Entre línies (notes de Juli Capilla)

El polifacètic Juli Capilla (València, 1970), bregat en quasi tots els gèneres i disciplines literaris, torna amb un poemari d’alè clàssic, Els mots, i no [buit] (Germania, 2014), que és un dels seus treballs més sòlids. I també ha estat l’editor del darrer volum de la correspondència de Joan Fuster, el de l’anomenada “generació dels seixanta”, publicat per Tres i Quatre

 —Al poemari hi ha un influx clàssic molt evident en l’estructura i en la temàtica, amb referències com la “criatura dolcíssima”. Una reacció contra un possible empatx de post-modernitat poètica? 

—Sempre tinc com a referència els clàssics. Ausiàs March i Vicent Andrés Estellés són els poetes als quals torne de manera recurrent. Però he evolucionat d’una poètica més narrativa cap a una poesia més simbòlica. I ara com ara, un referent meu és Joan Vinyoli, que em sembla un poeta extraordinari. També m’agraden poetes més actuals com Vicent Alonso, Enric Sòria o Joan Margarit. Abans era més explícit, més evident. I ara intente, sense resultar críptic, ser més suggeridor. I hi ha uns referents clars. No hi ha una reacció en contra de res, sinó que aquella és la meua línia.

—La imatge no podrà abastar mai l’opulència que el món ens lliura cada jorn debades, diu en “Arc de Sant Martí”. I la paraula?

—En aquest poemari hi ha una mica de contradicció, una tensió entre l’intent de copsar la realitat a través de la paraula i les limitacions de l’expressió escrita. D’ací el títol del llibre: és molt difícil expressar sentiments a partir del llenguatge. El jo poètic, que no té per què coincidir amb l’autor, arriba un moment en què diu: Prou de mots, anem a viure, fem parèntesi i no ens recreem en el dolor. De vegades la poesia pot ser un instrument catàrtic, però també pot resultar malaltís sovintejar el dolor, els versos poden agreujar-lo. Per això aquella fugida, un parèntesi curatiu.

—Per tornar en algun moment, supose. No sé si els lectors de Juli Capilla compartiran els versos finals: “Prou de mots: / desem-los per sempre / dintre el taüt”.

—Tornaré segur [riu], la poesia és un vici indefugible. En el meu cas va per èpoques, hi ha moments més poètics i uns altres de més narratius.

—El segon bloc, “Migjorn”, és una bufetada a la cara, una pessimista reflexió sobre el dolor, la solitud, les ferides de l’ànima. 

—És la part més densa, més intensa… Si et fixes, l’estructura respon als quatre elements clàssics, la manera com els filòsofs grecs tractaven d’explicar el món, la matèria. A partir d’aquell paral·lelisme intente explicar-me la matèria amorosa: l’aigua és la coneixença, la il·lusió. Però de seguida ve el dolor, tocar de peus a terra, la nafra, la ferida. Després ve l’aire, la ressaca d’aquella fase intensa de dolor, el començament de l’oblit. I en acabant hi ha el foc, la purificació per poder continuar vivint, si no l’oblit de tot, d’una gran part. I alguns filòsofs de l’Edat Mitjana afegien un cinquè element, el buit. Que resta d’aquella relació? El buit, el no-res, el nihilisme total. L’estructura per a mi és molt important. I ací he tractat d’anar una mica més enllà.

—També hi ha una reflexió al llibre sobre la col·lectivitat no massa optimista: “La utopia incomplerta s’enterboleix amb les primeres claredats de l’alba”.

—És un llibre negre, la veritat, pessimista, nihilista, escrit en unes circumstàncies concretes. Les emocions poden portar a veure el món a través d’un biaix que no és el de l’autor del llibre, sinó d’un moment específic de tres o quatre anys del jo poètic.

—Per acabar amb un to més lluminós, com a editor de la correspondència de Joan Fuster crec que vostè té una visió molt més optimista del seu llegat del que sol ser habitual.

—Sóc optimista. I cal reconèixer a Fuster i els seus deixebles la tasca que van fer. Aquest país estava condemnat a l’extinció i Fuster va ser la guspira, qui va plantar unes llavors que han donat fruits i que s’han multiplicat. Hi ha minories molt significatives que han fet que sobrevisca el país. Culturalment, el nostre potencial és equiparable a Catalunya. Hem de ser optimistes: deixar de banda el derrotisme i apostar per nosaltres, perquè ningú més no ho farà.

Entrevista de Xavier Aliaga publicada al número 1579 del setmanari El Temps http://www.eltemps.cat/article/3021/Abans-era-mes-explicit-ara-intente-ser-mes-suggeridor-sense-resultar-criptic , 15 de setembre de 2014.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!