Hi ha coses que hi ha gent que té malenteses. Per exemple la conjunció “o”. Quan algú escriu que per dinar es menjarà un bou amb banyes i/o una plata de canalons comet un atemptat dietètic (si ho perpetra) però també cau en un error lingüístic. La conjunció “o” pot ser disjuntiva: una cosa o l’altra, però no les dues; o inclusiva: una cosa o l’altra o ambdues.
Per tant, l’expressió: “Votaré ERC o Solidaritat” té un valor disjuntiu, votar a dues candidatures només es dóna en democràcies encara més degradades que l’espanyola (n’hi ha!). “Aniré a l’acte de la CUP o al de Reagrupament” admet que, si els dos actes són en hores diferents, sigui compatible assistir a ambdós.
Jo no sóc ningú per parlar dels partits polítics independentistes i de les seves elaborades estratègies de cara a les municipals. En canvi sí que puc donar el meu parer sobre la Plataforma per l’Autodeterminació a Sabadell (PAS), una entitat creada per organitzar la Consulta sobre la independència a la nostra ciutat, que crec que se’n va sortir prou bé, i que va decidir transcendir el 30M com a associació explícitament independentista.
Calia renovar-ne la junta i la proclamació de dues candidatures va forçar unes eleccions. Des d’aleshores la junta que va resultar escollida ha reorganitzat l’associació i, amb l’afany d’encapçalar i estendre a Sabadell un independentisme unitari i cívic, ha organitzat actes propis i ha donat suport a iniciatives d’organitzacions locals o nacionals.
Commovedor
l’article (Si
Cataluña se va), a l’edició de Galícia de El País del dia 8, de Suso de Toro. Un bon
retrat de l’Espanya actual –i eterna-, una correcta descripció del separatisme
espanyol.
Ho he dit i ho he
escrit un munt de vegades: sóc independentista català des que tinc ús de raó
política. D’aleshores ençà només he tingut un moment de feblesa, però fou un
miratge d’allò més breu: la vàcua declaració del president espanyol a favor
d’una Espanya plural, la confiança il·lusa que respectaria i faria respectar l’Estatut aprovat
el 30 de setembre de 2005 pel Parlament de Catalunya (també immediatament traït
per una classe política catalana -subordinada a l’espanyola- poruga i mediocre).
Jo per al meu país vull una Constitució, no pas un Estatut, però aquell text
podia ser un principi d’entesa, poder ser espanyols sense renunciar a la nostra
catalanitat, però com més va més utòpic esdevé el somni confederal, el pacte
federal o un pretès aprofundiment autonòmic.
Ja fa anys que va
començar l’espiral de catalanofòbia. Les agressions han sovintejat, l’insult i
el menyspreu han estat la norma (això és el que ens arriba a Catalunya). Des
d’aleshores he trobat a faltar la solidaritat, el suport, la defensa per part
de gent d’Espanya, país en el qual hi ha molta gent solidària amb els sahrauís
i els palestins, amb el Tibet; on es recullen signatures conta la matança de
foques i balenes; on s’exigeix respecte per les tribus amazòniques... Però quan
la diferència la tenen al costat... (què dic, al costat, dins de casa!)
A les comunitats autònomes espanyoles de parla catalana tenim un dèficit fiscal greu (a la resta de territoris de la nació no ho sé). Ara CiU* ens proposa que la CAC assumeixi (en el cas que l’Artur Mas governi en la propera legislatura) un dèficit democràtic equivalent: greu o molt greu.
Sóc independentista des que tinc ús de raó política, però també sóc demòcrata**. Aquestes dues fermes conviccions m’han dut a ser voluntari de la Plataforma per l’Autodeterminació a Sabadell (PAS), associació que, com la resta de centenars de comissions i plataformes locals organitzadores de la Consulta sobre la independència, pretén que la nostra nació pugui exercir lliurement el dret a l’autodeterminació, un dret col·lectiu basat en el drets a decidir i a participar en els afers d’interès general i en la llibertat d’expressió.
