Era una de les entrades que esperava amb més ganes. Pretenia escriure-la a raig. Però si seguiu aquest Tetrabloc ja sabreu que el PC va dir: Prou! Prou! Prou! Prou! (cliqueu els 4 episodis de la tragicomèdia). I durant uns quants dies la pertinaç sequera també va afectar aquest bloc. Sortosament un plugim fi ha tornat a vivificar bits i píxels, i ara tornen a jugar entremaliats.
El Sant Jordi d'enguany. Podria fer balanç de la jornada, de la tòpica diada cívica, d'un dia assolellat (malgrat les quatre gotes que el van cloure). Parlar dels milers (milions?) de roses -algunes de colors inversemblants- que van canviar de mans; del rànquing de venda de llibres. També podria fotre cullerada en el debat de cada any: literatura de debò (Zafon?) i autors mediàtics. Reflexionar sobre la proporció de vendes de llibres en català sobre el total.
D'altra banda havia recuperat el Manifest de Els Marges (el teniu adjunt al final) amb la intenció de fer palesa la seva rabiüda actualitat. Se'm va acudir una qüestió interessant: comptar les senyeres i les estelades als balcons (encara poques). Comentar el vessant institucional de la diada i l'animació en flash que el Molt Honorable ens envià als treballadors de l'Administració catalana (vistosa però insubstancial, peix bullit).
Avui toca entrada de cultura. Subcultura (o infracultura) per alguns. Potser el meu ucrònic amic que llegeix, comenta i escriu poesia, i altres excelses vessants de la literatura fotrà el crit al cel (encara que ell és capaç de compaginar la lectura de la Divina Comèdia amb el visionat de Les excursionistes calentes -segurament per això la sàvia naturalesa ens ha dotat de dos ulls i dues mans). Digueu-me friqui.
El títol és la transposició del nom d'una pel·lícula que vaig veure fa uns anys gairebé per casualitat: Fantasmes de Mart (Ghosts of Mars), de John Carpenter. Deliciosa sèrie B d'un director que sap fer les coses bé; especialitzat (i sense pretensions) en els gèneres fantàstic, de terror i de la ciència ficció: Fantasmes pertany a aquest darrer gènere i té el seu punt gore.
A Fantasmes els humans estan en plena colonització marciana (crec recordar que ja han enllestit el procés de terraformació) i cap enllà s'han endut les xacres d'aquí. Els marcians ja fa temps que crien malves (em sembla que els invasors terrícoles ignoren la seva passada existència). De sobte una matança. La hi encolomen a un delinqüent comú, ell nega ser-ne el responsable (antes partío que doblao). Avança el metratge i es descobreix el pastís: els humans de certes zona pateixen unes curioses transformacions. Es tornen hiperviolents, s'autolesionen fent-se talls, s'escarifiquen el rostre i els membres, es col·loquen pírcings a l'engròs sense cap control higienicosanitari (passant de la Geli) i s'ajunten en hordes que es dediquen a la cacera i a la massacre d'humans no transformats.
Si, que passa? He inclòs aquesta entrada a la categoria de Cultura (el novè art!), digueu-li cultura pop, digueu-li subcultura... I és que la meva relació amb els còmics ve de lluny ("si és que va enlloc"): tinc una modesta col·lecció arreplegada aquí i allà (allà, podrien ser els pelegrinatges dominicals, ja fa vint-i-cinc anys, al Mercat de Sant Antoni) que quan puc repasso amb fruïció, i a la qual (molt esporàdicament) afegeixo algun molt seleccionat exemplar.
Avui s'ha inaugurat el 26è Saló Internacional del Còmic de Barcelona (si en dec ser de gran que recordo el primer!), i es podrà visitar fins el proper diumenge dia 20 al Palau núm. 8 de la Fira de Barcelona.
És una celebració ja coneguda (amb 25 edicions al darrere...), però del programa, autors, exposicions i tota aquesta mena de cosa me n'he assabentat avui pel Quadern de El País (diari que no compro, però que gentilment em regala cada dijous en Tòfol -lector fidel de l'edició catalana de El Periódico- perquè a ell només de "El periódico global en español" només li interessa El Ciberpaís).
Llegeixo a l'esmentat Quadern, que el Còmic és el novè art i no puc evitar una reflexió que vull compartir amb vosaltres, més que res perquè es clou amb una interrogació i voldria que algú m'ho aclarís:
"Cap voluptuositat supera la que hom sent davant la idea de què podria haver-se mantingut en un estat de pura possibilitat. Llibertat, felicitat, espai: aquestes termes defineixen la condició anterior a l'infortuni de nèixer. La mort és una calamitat insignificant; la veritable calamitat no és davant nostre sinó darrere. Ho hem perdut tot al nèixer."
Aquesta dura sentència encapçala la portada d'una de les recopilacions d'aforismes d'Emil Cioran (filòsof i escriptor nascut el 1911 i mort el 1995, la biografia, bibliografia del qual podeu trobar a la Viquipèdia, a l'Enciclopèdia o a aquest web en diferents idiomes -però encara amb sense el català) i el títol de l'apunt és el títol d'aquest llibre recopilatori. Cioran amb Eugéne Ionesco (màxim exponent del teatre de l'absurd, Viquipèdia, l'Enciclopèdia) i amb Mircea Elíade (historiador de les religions, Enciclopèdia -encara sense entrada a la Viquipèdia) constituïren un important trio de romanesos que s'establiren a Paris i van contribuir decisivament en llurs disciplines i a les lletres franceses (com fa qualsevol espanyol que s'instal·la a Catalunya, tampoc té tant de mèrit!).
Crec que en català no disposem de traduccions de l'obra d'aquest filòsof lúcid, escèptic i provocador que a França publicà tota la seva producció literària a Gallimard. En castellà, a l'editorial Taurus, a part de Sobre l'inconvenient... hi ha publicat Breviari de descomposició, La temptació d'existir, La caiguda en el temps, El malvat demiürg, i a Alianza Editorial Adèu a la filosofia. De l'època rumanesa Tusquets va publicar, oportunament, el 1995 El crepuscle del pensament.
En primer lloc el meu respecte i la meva admiració cap una figura cabdal per al nostre país.
En segon lloc confessar el gruix de la meva ignorància envers aquest homenot: sabia del seu paper en l'Entesa dels Catalans al Senat en les primeres eleccions democràtiques després de la mort del dictador (el mantra: Benet, Candel, Cirici... i Xirinacs), coneixia la seva tasca d'historiador i les seves afinitats polítiques i ideològiques.
Però fins ara, llevat (potser) d'algun article en algun diari o en alguna revista, no havia llegit res seu (ni vivint set vides, com un gat, no emplenaria la setena part de les llacunes que, en un càlcul molt modest, crec que hauria d'emplenar!).
