Per a tots els gustos

La vida és molt complexa. Tot en aquesta vida ho és.

2 de setembre de 2014
0 comentaris

L’art imita a la vida (un text meu de fa anys)

Recupero aquí un text meu, de fa anys, que vaig escriure tot fent una reflexió sobre l’art i com aquest és capaç d’imitar la vida mateixa, o com els escriptors, jo mateix entre ells, ens hi fixem per escriure i crear les nostres històries, fins i tot partint de les històries personals.

L’ART IMITA A LA VIDA

Arte contemporáneo 

Moltes vegades, l’art s’ha inspirat en la vida mateixa. Molts artistes, sobretot els escriptors, han plasmat als seus escrits, en les seves històries de ficció, les seves pròpies vivències, canviant els noms dels personatges originals i dirigint la història com ells en volen, com els agradaria que hagués passat tot.

MANHATTAN de Woody Allen (imagen)

Al cinema, en Woody Allen ha plasmat moltes coses autobiogràfiques enmig de les seves famoses obsessions sobre la vida i les relacions humanes: les seves sessions amb el psiquiatra, els seus fracassos o èxits amorosos, les seves fílies i fòbies… Es diu que el personatge de l’adolescent que feia la Juliette Lewis en “Marits i dones” estava inspirat en la Soon-Yi quan va començar a relacionar-se amb Allen, abans que la Mia Farrow s’assabentés, o que l’adolescent que feia la Mariel Hemingway en “Manhattan” és la història d’una relació que Allen va tenir amb una adolescent llavors, i el trencament amb la qual no va poder superar bé, trobant una bona teràpia dur aquesta història a un dels seus magnífics guions. En “Annie Hall”, va fer una mica semblant, tot fabulant amb el final d’una obra de teatre escrita pel seu personatge en la ficció, Alvy Singer, que feia que l’Annie Hall (la Diane Keaton, dita en realitat Diane Hall, com el seu personatge) es quedés amb ell i no pas s’anés a viure a Los Àngeles, com un intent de salvar una relació amorosa que havia anat bé i que finalment es va anar a fer punyetes.

François Truffaut en un rodaje de una película suya

El cineasta francès François Truffaut va ser un dels que més va aplicar l’autobiogràfic en la seva obra, més en les seves cinc pel·lícules amb el seu personatge d’Antoine Doinel, “Els 400 cops”, “L’amor als 20 anys”, “Petons robats”, “Domicili conjugal” i “L’amor que s’escapa”. A la primera, contava de tal manera la seva trista infància, barrejada entre realitat i ficció, que va motivar que la seva mare i el seu padrastre s’ofenguessin i trenquessin tota relació amb el seu fill, que mai no es va arreglar, ni tan sols quan la mort de la mare deu anys després de l’estrena de la pel·lícula, el 1968. En Truffaut va intentar reconciliar-se amb la seva mare, encara que pòstumament, fent anar al seu personatge cap al Cementiri de Montmartre, a París, i ser davant la seva tomba. En d’altres pel·lícules seves, va barrejar les seves vivències i fins i tot les seves visions de la mare quan era un nen, amb tal habilitat que no se sabia si allò era ficció o no, sobretot en aquesta obsessió seva per representar a la mare de manera una miqueta amoral de vegades.

FANNY Y ALEXANDER de Ingmar Bergman (imagen)

 

Però el que va dur l’autobiogràfic gairebé al paroxisme va ser Ingmar Bergman. El mestre suec va sofrir tant la tirania del seu pare a la infantesa, un pastor protestant molt sever, que es va venjar en certa manera d’ell quan va fer “La Fanny i l’Alexander”, dura i directa història d’infantesa trista de dos nens molt sensibles per culpa del seu tirànic padrastre. Per descomptat que en Bergman, a part d’això, va ficar en la seva obra les seves vivències matrimonials, extramatrimonials i tot el que tingués a veure amb la família, amb el que li donava aquella commovedora versemblança que li va fer únic.

Cómic mío EL RESTAURANTE DE LOS LÍOS 6

Jo mateix entenc això: com sóc escriptor i dibuixant de còmics aficionat, en la meva obra he ficat molts detalls autobiogràfics, tant els bons com els que d’una certa manera m’han traumatitzat. En un còmic, “El restaurante de los líos”, satiritzo les meves vivències com a netejador a un important restaurant, on continuo treballant; en un relat breu, “En memòria de la gent bona”, faig homenatge al fill mort de la meva ex parella, a ella i de passada als meus avis, ja molt grans, ficant-los a tots en el relat, encara que amb d’altres noms, és clar. Va ser també una mena de teràpia, de sortir del caos que va ser la meva vida amb la mort del noi i el trencament després amb la meva parella, encara que a la ficció continuo amb ella. En allò del còmic sobre la meva feina, hi parlo sobre algunes frustracions amoroses que he sofert allà, i faig fabulacions sobre quin bonic hauria estat lligar amb alguna companya. I que ella passés per la mateixa frustració, així que tots dos estaríem encantats no només d’estimar-nos, sinó també de consolar-nos. L’escena que al “prota” li presenten a una companya nova, la Cristina (al còmic li dic Candela), “que, com a tu, és soltera i sense compromís”, em va passar de debò. El que passa és que vaig decidir ser honest i li vaig dir que llavors tenia núvia. Ella va exclamar: “Que tens núviaaaaa???” I es va anar al seu lloc, decebuda, diguent-me: “Bé, conserva-la… Una núvia és com un tresor”. D’una banda, vaig voler ser honest, és clar, però per un altre costat em sentia del tot decebut. Poder haver lligat amb una noia maquíssima com aquella, que tenia una mica de semblant a l’Angelina Jolie, i per no fer mal a la meva núvia de llavors vaig voler dir la veritat. Vaig decidir treure’l al còmic per a fer-ho més versemblant. I com a teràpia, és clar, per a fer exorcisme dels fantasmes del passat. D’altres detalls són agafats d’aquí i allà; d’altres són inventats, és clar, com la colla de maleants que vol robar al restaurant, però sembla sortida de Mortadel.lo i Filemó.