Una filtració de fa pocs minuts ha fet públic el text del Recurs de Súplica que les màximes institucions catalanes han tramès al Tribunal Constitucional; sorprèn per la claredat d'idees i la brevetat que mostren els nostres legítims representants:
El parlament i el govern de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC), en nom de la ciutadania espanyola amb veïnatge administratiu en aquesta regió,
SUPLIQUEN*
1. Poder conservar el nivell de descentralització que recull la Ley orgánica 6/2006 (coneguda com a Estatut de 2006 de la CAC) aprovada per les Cortes Generales i que forma part de l'ordenament jurídic constitucional espanyol.
2. Si consideren la demanda primera excessiva, ajornar la sentència fins passades les eleccions autonòmiques.
Favor que esperen obtenir de ses senyories, la vida de les quals Déu conservi per molts anys!
17 de maig de 2010, 00.12.27 hores. Notícia d’agència independent.
La festa de la democràcia barcelonesa
Aquesta darrera setmana els barcelonesos i les barceloneses han donat una lliçó de democràcia a la resta del país. En un procés electoral transparent i impecable, amb una altíssima participació, s’han pronunciat d’una forma clara i contundent sobre un tema que (a la vista dels resultats) sí que interessa a la població: la Consulta sobre la Diagonal.
Des del passat dilluns dia 10 fins ahir diumenge 16, la ciutadania ha fet llargues cues davant de les 108 urnes on es podia per votar de forma presencial, i ha estat a punt de col•lapsar els servidors que han possibilitat el vot electrònic. Llevat d’alguna lleu incidència tècnica el primer dia, el sistema informàtic dissenyat per a aquesta votació històrica ha funcionat sense cap problema, amb total seguretat, amb plenes garanties jurídiques, i ha possibilitat aquesta evident celeritat en l’escrutini.
917.562 barcelonesos, és a dir, prop d’un milió, un 65%, dels 1.414.783 que estaven cridats s’han pronunciat: 572.212 (62,36%) a favor de l’opció A (boulevard), 312.915 (34,10%) de l’opció B (Rambla), i 32.435 (un migrat 3,53%), han optat per la solució fàcil i conservadora de deixar la Diagonal tal com està (per mantenir els perjudicis que actualment provoca al veïnat i a tota la ciutat).
Conseqüència de la pulcritud exquisida amb que es va desenvolupar la campanya prèvia, i de la imparcialitat de la posició de l’administració local la participació ha estat homogènia, és a dir no hi ha hagut cap diferència significativa entre els votants de 16 i 17 anys, ni dels votats que no tenen la ciutadania espanyola respecte a l’electorat tradicional. Per barris només cal destacar un lleuger augment (63,15%) al barri de Gràcia.
Per primera vegada s’ha celebrat una Consulta popular. Avui podem parlar de civisme i democràcia. Cal que felicitem als barcelonesos i a les barceloneses.
A 291 Vamos a hacer un país... ja comentava la il·lusió que em fa poder participar, modestament, en el procés de construcció d'un país nou i d'un nou país. Construir entre tots un país que valgui la pena.
Contribuir a la constitució de la república catalana, que serà tal com nosaltres decidim: la religió podrà ser una qüestió personal íntima de cadascú i no hi haurà una religió d'estat; gaudirem d'una administració de justícia de nova planta; podrem triar si volem la majoria d'edat als 16 anys; serà una república sense exèrcit si així ho decidim; una política educativa enfocada a les necessitats de la nostra ciutadania; una economia social i productiva derivada de l'administració dels nostres recursos, curosa amb el patrimoni natural i cultural amb que, respectivament, ens ha "privilegiat" la natura i que hem constrüit al llarg de la nostra història; establirem pensions realment dignes per a la nostra gent gran, la supervivència de la nostra llengua i la nostra cultura estaran garantides.. i segurament se us acuden moltes altres coses.
Manca un any per a les properes eleccions autonòmiques, per a les eleccions al parlament regional del Principat de Catalunya i, hores d'ara, les perspectives són força diferents a les que hi havia un mes enrere.
