En période électorale, les anniversaires sont scrutés à la loupe par les équipes en lice, qui jouent de toutes les ruses de calendrier. En cette année 2012, le printemps se fête en hiver et Jeanne d’Arc… en janvier. Sans attendre le mois de mai et ses traditionnelles fêtes “johanniques”, plusieurs politiques fêteront cette fin de semaine la naissance, le 6 janvier 1412, de la mythique “pucelle d’Orléans”.

Deux candidats à l’élection présidentielle rivalisent à annexer cette figure historique à la vie si courte – 19 ans – mais si riche que, six siècles après, on y plaque ou y puise encore ce que l’on veut. Ce sera le cas, vendredi, jour des Rois, de Nicolas Sarkozy, soucieux de parfaire l’écriture de son roman national (lire ci-dessous). Il sera accompagné de plusieurs historiens, dont le médiéviste Philippe Contamine, auteur de Jeanne d’Arc, histoire et dictionnaire (Robert Laffont, 1 200 p., 32 €) et Colette Beaune, biographe de Jeanne d’Arc (Vérités et légendes, Perrin, poche, 8 €).

Samedi, ce sera au tour de Marine Le Pen de se rendre au pied de la statue parisienne de Jeanne d’Arc, place des Pyramides, là où s’achèvent traditionnellement les défilés du 1^er mai. Longtemps, ce fut le 8 mai, jour de la prise d’Orléans en 1429, en pleine guerre de Cent Ans, qu’on commémorait la bergère de Domrémy. Mais en 1988, le Front national – signe de son emprise sur la figure de la pucelle d’Orléans – a imposé dans le calendrier politique l’anniversaire du 1^ermai, jour de la fête du travail. Double astuce : comment, un 8 mai 1988, Jean-Marie Le Pen aurait-il pu occuper la “une” des médias, alors que s’affrontaient François Mitterrand et Jacques Chirac au second tour de l’élection présidentielle ?

Aujourd’hui, le patronyme de Jeanne d’Arc figure dans les six noms de rue les plus donnés en France. La pucelle d’Orléans est la seule figure médiévale connue de tous les Français : la statue de la guerrière casquée trône en effet sur toutes les places mais aussi dans nombre d’églises. Les plus grandes actrices ont immortalisé la “petite Lorraine” sur son cheval, comme les Playmobil, sans que cette célébrité posthume ne semble jamais vouloir s’arrêter.

Jeanne d’Arc a pourtant été longtemps exclue de l’imaginaire national. Aux XVII^e et XVIII^e siècles, la petite bergère qui entendait des voix l’invitant à se battre contre les Anglais n’est encore qu’“une pure légende”, rappelle Bernard Richard, qui publie dans quelques jours une somme sur Les Emblèmes de la République (CNRS Editions, 430 p., 27 €). “On ne croit alors pas vraiment à son existence réelle,raconte l’historien. C’est pour cela que Voltaire peut se permettre de l’insulter et de la pasticher. C’est Jules Michelet et son Histoire de France qui en font à la fois la fille du peuple et une héroïne patriote.” Une sainte laïque se dessine sur l’esquisse de Jeanne la catholique.

Une première figure de Jeanne d’Arc, républicaine, s’impose à la postérité. Le 8 mai 1982, un an après son élection, François Mitterrand se rend à Orléans, comme ses prédécesseurs Charles de Gaulle et Valéry Giscard d’Estaing – mais pas Nicolas Sarkozy, qui s’abstiendra - célébrer le symbole de “vigilance, de la résistance et de l’unité” nationale. Le président socialiste fraîchement élu cite Péguy et surtout Michelet dans le texte : ”Elle aima tant la France que la France, touchée, se mit à s’aimer elle-même”.

Il y a bien alors une Jeanne d’Arc fréquentable par la gauche et même l’extrême gauche : dans Jeanne, de guerre lasse, (Gallimard, 1991), le philosophe trotskiste Daniel Bensaïd, fondateur de la Ligue communiste révolutionnaire (LCR), voit tour à tour dans la bergère de Domrémy une théologienne de la libération, la chef d’une guerre de mouvement, la championne d’une foi populaire rétive aux pompes de l’Eglise savante, une féministe, aussi, dans un monde d’hommes…

“Jeanne, si je puis me permettre de t’appeler familièrement par ton prénom…, tutoyait Ségolène Royal en 1998, avant son hommage des primaires de 2006. Dans un monde confisqué par les hommes, tu as commis un triste sacrilège : êtreune femme stratège, une femme de guerre, une femme de Dieu…”

Vaines et tardives tentatives de récupération. Depuis le tournant du XX^e siècle, un autre archétype de Jeanne d’Arc – la patronne d’un nationalisme pur et dur – a en effet fini par s’imposer, prenant le pas sur la figure populaire. La droite, les droites, réussissent avant 1940 leur tentative d’annexion de la guerrière d’Orléans. “Les années 1890 à 1914 sont des années clés, celles d’un duel à la fois public et feutré entre Maurice Barrès (…) et Jean Jaurès, qui ne voulait pas d’une fête nationale parce qu’elle ferait trop plaisir aux curés”, résume Philippe Contamine. En 1920, la République l’officialise – la majorité des parlementaires votant la fête de mai -, tandis que l’Eglise la canonise.

Les ligues qui défilent peu après dans les rues font voler cet armistice en éclats. Jeanne d’Arc devient le symbole de “celle qui traquait l’Anglais parce qu’il était alors l’ennemi de l’intérieur, comme le sont devenus le juif et le franc-maçon, raconte Bernard Richard. Dès 1924, Edouard Herriot sèche la fête officielle du 8 mai ; en 1937, le Front populaire l’interdit”. Sur l’un des livres d’or qu’ira signer Nicolas Sarkozy à Domrémy, on lit alors : “Boutez les mauvais Français hors de France !”

“Aujourd’hui, il faut être de gauche pour vraiment libérer Jeanne d’Arc, sourit Bernard Richard. De la France libre, de Gaulle s’y est essayé en disant qu’il entendait des voix, mais sans succès évident !” Alors que la campagne présidentielle s’engage, les socialistes n’ont de toute façon guère envie de s’échiner à récupérer une héroïne perdue il y a un siècle et morte il y a six cents ans. “Un non-sujet”, a tranché l’équipe de François Hollande, qui, à mille lieues de 2007 et contrairement au Front national, n’a préparé ”aucun contre-discours” à celui que tiendra le candidat-président à Domrémy.

Ariane Chemin

A peine investie à la mairie de Madrid, Ana Botella, 58 ans, fait déjà l’objet de critiques. L’épouse de José Maria Aznar, ancien chef du gouvernement espagnol (de 1996 à 2004), est accusée d’avoir profité d’un jeu de chaises musicales pouraccéder à cette fonction. Elle doit en effet son poste à la démission d’Alberto Ruiz-Gallardon, lui-même appelé récemment au ministère de la justice, dans le nouveau gouvernement de Mariano Rajoy. Seul un vote en interne a entériné sa nomination. Les médias espagnols remettent sa légitimité en cause.

