al teòric de la no-violència que, arran d'un discurs al Fossar de les Moreres l'11 de setembre de 2002, va ser acusat d'apologia del terrorisme.
"El no violent, davant d'un conflicte violent, no pot restar neutral; cal que es declari amic de l'oprimit, de l'envaït, i que es declari enemic de l'opressor, de l'invasor. Són els tancs espanyols que ocupen el País Basc. Cap arma basca no vol conquerir Espanya".
En entrades anteriors he tocat el tema de les llibertats i els drets, sobretot laborals, en aquesta nostra i exemplar Europa (117 UE = ECSS, 124 Oh Europa!), alguns dels aspectes concrets que comentava, els trobo esmentats en el darrer Lluita obrera digital (el butlletí quinzenal de COOO de Catalunya): la Directiva comunitària de les 65 hores, la Directiva de la vergonya contra la immigració irregular, i les restriccions anunciades pel Ministre espanyol de Treball i Immigració per al reagrupament familiar de la immigració regular.
Entre les autoritats i molts empresaris és un clam:
"Necessitàvem, demanàrem treballadors... i ens van arribar persones!"
És massa llarg per escriure-ho sencer al títol: Explotació laboral, Censura i Santa Sanctorum .
Explotació laboral. Quan des de molts sectors sindicals i del món del treball (creient -ingenus!- que la jornada laboral de 40 hores és un dret assolit que no té marxa enrere) es reivindica treballar 35 hores a la setmana, per poder treballar tots, per poder conciliar la vida personal i familiar, per poder gaudir del lleure... El Consell de la UE proposa una jornada de fins a 65 hores (cínicament denominada voluntària).
Censura. La Comissió Europea de Cultura preconitza la creació d'un cens voluntari de blocaires atès que algunes eurodiputades i diputats consideren que a la blogosfera hi ha un excés d'informació i en alguns casos no es té la seguretat que algunes informacions siguin certes.
Sancta Sanctorum. És a dir, el lloc reservat al qual només tenen accés uns quants privilegiats. O una sola S, de Segregació, de separar del conjunt europeu, grups ètnics, col·lectius humans i aplicar-los una legislació especial respecte a la que és aplicada als altres ciutadans (no parlo de Guantànamo, però el fonament no trobo que difereixi). També s'escauria la X de Xenofòbia.
A començament dels anys 80, quan Felipe Gonzàlez en pidolava l'ingrés, molts ens oposàvem a formar part de la CEE (també de l'OTAN). Denunciàvem l'Europa del Capital i dels mercaders, l'Europa fortalesa (Sancta Sanctorum). Caigué el mur de Berlín, arrossegà el socialisme real i continuaven els cants de sirena: les bondats del capitalisme amb rostre humà, renà, socialdemocràtic, la tercera via europea; oposada tant al comunisme com al capitalisme ultraliberal i ferotge dels EUA. Ara la màscara ja ha caigut.
N'érem molts, però encara crec que en vam ser molts més que vam votar NO al projecte de Constitució Europea. Per sort gràcies a francesos i holandesos no se'n van sortir. Ara el neoliberalisme ens el volen encolomar via Tractat de Lisboa: Irlanda, l'únic país que ha gosat exposar-lo a referèndum ha dit que NO.
Juristes com Alfons López Tena fan mans i mànigues, l'home fa de prestidigitador, per demostrar que la sortida de Catalunya d'Espanya (i de França) no significa l'expulsió (amb espasa flamígera inclosa) del paradís UE. Teoritzen que la propera gran ampliació serà interior: Catalunya, Euskadi, Escòcia, Flandes...
Què voleu que us digui, tal vegada independitzar-nos d'Espanya (i de França) tindrà el valor afegit de renunciar a aquest model d'organització europea. Segur que una altra Europa és possible!
Com que ja és juny i ha passat maig, i ara en fa 30 anys i un mes. Podeu escoltar Ismael Serrano i veure el muntatge amb imatges d'Amèrica Llatina: Papa cuéntame otra vez.
Hi ha dies que no estàs inspirat o no tens temps o ganes... Però pot passar que un amic et tregui d'aquest mal pas.