L'Enric Canela (La Gran Coalició) i en Xavier Mir (RCat comença a ser PIT?), només per esmentar dos activíssims independentistes amb incidència dins i fora de la Xarxa, coincideixen en la necessitat d'una candidatura independentista tranversal, d'ampli espectre ideològic, una candidatura que en l'hipotètic cas d'obtenir majoria absoluta declarés la independència des del Parlament del Parc de la Ciutadella, i en un escenari més realista forcés una declaració del Parlament sobre aquest tema i dediqués la legislatura a ampliar les bases socials i polítiques del sobiranisme.
Fa un any i mig jo atorgava el protagonisme del camí vers l'alliberament nacional a la CUP (008 Sargint camises), ja he dit que des d'aleshores les coses han canviat força, i a més la CUP ha decidit ajornar el salt fora de l'àmbit municipal. Per als companys que he esmentat, el pal de paller d'aquesta candidatura seria Reagrupament (287 Cerdanya)...
Temps era temps, la consigna oficial era fer la 2a transició espanyola, la definitiva, l'encaix d'una vegada i per sempre més de les nacions (o nacionalitats) no castellanes en l'estat espanyol (la nostra filla petita s'hagués hagut de dir Alícia, perquè hauria nascut a l'Espanya de les meravelles, a la zapaterista Espanya plural -oximoron). Dissortadament no ha estat així! Snif!
Cada vegada hi ha més gent que s'adona que es tracta de fer cap 2a transició, que cal provocar la ruptura, que cal pronunciar amb veu ben forta i clara: adéu Espanya! I obrir el procés constituent de la República Catalana. M'il·lusiona pensar que aixecarem un Estat nou, des d'un moment en què tot està per fer i tot és possible.
En aquella seva transició, es reconciliaren espanyols de dretes i d'esquerres. La jerarquia catòlica, la judicatura, l'oligarquia financera i empresarial, l'exèrcit, creuaren el mar Roig sense mullar-se (miracle!). El triangle de la corrupció romangué intacte: polítics provinents del franquisme que contaminaren els nous càrrecs electes, una classe empresarial que cresqué gràcies als favors de l'antic règim, i una justícia hereva de la repressió i del falangisme. No hi hagué un trencament, no es bastí una justícia de nova planta, no es depuraren responsabilitats ni es castigaren delictes i crims de membres de la classe empresarial, ni de polítics i funcionaris.
Hi ha separacions i divorcis civilitzats: Txecoslovàquia, per exemple. D'altres són traumàtics: "La vaig matar perquè era meva!", és el que es desprèn de l'actitud sèrbia vers Bòsnia.
El comportament espanyol* és més proper al conflicte balcànic que no pas a l'educació centreeuropea. Si més no borden molt, oi?
* Sèrbia, Rússsia i Espanya són els 3 democràtics estats que encara no han reconegut a la República de Montenegro.
(A la fotografia la bandera i l'escut serbis: la cosa va d'àligues)
Ahir vaig citar-me amb tota la colla del Feisbuc a les 5 de la tarda a l'Arc de Triomf (de Barcelona, vaig especificar, no fos cas que algú es confongués), però hi havia tanta, tanta, tanta gent que no he trobat a ningú, per la qual cosa, atès que duia la màquina de retratar m'he proposat fer un reportatge fotogràfic.
Ens volen a la platja, nosaltres serem al Parlament, aquesta era la consigna dels organitzadors, Acte de sobirania.
L'escenari amb estelades roges i blaves, i les banderes negres d'aquell llunyà Corpus de sang. Calor i gent, parlaments i actuacions. En Carretero mig amagat. Moltes estelades blaves. En algun moment he pensat: l'independentisme de casa bona surt al carrer! Realment poc a veure amb les manifestacions de l'esquerra extraparlamentària independentista. Però segurament ja tocava: tot suma!
L'acte no s'ha pogut cloure en condicions davant del Parlament de Catalunya perquè l'ajuntament de la capital del país no ho ha autoritzat. Lectura del Manifest al capdavall del Passeig dels Til·lers, i tots en comitiva fins a la porta del Parlament. Allà ens esperaven els 8 parlamentaris d'ERC i un parell de CiU, membres de l'organització els han plantejat el cas. Hi ha hagut la lògica escridassada.