UNE NOMINATION CONTESTÉE À DEMI-MOT

“J’éliminerai toutes les barrières bureaucratiques qui entravent l’ouverture d’entreprises créatrices d’emploi dans notre ville”, a déclaré Ana Botella lors de sondiscours d’investiture, relayé par le quotidien El Mundo. Mais le journal rappelle qu’elle ne dispose que de sept mois pour mener à bien son projet dans une ville très endettée – plus de 6 milliards d’euros de passif –, avant les prochaines élections municipales qui se tiendront le 22 mai 2012.

Dans les colonnes d’ABC, le porte-parole du parti socialiste, Jaime Lissavezky, ne mâche pas ses mots : “Légalement et sans l’ombre d’un doute, elle est la nouvelle mairesse, mais en a-t-elle la légitimité ?” Quelques lignes plus loin, il explique à mots couverts ne pas croire en sa réélection aux prochaines municipales.

Le quotidien El Pais rappelle qu’Ana Botella est peu connue du grand public, car elle n’a jamais brigué de mandat soumis au suffrage universel direct. Haut fonctionnaire, elle a un temps travaillé au ministère de l’intérieur, puis aux finances, pour entrer à la mairie de Madrid en 2003, derrière Alberto Ruiz-Gallardon. Ce dernier lui a confié le poste de conseillère à l’emploi et aux services publics, puis, en 2007, celui de conseillère à l’environnement.

Trait de personnalité largement souligné par El Pais : Ana Botella aime les paradoxes. Ancienne conseillère à l’environnement à la mairie de Madrid, ses points de vue étonnent : “La planète est au service de l’homme et non l’inverse”, déclare-t-elle. Mieux, elle trouve “le pessimisme sur le changement climatique excessif”. Elle critique ”les mauvais traitements infligés aux femmes et les inégalités au travail”, mais ne croit pas à la discrimination positive. D’un côté, elle condamne le franquisme, de l’autre, elle trouve “stérile le débat sur la mémoire collective”.

LES PETITES PHRASES DE TROP

Son prédécesseur à la mairie, Alberto Ruiz-Gallardon, a déclaré qu’Ana Botella était une femme proche du peuple, “en connexion directe avec ses concitoyens”. Mais ce n’est pas l’avis du quotidien El Pais, qui note chez elle un réel problème de communication : “Elle ne sait pas s’adresser aux. médias, donne le sentiment qu’elle en a peur et préfère souvent garder le silence, ce qui laisse croire qu’elle fuit la discussion.”

Ainsi, sur Telemadrid, prononçait-elle en 2004 une phrase mémorable qui tourna longtemps sur le Web : “Les mariages entre homosexuels ne seront jamais comme ceux des hétérosexuels, de la même manière que deux pommes donnent naissance à une pomme, mais qu’une pomme et une poire ne donneront jamais naissance à une autre pomme.”

En attendant, tempère le journal en ligne Larazon.es, la nouvelle mairesse entendmettre les bouchées doubles pour assurer l’élection de Madrid aux JO d’été 2020. Une candidature qui, cette fois, devrait subir moins de critiques.

• gmt11h01

  A l’auteur de l’article : “José Maria” ? Joli prénom, cette dame (à moins que son existence propre n’ait aucun intérêt, évidemment).Répondre

  ---

• Flore27/12/11 – 21h22

  Ce n’est que la réaction du machisme espagnol. En France, c’est pareil : il suffit de voir le traitement médiatique infligé à Nadine Morano -. Je me désole que personne , à l’UMP, ne défende la ministre.Répondre

  ---

  • Cupidon08h56

    L’UMP a choisi Valérie Rosso-Debord plus présentable au plan intellectuel que Nadine Morano.Il n’y a pas là de machisme mais simplement le constat d’une réalité.

    ---

  • F. G.12h09

    vous appelez ça un ministre? c’est surtout radio-sarko

    ---

• Thierry_R27/12/11 – 20h46

  Les Espagnols sont amnesiques,ils ont deja oublie que M.Aznar est le promoteur des theories economiques qui ont conduit l,Espagne a la ruine. M. Melenchon que je respecte, devrait comprendre qu il n y a rien a attendre de la revolution citoyenne, car les francais ne seront pas plus clairvoyants, quelle tristesse!Répondre

  ---

  • ast27/12/11 – 21h47

    Zapatero a donc appliqué pendant huit ans les théories économiques d’Aznar puisqu’il a été au pouvoir pendant ce temps-là qui a conduit l’Espagne à la ruine.

    ---

  • Citoyen Lambda19h10

    Pour avoir vécu en Espagne de 1994 à 1999, je confirme qu’Aznar et le PP sont bien à l’origine de cette période de croissance basée presque exclusivement sur l’expansion d’une bulle immobilière et la construction de logements, à laquelle la crise de 2008 a mis brutalement fin. Mais il est vrai que Zapatero et le PSOE, arrivés au pouvoir en 2004, n’ont rien tenté pour infléchir la tendance avant qu’il ne soit trop tard.

    ---

• Alain.W.27/12/11 – 19h40

  Etre ”elligible” sait mentir et promettre, qu’on rase ”gratis”. Parler vrai, c’est pas tres electoraliste parait-il ? La faute a qui… au peuple qui vote ou aux femmes et hommes politiques qui se presentent aux elections ? Moi, j’ai la reponse…..Répondre

  ---

  • CATHERINE RADZYNSKI27/12/11 – 20h47

    La quelle ?

    ---

  • Thierry_R27/12/11 – 20h49

    Au peuple docile et manipule

    phill27/12/11 – 19h10

    On verra bien si elle s’en sort, on a vu pire, lorsque des élus de second ordre ont été propulsés au devant de la scène suite au décès, à la nomination ou au départ de leur tête de liste. Les urnes parleront un jour ou l’autre.

Aquest mes La taronja mecánica fa anys. Quaranta anys després de la seva estrena pocs recorden que gràcies al fet que els Rolling Stones van deixar el projecte per problemes d’agenda, Stanley Kubrick va poder comprar els drets de la novel · la per al cinema i signar així una de les seves cintes més impactants. Com hauria estat el film amb Mick Jagger com Alex DeLarge i la resta de la banda-Bill Wyman, Charlie Watts, Keith Richards i Brian Jones-en el paper dels “drugos” que bevien llet al bar Milk More?

Al principi, el director previst era John Schlesinger, autor de pel · lícules com a Cowboy de Mitjanit o Marathon Man. El projecte tenia la tasca inicial de donar una empenta a la carrera cinematogràfica de Jagger, que estava a punt d’estrenar dues cintes destinades al fracàs: Ned Kelly i Performance. Segur que físicament el cantant podria haver funcionat com el protagonista, però sembla gairebé impossible que pogués superar el resultat del que avui és un clàssic del cinema i llavors una bomba de rellotgeria.

Al principi el director havia de ser John Schlesinger

La taronja mecànica és una de les cinc novel · les que Anthony Burgess havia escrit amb presses el 1961 per poder pagar l’operació de la seva dona per un tumor cerebral. La seva inspiració va ser la violació que ella va patir el 1944 mentre ell servia a l’Exèrcit britànic a Gibraltar. L’autor va vendre els drets per al cinema amb urgència a un productor teatral, Si Litvinoff, per tan sols 500 dòlars.

