jrequesens |
divendres, 13 de novembre de 2009 | 00:43h
Si no vaig errat, des de fa relativament poc, ja podem passejar per les nostres viles i carrers del país amb l'Street View de Google. És una sensació curiosa passejar pels carrers de tota la vida des de la butaca de casa. I més, si durant la setmana vius a fora! Eus aquí la porta d'entrada del Cau, on hi entro cada dissabte.
jrequesens |
dimecres, 11 de novembre de 2009 | 23:22h
A primers de novembre, AnoiaDiari.cates feia ressò de l'arribada a Igualada, amb seguici i disfressats de bona gent, d'una colla de xenòfobs i racistes per anunciar la seva cavalcada particular al Parlament; i amb opcions de presentar-se al consistori igualadí. La Plataforma per Catalunya. El líder espiritual vigatà, falangista i de nom excessivament repetit pels mitjans, i sovint presentat com a legítim, somreia envoltat de ciutadans (despistats?).
jrequesens |
diumenge, 13 de setembre de 2009 | 23:19h
El passat mes d'agost vaig participar en un Camp de Solidariat del Setem a Bolívia. AnoiaDiari.cat, em va publicar un article sobre l'experiència. Deixo l'entrada de l'article i l'enllaç.
A principis d’agost, quan la canícula ens amarava de suor el cos, sis noies i un servidor volàvem amb SETEM cap al Sud dins del projecte de Camps de Solidaritat que cada any organitza l’ONG catalana. A Bolívia. Ens esperava gairebé un mes d’immersió en una altra realitat. Dies per aprendre, compartir, intercanviar, estimar i viure plegats en un espai, en un temps. Per camins llunys dels nostres però amb homes i dones propers que ens van rebre amb els braços oberts.
jrequesens |
divendres, 31 de juliol de 2009 | 17:01h
Aquests dies, abraonat per la campanya de la revolució dels petits
gestos, he intentat posar-me ben ferm amb les meves accions
revolucionàries de cada dia. Generalment, totes elles no requereixen
massa esforç ni són cap heroïcitat executar-les. Però n’estic
pràcticament segur que ens fan més feliços. Bé, potser no totes. N’hi
ha algunes que suposen certa audàcia. I a curt termini demanen una dosi
de paciència extra.
Em refereixo a la revolució del petit
gran gest de ser usuari exclusiu de transport públic. Una revolució
formada per una ingent massa d’individus que es neguen a disposar de
cotxe propi i demostren que es pot viure sense ell. He comprovat que es
pot viure sense cotxe. Però a vegades, altament cansat de suportar la
precarietat de certes xarxes de transport públic, et veus abocat a
escriure un article, per compartir les penes. I així alleugerir-les. És
el cas del que anomeno el minut d’or. Continua al bloc de l'AnoiaDiari
jrequesens |
diumenge, 8 de febrer de 2009 | 23:55h
Això de l'Obama, realment ha estat una bona dosi d'energia positiva a l'estil autènticament EUA. Energia positiva, sobretot pels nord americans. La resta del món ens ho hem mirat meravellats. I els qui no tenim estat, ens ha fotut molta enveja, realment! Més que l'espectacle, el que m'ha agradat és que molts ciutadants americans han tingut l'oportunitat de somiar en un país millor fent President a l'Obama. I pensava, "jo no puc somiar en un país millor!!!"... Almenys amb els qui ens representen. (Sort en tenim dels qui treballen en l'anonimat!!)
Suposo que després de "l'era Bush" gairebé era una necessitat passar pàgina... I en Barack Hussein ha sabut enviar el missatge que calia en aquest moment. Em llegeixo alguns dels discursos que ha fet en els darrers mesos i, de les seves paraules en destaca una: esperança. Amb això, cal sumari patriotisme i fe. A més, amb un estil d'oratòria molt proper a l'espectador. Transmetent confiança. Però sense prometre la lluna. Pragmatisme absolut. Un discurs dels seus a casa nostre no tindria el mateix efecte. No estem acostumats que els polítics ens citin passatges de la bíblia o ens expliquin històries de soldats en guerra... Però no estaria malament tenir l'oportunitat de sentir un pessigolleig a la panxa escoltant algun discurs dels nostres polítics. I saber que podem confiar-hi i que serà ferm en la defensa de la dignitat del nostre poble. Fins que no arribi, ens haurem de conformar amb el pessigolleig d'altres homes i dones...i continuar lluitant!
jrequesens |
dijous, 20 de novembre de 2008 | 00:02h
Com qualsevol esdeveniment commemoratiu, existeix l’abans. L’anterior. El previ. Tot allò que precedeix l’acte que esdevindrà. A part de l’esdeveniment commemoratiu que informo al titular, també la resta de coses del món tenen un previ. Però això ja no ens pertoca en aquestes línies. (en tot cas, algun dia podríem parlar del primer fet que no tingué previ: qüestió gens menyspreable).
