Entre línies (notes de Juli Capilla)

I a la fi, vam presentar Els mots, i no a Altea. Com diem en valencià, era precís, necessari, imprescindible. Ho era perquè en aquesta localitat infinitament bonica, màgica, blanca com l’escuma de les ones que vessen –i besen– vora mar, s’hi va gestar, va nàixer el poema. Ara fa cinc anys, vaig aterrar a Altea, i hi vaig veure que la llum resplendia una mica més que nord enllà, on visc; enlluernava. Potser només és un petit matís, gairebé imperceptible, irrisori a la vista, una nimietat per als profans, per als pragmàtics, per als prosaics. Però va ser a Altea on vaig concebre Els mots, i no; si més no, els primers versos, els primers poemes, el balbuceig tremolós que vaig anar confegint amb gest dubtós, que vaig traçar, insegur, sobre el llenç de la consciència, amb els batecs sincopats del cor. Era tanta la bellesa… I van ser tants els sentiments que van surar per sobre de les ones… També a Calp vaig esgrafiar alguns versos; n’hi va haver, la majoria, que van ser bandejats del poemari, qui sap si definitivament. D’altres han acabat perfilant-lo subtilment. Després, enmig d’un erm nostàlgic, capficat i isolat, mig mort, desesperançat, vaig anar memoritzant versos i més versos, mentre ascendia una muntanya, mentre abastava un cim, tal qual un Sísif que munta una pedra i veu com cau després, i torna a pujar-hi, enterc i obstinat, i així fins a un infinit tan ardu com inútil. S’hi respirava un silenci ple de ressons antius i miscel·lanis, un record dolorós que va estar agullonant-me fins a l’extenuació, com si em clavaren una estaca roent enmig de l’ànima. Jure pels déus que és veritat. Que el dolor ha estat real, tan profund com estèril, tan autèntic… Sonava una música o un lament íntim que em tornava sempre el mateix miratge, la mateixa obsessió, l’essència d’un oasi que potser no va existir mai –o que vaig inventar jo, sense atendre a les conseqüències. Vaig estar mort durant un temps fins que un dia em vaig poder alçar i vaig tornar a Altea mercès a una mar nova, i hi vaig veure la llum una altra volta, tan plàcida i lluminosa i enlluernadora i brillant i bella i incommensurable i indicible… que li he de donar mil gràcies, mil besos, i més i més i més… Mercès a una mar nova… I la vull perdurable, infinita, pura, pròxima, bella, exactament com Altea –encara més que Altea.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!