Finalment allò que ja se sabia s'ha esdevingut: l'Eurocambra ha aprovat la directiva del retorn dels immigrants sense papers: aquestes persones podran ser detingudes i, sense judici, abans de ser expulsades del paradís, empresonades per un període màxim de 18 mesos (fins i tot els menors).
El grup socialista europeu s'ha dividit, el PSOE hi ha votat a favor, llevat dels catalans Josep/José Borrell i Raimon Obiols que han votat en contra, i de Martí Grau que s'ha abstingut. El parlamentari socialista italià Claudio Fava afirma que: "Europa ha creat una categoria inferior d'éssers humans".
Obro un incís:
Ara que tres parlamentaris catalans han trencat (?) la disciplina de vot del PSOE al Parlament Europeu hi haurà algú temptat de reclamar grup parlamentari propi? No es demana l'oficialitat del català a l'Europarlament (per situar-vos vegeu www.europarl.cat)? Si el PSC no gosa plantejar la possibilitat de grup propi al Congrés dels Diputats i l'oficialitat del català a les institucions espanyoles sembla un tema tabú, quina barra!
Us recomano el Mail Obert d'ahir d'en Vicent Partal: Vergonya europea en el qual reconeix que el tema de la immigració és complex, però que les polítiques que s'hi apliquen no es poden limitar a pràctiques repressives i a qüestions d'ordre públic, i que les mesures més escandaloses de la directiva són clarament immorals i èticament innacceptables.
Segons la Viquipèdia un oxímoron és "una figura retòrica que consisteix en la presentació consecutiva de paraules que tenen significats que s'exclouen mútuament": per al DIEC: és una "Figura retòrica, variant de l’antítesi, que consisteix a posar de costat mots o unitats sintàctiques de sentit oposat". També podeu consultar la fitxa corresponent a RodaMots.
Negra neu, instant etern, guerra preventiva, tal vegada seguretat nuclear, intel·ligència militar, i de totes totes, justícia espanyola.
De la mateixa manera que desconec la seva obra literària, també desconec la ideologia política de l’escriptora Judit Pujadó. A vegades llegeixo les seves columnes al gratuït Metro. M’agrada força com escriu.
El passat dia 15 va publicar un article, Arran de l’aigua, inspirat en les escaramusses territorials pels recursos hídrics (un episodi cassolà a 057 La guerra de l'aigua: la batalla de Sant Cugat, amb un decret per entremig i una ferma oposició a les captacions puntuals), hi feia una reflexió interessant: “Primera constatació: això d’Espanya és molt cansat, esgotador. No sé, a hores d’ara, quin sentit té seguir desgastant-se mútuament. A efectes pràctics comporta un xuclador d’energies per a totes dues bandes que podríem fer servir per construir dos països amb cara i ulls, ben fets, sense rancúnies ni enveges estúpides. A hores d’ara la unitat ens surt molt cara i cansa, esgota”. A continuació canviava de tema i criticava (són - absolutament - criticables), raonadament, els polítics (espanyols i catalans) que patim, sembla ser que sense possibilitat immediata de recanvi.
Començaré per la freda, perquè la considero glacial. En canvi la calenta amb prou feines és tèbia (encara que qualsevol temperatura per damunt del punt de congelació és positiva, oi?).
VERGONYA I INDIGNACIÓ, són els sentiments que em desvetllen l'acord dels estats membres de la Unió Europea (UE) sobre l'expulsió d'immigrants irregulars (Vilaweb). La directiva pendent d'aprovació permetrà als estats retenir, de forma ordinària, els immigrants en centres d'internament durant mig any i en casos excepcionals durant un any i mig abans de ser repatriats; un cop ho hagin estat, no podran entrar en territori de la UE durant cinc anys; d'altra banda no obliga als estats a oferir assistència jurídica als immigrants, ho deixa al seu lliure arbitri.
Totes les facilitats del món per a la lliure circulació de mercaderies i de serveis! Però quan es tracta de persones que fugen de la fam, de la misèria, de la guerra...
