jrequesens |
País |
dimarts, 15 d'abril de 2008 | 02:46h
Ahir vaig tenir la sort d'assistir a la presentació al Palau de la Música del disc "Què fas, polissó? Algunes cançons de Xesco Boix" que recentment ha enregistrat el Grup de Folk. Amb un Palau ple de gom a gom, la vetllada fou esplèndida (més de dues hores) i del més petit fins el més gran vam gaudir plenament tot cantant de la primera a la última cançó. I és que el repertori és d'aquell que hem sentit des de que no aixecàvem 5 pams de terra i que encara cantem (aquest cap de setmana passat mateix, armats amb la guitarra i l'harmònica vam fer una bonica nit a Pujalt cantant alguns d'aquest temes amb escoltes de la Demarcació de Manresa).
Si no vaig errat, el Grup de Folk actual són en Jaume Arnella, Montse Domènech, Eduard Estivill, Isidor Marí, Jordi Pujol, Oriol Tramvia, Montse Soler). Les peces de la vesprada foren Una dona llarga i prima, Caragol, El Gripau blau, Que se n’ha fet d’aquelles flors? La Monja de Moià, Si no em trobes al fons de l’autobús, Les capsetes, Meu Manuel, 5 Ampolles, Vull ser lliure, Les pometes, Els temps estan canviant, Els macarrons, Dunlai, Bella Ciao, Puff el drac màgic, Les rondes del vi, Kumbaià, Adeu Irene... En fi, com feia broma l’Eduard Estivill des de l’escenari, cançons d’estrena mundial.
L’acte, plenament participatiu i amb el públic amb moltes ganes de recordar en Xesco, fou rodó (hi hagué també la participació dels Ara va de Bo) i es complí plenament la força que transmet la música i que en Xesco Boix recordava quan deia: “Cantar, per a mi és una teràpia, com un remei. M’ha tret de moltes cabòries. Ho recomanaria a tothom. La gent de les corals diu que qui canta, estima. És veritat: cantar esponja el cor i ajuda a estimar”.
Us deixo amb un article d’en Xesco Boix que he realitzat per el número 3 de la revista El Cauet (publicació del Cau d’Igualada) que aquest Sant Jordi sortirà al carrer. (segueix..)
Amb tota sinceritat, haig de confessar que en aquests dies d’intensos debats d’Esquerra m’ho estic passant força bé. Tenim la gran sort que bastants actors d’aquesta contesa disposen del seu bloc i llegir els seus articles (i també els comentaris de tots colors que s’hi deixen, allà on els hi permeten...) és viure a primera línia de foc aquesta alegra batalla. Escric batalla per seguir la metàfora però hi hagués posat “període de debat constructiu”. Avui fins hi tot, estava nerviós perquè en bloc de l’Uriel Bertran roman quiet des de l’Aberri Eguna i necessitava una dosi urielistíca de la situació.
Els homes tristos d’Esquerra necessitàvem algun revulsiu com aquest. Una mica de sang, emoció, ganes de canviar les coses, aire fresc... o sigui, recuperar la il•lusió. La freda nit electoral del 9 de març, certament ens deixà glaçats. De fet, els 2, 3, 5 o 8 diputats que podíem treure m’importaven ben poc (que hi volem anar a fer a Espanya?). El que dolia era el càstig dels electors. Però ben mirat, tenien raó. I per això estem aquí, per retrobar el rumb, el bon rumb d’Esquerra cap a la independència. Per saber interpretar els desitjos vehements del poble català.
Tenim uns llargs dies per anar debatent com a bons republicans. Desitjo que al congrés de juny tinguem una Esquerra més forta i decidia que mai. I perquè això passi, hem d’escollir un bons dirigents amb les idees clares, ferms, reflexius, treballadors i amb caràcter. I és que si volem un bon país, necessitem bons dirigents. De moment, no em decanto per cap. Continuo observant com des de dalt d’un balcó succeeixen fets i paraules.
jrequesens |
dimarts, 19 de febrer de 2008 | 19:07h
Curiosament, es dona el fet que els primers de voler fer del català llengua espanyola, en són els partits que diuen ser-ne els primers defensors.
Definitivament, en política, es compleix el FACTA NON VERBA. El fet és que, es propaga la mania d'implantar el català a Espanya. Si som coherents amb el país, no podem anar a les Cortes Españolas (ara en diuen Congreso de los Diputados) i imposar-hi el català. No té sentit demanar que el català esdevingui llengua de les Cortes. Perquè les Cortes són espanyoles. I a Espanya parlen l'espanyol. O si ho voleu, a Castella, parlen el castellà.
Voler parlar al Congreso de los Diputados en català, és acceptar que el català és llengua espanyola.
