Jo era simpatitzant i votant de Ciudadanos, cada moment de lleure (fins i tot en estones que esgarrapava a la feina) aprofitava per fustigar catalanistes. En fòrums, blogs i xarxes socials.
Un dia anava en mountain bike per la vora del Ripoll. Escoltava Loquillo pel meu iPod i barrinava com hackejar el Racó Català. De sobte em vaig entrebancar amb un roc, vaig caure i vaig quedar estabornit. Foren segons, però tota la meva vida em passà per davant. En obrir els ulls vaig veure una figura fràgil vinclada al meu davant, algú amb un bigotet, els cabells embullats, l’esguard trist i les mans dins de les butxaques d’una americana atrotinada.
“Pol, perquè em persegueixes!”
Jo que estava convençut que els homes no ploren vaig arrencar a somicar desconsoladament i una llum brillant m’enlluernà!
Des d’aleshores sóc independentista. Enguany la declaració de renda m’ha sortit positiva: el primer dia de campanya he fet l’ingrés a l'Agència Tributària de Catalunya. I que em vinguin al darrere!
Olor de flor de taronger. Carrers curulls, sobretot d’homes, fent petar la xerrada en una taula menuda i davant d’un cafè que pot durar tota la tarda. L’economia no està per tirar coets, però l’actitud és d’agafar-s’ho amb calma. No hi ha pressa. I no hi ha por que un cotxe se’ls tiri el damunt encara que creuin per on els sembli. De semàfors, n’hem vist pocs. De taxis grocs, moltíssims. Ah, i de gats i gates que campen per on volen, un munt.
Després d’aquest hivern cru del 2010 hem pogut gaudir d’un sol amb ventet que feia agradables les passejades. Érem quatre, i la Nuri, que ens guiava com si fos del país. Hi viu i el coneix força. Les nenes s’ho han passat molt bé, anaven amb els ulls esbatanats per no perdre’s res, i tenien el privilegi de poder jugar amb un conill que corria pel jardí de casa de la Nuri. Quan l'animaló es cansava de les mosses, s’amagava entre el romaní preciós que també l’alimenta..
A banda d’algun petit accident menor, ens va anar molt bé.
Des d’aquí agraïm a la Nuri que ens acollís a casa seva. Gràcies, guapa!
Ah, i des del bloc també volem agrair a una agent de la guàrdia civil i a un guàrdia de seguretat privat de l’aeroport de Barcelona que ens tornessin a recordar que, a Catalunya, tenim l’obligació de conèixer el castellà. El català, no cal.
El blau del mar de Tunísia, l’olor de flor de taronger i els ulls esbatanats dels infants. Un toc d’optimisme des d’aquest país complex.
Amb ben pocs dies de diferència he llegit un parell d'articles d'opinió al Diario Médico que m'han cridat l'atenció. Ambdós són d'Elena Escala, la redactora cap.
1. El perruquer, nou agent de salut.
Perduda la fe religiosa, i per tant la necessària confiança en el capellà, només 4 beates i un grapat de missaires gosen explicar pecats i penes en el confessionari. Tampoc ens en refiem massa de psiquiatres i psicòlegs, i encara que ho féssim, en aquests moments molta gent considera aquesta despesa un luxe prescindible. Quina figura pot prendre el relleu dels professionals esmentats abans? El perruquer o el barber.
La barberia és sovint un gabinet psicològic: en una ambient distès els clients expliquen problemes personals, laborals, familiars... i a vegades de salut. Segons un estudi publicat al Journal of Applied Gerontology, els estilistes podrien ajudar a detectar problemes de salut com la demència o la depressió en gent gran, i convence'ls que vagin al metge.
Al EUA existeix un programa anomenat Cut it Out que forma perruquers per a reconèixer els simptomes de la violència domèstica i poder ajudar a les víctimes.
La Terra ha fet una volta al Sol: avui 5 de març fa un any que aquest blog començava a caminar (aleshores era dimecres, enguany és dijous): 001 Bentrobades i bentrobats.
Des d'aquell dia ha plogut força (encara que també hem patit una severa sequera i, fa poc, unes bones ventades). L'embranzina inicial ha anat perdent força 226 Bloc, però menys, l'apunt (perquè és un apunt, no pas un post!) abans diari, ara és setmanal (i encara!), i per a més inri, al pobre blog (blog, no pas bloc, oi mestre Bibiloni?) li ha sortit competència: 267 Bloc [ad]versus Facebook.