He aprofitat per saludar l'Enric Canela i felicitar-lo pel seu acte de dignitat: abandonar el passat 19 d’abril una militància a CDC que es remuntava a l’any 1984. L'Àngel Colom amb la seva colleta. No he trigat massa a marxar.
En algun moment he tingut la impressió de presenciar un sainet (en el país que tenim sovint no arribem ni al nivell de comèdia), en d'altres he pensat que potser si que es belluga alguna cosa. Força diferent a les manifestacions de l'esquerra extraparlamentària independentista. Però segurament ja tocava: tot suma!
Ah! Les fotos a les podeu trobar a http://www.facebook.com/jvreixach, al meu compte de Feisbuc. Les podeu etiquetar, és clar.
«En aquesta època la teoria pactista, reelaborada pels doctors de l'audiència i pels juristes de les corporacions públiques, havia assolit uns resultats que revelen el caràcter pràctic de les concepcions polítiques de Catalunya. Mentre arreu d'Europa, ara inclosa Anglaterra, el jusconstitucionalisme desapareixia devorat per l'absolutisme monàrquic, ja que és fàcil combatre una abstracció per una altra, a Catalunya s'esdevenia el contrari: el pactisme sortia envigorit de les polèmiques amb Carles I, Felip II, Felip IV i els seus secretaris, ministres i consellers.
Els catalans recordaven les constitucions fixades per Jaume II, Ferran I i Ferran II sobre els pactes; però, a més, deien que els pactes havien estat assolits mitjançant diners i que aquesta compra - venda d'autoritat s'havia de ratificar a cada nova successió de sobirania. O sigui que el rei no era senyor per fet d'herència, sinó quan jurava personalment les constitucions de Catalunya i, per tant, acceptava de ple l'esperit pactista del país. Aquestes afirmacions anaven tan lluny, que s'arribà a sostenir que cap monarca no podia donar ordres a Catalunya ni nomenar un delegat o funcionari seu -posem per cas, el virrei-, mentre no hagués acomplert el pas decisiu de venir al país a jurar-hi les seves lleis.
Semblarà que aquesta posició maximalista fou purament teòrica. No és ver.»
Jaume Vicens Vives, Notícia de Catalunya, Barcelona, 1954
DECRET 51/2009, de 31 de març, de cessament
del senyor Rafael Olmos i Salaver com a director general de la Policia
del Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació.
De conformitat amb el que estableix l'article 26.h) de la Llei 13/2008, de 5 de novembre, de la presidència de la Generalitat i del Govern, a proposta del conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació i d'acord amb el Govern,
Decreto:
Article únic
El senyor Rafael Olmos i Salaver cessa com a director general de la Policia del Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació, amb efectes des del dia 31 de març de 2009, i se li agraeixen els serveis prestats.
Barcelona, 31 de març de 2009
José Montilla i Aguilera President de la Generalitat de Catalunya
Joan Saura i Laporta Conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació
El títol potser no és gaire correcte: l'Estat espanyol mai està a la defensiva. Per a les nacions perifèriques sota la fèrula espanyola l'atac és continu: pot variar la intensitat, però Espanya mai està a la defensiva, la seva relació amb les identitats nacionals que caigueren sota el seu jou sempre és agressiva.
La Núria Cadenes avui ens ha informat que, d'acord amb la llei de la memòria històrica espanyola (què espanyola no hauria de dur cursiva?), deu dies enrere van sortir de Castelló cap a Madrid 11.000 documents de la postguerra, avui aquest mateix camí l'han encetat 60.000 documents d'arxius de València. Suposo que la destinació serà el "Archivo General de la Guerra Civil y la posguerra" a Salamaca.
El peix bullit no entusiasma a gairebé ningú, però també hi ha poca gent que li desagradi del tot, fins i tot aquests el consumeixen amb resignació quan tenen la passa. I si durant força temps t'alimentes d'aquesta menja tan insulsa n'acabes fart.
"La gent que pot consumir, la gent que s'ha de canviar de cotxe ho hauria de fer. La gent que necessita canviar d'habitatge i té recursos per fer-ho hauria de comprar [...]" Això contribuirà a que el fill o el veí mantinguin la feina.
... o és que a Sabadell cadascú va per ell!
