Per a tots els gustos

La vida és molt complexa. Tot en aquesta vida ho és.

24 d'octubre de 2014
0 comentaris

COM EN JUNQUERAS, ES POT PARLAR AMB LA GENT, TOT I QUE EL SEU MÓN SIGUI DIFERENT

Oriol Junqueras con la familia Parejo de Sevilla (Salvados)

(Aquest és el text que vaig publicar a Blasting News ahir, en castellà, i aquí és en la nostra llengua):

Jordi Évole ha començat la seva nova temporada de “Salvados” amb un programa plantejat d’una manera una mica original, almenys al que estem acostumats a veure per aquí: un polític com Oriol Junqueras, d’Esquerra Republicana de Catalunya, independentista convençut, és portat per Évole cap a la casa d’una família de Sevilla, els Parejo.

Després de veure el programa, hi ha hagut moltes opinions: alguns diuen que Junqueras semblava cohibit quan els membres de la família li atacaven els seus punts de vista, després d’una bona arrencada on ell hi exposava amb convicció les seves idees sobre que la independència de Catalunya beneficiaria a aquesta i alhora l’Espanya. Simplement ell els deixava parlar, no els interrompia en cap moment. Després, ell contestaria amb allò que cregués oportú. D’altres deien que no en sap parlar. En Junqueras no té la mateixa retòrica del President Artur Mas, que li va fer guanyar brillantment aquell duel dialèctic, també a “Salvados”, contra Felipe González, el qual semblava nerviós durant tot el programa, ben al contrari que un Mas sempre segur de si mateix.

Artur Mas contra Felipe González a SALVADOS

Però tampoc li cal. Si en Junqueras porta mesos al capdavant de les enquestes per a unes properes eleccions a Catalunya, és perquè ha sabut parlar d’allò més just, no sobreexposar-se com ha fet en Mas, que en comptes de beneficiar-lo, l’ha perjudicat.

Federico Jiménez Losantos sexy

Però el programa ens ha mostrat que es pot debatre idees diferents sense barallar-se els uns als altres. I si els Parejo hi haguessin volgut atacar Junqueras, no crec que fossin tan ximples com per actuar així. Fins el mateix Federico Jiménez Losantos, quan vol demostrar que no és cap monstre, treu el seu costat trempat i simpàtic per guanyar-se fins i tot els seus adversaris, ho hem vist a la televisió més d’un cop. Deia alguna cosa així com “Perquè vegeu que no sóc l’ogre que creieu que jo sóc”.

(Forges) Crispación

Enmig d’un país crispat per certs mitjans de comunicació i per certs periodistes que no saben parlar sense atacar o sense pontificar, gent com l’Oriol Junqueras ens cal de valent, perquè mai no se’n tirarà a la jugular de qui l’ataca, llevat, per descomptat, que hi hagi de sobreviure. O que sap ell que atacar l’altre de la mateixa manera que l’ataca a ell, li deixaria a la mateixa altura. Algú a Twitter va escriure “En Junqueras va sorprendre als espanyols perquè no estan acostumats a veure aquesta mena de polítics”.

(Plantu) François Hollande chez le Pape François

D’altra banda, els catalans, en veure el programa, van dir que perquè Junqueras ha de justificar-se en cada cosa que diu. Jo també pensava el mateix. És com si un francès ha de justificar-se davant un americà de l’Amèrica profunda i puritana perquè no demana la immediata dimissió de François Hollande per “immoral”, davant d’allò que ja sabem de la seva vida amorosa. Els francesos no són tan contundents sobre la vida privada de la gent com els anglosaxons, obsessionats amb allò que “La dona del Cèsar, no només ha de semblar decent, sinó ser-ho també”. Si no, ningú no podria governar perquè fins la persona més honrada té els seus defectes.

V CATALANA EN IMATGES

Junqueras té la seva visió d’allò que convé a Catalunya i molts catalans la compartim, encara que no li votem. La gent que ha anat tres anys seguits a la Diada de l’Onze de Setembre no ha estat manipulada, hi va perquè sí, perquè ho sent així. I no són ni racistes, ni violents, ni res. Ja em diran què pot fer un jubilat contra Espanya, com no li faci un copet al cap amb el bastó…

Andreu Buenafuente amb Eduard Punset a COM VA LA VIDA (TV3)

I és molt difícil explicar-li tot això a gent que pensa diferent a tu. Vull dir amb un llenguatge que comprengui. Catalunya té uns gustos culturals ben diferents, fins i tot el sentit de l’humor. Per això vaig veure més possible a TV3 aquells programes especials d’Andreu Buenafuente amb l’Eduard Punset sobre la vida i la Ciència, ja que aquelles converses amb cites de Darwin i d’altres detalls que Punset fica dins els seus programes i als seus llibres, en un altre lloc, hi haurien semblant pedants.

LAS CHICAS DE LA 6ª PLANTA de Philippe Le Guay (imagen 4)

Recordo una excel·lent pel·lícula francesa, “Les noies de la sisena planta”, on s’explicava l’emigració de dones espanyoles cap a França com a noies de servei a cases de francesos, comptat des del punt de vista francès. A alguns no els agradava gaire la visió de les espanyoles com a incultes i exòtiques, que no hi hauria gaire diferència entre elles i les dones indígenes de les illes franceses dels Mars del Sud, les mulates de la Martinica o les musulmanes d’Algèria, en contraposició a les dones franceses. Però les dones que hi arribaven, recordem que venien des de l’Espanya de Franco i la trama és l’any 1962, no estaven tan preparades ni eren tan cultes com les d’ara. I si mirem qualsevol sèrie televisiva catalana i surt d’algun personatge d’origen castellà o andalús, si li treuen com a temperamental o no gaire culte, enfront de personatges catalans cultes o tranquils, és potser per la idea que es té d’ell o per això que podem dir el xoc cultural, igualment que allò que vaig dir abans entre un francès i un americà. Tampoc és igual un japonès i un occidental.

Sant@s Iglesia Católica

Tot això encaixa amb la imatge d’en Junqueras a “Salvados” i els seus amfitrions andalusos. Cadascú amb el seu estil de veure la vida. Me’n recordo d’un cuiner d’origen afganès, que en veure que el propietari del restaurant hi havia posat com a model per a una estàtua d’un sant a una església de Madrid, se sentia ofès perquè per a ell, si cedeixes la teva imatge per a un sant, i per tant per algú molt venerable i bondadós, has de ser com ell. En d’altres països, l’honor és sagrat. Per això els samurais japonesos es suïcidaven (l’”harakiri”) si perdien el seu honor; preferien morir-se abans de viure deshonrats.

I Catalunya, davant d’això que demana, fa decennis que va renunciar a la violència. Si els mitjans de comunicació de Madrid parlen només d’allò més dolent de Catalunya, podrien els mitjans catalans parlar només d’allò més dolent de Madrid, igualment que els mitjans francesos contestaven als americans que els difamaven i atacaven per la Guerra de l’Iraq, tot i que els francesos són molt subtils en fer-ho, això.

Això que he explicat aquí, els catalans estem tips d’explicar-ho una vegada i una altra. Gairebé tenim més comprensió a l’estranger que no pas a l’Estat espanyol. Per això volem decidir per nosaltres mateixos, però el Québec i l’Escòcia van tenir sort de dir-ho. I com ells, n’acceptarem el resultat. Si surt No, una altra vegada ho intentarem, però sempre pacíficament.

Québec, manifestation à faveur de l'indépendance

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!