La proposta d'una política espanyola d'obrir una escola pública a Madrid amb el català com a llengua vehicular n'és un exemple clar. La bona dona, espanyola de cap a peus i coherent amb les seves idees, defensa el català a Madrid tal i com defensarà l'espanyol com a llengua vehicular a les escoles catalanes: si les dues llengües són espanyoles, és normal que a la seva Espanya, a tot arreu s'implantin tals parlars.
Però des d'un punt de vista autocentrat, la nostra preocupació ha de ser el català al nostre territori. Per què carai volem que a les espanyes parlin en català? Si no es pas la seva llengua!
I és que ni la llengua ni la independència ni res dels Països Catalans ha de passar per Madrid.
Evidentment, el català sí que ha d'estar a la Unió (?) Europea. Perque el català sí que és llengua europea. Perquè nosaltres formem part d'Europa i no d'Espanya! Llàstima que el discurs espanyolista guanyi sovint la partida!
jrequesens |
dimarts, 5 de febrer de 2008 | 00:04h
Mentre les paraules d’Across The Univers (The Beatles) fan el seu camí a través de l’univers, dormo profundament somiant en la tarda llarga pedalejant pels carrers de Barcelona. A plaça Universitat un home seriós llegeix l’article ¿Independència per accident? de Joan Vergés, publicat a La Vanguardia. M’acosto a poc a poc i tinc temps de tastar-ne quatre paraules: “Últimament es parla molt del moviment in crescendo de l’independentisme català..”. Sí, ja ho sé, el meu somni no és del tot terrenal i llegeix La Vanguardia en català.
Baixant pel carrer Pelai arribo a Plaça Catalunya. En un banc, seu una noia que llegeix El Temps ignorant la fressa constant d’individus estranys que es barregen amb coloms i llengües de tots colors. A la portada, en rei Jaume I fa el crit de guerra. A dins, en Francesc Ribera, sense brams es mostra optimista mentre ja diu adéu a Espanya.
A Urquinaona, els mots d’”El camí cap a nosaltres” d’en Cesk Freixas llisquen d’un balcó fins les meves orelles obertes. Baixo per la vorera de la Ronda de Sant Pere fins al passeig de Lluís Companys.
Dono repòs a la bicicleta i entro al Parc de la Ciutadella. Obro les primeres pàgines d’un llibre en blanc i hi escric una història alegre sense polítics dèspotes i mentiders, amb persones que caminen lliure i fermament cap a la independència...
jrequesens |
País |
dissabte, 2 de febrer de 2008 | 10:26h
Avui 2 de febrer es compleixen 800 anys del naixement de Jaume I. Per commemorar l'efemèride em sumo a la proposta d'en Vicent Partal amb un fragment del Llibre dels Fets i una reproducció del Penó de la Conquesta.
115. E vengren a nós en Barcelona, e dixeren que uolien parlar ab nos, e quens dirien bones noves. E dixem los, que be fossen els venguts, e quels escoltariem, e que rebriem lurs bones noves. E dixeren nos, que pensassem de passar a Maylor, que sol que la nostra persona, hi fos ques retrien a nos, que aixi ho hauien empres ab els. E nos dixem los, que ben fossen venguts, que bones noves aduyen, e que hi passariem. E fo lur acort dels qui venien della que cavallers ni altres homens non calia passar sino nostra persona e nostres homens per servir-nos: que tant havien els de nostra persona ab aquels qui eren dellà per conquerir les muntanyes com de mil cavallers. E dix en Bernat de Sancta Eugènia:
- Senyor, manats armar dues o tres galees, e metets uos sus, que nos riem ab vós: sempre que els sarraïns vos vegen, retran-se a vós.
jrequesens |
dilluns, 28 de gener de 2008 | 00:05h
Si aquest país emmalalteix no és per casualitat. O estem infestats de virus o portem mala vida. Molts virus ja els tenim localitzats: la caverna espanyola, el botifler, el sistema de finançament... Però de la mala vida poca gent en parla.
I cada dia veig més clar que la mala vida emana de bona part de la “classe” política. I dir “classe” ja és acceptar el que no hauria de ser. Perquè dir “classe” és dir grup social, categoria. Professió. I el professional es comporta d’acord amb regles i deures.
Necessitem polítics lliures d’actuar i de dir el que calgui quan calgui. Però si et converteixes en professional això ja no és possible.
I a casa nostre, cada dia tenim més polítics professionals. Quin desastre! Aquest individu ja no és advocat (tot i que té la carrera de dret), no és economista (tot i que és llicenciat en econòmiques) ni filòleg... és polític. Per tant, l’acció principal del “polític” ja no és el “servei al poble”. La primera preferència és sobreviure dins d’aquest batibull d’escasses cadires. I això ens mata el país.
