Per a tots els gustos

La vida és molt complexa. Tot en aquesta vida ho és.

31 d'octubre de 2014
0 comentaris

EN PUJOL JA NO ÉS EL BO, PERÒ CATALUNYA CONTINUARÀ, AMB ELL O SENSE ELL

(Ferreres) Els Pujol xerren del fill gran que no hi troba de nòvies com cal

Han passat tres mesos des que es va ensorrar un mite que semblava immaculat. No entraré en allò de que si vam ser uns ximples que hi crèiem en aquesta mena de mites, crec que no, simplement que crèiem en això com abans es creia cegament en creences religioses que avui han demostrat que no ens solucionen la vida, al contrari, han estat més perjudicials per a la nostra vida diària, des de la privada a la resta de facetes, que no pas una altra cosa, i acabaríem fent com Woody Allen, que no és gens ximple a preferir-ne l’aire condicionat abans que a Déu, perquè li dóna més satisfaccions.

Aquest desencís tan gegantí cal examinar-lo no pas en calent, com sempre sembla que aquí s’observa tot, sinó amb la cura que un entomòleg posa en examinar-ne un insecte qualsevol. És a dir, amb una certa distància, ja que tan aviat podem emprenyar-nos amb el personatge que aquí tractem o comprendre-ho.

Tants anys que va ser al poder van ser perquè ningú com ell va saber encarnar allò que Catalunya esperava, fins i tot la gent que no li votava i era també catalana, de naixement o d’adopció, ja que des de fora no oferien res millor. I a més, Catalunya, com Espanya, sortia d’una llarga dictadura que ni una ni l’altra podia ser el que volia ser, sinó el que els van imposar uns governants tirans amb una educació digna de l’Edat Mitjana i que sospiraven per imperis que ja no surten ni tan sols als contes de fades de princeses a les quals un príncep blau les despertarà o rescatarà.

Quan Pujol va ser processat als anys 1980 per l’afer Banca Catalana, des de Madrid es va emportar d’una manera tan barroera el tema que només va aconseguir que l’home fos vist com algú que era la Catalunya mateixa que lluitava per tenir el seu tarannà, i que Madrid només la veia bé com una sucursal de Madrid. I com ell és tan planer, tan proper, que quan parles amb ell no sents a un senyor que et mira des d’una talaia sinó a algú com qualsevol de nosaltres, ens crèiem les seves paraules.

A més a més, el PSOE de Felipe González no veia gens bé que Convergència i Unió va ser l’únic capaç de guanyar-los per majoria absoluta a unes eleccions autonòmiques, quan en d’altres el PP (encara AP) només hi assolia de majories simples i governava per coalicions de tota mena. Un altre error dels seus adversaris.

Un dels encerts de Jordi Pujol dins la seva llarga gestió política va ser la cultural, ja que encara que en una cultura dirigida massa des de la Política sempre acaba pesant més la part “oficial” que no pas la Cultura mateixa, aquests anys hem tingut a Catalunya diversos moviments culturals, quan encara no s’entenia la Cultura com ara, com a simple producte comercial per omplir cinemes, vendre discos o vendre llibres només per guanyar calers. Algunes d’aquestes obres són ara això, obres mestres, i d’altres eren mediocres, massa conjunturals o massa dirigides políticament, que no han resistit el pas del temps com les primeres.

I TV3, que ara alguns volen fer desaparèixer, continua sent un exemple de model de televisió pública de qualitat, em refereixo a programes que no són telenotícies, sinó a sèries que algunes d’elles han estat grandioses i fins i tot han influenciat a les televisions d’emissió estatal, des de TVE a Tele-5, en estil narratiu, diàlegs i també per una nova visió de la moral, gairebé com les pel·lícules franceses en tots tres apartats.

Tot això ha quedat entelat per la corrupció que la família Pujol ha desenvolupat amb molta discreció, això sí, fins que el mateix Jordi Pujol l’ha destapada abans que fos massa tard i se’ls anés de les mans, en veure la malaptesa dels seus fills. El que en podem retreure als Pujol ha sigut que hi hagin anat amb lliçons d’honestedat, com fan els Aznar o les Esperanzas Aguirres del PP, fins que també es descobreix que no són res d’això, o pitjor.

Catalunya ha de continuar, com a qualsevol país o indret d’arreu del món, continuar endavant, ja que ningú no és etern, i menys Jordi Pujol o qualsevol altre. Caldrà vigilar que la gent sigui més honesta, però les històries de corrupció n’hi ha hagut des de sempre, cadascuna adaptada al seu temps. Només que no hi havia televisió ni xarxes socials que mostressin tan clarament al corrupte del moment, encara no s’havien inventat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!