Al maig de 2008, una carta de Litvinoff a Schlesinger va descobrir aquest curiós projecte que en un principi pensava comptar amb una banda sonora dels Beatles. “Quan llegeixis el guió i la novel · la estic convençut que veuràs l’increïble potencial que tots veiem en aquest projecte” va escriure el productor. A més, afegia: “Aquesta pel · lícula hauria de trencar els motlles amb el seu llenguatge, el seu estil cinematogràfic i la seva música”.

Per als fans dels Stones, cal aclarir que el Singin’ in the Rain per a les escenes de violència va ser idea de l’actor finalment protagonista, Malcolm McDowell, de manera que mai es va arribar a pensar per a la boca més famosa del rock.

Kubrick va acceptar el projecte només després de fracassar en el projecte sobre la vida de Napoleó

A la biografia de Stanley Kubrick escrita per John Baxter es recorda com Jagger estava entusiasmat amb el llibre, però no va ser l’únic músic que va caure en l’encís de l’obra. Elvis Costello es va convertir en col · leccionista de còpies de la primera edició del llibre. Mentre que Paul Cook, bateria dels Sex Pistols, va dir “Odi llegir. Només he llegit dos llibres. Un era sobre els germans Krey. I l’altre La taronja mecànica”.

Litvinoff va retenir durant mesos els drets de la novel · la, però els Stones, que en aquells dies es van autoproclamar “la banda de rock més gran del món”, van abandonar el projecte. Va ser llavors quan el llibre va tornar a caure en mans de Stanley Kubrick, que ja l’havia llegit amb un cert desinterès anys abans, però que després de veure naufragar el seu ambiciós projecte de rodar la vida de Napoleó Bonaparte, va decidir dirigir aquesta fita cinematogràfic.

EL MEU COMENTARI:

Com són les coses… Els Rolling Stones podrien haver estat els protagonistes de LA TARONJA MECÀNICA de Stanley Kubrick. En comptes de Malcolm McDowell (que mai no va tornar a tenir un paper tan brillant com el d’Alex en aquesta pel · lícula trencadora), com hauria estat Mick Jagger com l’Alex?

L’any que acaba per als museus espanyols confirma la debilitat d’una bombolla artística que semblava inesgotable. Després de 30 anys de carrera frenètica per col · locar aquest país lluny de l’apagada artístic i museogràfic en què li havia deixat la dictadura, després de tres dècades invertint en els mitjans (faraònics) sense pensar en els seus fins, després d’haver viscut “una realitat fictícia i amb un model insostenible-sostenible “, com apuntava acostar-tadament Manuel Borja-Villel, director del Museu Reina Sofia, a aquest diari en conversa amb Manuel Fontán, director d’exposicions de la Fundació Juan March, els fons públics, asfixiats per el deute nacional, han donat l’esquena al projecte artístic amb una retallada del 30% en la seva aportació, tant Ministeri de Cultura i comunitats autònomes com ajuntaments.

El primer damnificat va ser el Museu Chillida, que arrencava l’any amb un cadenat. Però a la llista de l’assetjament i enderrocament es van sumar el centre Gustavo Torner de Conca (obert el 2005) i el polèmic tancament del Niemeyer a Avilés, entre d’altres. Si en 2010 els efectes de la depressió econòmica es van notar en la reducció del nombre d’exposicions, aquest any s’ha qüestionat la pròpia supervivència. En molts casos, organitzar una exposició de 30.000 euros, considerada de les “barates”, suposa avui l’acomiadament d’una persona de plantilla.Fins i tot, referents incontestables com el Cercle de Belles Arts ha vist el perill de prop quan Cultura va voler retirar la seva partida pressupostària aprovada i publicada al BOE. Afortunadament, la setmana passada van saldar deutes.

No obstant això, les vaques magres i un pacte d’Estat agilitzar l’aprovació de la llei pròpia del Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia (MNCARS), que li permet més autonomia a l’hora de gestionar el seu pressupost i independència en la recerca de finançament. Les línies mestres de la llei, a les quals va tenir accés aquest diari, especifiquen el caràcter públic de la institució, però amb la “incorporació de les pràctiques del sector privat perquè el museu sigui un referent en l’artístic i en la gestió”. Ha estat un any en què les arts s’han esforçat per reforçar la seva pacte amb l’empresa.

El Prado no s’atura

També el Museu del Prado ha reaccionat davant la minva de l’aportació pública amb una mesura inèdita en aquest país: obert cada dia, fins i tot Setmana Santa, convertint-se en el museu europeu amb un major horari d’obertura (3542 hores l’any). Després d’un any de negociacions amb el sindicat, la direcció del Prado va aconseguir un acord que li permetrà, segons les seves previsions, una aportació de beneficis per finançar fins a un 60% amb recursos propis (un augment del 15%). En aquests moments, la direcció del Museu Reina Sofia es troba en una negociació similar.

Precisament, en la pinacoteca nacional es va produir la notícia més esperada de 2011 i, probablement, la més important dels últims 30 anys, després de l’arribada del Guernica: l’exhibició del vi de la festa de sant Martí, de Pieter Bruegel el Vell, després de gairebé un any de restauració després de la seva compra el 2010, per set milions d’euros.El paisatge dels excessos de la ebrietat de la festa, pintat a la primasobre la tela, es mostra temporalment a la Sala D, en un muntatge que dóna a conèixer el procés de recuperació de la sarja amb tremp a la cua del segle XVI , una tècnica excepcional i delicada que fa d’aquest quadre una joia, que quan el va adquirir el duc de Medinaceli es va valorar per més del doble que el pagat per Les filadores de Velázquez.

Encara que es va blindar en fals, Cultura i la seva direcció general de Belles Arts van signar amb les principals associacions professionals de les arts visuals un pla estratègic per “consolidar i salvaguardar els recursos públics” davant “la situació crítica per la qual travessa” el sector. Al llarg de l’any es va elaborar un pla, compost per set línies estratègiques, amb la intenció de crear un marc inèdit a Espanya per donar suport al art contemporani i la millora de la situació sociolaboral dels creadors, enmig de les retallades pressupostàries .

Però va arribar massa tard davant l’avançament de la celebració de les eleccions generals i en els seus budells tota reforma quedava en mans de la intervenció del Ministeri d’Hisenda. Aquest diari ha pogut saber que el secretari d’Estat de Cultura, José María Lassalle, ja ha tingut contactes amb les associacions interessant-se per la viabilitat del pla afavorit per Ángeles Albert, directora de Belles Arts.

“Totes les accions” d’impuls i desenvolupament queden pendents de fer-se sota la supervisió d’Hisenda, com l’aplicació de l’IVA cultural reduït i unitari (al 8%) que demanen des de fa anys els galeristes espanyols. Un galerista recordava que tenen la taxa que se’ls aplica a les pells. Si les indústries culturals rendeixen un tribut del 9%, la compra d’art es grava amb un 18% (després de l’última pujada aquest any). ”No respon al patrimoni artístic i cultural”, es queixava el galerista en l’edició 30 d’ARCO.