El que sí que és cert, és que (algunes ànimes xalestes) ens trobem de ple regirant mil fulles, partitures i papers per preparar el Concert del 35è aniversari de la Coral Juvenil Xalest d’Igualada. 35 anys són tres dècades i un lustre. Una data poc propicia a fer grans terrabastalls. Normalment s’aprofiten els centenaris; però això és degut exclusivament a la convenció decimal.
La raó de fixar el diumenge 21 de desembre (probablement serà a les set del vespre) per retrobar-nos cantaires, antics cantaires i directors en una gran festa va més enllà d’una data temporal. És una qüestió de necessitat vital. I de voluntat d’una junta molt engrescada que funciona a toc de rellotge.
Aquests dies anem perfilant l’acte-concert i és molt engrescador revisar partitures que tornarem a cantar, recordar bells moments que hem viscut, parlar amb antics directors i cantaires...
De moment, ens trobem el 28 de novembre a 2/4 de 8 del vespre a l’Ateneu. Assaig previ!
jrequesens |
País |
divendres, 12 de setembre de 2008 | 15:13h
Amb una mica de retard, publico quatre notes amb la crònica de la meva primera estada a la Universitat Catalana d'Estiu. El temps a Prada sembla que passi més ràpid del normal. Deu dies vivint en un microcosmos de Països Catalans independents és la millor prova que la independència és possible i que amb ella seríem més feliços. I és que hauria de ser obligatori venir a la UCE almenys una vegada a la vida! (el mínim per tenir ganes de tornar-hi l'any següent).
El dia que vaig tornar cap a Igualada tenia la sensació que estava a punt de despertar d'un somni. Haviem compartit molt bones estones al Casa Nostra vevent moscat i coneixent gent de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i gaudint dels colors de la llengua. Els cursos per conéixer la realitat del país que vaig assistir em van encantar. Per una banda, "Les empreses de l'Euram" (coordinació d'Oriol Amat), fou una bona dosi d'optimisme; des del punt de vista econòmic, els Països Catalans aniriem millor independents que sotmesos a l'Estat espanyol. Els empresaris ho saben, però no ho volen dir! Per altra banda, el curs d'en Josep Guia, "40 anys d'independentisme català", tot i que fou curt ens donà l'energia i convicció necessària per continuar construnit aquest país que ens volen esquarterar. Pel que fa als tallers vaig fer Sardana amb la Teresa Vinyes i fou certament com un enamorament amb la dansa popular catalana. També vaig participar al taller de danses tradicionals. Altres actes que vaig assistir foren les presentacions (per exemple, "El Camí", un projecte molt ben fet i engrescador per unir totes les comarques tot caminant, la presentació de la Plataforma pel Dret a Decidir, Sobirania i Progrés que per cert: han renunciat als Països Catalans?...), fòrums i debats, actes polítics, llibres, escoltant música d'Eïvissa (Projecte Mut fou una bona descoberta), Menorca (S'albaida), en Feliu Ventura que ens va emocionar a tots, Lax'n'busto, Els Pets, Túrnez & Sesé (una proposta genial que em va captivar), la Lídia Pujol (ens va deixar amb la boca oberta amb la seva expresivitat però la vam tancar de cop quan ens va propinar amb una peça amb espanyol!!), La Vella Dixieland, Els Mariners del Canigó, La Carrau... En fi, deu dies a Prada gaudint i amarant-nos de país, coneixent persones genials, passant moment inoblidables i, sobretot, agafant forces per continuar lluitant contra espanyols i botiflers! (que sembla que s'estan posant de moda..)