Els partits es converteixen en col•lectius plens d’afamats escaladors, autèntics professionals. Els gestos són mesurats, les paraules són les justes i el “sí, senyor” és la clau de pas. Fins el punt que el crit de força es converteix en un “visca el PARTIT!”.
Li preguntava a un “home de partit” on havia anat a parar aquell antic regidor, què se n’havia fet del vell representant o per on navegava el passat portaveu. I em responia: “l’han ‘col•locat’ al departament ‘x’, ara treballa a la fundació, l’han fitxat a l’àrea ‘y’...” .
Necessitem químics, mestres, fusters, advocats, biòlegs, pagesos, músics... amb idees clares, amb compromís, fermesa, intel•ligència i caràcter. Que puguin defensar el país sense patir a perdre la feina. Perquè si la defensa dels interessos del poble obliga a deixar la cadira, que puguin deixar-la sense por. Quan calgui. I amb el cap ben alt.
Mentrestant, la “classe”, tota ella, procurarà a seure fort. Ben assegudets a la cadira. I el país, que el bombin!
“Cantar, per a mi és una teràpia, com un remei. M’ha tret de moltes cabòries. Ho recomanaria a tothom. La gent de les corals diu que qui canta, estima. És veritat: cantar esponja el cor i ajuda a estimar.”
I també ens deia:
“Si tens somnis,
cuita a realitzar-los. Si vols créixer: escolta, mira, escorcolla, estima. Jo,
aquesta estona fugissera, em sento el rei de la terra. Demà m’espera una altra
història.”
Paraules i cançons senzilles per aprendre cada dia!
Cal dir que el disc és força correcte, tot i alguna cançó poc necessària (com "El Burro Català").
Un homenatge encertat per continuar recordant les paraules i les cançons que en Xesco Boix emprava per transformar aquest món dels grans tan complicat!
jrequesens |
divendres, 25 de gener de 2008 | 12:35h
En una conversa de cafè li comentava a l’interlocutor dels mals que patia un servidor.
Era diumenge a la tarda, estava a Igualada i havia d’anar a Barcelona. Com a bon ciutadà sense cotxe, tenia dues opcions amb transport públic: autobús (Hispano Igualadina) o tren (Ferrocarrils de la Generalitat).
L’autobús tenia l’inconvenient de disposar d’una oferta limitada: sortides a ¼ de 6 o a 2/4 de 7 (per una demanda inabastable). Ah!, i gairebé una hora i mitja de trajecte (per fer 63 km!) en una “expedició” per conèixer la geografia catalana: Igualada, Castellolí, el Bruc, Collbató, Esparreguera, Abrera, Martorell... amb visites a Polígons Industrials del Baix Llobregat inclòs! Vist el panorama, millor decantar-se pel tren, que surt a cada hora “a i trenta-set”. Pels megàfons de l’estació anuncien però, que “per factors aliens” la línia no arriba a Barcelona. A l’Hospitalet, el senyor viatger haurà d’agafar el metro que, sense dilació el portarà a la capital.
Acabo agafant el tren, perquè a quarts de set, em resulta massa aviat. Són 2/4 de 9 del vespre quan me’n vaig d’Igualada amb el bonic tren, que també en diuen “el carrilet”. En aquest moment, miro per la finestra i veig la cua de cotxes que cada vegada que arriba i marxa el tren es forma a l’Avinguda Montserrat. Fa 20 anys que algú (suposo que en to de broma) diu: “soterrarem la línia!”.
Després de 15 (!) parades són gairebé les 10 del vespre i arribem a l’Hospitalet. Baixo i busco la línia vermella del metro. Nou parades fins a Plaça Espanya. Són un quart i cinc d’onze de la nit. Camino 10 minuts i ja sóc a casa! Quina il·lusió! He aconseguit arribar a Barcelona amb dues hores de viatge preciós. Fent càlculs, he viatjat a una mitjana de 31,5 km per hora... L’endemà vaig a treballar a Cerdanyola amb... la Renfe! És tan bonic anar amunt i avall pel país!
L’amic del cafè, que ha aguantat estoicament els meus planys em diu: “tu ets un català emprenyat”. I jo dic. “No, no. Jo sóc un català putejat. Això és el que som, carai!”.
Ahir vaig tenir la sort d'assistir a la presentació al Palau de la Música del disc "Què fas, polissó? Algunes cançons de Xesco Boix" que recentment ha enregistrat el Grup de Folk. 
Avui 2 de febrer es compleixen 800 anys del naixement de Jaume I. Per commemorar l'efemèride em sumo a la proposta d'en 
Si aquest país emmalalteix no és per casualitat. O estem infestats de virus o portem mala vida. Molts virus ja els tenim localitzats: la caverna espanyola, el botifler, el sistema de finançament... Però de la mala vida poca gent en parla.
M'arriba a les mans el nou disc d'El 