És el que ha passat avui: gràcies Joan Carles pel teu c/e amb l'adreça al Iutuf del videiu del tema Corrandes Colonials. És el primer que pengem (i val a dir que és una bona peça per començar! A fe de Bakunin!) a veure si me'n surto!
Ah! Petonets a l'Eulàlia, a la Montse i a la Queralt per via cutània.
Dies enrere hi hagué a Tarragona una manifestació en protesta per les citacions judicials a dones que han passat pel tràngol d'avortar (056 26 d'abril: jo també he avortat!). També es posà en marxa una campanya d'autoinculpacions.
La qüestió, lògicament, va tenir un important ressò a la Catosfera. Em va reconfortar navegar per blocs i webs que donaven suport a les afectades i que repicaven amb els arguments ja tradicionals, i que a vegades cansa repetir per enèsima vegada: cal una política efectiva d'informació sobre la salut sexual i reproductiva, cal que els joves tinguin a l'abast mètodes contraceptius, cap dona avorta per gust, l'avortament acostuma a ser un trauma i un drama...
El contrapunt a aquesta navegació el vaig trobar en un bloc d'aquesta casa, un e-cristià insensible (o de sensibilitat sui generis) que repetia els arguments de monsenyor Rouco.
L'1 de maig és el Dia Internacional dels Treballadors, la festa reivindicativa del moviment obrer mundial. L'obrerisme i el sindicalisme són moviments socials que agafaren força a la segona meitat del segle XIX, en una època en què els treballadors i les treballadores realitzaven llarguíssimes jornades de treball (més de dotze hores diàries), amb un sol dia de festa a la setmana, sense vacances de cap mena, i atemorits per la possibilitat d'ésser acomiadats. Per fer front als responsables d'aquesta explotació els treballadors s'organitzaren en sindicats.
Les reivindicacions del moviment obrer d'aleshores es poden resumir en els anomenats tres vuits: vuit hores de treball, vuit d'educació i vuit de descans. L'1 de maig de 1886 el sindicat obrer American Federation of Labour va aconseguir que molts empresaris acceptessin la jornada de vuit hores o una reducció d'hores de feina; però a Chicago l'empresa Mc. Cormick no es va avenir a les demandes obreres. Arran de les mobilitzacions i de la repressió policial, cinc treballadors anarquistes, els coneguts com els màrtirs de Chicago, van ser jutjats, condemnats a mort i finalment executats, sense proves i amb unes acusacions que anys després es demostraren falses.
A partir de 1890, cada 1 de maig és una jornada de reivindicacions laborals en record als cinc treballadors. Però no fou fins després de la Segona Guerra Mundial (a mitjan segle XX) que les condicions laborals i socials dels treballadors i de les treballadors no van variar d'una forma substancial (i encara només a Occident). D'uns anys ençà la càrrega reivindicativa ha deixat pas a un perfil més festiu, però...
Arran de la ratzia policial contra clíniques especialitzades que practiquen (de forma legal) avortaments. Detencions de personal sanitari i citacions a dones que han passat pel tràngol d'avortar i a llurs acompanyants (talment com si unes i altres fossin pressumptes delinqüents). I per fer front a la campanya intimidatòria de la dreta i l'Església més reaccionària. S'encetà una campanya d'autoinculpacions:
Jo també he avortat!
Aquestes autoinculpacions es lliuraren (i s'estan lliurant encara) als jutjats corresponents. Mentre que, els jutjats de Barcelona han anat arxivant les diligències, els de Tarragona estan cridant a declarar.
Abans de qualsevulla altra consideració, volem seriositat política, que se'ns tracti com a adults i adultes (legalment som majors d'edat: per això podem votar), perquè si no la propera vegada...
Que cadascú digui la seva, que ho escrigui i després de cada presa de pèl o aixecada de camisa ho consulti, i quan arribi el moment sigui conseqüent.
Segur que serem molts i moltes, cada vegada més, els que coincidirem en la mateixa direcció.
Corrien els primers anys dels 80 i en teniem 18. El lloc, la facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona. En César, xilè exiliat i ateu, bon nano. Moltes estones al bar i poques a l'aula. Molta política i molta ideologia.
"Així que t'interessa la teologia de l'alliberament", li espeto.
"Sí, com a primer pas cap a l'alliberament de la teologia", m'etziba ell.
... Quan arribo a casa...
"