Deu minuts abans d'anar al curs d'en Josep Guia (Els darrers quaranta anys d'independentisme català), escric ràpidament quatre paraules d'aquests dies a la UCE. Una de les millors sensacions que es viuen aquí a Prada és conéixer gent de tota la nació i gaudir de tots els parlars del català. De l'Alguer, València, Tarragona, Baó, Ciutadella... He tingut la sort de fer el curs "Les empreses de l'EURAM" (coordinat per Oriol Amat) i, sincerament, després de quatre dies coneixent les fortaleses i febleses de les empreses del nostre territori, n'he sortit força optimista. Des del punt de vista econòmic, les tenim a guanyar! (amb un estat propi, les empreses estarien molt millor que amb un "anti-estat" que tenim ara...). El taller de sardanes amb la Teresa Vinyes ha estat molt bonic. Sobretot el dia que vam ballar a la plaça de Prada. Me'n vaig a classe!
jrequesens |
divendres, 4 de juliol de 2008 | 13:40h
Bernat Dàmaso inicià el passat 30 de juny una vaga de fam per denunciar públicament el cas que està patint d'assetjament immobiliari contra la taverna Cal Macarró que regenta a Calaf, i tot el que això representa pel foment de la cultura catalana.
No podem permetre que els interessos immobiliaris vagin davant d'iniciatives culturals com la de Cal Macarró!
Reprodueixo les paraules de Jaume Piquer fent referència al cas:
"De moment en Bernat ja ha guanyat la batalla de la dignitat davant tants empresaris i polítics corruptes i botiflers que només es mouen per diners i se'ls en fot els sentiments i les necessitats de les persones i de la cultura.
No ens podem permetre que facin tancar un espai de referència que ens ofereix begudes de la terra, música (en directe!)i publicacions catalanes i en català, etc; en un país on la majoria de bars, ni tan sols són capaços d'atendre'ns (ni d'entendre'ns) en la nostra llengua.
Podeu ajudar a fer difusió d'aquesta injustícia imprimint i penjant en algun espai públic els cartells de seguiment del dia a dia de la vaga de fam. Que la gent se n'adoni de com van les coses (que això no ens ho solen ensenyar els mitjans de comunicació, i estem parlant d'una vag de fam; poca conya!).
Si en Bernat guanya aquesta batalla hi sortirem guanyant tots els qui estimem la cultura i el país (en Bernat també té molt clar que el país va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó)."
A la web de Cal Macarró podeu conèixer tota la història i donar-hi suport. Entre tots, fem-ne difusió!
En el dia que es compleixen 200 anys de la primera batalla del Bruc, hem tingut l'estrena dels Trabucaires d'Igualada. La colla és una magnífica aportació a la ja nodrida cultura popular de la ciutat. M'he pogut escapar un moment per poder ser partícep d'aquest dia i fer-ne un parell de fotos.
En la primera aparició, els Trabucaires han sortit de la Plaça del Bruc i s'han dirigit fins al Museu Comarcal on s'ha inaugurat l'exposició "200 anys de la batalla del Bruc. Igualada en el naixement de la Catalunya contemporània, 1808-2008". Sincerament, fan molt de goig! Endavant companys!
jrequesens |
divendres, 25 d'abril de 2008 | 00:14h
Comprar un llibre aquest Sant Jordi, era una mica pecador, tenint en compte la quantitat que en tinc pendents de llegir. Tot i així, tinc una petita tradició de comprar llibres, sobretot de caire polític, en les diades del nostre país. Així, per exemple, el Nosaltres els valencians de Joan Fuster, el vaig adquirir a València el 25 d’abril del 2004, el Digueu-li Catalunya de Josep Guia, l’11 de setembre del 2005 (que me’l vaig llegir gairebé tot la nit següent i em va impactar bastant), El Rosselló és Catalunya de Josep Dalmau el 7 de novembre de 2004 a Perpinyà, etc.. En les últimes diades pràcticament em dirigeixo de ple a la parada del PSAN per completar la col•lecció d’edicions Lluita o aconseguir alguns exemplars que resten de l’enyorada editorial El Llamp.