El nomenament de Carlos Urroz com a director d’ARCO per salvar l’escull de l’edició anterior sembla que ha funcionat: els mateixos venedors que s’indignen amb el seu IVA estaven contents per veure una fira més seriosa i professional. És a dir, més selectiva, amb menys galeries i més professional. ”Hem fet molta cultura, ara cal fer comerç”, resumia una galerista històrica el dia de l’obertura de la nova era de la fira. Però en el fons, amb aquesta frase anunciava el canvi del model cultural del país: del coneixement a la rendibilitat.

Els comptes de Cervera

En aquest sentit, Carmen Cervera es va veure en l’obligació de prorrogar per un any més la cessió de la seva col · lecció a l’Estat espanyol. Davant el panorama descoratjador dels comptes públics, va prendre la decisió a principis de 2011, davant l’imminent canvi polític al país i després d’una negociació molt aspra amb Ángeles González-Sinde, de deixar la patata calenta als que van aprovar la compra de la col · lecció del seu marit, per 350 milions de dòlars, el 1993.

Dotze anys després, Cervera torna a trobar-se amb el llavors ministre d’Educació i Cultura i avui president d’Espanya, Mariano Rajoy, responsable de l’ampliació del palau de Villahermosa i de la signatura del contracte de cessió, el 1999, que, inexplicablement després de aixecar un museu per a aquesta col · lecció, deixava sense tancar la destinació de la mateixa una vegada complert el termini. Mentrestant, a Màlaga, Cervera tornava a repetir la jugada amb la seva col · lecció menor i personal. Aquesta vegada ha signat una cessió de 15 anys. Després, quan s’hagi revaloritzat gràcies a l’empara del museu públic, ja es veurà.

La inversió en conservació i protecció del patrimoni va tornar a veure retallada des del Ministeri de Cultura i administracions locals. Tal i com denuncia el sector, la situació de deteriorament dels monuments s’agreuja i els concursos per a la seva recuperació són per al pressupost més barat, marcat per les empreses no especialitzades que ja no tenen obres en la construcció immobiliària. Les institucions s’han radicalitzat en els seus retalls i recursos. ”Els perills que havien de eliminar del monument no es fan per falta de coneixement, ia canvi li fan més mal”, explicava a Públic Gonzalo Rei, vicepresident de l’Associació Espanyola d’Empreses de Restauració del Patrimoni Històric.

Una de les grans alegries de l’any és el descobriment dels arxius fotogràfics sobre la Guerra Civil i exili de Guillermo Zúñiga, el pare del cinema científic espanyol. Tal com va avançar Públic, i salvant les distàncies, naixia d’aquells documents inèdits conservats a casa familiar un nou Robert Capa, molt menys cru i sensacionalista que el gran fotògraf hongarès. En aquests moments, no han arrencat les tasques de classificació de negatius, pel · lícules i documents de l’arxiu de l’artista que va estar prop de la cúpula del Govern de la II República.

EL MEU COMENTARI:

A d’altres països es dóna suport a la Cultura malgrat la crisi perquè es considera una part important del tarannà de la Nació, però a Espanya, això es tracta només si t’afavoreix políticament, sigui dreta o esquerra. O només si veuen que aquesta Cultura sigui “comercial”. O si a través d’ella es poden difondre els seus “valors”. A França es veu la Cultura com això, Cultura, i no és gens estrany veure un senyor conservador com en Nicolas Sarkozy tot celebrant l’aniversari del cantant Serge Gainsbourg, molt allunyat de les seves idees i fins i tot de la seva manera de veure la família.

La parella d’una interna de psiquiatria del Centre Fòrum pinta amb cors l’edifici del davant

La dona va anar veient durant els 4 mesos que hi va estar els missatges de suport del seu company

Dimecres, 28 de desembre del 2011

ROSA MARI SANZ / Barcelona 

La primera vegada que ell va sortir del centre després d’acompanyar-la va sentir un enorme buit per haver de deixar-la allà patint, una gran impotència que el va fer pensar en com podia ajudar la dona amb qui havia compartit la vida durant 16 dels seus 45 anys. Explica que a l’acomiadar-se’n el va envair la sensació que en tot aquest temps no li havia dit prou vegades com l’estimava. Va voler posar-hi remei. Susu, de 40 anys, va ingressar el 21 d’agost passat al servei de salut mental del Centre Fòrum de l’Hospital del Mar, i aquell mateix dia Dele es va posar mans a l’obra perquè la seva estada fos una mica menys dura.

 

Uns dels cors dedicats a Susu pel seu company. ALBERT BERTRAN

Uns dels cors dedicats a Susu pel seu company. ALBERT BERTRAN

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en lapágina 36 de la secció de cv Gran Barcelona de l’edició impresa del dia 28 de desembre de 2011VEURE ARXIU (.PDF)

Si no s’aixeca la vista al passejar per la rambla de Prim, molt a prop del recinte del Fòrum (Sant Martí), passen desapercebuts, però la majoria de pacients i visitants de la cinquena planta d’aquest equipament coneixen els cors de Susu. Són el senyal d’amor que Dele li ha anat pintant en un edifici contigu a mig construir, i que s’aprecien a la perfecció des de la sala de fumadors del centre psiquiàtric on Susu ha passat moltes hores mirant-los durant quatre llargs mesos.

«Són un dispendi d’amor del de veritat. Sempre que descobria que n’hi havia un de nou em feia reviure», va explicar ella a la vora de les portes del centre, del qual va obtenir l’alta fa tot just dues setmanes, i al qual va tornar per mostrar a aquest diari la visió que tant la va animar. No va ser la mateixa, ja que la cinquena planta està restringida només a pacients i visitants, i per això les fotografies es van fer des d’una finestra de la secció de geriatria, dos pisos més avall.

La mostra de l’entrega d’aquesta parella, que demana identificar-se amb els sobrenoms pels quals es van començar a anomenar quan es van conèixer fa 18 anys, va començar amb un enorme cor de color vermell pintat al terra de l’entrada de l’edifici abandonat. Al centre del dibuix, un missatge: «Susu, tu vals molt». «Li tinc moltíssim afecte perquè és el primer que em va fer. Vermell passió. Quan el vaig veure em va pujar la moral de cop», va prosseguir ella.

Dele explica que es va animar a fer més grafits al veure que aconseguia el seu propòsit, el d’alegrar-la ni que fos uns moments, i que quan estava amb ella a la sala, davant l’immoble abandonat, maquinava on podria posar-li un altre senyal perquè la veiés bé. Així ho va anar fent durant setmanes, i la seva obra va anar pujant per l’edifici. Al vermell s’hi van afegir cors de color rosa. Més tard van aparèixer els de color verd (alguns dels quals fa vertigen pensar com els va plasmar sense cap mena de subjecció). Entre aquests destaca l’últim que va pintar, un d’espectacular que cobreix gran part del sostre de la penúltima planta del bloc, una pintura que es veu amb claredat des de la rambla de Prim.

Grafits nocturns

L’operatiu artístic començava a mitjanit perquè Dele no fos sorprès per pacients o treballadors i el regal perdés força, però també perquè per accedir a aquest bloc fantasma, que va néixer com a hotel i oficines, es va reinventar per a pisos i per ara segueix a l’espera de temps millors, s’ha de saltar un mur. No sempre va actuar en solitari. «A vegades m’ajudaven perquè amb els pots de pintura i l’escala era complicat», va reconèixer ell sense delatar els seus còmplices. «He volgut expressar-li el que sento, amor i amor. Perquè l’amor té el poder de curar i és necessari per sobreviure en moments durs. Els vaig fer sempre pensant en ella, però també són per a tots els pacients», va continuar.