No és la primera vegada que al Tetrabloc ens ocupem de la sequera (vegeu les connotacions bel·licistes de la qüestió a 057 La guerra de l'aigua: la batalla de Sant Cugat), però estem convençuts que, posat a regular, el Govern de la Genialitat de Dalt se'n surt millor en d'altres àmbits (052 Autogovern, tatuatges i pírcing). Però ells insisteixen (potser per allò de si sona la flauta...) i allà on ahir vaig dir Diec, avui dic Dídac. I si l'oposició al transvassament, en el seu moment, els va servir per fer forat electoral en les Terres de l'Ebre en detriment d'altres forces polítiques; la captació hídrica puntual i, sobretot, la reacció a les darreres pluges ha enfangat fins al coll al tristpartit.
El 12 d'abril de 2007, amb la signatura de l'Honorable Francesc Baltasar i Albesa (Conseller de Medi Ambient i Habitatge, quota ecoxupiguai) i el corresponent aval del Molt Honorable José Montilla i Aguilera (President de la Generalitat de Catalunya per la gràcia d'ERC), es publicà al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) el DECRET 84/2007, de 3 d'abril, d'adopció de mesures excepcionals i d'emergència en relació amb la utilització dels recursos hídrics (DOGC núm. 4860). PDF / HTML
066 Després de l'u ve el dos de maig (res a veure), el poble espanyol, orgullós ell, inculte i antiliberal, missaire i sotmès de grat a la ideologia de l'aristocràcia terratinent, es va alçar en armes contra els heretges del nord, més cultes i amb idees i valors perillosos; i des d'aleshores, arran de la seva Guerra de la Independència (no pas una guerra d'alliberament!) hom pot parlar de 073 L'Espanya que no van francesitzar.
D'ençà, amb catalans a banda i banda dels Pirineus, dos Estats van seguir, d'esquenes l'un de l'altre, el seu camí. Cal reconèixer que la piconadora gavatxa, fins ara, ha fet bé la seva feina, sobretot si la comparem amb la matusseria escanyola. Però, sortosament per a nosaltres, tampoc se n'han sortit: malgrat llur condició precària (molt pitjor que al sud de les seves fronteres) la llengua, la cultura, la identitat, la consciència catalanes han encetat, de Pirineus en amunt, un tímid procés de recuperació.
Amb motiu del 2 Maig vaig penjar l’entrada 066 Després de l'u ve el dos de maig (res a veure), comentava el caràcter de l’aixecament a Madrid i confessava la meva matisada francofília; el mateix dia 2, Xavier Febrés publica l'article Afrancesats, el primer paràgraf: "A casa meva sentia dir, de petit: 'Si el timbaler del Bruc s'hagués tocat una altra cosa en comptes del timbal, ara seríem francesos'. Ho deien en un sentit d'oportunitat malaguanyada. Devien ser uns afrancesats". Les darreres notícies referides a les llengües minoritzades a l’hexàgon (presó de pobles, no deixem de tenir-ho present) i un article publicat aquest dijous a El País [el seu] m’han motivat a reemprendre el tema.
Vull demanar disculpes a en Vicent Partal pel meu acte de pirateria: el mapa de dalt l’he copiat de l’entrada El mapa que no volen veure (si ja no ho heu fet, llegiu-vos-la: cap frontera és fixa, i encara menys sagrada) del bloc Mails per a Hipàtia, situa les meves reflexions en un context que m'abelleix. En Vicent ja presagiava el temporal de la diada madrilenya.
El dia 2 de maig (rememoració de l'aixecament antinapoleònic i antiliberal a Madrid el 1808) no només hauria de ser el dia de la comunitat de Madrid, hauria de ser el de tota Espanya: una diada nacional defineix el caràcter, la visió de si mateixa d'una comunitat. Així passa amb el nostre 11 de setembre i amb el 14 de juliol francès (que commemora l'assalt a la presó de la Bastilla l'any 1789 per part dels revolucionaris, la fi de l'antic règim i la puixança dels valors republicans), entre altres.