Aquesta vegada però, tenia un llibre el cap que volia comprar per necessitat pura i dura: L’escoltisme i Montserrat d’Andreu Soler, mort recentment com vaig escriure en aquest post. Aquest Sant Jordi, sabia que com cada any passaria per les Rambles de Barcelona i, ja vaig reservar la data per desplaçar-me a la llibreria Claret, cosa primera que vaig fer. Rambla avall, a la parada d’Esquerra vaig poder agafar l’exemplar número 2 d’EINES que em faltava i abans d’arribar al carrer Ferran vaig topar amb un llibre que feia molt temps que buscava: Escoltisme per a nois de Robert Baden-Powell, podríem dir-ne el llibre fundacional de l’escoltisme (escrit el 1908) amb pròlegs d’Antoni Tort i Salomó Marquès que completen molt bé l’edició. Aquest desembre, l’Editorial EUMO en féu una nova edició de la traducció catalana que actualment no es podia trobar enlloc. N’he llegit un bon grapat de pàgines ja i realment és tota una aventura!
Abans de marxar cap a Igualada vaig arribar-me a la parada del PSAN on vaig comprar-hi el llibre A vosaltres, joves catalans! de Josep Dalmau. Amb la butxaca sense ni un ral vaig tornar cap a casa. La veritat, és que, com heu vist, no sóc massa de novetats editorials...
Ahir, mentre cantàvem a l'altar de la Basílica de Santa Maria (en el Concert de Sant Jordi) les obres de Puccini, Mozart i Verdi, entre altres, hi havia milers de persones pendents del Barça i les seves vicissituds europees. Mirava el públic i, de futboleros autèntics no n'hi havia cap. Les emocions (?) del Barça, havien guanyat les emocions corals. Però no a tothom perquè l'església hi havia força públic. Finalment, i mentre ens retiràvem enmig dels aplaudiments vaig preguntar al primer banc notícies futboleres però, sortosament, ningú havia portat una ràdio amagada a l'orella. Sabent el resultat final, vaig creure que, les corals Mixta i Xalest havíem guanyat la nostra partida particular.
jrequesens |
dimecres, 23 d'abril de 2008 | 00:22h
Avui, diada deSant Jordi, a 2/4 de 10 del vespre, la Coral Juvenil Xalesti la Coral Mixta farem el tradicional concert a la Basílica de Santa Maria d'Igualada. La cita conjunta es recupera després d'uns anys celebrant la diada per separat.
Com a cantant de coral vitalici (gairebé no hi ha any de la meva vida sense haver cantat en una coral) un dia de concert és de satisfacció, i aquesta vegada més, davant de l'ambiciós repertori que el nostre estimat director, Pep Mindan, ens ha reptat a cantar. Des del Pater Noster de Verdi, algunes peces de la Flauta Màgica de Mozart, Ave Maria de Rossini, el mític Coro di schiavi ebrei de Nabucco de Verdi o fins i tot alguns dels coneguts compassos del Turandot de Puccini. Tot plegat amb orgue inclòs. Per la seva banda, la Mixta interpretarà obres de Charles Villiers Stanford, Edward Elgar, Ralph Vaughan Williams i Gustav Holst dins del programa "el camí del Romanticisme a la Gran Bretanya". I finalitzarà amb obres de Manel Oltra.
Aquest diumenge passat, la Xalest ja vam fer un tast del repertori en el concert que vam oferir junt amb elCor Albada a l'Auditori de l'Ajuntament de la Vila de Gràcia. Un concert, amb una sala terriblement seca que, cal dir, ens va fer patir bastant. Escoltar el Cor Albada després fou un plaer. Per la Xalest fou una fita important cantar al costat dels joves del Madrigal, sobretot, amb el públic de qualitat que porten (aquest diumenge s'hi podia veure en Manuel Cabero, la Maria Martorell -germana de l'Oriol Martorell-, alumnes de l'ESMUC...). Demà, la crònica del concert. Salut!
El passat dilluns 14 d'abril ens deixà en Germà Andreu M. Soler, fundador l'any 1959 dels Nois del Servei d'Odre-Escoltes de Montserrat que portà al capdavant durant 42 anys.
El Germà Andreu era monjo de Montserrat i portà una vida molt activa que ressonà més enllà de les parets monàstiques. Fou fundador de la Penya Barcelonista Montserrat-Monistrol i també fou responsable de joves de l'Hospitalitat de Barcelona que porta malalts a Lourdes i fundador de les Trobades de Joves d'Hospitalitats a nivell estatal. L'any passat publicà el llibre "L'escoltisme i Montserrat" (amb pròleg de Jordi Pujol) que recull més de cinquanta anys de vivències, des dels orígens dels Nois de Servei d’Ordre, que nasqueren a partir de l’esperit i l’obra de l’escoltisme.