Susu sap que el que ella té no es cura només amb amor: «Això és molt més complicat. Quan veus els cors t’agafa una alegria immensa, però és un moment, en el dia a dia la malaltia la tens a dins i el més important és posar-hi molta voluntat». Una voluntat que està decidida a esgrimir per lluitar contra les crisis psicòtiques de què és víctima.

Dele diu que això dels cors no s’ha acabat. Ha deixat penjant a la finca el corró que feia servir per pintar. Una eina que vol que utilitzin tots dos. Perquè falta el que ell ja ha batejat com el big blue (el gran blau). «Quan ella tingui força per agafar el corró farem el gran cor blau. Serà el regal de tots dos per a totes les persones que estan internades al centre». Estarà a l’última planta d’un edifici que, confien tots dos, mantindrà el seu senyal d’amor: «Ningú es molestarà a esborrar les pintures dels sostres. Hi posaran pladur a sobre, però les pintures sempre hi quedaran». Com en el cor de Susu.

L’agressió d’un ultraortodox jueu a una nena de 8 anys per la seva vestimenta commociona els israelians

Dimarts, 27 de desembre del 2011

CARMEN RENGEL
JERUSALEM 

Amb la faldilla a mitja cama i cuetes, Naama Margolis va sortir de casa dijous passat, com cada matí. Caminava amb les seves amigues cap a l’escola quan un ultraortodox jueu li va escopir, mentre li cridava que era una «prostituta provocadora». El seu delicte era vestir amb «immodèstia», segons les normes haredís, que literalment significa temorosos de Déu.

 

L’agressor, de 27 anys, detingut. AP / ODED BALILTY

L’agressor, de 27 anys, detingut. AP / ODED BALILTY

Edició Impresa

Versió en .PDF

Informació publicada en lapágina 14 de la secció deMundo de l’edició impresa del dia 27 de desembre de 2011VEURE ARXIU (.PDF)

Naama té 8 anys i prové d’una família religiosa no radical d’origen nord-americà. L’agressió va passar dijous passat a Beit Shemesh, una ciutat de 80.000 habitants a 30 quilòmetres de Jerusalem habitada principalment per jueus religiosos. Allà hi viu una important comunitat ultraortodoxa en plena expansió.

El cas de la nena ha commocionat Israel, però ja fa unes quantes setmanes que la discriminació contra les dones que preconitzen aquests religiosos rigoristes ha degenerat en incidents violents. Segons el Govern, en l’últim mes 21 homes han estat detinguts per altercats contra dones, però només nou han estat processats.

En el cas de Naama hi va haver sort: un equip del Canal 2 de televisió gravava al carrer quan van passar els fets, així que la cinta va passar a mans de la policia i l’agressor va ser identificat i detingut.

Tot i això, Meir David Eisenbach, de 27 anys, ja és al carrer, en llibertat sota fiança. Durant una setmana no podrà trepitjar la localitat. Diu que va actuar «pel bé de la nena, per protegir-la de l’ànsia dels homes». La nena es nega ara a anar caminant al col·legi, a 900 metres de casa seva. «Estem espantades però esperem que això que ha passat faci que els fanàtics se’n vagin d’aquí. No tots els ultres són dolents, però aquests excessos són imperdonables», diu la seva mare, Hadassah.

Manifestació i incidents

Ahir hi va haver una manifestació de més de 2.000 persones per donar suport a la família. Però després, centenars d’ultraortodoxos es van enfrontar a la policia en dos barris diferents de la ciutat, on els radicals van cremar contenidors d’escombraries. Un equip del canal 10 de la televisió nacional que tractava de gravar una peça informativa va haver de trucar a la policia després de ser envoltat per una multitud hostil.

Els atacs i les humiliacions a les dones als espais públics ha fet que l’alcalde, Moshe Abutuul, del partit ultrareligiós Shas, activi la campanya Ciutat sense violència i anunciï la instal·lació de 400 càmeres de seguretat als carrers per intimidar els possibles fanàtics. Patrulles de la policia també han començat a retirar dels carrers els cartells que demanen a les dones que surtin de casa només en cas d’urgència o que marquen les voreres que són únicament per a homes, com un tram al davant de la sinagoga.«És per cuidar-nos de la gent malalta o impura, com les dones», explica Isaac Schult, un haredí veí de la zona.

El Govern accelera les reunions amb els líders religiosos per frenar aquests «atemptats contra la igualtat». «Israel és un estat democràtic, occidental i liberal. L’esfera pública és oberta i segura per a tothom, homes i dones igual», ha assegurat el primer ministre, Benjamin Netanyahu.

EL MEU COMENTARI:

Un dels més esgarrofosos casos d’intolerància religiosa i fins i tot paranoïca, quan no ridícula: un ultraordodox israelià, el de les trenetes que hi veu a la foto, va escopir una nena de 8 ans i la va dir “prostituta” per la seva vestimenta en anar a l’escola. Una secta masclista i partidària de fer amb les dones gairebé el mateix que els talibans a l’Afganistan.

La proposition de loi visant à sanctionner toute personne niant le “génocide arménien” soulève mille passions et mille questions. Des historiens, comme Pierre Nora, dénoncent une nouvelle dérive dite des “lois mémorielles”. Leur inquiétude est justifiée. Il est toujours risqué de voir l’histoire dictée par la loi.

C’est ce qui s’est passé en 2001, lorsque l’Assemblée a tranché un vieux débat en reconnaissant l’existence d’un “génocide arménien”. Plus d’1,5 million de morts selon les associations arméniennes et beaucoup d’historiens, à l’issue d’une volonté systématique et planifiée de les exterminer. Un drame contesté par les différents gouvernements turcs. La version turque officielle étant de concéder 500 000 morts, attribués aux aléas de la première guerre mondiale. Les “aléas” ont bon dos. Il est évident que le climat de la première guerre mondiale ne suffit pas àexpliquer l’extermination de presque deux tiers des Arméniens. Même s’il appartient aux historiens d’établir le nombre exact de morts, et surtout le degré de responsabilité des futurs cadres de la République turque. C’est bien ce “péché originel”, associé au nationalisme turc, qui rend leur tâche si difficile. Les réactions à la proposition de loi française le démontrent : la Turquie est loin de porter un regard apaisé sur son histoire fondatrice. Qu’il soit islamiste ou laïque, aucun gouvernement n’hésite à brandir le drapeau nationaliste sitôt que l’on prononce le mot “génocide”.

>> Lire l’article La Turquie accuse la France d’avoir commis un génocide en Algérie

Le fait que ce jugement émane d’un autre Parlement n’est pas de nature à calmercette fièvre, bien au contraire. Mais comment faire lorsqu’un gouvernement s’acharne à nier un crime commis il y a presque cent ans. Alors que les faits semblent bel et bien correspondre à la notion de “génocide” adoptée par l’Organisation des Nations unies en 1948 ? Sans doute est-ce à la justice internationale de proclamer si l’épuration ethnique visant les Arméniens relève du “génocide”. Encore faut-il que la Turquie l’accepte ! Cela permettrait au droit français de pénaliser la négation de crimes reconnus par la communauté internationale, sans avoir à écrire l’histoire de sa propre initiative. Ni à se brouilleravec un autre pays.

