Coneixem a certs polítics que tenien el Mundial de futbol i l’Eurocopa per distreure el poble de problemes greus de la societat, els quals ells mateixos són incapaços d’arreglar. A un país que coneixem molt bé, això ha servit durant sis anys, amb una selecció de futbol que va ser capaç, amb alguns canvis, de seleccionador fins i tot, de guanyar tres campionats seguits, de despertar l’admiració arreu del món, de tots els elogis que acompanyen el esport dins l’èxit…
Però aquest any, segurament tot coincidint amb la decadència lògica de molts grans jugadors que hi son, aquest èxit s’esdevé un terrible fracàs. I ja se sap com és la gent quan fracasses, que ja no t’estimen tant com abans. Això no és nou, ha passat milers de vegades a l’esport. El que passa és que el país al qual al·ludim ha utilitzat tants cops el futbol (i de tant en tant d’altres esports) com a excusa, que costa molt que la gent en mostri d’entusiasme de debò per altres coses de la vida, com la Cultura, ja que aquí sembla que només s’entusiasma per pel·lícules lamentables que fomenten valors antiquats i fins i tot masclistes, o fan riure amb acudits vergonyosos que es van quedar antiquats fa decennis.
Recordo que quan era petit van posar per televisió la pel·lícula “Fahrenheit 451” de François Truffaut, adaptació de la novel·la de Ray Bradbury sobre una societat totalitària que prohibia llegir i controlava les ments dels seus ciutadans a través de la televisió, omnipresent dins la trama. En existir Internet actualment, ja no es podria controlar els ciutadans de la mateixa manera, ja que sempre trobaran a la Xarxa informació allunyada de la del Govern dictatorial o democràtic però manipulador, com passa a països aparentment democràtics com a Rússia.
També passa que als futbolistes sempre se’ls ha volgut vendre com a persones políticament neutrals, que la seva tasca només és jugar a futbol, i d’allò més “revolucionari” que fan és ser Ambaixadors d’UNICEF. No dic que prenguin partit per algun polític o partit, ja que aquests sempre els acabaran utilitzant i explotant fins que ja no els serveixin, tant se val si és de dretes o d’esquerres. Només és que han fet creure tant que algú que li agradi la Cultura amb majúscules és un ésser avorrit i pedant que no interessa a ningú, que ja és difícil fer que la gent d’aquest país pensi el contrari.
Si em pregunten sobre perquè aquesta selecció que semblava invencible ha fracassat, és perquè els anys no perdonen, un tòpic, però és del to cert. Els reflexos dels seus grans jugadors no hi responen igualment, ja no hi ha idees, els jugadors i entrenadors contraris ja coneixen els seus trucs, i fins i tot els altres països han renovat els seus equips, amb nova gent més fresca i jove. Fins i tot la selecció d’un país al qual la qual al·ludim aquí va guanyar fa anys, ha estat capaç de guanyar-la i fins i tot per golejada. Cal, llavors, renovar l’equip, nous jugadors, nous entusiasmes, etc.
El que li ha fet molt de mal ha estat la utilització política descarada, el creure que mentre la selecció jugui, ningú s’ocuparà de denunciar un desnonament d’una família pobra, ni un abús de poder, ni un polític corrupte. Això és el que volen aconseguir amb aquesta nova Llei de Seguretat Ciutadana: tornar a aquelles nefastes èpoques que només podies ser crític amb la societat a través del futbol, a mirar els favors arbitrals a equips com el Reial Madrid com si fossis víctima d’una dictadura. Em refereixo a anys com 1965, per descomptat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!