Del 2 de maig espanyol sorgeix el crit espontani del poble: "Vivan las cadenas!" I n'arribaran els corol·laris: Què inventin els altres! Mori la intel·ligència. I les consideracions sobre el dret de conquesta a Salamanca.
Sé que el gavatx, el gal, als catalans en les ha fetes de tots colors, de l'alçada d'un campanar; tant o més que els espanyols. Però que voleu que us digui... La veritat?
El juliol de 1977 la policia espanyola va detenir quatre estudiants universitaris catalans. Eren els militants d'EPOCA Carles Sastre, Àlvar Valls, Josep-Lluís Pérez i Montserrat Tarragó.
Un d'aquests detinguts, l'Àlvar Valls, de professió corrector de català i traductor, té publicada obra literària, tan en prosa com en poesia. Us copio un poema seu que crec que ve al cas:
Inscrit en la memòria. Àlvar Valls. 07.07.1977 Cel·la 492 5a galeria
Avui fa 77 anys. El 14 d'abril de 1931 el president Francesc Macià, des del balcó de la Generalitat de Catalunya, va proclamar la República Catalana.
(Si voleu llegir el text íntegre, emotiu i prenyat de significació, aneu a la resta de l'article.)
Aleshores, com ara, hi havia dos blocs definits i tot de matisacions entremig: els partidaris de la república espanyola, i els defensors d'una república catalana. El president Macià va adoptar una solució de compromís: acordar, amb el president espanyol, la integració de la naixent República Catalana a la non nata República Federal Espanyola; i per no aixecar excessives suspicàcies fer invocacions retòriques als pobles germans d'Espanya, la Morta.
Fa 33 anys, el 1975, va morir el darrer dictador feixista d'Europa. L'any 1978 es va promulgar i va entrar en vigor l'actual constitució democràtica espanyola (progressista i molt generosa en drets, segons els entesos en dret constitucional). La carta magna instaurà una moderna monarquia parlamentària i un descentralitzat estat de les autonomies.
Des de 1982 fins al 1996 a l'Estat espanyol va governar el partit socialista. L'any 1996 es va produir l'alternança: fins el 2004 la responsabilitat va correspondre al centredreta liberal i europeista. L'any 2004 el partit socialista va retornar al poder i enguany ha passat exitosament la revàlida.
Dimarts escrivia l'apunt 031 sobre el republicanisme i el federalisme del país del costat (propugnats, això si, per gent d'aquí) i el republicanisme nostrat. El motiu, un article, oportunista per les dates, del setmanari El Triangle. Dimarts pensava una cosa, avui sé que cal matisar allò que explicava.
El culpable d'aquest canvi de perspectiva ha estat l'amic Borras de El Llamp (gràcies Enric per no mossegar-te la llengua i ser sovint políticament incorrecte!) que va publicar aquest apunt:
Compro i llegeixo El Triangle d'aquesta setmana. S'acosta el 14 d'abril. Toca parlar de la República. L'obligat article esmenta que sis entitats catalanes (el nom de les quals no diré per no fer-los publicitat) han presentat un manifest per reclamar la Tercera República espanyola.
Ja hi tornem a ser: catalans federalistes i republicanoespanyols! Si no és amb Alemanya, amb Suïssa o amb els EUA no sé pas amb qui nassos ens hem de federar. Qui vol federar-se amb Catalunya o amb el Principat?
Si hi ha un valor preponderant que caracteritza les ideologies d'esquerres és la igualtat entre els individus, persones o ciutadans i ciutadanes, i una de les seves concrecions és la igualtat de gènere, la llavor sobre la qual s'ha bastit el moviment feminista. Val a dir que, històricament, algunes de les reivindicacions feministes han topat amb l'oposició de les esquerres oficials (com el cas del sufragisme durant la 2a República espanyola, ja que es temia, sobretot, la influència de l'esglèsia catòlica sobre les dones).