Avui, dimecres 16 d’abril, monjos, familiars, amics i escoltes (i antics escoltes) de Montserrat ens hem retrobat per dir-li l’últim adéu.
El germà Andreu el vaig conèixer l’any 1997 quan vaig entrar als Nois del Servei d’Ordre – Escoltes de Montserrat.
Els records més potents són les xerrades que teníem els vespres abans d’anar a dormir. Ell seia al cap de la taula i anàvem desgranant les diferents qüestions, reflexions i tasques que havíem de realitzar l’endemà. Eren reunions llargues i si no acabàvem massa tard, encara teníem temps d’anar al “revolt del vent” o al “Pax Vobis”, allà on ens retrobàvem sota la muntanya de Montserrat, al ras de la nit i al vent, lluny de la cabòries de ciutat.
El germà Andreu, a vegades, ens agafava sols i parlàvem de la nostre vida, problemes o qüestions. S’interessava per nosaltres i ens volia nois ferms, educats, valents i amb esperit de servei. Un dia vaig descobrir que teníem dos punts en comú: el sant i l’aniversari. Resulta que el seu nom de pila era Joan (quan entrà de monjo adoptà Andreu M.) i que nasqué tal dia com el 6 de novembre, igual que jo!
En aquell moment, els escoltes de Montserrat érem els Nois del Servei, o sigui, que encara no hi havia noies. I el funcionament es basava en una estructura dels quatre equips del moment: Llorenç Satorras (nom del primer coordinador dels nois) amb camisa grisa, Mossèn Batlle (camisa vermella), Mestral (camisa blava) i Serra d’Or (camisa verda).
Les tardes dels dissabtes escoltes montserratins amb el meu equip (Llorenç Satorras) tenien una significació especial quan anàvem a les xerrades de monjos (Pare Alexandre Oliver, Pare Adalbert Franquesa, en Pare Lluís Planas o en Pare Josep Maria Sanromà) amb aquells silencis i sacsejades de transcendència.
Certament, d’aquells anys en tinc el record de l’olor d’incens que a tothora perfuma el cenobi. O la guàrdia pel monestir en la nit de la Vetlla de Montserrat, els acudits del germà Carles, algunes tardes de repòs al jardí dels monjos (desconec si podíem anar-hi!), les dutxes que enrampaven, el paper on hi havia el mapa i els llocs de la basílica on cadascú havia de controlar i aquella mà del germà Andreu que t’agafava al braç quan t’havia dir alguna cosa insistentment important.
Avui, en el seu repòs li hem deixat un fulard. Aquell que ens feia posar amb tota cura. Amb la camisa per sota els pantalons i botó de dalt cordat. Ben polits, bona imatge i el sempre a punt per rebre els pelegrins de la muntanya. La muntanya que ja l’acull. Ara ens queda el seu record i allò que ens va donar.
PD: Avui, justament, quan he arribat a casa tenia una carta amb el meu nom picat a màquina; a darrera hi deia “Monestir de Montserrat” i escrit a mà: Andreu Soler. Una carta de l’Associació dels Antics Escoltes de Servei a Montserrat convocant la 4a Trobada. M’he quedat pensatiu i trasbalsat per la casualitat.
El passat mes d'agost vaig participar en un Camp de Solidariat del Setem a Bolívia. 
Com qualsevol esdeveniment commemoratiu, existeix l’abans. L’anterior. El previ. Tot allò que precedeix l’acte que esdevindrà. A part de l’esdeveniment commemoratiu que informo al titular, també la resta de coses del món tenen un previ. Però això ja no ens pertoca en aquestes línies. (en tot cas, algun dia podríem parlar del primer fet que no tingué previ: qüestió gens menyspreable).
Amb una mica de retard, publico quatre notes amb la crònica de la meva primera estada a la 
Comprar un llibre aquest Sant Jordi, era una mica pecador, tenint en compte la quantitat que en tinc pendents de llegir. Tot i així, tinc una petita tradició de comprar llibres, sobretot de caire polític, en les diades del nostre país. 
Avui, diada de
El passat dilluns 14 d'abril ens deixà en Germà Andreu M. Soler, fundador l'any 1959 dels Nois del Servei d'Odre-Escoltes de Montserrat que portà al capdavant durant 42 anys.