DISSOCIER

En attendant, notre droit prévoit déjà de pénaliser la négation du génocide juif commis sous la seconde guerre mondiale. Il est donc difficile de ne pas l’étendreau génocide arménien reconnu par notre Assemblée… Même si cette extension sort des frontières de notre histoire et va devoir entraîner une certaine clarification :dissocier ce qui relève du débat de bonne foi, entre historiens, pour établir la réalité des faits, et ce qui relève de la négation à des fins de propagande haineuse. Les tribunaux ne sont pas au bout de leurs peines.

Quant au gouvernement turc, on lui proposerait bien un marché. Puisque la France envisage de sanctionner ceux qui nient le génocide arménien sur son sol, pourquoi le gouvernement turc ne voterait-il pas une loi pour sanctionner ceux – très nombreux – qui nient le génocide juif (aidé par la police française) sur son sol ? Voilà qui serait plus équilibré, et sans doute très utile.

Accueil > Politique

La Turquie accuse la France d’avoir commis un “génocide” en Algérie

LEMONDE.FR avec AFP et Reuters | 22.12.11 | 13h36   •  Mis à jour le 26.12.11 | 12h04

Si vostè viatja avui al Valle de los Caídos, hi entra a la cripta, franqueja el crucifix de fusta de ginebre, aixeca la llosa de granit de 1,5 tones i obre la tapa del taüt en què es troba Francisco Franco des de 1975, possiblement es trobarà amb el dictador fresc i ufanós. Com si estigués a punt d’arrencar un discurs: “Espanyols…”.

El cabdill va ser embalsamat durant cinc hores per quatre metges, entre ells Antonio Haro Espín, que va dirigir l’Institut Anatòmic Forense de Madrid. Franco, el cantant Bing Crosby, que va morir a Alcobendas d’un infart jugant a golf, i l’actor Tyrone Power, que també va morir a Madrid, van ser embalsamats per la mateixa persona: Haro Espín. ”Si ho va fer bé, el cos de Franco ha d’estar preservat. Com a molt presentarà una certa desfiguració, perquè sempre es perden alguns trets per la deshidratació “, explica el metge forense Francisco Etxeberria, de la Universitat del País Basc.

L’últim dictador a sumar-se a la llista de tirans embalsamats, en què figuren, a més de Franco, Stalin, Mao Zedong i Ho Chi Minh, és el nord-coreà Kim Jong-il, mort el 17 de desembre i exposat ara en una urna de vidre en un mausoleu en Pyonyang. Al país més hermètic del món, encara no ha transcendit si s’ha de fer un enterrament monumental, com es va fer amb Franco, o es passarà a una segona fase del embalsamament, més sofisticada, com va passar amb el seu pare, Kim Il-sung. El cadàver d’aquest, mort el 1994, encara es pot visitar al palau de Kumsusan de la capital nord-coreana.

Els metges forenses van fer llavors un treball perfecte: Kim Il-sung està com una rosa, tapat per una manteta vermella com un avi tirant una migdiada. Per accedir al seu cos s’ha de passar un detector de metalls i anar amb les butxaques buides. Els militars que custodien el dictadorimmortal no deixen passar ni l’embolcall d’un caramel. També es franqueja un túnel de vent, per a eliminar qualsevol partícula de pols a la sala, dominada per una tènue llum vermellosa. Ja als peus del mort, és obligatori fer-cuatro reverències, una per cada costat de l’urna de vidre, doblegant l’espinada 90 graus en cadascuna d’elles.

És l’eternitat buscada per multitud de dictadors megalòmans al llarg de la història i aconseguida gràcies a la ciència. Franco, Stalin, Mao Zedong i Kim Jong-il tenen alguna cosa en comú: després de la seva mort, es va fer el que milions de persones anhelaven fer-los en vida.Se’ls van obrir els budells per treure totes les seves vísceres. També la seva cavitat toràcica. I el crani, per extreure el cervell. ”Quan s’han eviscerat, se’ls treu la sang i se substitueix per formol i parafina. El formol coagula les proteïnes. És una mica el mateix procés de fregir un ou: així aguanta més que cru “, instrueix Etxeberria, autor de diversos embalsamaments al llarg de la seva vida, inclosos els d’alguns polítics famosos.

A Espanya, la llei imposa embalsamar un cadàver si serà exposat, si no pot enterrar-se en menys de 48 hores o si va a creuar una frontera. Si un francès de Hendaia mor a Donostia, haurà de ser embalsamat per poder recórrer els 20 quilòmetres fins al seu poble.

Segons divers càlculs citats pel diari sud-coreà Daily NK, Corea del Nord va desemborsar un milió de dòlars per embalsamar a Kim Il-sung el 1994.I per mantenir-s’haurien necessitat $ 800.000 cada any, sumant un total de 15 milions de dòlars de la mort del dictador. A Espanya, lluny de les excentricitats del règim nord-coreà, el procés és molt més barat.”Depenent de la comunitat autònoma, pot costar entre 700 i 1.000 euros, perquè el cos aguanti durant un mes”, assenyala el president de l’Institut Espanyol de Tanatopraxia, Jaume Prats.

Els millors maquilladors

No obstant això, mantenir un cadàver amb aparença de vida durant anys és molt més costós. Prats recorda el cas de Lenin, el primer dirigent de la Unió Soviètica, embalsamat el 1924 i conservat en una urna durant dècades. ”En aquests casos es fa cada any una renovació dels fluids amb base de formol, a través d’un catèter en l’artèria”, aclareix l’especialista. Al líquid preservador amb el qual es irriga el cadàver s’afegeix la refrigeració a l’interior de l’urna, a una temperatura de dos o tres graus, i la creació d’un ambient sec. Fungicides per prevenir l’aparició de fongs i bactericides impedeixen la putrefacció.Prats dubte que s’aconseguís amb Franco. ”Sembla que la seva descomposició es va accelerar a la capella ardent”, exposa.

“Ara es fan veritables treballs artístics, però sobre suports corporals”, opina Alfonso García, president de la Societat Espanyola i Internacional de Tanatología. ”En el cas de Kim Jong-il, han contractat al millor maquillador del món”, assenyala. García recorda el cas d’un raper embalsamat a Puerto Rico el 2008 perquè assistís de peu al seu propi funeral, amb gorra de beisbol i ulleres de sol. L’any passat, la mateixa funerària porto-riquenya embalsamar a un jove assassinat per sicaris i col · locar el cos sobre la seva moto de carreres.

EL MEU COMENTARI:

Seria el súmmum. Ja va passar a la URSS amb alguns dels seus líders-dictadors. I Franco, si al Valle de los Caídos no podia pas ser exposat en urna de vidre perquè la seva Religió no ho permet. Però és el súmmum que aquell país (Corea del Nord) continuï tenint una dictadura tan arrelada, on els habitants de la qual es deixin manipular com a xais.