Magdalena Jojo et Christine 2

 

Amb un altre personatge que tinc, la Magdalena Serra, també he ficat detalls autobiogràfics i d’altres imaginaris. Clar que això ho he repartit entre gairebé tots els personatges, no només en un de sol. La Magdalena és en una certa manera jo mateix, m’interessen molt els personatges femenins, com en François Truffaut, he sentit gran atracció cap a totes les dones. Ella té el seu tarannà, però el seu xicot, en Jojo, també. El que no té de mi ell, és la seva passió per la música clàssica, és clar. El personatge de la ex companya de feina, la Cristina, ho vaig ficar aquí en el de la Magdalena, com la Christine, l’exnúvia d’en Jojo, ara xicot de la Magda, que se la mira amb desconfiança. Clar que aquí, la Cristina té una personalitat que jo vaig inventar: intrigant, superba, xerraire, potser per a llevar-me de damunt el trauma del lligue impossible del qual us parlava abans, ja no li presentava tan amable com en “El restauranto de los líos”. Després, vaig fer el personatge més amable, i la vaig fer aparèixer amb una filla de deu anys, que en Jojo no coneixia ni tant sols quan van ser parella. Però l’escena del lligue entre ella i en Jojo, que ella diu al seu diari íntim, enmig d’una cançó d’Elton John, la romàntica “Blue eyes”, era com imaginar-me per última vegada com hauria estat, lligar amb ella. Però faig que es coneguin a un concert de música clàssica, la passió d’en Jojo, interpretant ella al Vivaldi amb el violí, al Haëndel amb el seu “El Messies” cantant, i finalment al piano tocant al Chopin. Sempre m’han fascinat les dones polifacètiques. Tot això és per a demostrar que els artistes tractem de canviar coses de la vida que no ens agraden pas, a la ficció. Els pintors manipulant la realitat en les seves pintures, els escultors en les seves escultures, els escriptors en els seus escrits…

Harvey Pekar

El que duu l’autobiogràfic al màxim, al còmic, és l’americà Harvey Pekar, a la seva famosa sèrie de còmics “underground” “American Splendor”, que us sonarà per una recent pel·lícula, que mostrava com un encarregat de l’arxiu d’un hospital de Cleveland (Ohio) decideix un dia contar en còmic la seva vida quotidiana. Va contactar amb diversos dibuixants, entre ells en Harold Crumb, i cadascun va dur al còmic les vivències d’en Pekar. Ara, ha sortit a la venda al nostre país una antologia d’”American Splendor”, i podreu comprovar-lo. Encara que algunes escenes semblin ben surrealistes, van passar en la realitat, com la manera que en Pekar i la seva futura esposa es van conèixer: parlen per telèfon, ella viu a la Costa Est, i ell la suggereix que es coneguin. Ella no sembla gens convençuda: “És que, Harvey… sembles un bon jan, però no crec que sigui una bona idea conèixer-nos. És que la forma que et dibuixen aquests artistes, no sé què pensar-hi… Com et dibuixen alguns, sembles un jove Marlon Brando, però tal com et dibuixa en Crumb, sembles un mico pelut”. Finalment, ella va acceptar viatjar cap a Cleveland, i a l’Aeroport, fent cara de desconfiança, es posa a mirar als homes que hi son esperant, imaginant-se’ls amb les cares del Harvey Pekar als còmics: uns amb cara agradable, d’altres com si fossin monstres, fins que en Pekar apareix, se saluden, i ell, no gaire dotat per a la relació amb dones, li diu: “Hola, sóc en Harvey… Bé, primer de tot, vull que sàpigues que m’he fet la vasectomia”. Surrealista manera de començar una relació… Més endavant, a casa d’ell, ella va cap al lavabo, vomita per alguna cosa que va menjar i li va fer mal, surt i li diu: “Harvey… crec que ens hauríem de saltar tot el seguici i casar-nos com més aviat”. I així ho van fer. A la pel·lícula, en Pekar està interpretat per Paul Giamatti, que li fa un aire més amable que no pas el que té l’autèntic Pekar, amb aquestes celles de “dolent del cinema mut”, que hi apareix en alguns moments de la pel·lícula, ja que ell mateix és el narrador i s’intercalen les seves aparicions en “xous” televisius, dels quals renega per que sentia que li duien a ells més per riure’s d’ell que perquè no pas foren interessants els seus còmics i l’americà mig s’identifiqués amb ells.

Així és la vida, que no és que imiti a l’art; és l’art el qual imita a la vida gairebé sempre. Uns altres saben fer que passi tot just al contrari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!