Amb tan pocs apunts, el mes passat ni tan sols vaig publicar el rànquing d'entrades més clicades (podeu recuperar les darreres, les de gener: 269 Entrades + clic@ades (gener 2009). Però hi ha ganes de seguir i abans de tirar endavant mirarem de cua d'ull enrere quines han estat les...
Els Meus primers Mals 18 GENER 2009 cuan em vaig llebar com sempre vaig anar a esmorzar amb la meva mara. vaig acabar d'esmorza i me'n vaig anar a saltar al llit del papa i la mama i vaig caure i em vaig clabar la punta de la tauleta de Nit. vem anar a l'ambulatori. i ens van dir que No era greu i em ban posar una tireta adeu, ara use de deixar, adeu.
Avui hem fet una visita llampec a Caldes: la meva àvia, la Francisca Buch i Pons feia 100 anys! Ja fa força anys que és la persona més gran del poble.
Filla de la Neus de Tordera i d'en Joan de Sant Vicenç va néixer a Caldes l'11 de gener de 1909. És la gran de tres germanes (abans una germana va morir als 4 anys i al cap d'uns quants anys un germà va néixer mort): la Neus, que d'aquí a poc en farà 97, d'anys, i la Il·luminada (la tieta Lluminada), que viu a Barna, a punt de fer-ne 90.
Tingué dos fills, el gran, el meu oncle Joaquim (mort fa un parell d'anys) i en Joan, el meu pare. Quatre néts, i fins aquest moment set besnéts.
L'Ambaixador de Ses Majestats ja és a Sabadell (ja fa dies que ha passat Nadal i encara panxuts patètics intenten escalar balcons!). Avui, aquesta tarda, la Irene i l'Aitana li han lliurat a l'emissari sengles cartes: en ambdues una introducció exposant lu bé que s'han portat el darrer any i la relació de joguines que voldrien rebre.
L'anterior entrada del bloc era 256 El pessebre, allà acabava comentant l'epidèmia de panxuts grimpaires a la nostra plaça.
Ben bé es tracta d'una mena d'invasió dels ultracossos, un aterratge alienígena però sense cap Keanu Reeves, Natasha Henstridge (Species, espècie mortal) o Starman.
Obro un incís:
A 200 L'11 comentava: "(...) en tot el nostre edifici (i no és pas petit) enguany només hi ha cinc senyeres (l'any passat n'eren set), dues són estelades, una de cada color (...)".
Afanyeu-vos perquè s'acaba el temps: per tenir-la abans del 24 cal fer la reserva abans del dia onze, però jo no trobo massa correcte que una joguina tan règia l'hagi de cagar el tió!
Més aviat l'han de dur Ses Màgiques Majestats el dia 6 de gener.
1) Nostàlgia. Aquest matí, al meu lloc de treball, he experimentat una necessitat imperiosa que no pod¡a reprimir. He abandonat la calefactora escalfor del departament i he anat al lavabo: ni me la trobava de tan de fred que cardava! I m'he emocionat, he recordat quan -de ben menut- anava a casa dels avis, eren masovers a una finca entre Sant Vicenç i Llavaneres; a l'hivern n'havies de tenir molts ganes per aixecar-te de la vora del foc i sortir a fora i anar a la comuna.
Com que la majoria tenim l'origen a pagès crec que cal agrair aquesta bona pensada: no posar calefacció als lavabos per induir aquesta agradable nostàlgia. Una altra cosa es que se'ns foti cara de babau, no produïm tant i no puguem assolir els objectius fixats!
Si sou de Mollet o us hi deixeu caure, ara teniu un lloc nou per treure-hi el cap i si us ve de gust fer-hi gasto:
TOT CACAU CASA DE LA XOCOLATA
És al carrer Francesc Cambó núm. 3, al centre de Mollet, a tocar de la Plaça Catalunya (a l'altre costat de l'Av. Jaume I).
Avui dissabte se n'ha fet la inauguració: xocolata, xocolata i xocolata. Torró (ves, se n'acosta l'època!), piruletes, rajoles, bombons, figures..., i, sobretot molta originalitat i bons preus.
Obert de dilluns a diumenge, hi trobareu la Loli; a les tardes, l'Andrés i, de tant en tant, l'Ainhoa.
Entrades més visitades aquest mes