Captaires, cobdiciosos, caps explotadors i nens indefensos sobreviuen enmig d’uns carrers londinencs plenes de podridura i misèria. Aquest és l’escenari desolador de les novel · les de Charles Dickens (1812-1870): el petit Oliver Twist s’enfronta a la soledat i la maldat en carrerons amb orins; David Copperfield aprèn entre fuetades, i un tal Scrooge anul.la als seus empleats amb un comportament que avui seria titllat de mobbing laboral. Plena revolució industrial: Temps difícils. Tan repugnant com si ara, al segle XXI, i salvant les distàncies del clavegueram, miréssim a aquesta Europa que cau a trossos en benestar.

Per sort, les novel · les Dickensianes no acaben en aquesta primera part. L’escriptor, del qual aquest 2012 es celebrarà el bicentenari del seu naixement, ofereix sempre la redempció. Els seus treballs, ancorats en l’estructura del realisme social, traspuen idealisme i la possibilitat que tots podem canviar a millor. Dickens creia en el miracle nadalenc. Com va dir una vegada: “L’Home mai no sap del que és capaç fins que ho intenta”.

“A Marx i a Engels els encantava Dickens. Sempre ho van dir. Parlar dels valors humans de Dickens és una entelèquia, però, per exemple, avui La petita Dorrit podria haver estat escrita per un portaveu del 15-M, ja que parla de l’especulació i la lluita de classes “, assenyala a Públicl’escriptor i editor Lluís Magrinyà, que aviat publicarà a Alba aquesta novel · la i que acaba d’editar Una casa de lloguer.

Adaptat i reeditat

Aquesta confiança en l’ésser humà, tan escassa en l’època actual, és la que ha convertit l’anglès en un dels clàssics més reeditats de tots els temps. Una enquesta al diari The Guardian llançava recentment que el llibre favorit dels anglesos era Grans esperances. ”Dickens ens parla de les nostres misèries, aspiracions, frustracions, i quan ho llegeixes no pots evitar submergir-te en ell”, apunta Bernat Moreno, un dels seus traductors al castellà.

El director Mike Newell prepara una versió de Grans esperanzas’Este 2011, les editorials van tornar a portar a les llibreries les seves novel · les més conegudes. I per al 2012 s’espera una nova allau, tot i que en versió digital ja estan en domini públic. ”Inventa a nens que fins aleshores no eren a la literatura, però que sí que hi ha avui. I, a més, va introduir l’excentricitat en les classes populars i mitjanes, quan abans només estava reservada a l’aristocràcia “, postil · la Magrinyà.

A més de la seva empremta social, si Dickens segueix viu és per la seva forta influència en la cultura pop. Dels seus novel · les s’han fet més de cent adaptacions al cinema. L’última (Grans esperances) arribarà el 2012 de la mà de Mike Newell, el director de Quatre bodes i un funeral.I l’Institut de Cinema Britànic ja prepara una retrospectiva televisiva sobre l’autor.

“Parla de les nostres aspiracions. No pots evitar submergir-te en ell ”

“Era un escriptor que va ser capaç de crear un misteri que tot lector volia desgranar”, assenyala Moreno. ”Les seves novel · les tenen una estructura molt neta. Ell inventa el serial modern. I és el gran creador de personatges “, afegeix Magrinyà. Per això es va convertir en el gran best seller del segle XIX, amb èxit fins i tot als Estats Units. Es va fer ric, però mai va deixar de creure en l’ésser humà. I això, en el pròxim any, farà falta.

EL MEU COMENTARI:

Tot un mestre de la Literatura i un creador que va revolucionar la forma de tractar els temes socials del seu temps. Amb històries que sabien commoure a la gent i amb personatges amb els quals s’identificava qualsevol, alguns d’ells tan memorables com el Sherlock Holmes de Conan Doyle.

Una imatge: joves i no tan joves prenent les places espanyoles, sense líders ni banderes. Muntant assemblees. Demanant una democràcia real i major espai de llibertat. Rebutjant la falta de moralitat del sistema i unes ideologies caduques perquè no els representen. Apostant per una economia sostenible, per una major transparència i per una cultura participativa. En definitiva: buscant alternatives. No són els indignats que s’han convertit en els protagonistes d’aquest any que ara acaba.La imatge és dels anys setanta, i els “indignats” d’aleshores van ser aquells que es van atrevir a somiar amb una Transició diferent. Amb una democràcia no basada en els partits polítics sinó en els ciutadans.

Enmig d’aquella Espanya que aspira a ser millor, naixia el 1974 la revista Ajoblanco a Barcelona, ​​la primera època de vida es va estendre fins a 1980 (la seva segona etapa ho va fer des de 1987 fins 1999) i que va ser un dels focus de l’anomenada contracultura espanyola. Partint de la contracultura nord-americana, el maig francès, el llibertari espanyol, “certs eslògans i certes lectures que ens excitaven”, Pepe Ribas va fundar una capçalera on amb els anys s’han tractat temes com l’ecologia, la lluita per l’alliberament homosexual, el feminisme i la multiculturalitat. A la llum del que ha passat aquest any, Ribas i l’editorial Booket reediten Els 70 a preu fet (publicat originalment el 2007) perquè, com escriu en el pròleg el propi Ribas, “les noves generacions disposin d’una nova versió d’aquest tram de la història [la Transició], amb l’esperança de convèncer-los que un món millor va ser i segueix sent possible “.

“Tot el que estem vivint avui va començar als setanta”, explica Ribas a públic, que viu avui entre Berlín i l’Empordà. ”La crisi financera i la crisi de valors, tant a Espanya com al món, va començar als setanta.D’alguna manera, és quan Nixon i Kissinger refan el món a partir de la crisi del petroli. I per això és important tornar a aquesta època “. Ribas ha visitat durant aquest any algunes de les places espanyoles a Madrid, Granada, Barcelona, ​​València, Saragossa, i diu que el que va veure allà va ser “el Ajoblanco més perfecte de tots els temps. Vaig veure l’esperit de Ajoblanco en viu, que és d’alguna manera l’esperit de la llibertat, de la transparència informativa, de la no manipulació de la cultura, de deixar que els relleus creixin des del humanisme, sense manipulació “.

Imatge de les Jornades Llibertàries Internacionals, celebrades del 22 al 27 de juliol de 1977.

Llavors ja es van plantejar conceptes que avui torna a manejar la ciutadania, fonamentalment la no ideologització, l’autogestió, l’antiautoritarisme, la no violència, el canvi de model productiu. I una política pensada amb modèstia, molt més propera al ciutadà, pensada per a barris i no per a grans ciutats, gairebé per a cada casa. Sense multinacionals, sense grans bancs. ”En resum: la gestió real dels nostres assumptes. Viure tal com penses, no hipòcritament sinó amb transparència. Es va plantejar llavors i ara pren una força nova “, explica Ribas.

El carrer és fonamental per entendre allò que va passar i això que està passant. Avui, places i carrers s’han convertit en llocs de reunió on el pensament i l’activitat estan en ebullició. ”I la Transició era el carrer, es va fer al carrer”, diu Ribas. ”Després, els partits polítics van prendre el control i desarticular els moviments socials”. Segons la seva opinió, “tots els partits polítics han participat de la traïció a la Transició, que va ser el carrer, els moviments socials, els moviments veïnals, obrers, els sindicats i els intel · lectuals”.

La cultura de la utopia

Ajoblanco va néixer del diàleg, la lectura i els viatges, “però viatges gairebé sense diners”, matisa Ribas. En un manifest redactat llavors, es llançava la proposta: “Per què aquesta nova revista? 1. Perquè no volem una cultura de imbecil · litat. 2. Perquè estem ja farts de divinitats, sacerdocis i elits industrialculturalistas. 3. Perquè volem intervenir, provocar, facilitar i fer servir una cultura creativa. 4. Perquè encara som utopistes. 5. Perquè volem gozárnosla amb això que en diuen cultura. 6. Perquè tenim imaginació per dissenyar una altra, si vostès volen “.

És cert component lúdic va ser necessari per separar-se de la generació anterior (“ells buscaven el poder, i nosaltres érem els que buscàvem la vida”), però també per allunyar-se de alguns militants, que van arribar a afirmar llavors que “en la revolució no hi ha espai per la libido “. En aquest sentit, un sorprès Francisco Umbral es preguntava en les pàgines de La Vanguardia: “L’oposició està començant a combatre la repressió amb sentit de l’humor [...] Fa poc, a Barcelona, ​​vaig veure els subversius surrealistes del grup Ajoblanco paralitzant les Rambles amb una manifestació en la qual cridaven: ‘divertit, uneix-te’. Com desfer a cops una manifestació que demana als divertits del món-o d’una ciutat-que s’uneixin? “.

També, segons Ribas, el que ha passat ara amb el 15-M té a veure amb l’oci, exactament amb “el redescobriment de l’oci gratis. La gent jove ha dit: ‘Per fi podem parlar dels nostres problemes sense necessitat de consumir ni pagar’. Recuperar això és fonamental: ens han fet creure que l’oci s’ha de pagar. I l’oci és el contrari del negoci: és un espai de llibertat “.

Una manifestació d’obrers contra el franquisme.

En les pàgines de Los 70 a preu fet hi ha molt espai per a les lectures que van estimular una època (dels assaigs sobre la nova esquerra als butlletins clandestins, la cultura lisèrgica i molta poesia), la música (Hendrix, Dylan, però també el rock progressiu espanyol de Smash i Màquina, Pau Riba, Sisa …), el cinema prohibit a Espanya (Pere Portabella, La taronja mecànica), l’esoterisme, la importància del viatge com a experiència i moltes personalitats, des de la gauche divine a hippies, poetes, cineastes i fins futurs polítics.

La universitat, on començaven a arribar les classes obreres, va ser un altre focus d’activitat, encara que, segons Ribas, aviat es va passar de les aules a les places a causa de les vagues i els tancaments

de facultats, no sense abans apostar per ser autodidactes en classes clandestines. Un cop a les places, “el mateix acabaves assegut al costat de García Márquez que al costat de Lluís Llach. Tots ens mezclábamos: universitaris amb els intel · lectuals, amb els artistes, amb els teatrers. Primer van ser les Rambles, després el Rastre madrileny, el Parterre a València o el Parc de Maria Luisa a Sevilla “.

Ribas no és benèvol: la seva generació, assegura, “va ser massacrada pels dos totalitarismes”. I, com escriu, “part de la meva generació, la més inquieta, va passar de la decepció de la universitat al underground militant”, però aquells que es van comprometre amb l’esquerra “han tingut molt poca responsabilitat real en les grans decisions que han fonamentat el règim polític sorgit el 1978 “. El fracàs de la Transició es reflectiria poc després a la Moguda i “el franquisme de partits, com jo en dic. No hi ha idees socials, el punk ha estat conquerit i del no crec en res es passa al no puc canviar res. Una caricatura del que es va viure als setanta: Vull ser un pot de Colom i totes aquestes lletres. És tot una gran ganga, una gran broma “.

EL MEU COMENTARI:

Des d’aquella època, amb il.lusions en canviar el món per fer-ho millor, com bé diu algú, tots dos tipus de totalitarisme, ben coneguts per tots i totes, van arruïnar tot allò que vam tenir il.lusió d’assolir.

Près de neuf ans après son déclenchement, l’intervention américaine en Irak a pris fin cette semaine. Cette guerre a été un désastre.

Les derniers soldats à quitter l’Irak, les 500 hommes de la 1^re division de cavalerie de la 3^e brigade des forces spéciales, laissent un pays en piètre état. Il faudra des années avant que l’Irak retrouve la voie de la stabilité. Et sans doute beaucoup plus encore pour que l’image des Etats-Unis soit véritablement restaurée dans la région.

Personne ne regrettera Saddam Hussein, l’un des tyrans les plus sanguinaires du Proche-Orient. L’homme que l’intervention américaine chasse du pouvoir en 2003 est responsable de la mort de centaines de milliers d’Irakiens, plongés par sa faute dans des années de guerres civiles et étrangères. On retrouve, ici et là, en Irak, des fosses communes de plusieurs dizaines de milliers de cadavres, des charniers laissés par les années de plomb de l’ère Saddam.

Mais les Irakiens ne se sont pas libérés eux-mêmes de cette tyrannie. Les Etats-Unis ne les ont pas associés à leur intervention. Il n’y a pas de “brigades d’Irakiens libres” pour accompagner les troupes américaines quand elles entrent dans Bagdad en avril 2003. C’est une force étrangère qui envahit le pays et ce sont des proconsuls américains bunkérisés qui vont le gouverner ensuite. L’Irak a été privé d’une partie de son histoire.

Tout est faux depuis le début dans cette tragédie. Les motifs invoqués par George W. Bush pour se lancer dans l’aventure : l’Irak n’avait rien à voir ni avec Al-Qaida ni avec les attentats du 11 septembre 2001 ; le régime, exsangue après des années d’embargo, n’entretenait aucun arsenal d’armes de destruction massive. Folle aussi, cette prétention prométhéenne que l’Amérique pouvait exporter dans ses Humvee la démocratie jeffersonienne sur les bords du Tigre.

La guerre de Bush a provoqué la mort de quelque 100 000 Irakiens et de 4 500 soldats américains. L’Irak s’est un peu démocratisé, il est plus libre. Mais il est plus divisé que jamais entre ses trois composantes ethnico-religieuses. Il est gouverné par un parti pro-iranien issu de la majorité arabe chiite, qui marginalise la minorité sunnite, cependant que les Kurdes du pays vivent en quasi-indépendance. La violence est endémique. Un Irakien sur quatre vit dans la misère. La classe moyenne a fui à l’étranger. Le statut des femmes a régressé. La production pétrolière n’a pas retrouvé son niveau d’avant-guerre.

La guerre a coûté 750 milliards de dollars aux Etats-Unis. M. Bush n’a pas voulu lafinancer par un impôt spécial. Il a creusé un peu plus la dette des Etats-Unis. Il a provoqué une déstabilisation des finances publiques américaines qui n’est pas étrangère à la crise de 2008.

Enfin, cette guerre a été conduite en prélevant les ressources nécessaires à l’engagement en Afghanistan. Elle est ainsi largement responsable de l’impasse dans cet autre conflit.

Quel immense gâchis.

Lire notre supplément “L’Irak après le retrait”